La Figuera està molt alta, Cabecés molt amagat, la Bisbal en una roca i Margalef en un forat

Aquest cap de setmana, aprofitant un dinar familiar per les terres de l'Ebre (sí, d'aquelles que estan a tocar la central d'Ascó, tot i que no hi hem vist gossos verds ni peixos amb dos caps), amb el Mohawk i l'Ozzy hem anat a passar el matí de diumenge (dia de Nostra Senyora de Montserrat, és a dir, que a Montserrat ni t'hi acostis!) a Margalef.

El nostre primer objectiu era anar a conèixer la zona de Cabacés, però en desconeixíem totalment la localització i vam trobar el refugi on ens havíem d'informar tancat, així que vam decidir anar sobre segur i traslladar-nos a terreny conegut: Margalef.

Primer de tot, vam passar pel refugi del poble, a comprar la guia actualitzada, i després ens en vam anar cap a les zones d'escalada. Vam aparcar l'Ozzimòbil (una Volkswagen California pràcticament noveta de trinca) prop de la presa i, com que ja era ben fosc, vam decidir anar a fer nones. Cal dir que no estàvem pas sols, perquè les diverses esplanades de Margalef estaven ocupades sobretot per Californies de diferents generacions, tot i que també hi havia qui havia plantat la tenda en un racó i, fins i tot, algú que havia portat l'autocaravana sencera.

Malgrat la quantitat de gent que hi havia per allà, no hi havia gens de soroll, així que es podia sentir clarament el "croac-croac" de les granotes que ens ha acompanyat tota la nit (i tot el matí també) i l'agradable so de l'aigua del sortint de la presa. I com que tampoc hi havia llums per enlloc, hem pogut gaudir d'una visió de les estrelles com feia temps que no veia.

Ja de matí, ens hem llevat amb tota la tranquil·litat del món, sabent que teníem un lloc còmode on esmorzar (amb cafetó calent i acabat de fer inclòs) sense moure'ns de lloc i que, a més, teníem les vies d'escalada a tocar de la mà (tal com diu sempre el Mohawk, es pot assegurar des del cotxe).

Com que era un diumenge i, a més, feia molt i molt bon dia, hem anat a buscar un sector prou amagat de la gent i també del sol, per no sortir-ne ben socarrimats. Després d'estudiar la guia durant una estona, finalment ens hem decidit pel sector "Xorreres", al qual només cal arribar-hi per entendre el perquè del seu nom.

He de confessar que un dels motius pel qual els meus acompanyants han decidit d'anar a aquesta zona ha estat la poca dificultat de les seves vies, ja que oscil·laven entre el 5è i el 6c. Un pel dit lesionat encara no del tot recuperat, l'altre per la poca motivació escalatòria (últimament l'Ozzy se'ns ha passat al bloc) i una tercera perquè no s'enfila per les parets si no veu la cosa moooolt clara, resulta que aquest era el nostre sector ideal.

No explicaré quines vies hi ha ni quines hem fet cadascun de nosaltres, només diré que jo he fet una via, el terç d'una segona i la meitat d'una tercera, totes tres de 5è grau o 5+. Ja sé que per als experts això és un passeig, però per una servidora que només entrena de tant en tant al rocòdrom i que ni tan sols recorda quan va ser l'última vegada que es va enfilar en una paret de muntanya, ja està bé. A mi, que m'avorreixo de seguida quan començo a mirar la paret i no veig on agafar-me o on posar els peus, aquestes vietes de Margalef, plenes de foradets per tot arreu, m'agraden molt.

Ara bé, hem fallat en un petit detall: es veu que avui no hem estats els únics a tenir la mateixa pensada i, en lloc d'estar nosaltres sols al sector, ens hi hem arribat a reunir fins a 12 persones!


Dos d'ells eren francesos que ahir ja vam trobar quan vam passar pel refugi. Uns altres quatre han estat els nostres veïns de pàrquing (ja que ells han dormit en la seva autocaravana al costat de la nostra California) i després veïns també de cordada. Finalment, quan ja era hora de dinar i estàvem tots més o menys recollint, han arribat quatre nois italians que, pel que els hem sentit dir, deuen estar fent una ruta turística per Catalunya, ja que han anomenat la casa-museu Dalí i la Sagrada Família.

Ara, sens dubte, el millor del dia d'avui ha estat això:


Ja sé que en la foto no s'aprecia gaire, però el que s'hi veu són uns pins SENSE NI UNA SOLA BOSSA DE PROCESSIONÀRIA!! Visca, per fi!!! A veure si podré tornar a sortir tranquil·lament al monte sense problemes d'una vegada!

Rectificar és de savis

No fa molt vaig escriure en una entrada que últimament no parlava de l'institut perquè no tenia coses interessant per explicar. Doncs bé, sempre dic que de vegades m'hauria de mossegar la llengua (la mà, en aquest cas?), perquè la veritat és que sí tinc certs problemes amb un individu del centre.

És un noiet de 3r curs, però no de la meva tutoria. No és la primera vegada que tinc una enhganxada amb ell, però com que aquesta setmana ha tornat a passar, doncs pot ser un bon moment per explicar-ho. La veritat és que tampoc hi ha molt a dir. És un noi que, segons les meves informacions, ja ha fet 16 anys, així que, legalment, no tindria per què estar aguantant a classe, ja que no té cap obligació d'estar "estudiant" si no l'interessa. El cas és que, malgrat ser un repetidor que no té ni tindrà cap mena d'interès en els estudis, segueix venint a classe i hi seguirà venint mentre no decideixi plegar o bé l'acabem fent fora per acumulació de faltes de disciplina.

Crec que el seu objectiu és anar el curs vinent a un cicle formatiu mitjà passant la prova d'accés, perquè òbviament no serà amb el títol de la ESO. Però com que de moment no pot fer res més, doncs nosaltres seguim fent de guarderia (com en tants altres casos) i el tenim ben cuidadet a l'institut, on està millor que si es quedés tot el dia solet a casa. Al cap i a la fi, sembla que és per això que hi som, no?

Amb els qui vénen a escalfar cadires en principi no hi tinc cap problema sempre i quan no em molestin; no m'importa que s'estiguin allà passant l'estona dormint o dibuixant, mentre no interrompin la meva classe.

Ara bé, ja podeu suposar que si escric aquestes línies és perquè aquest no és precisament el cas. El nano, que ve a classe bàsicament perquè el seu pare el fa venir perquè el tenim més controlat allà que si es quedés a casa o voltant pel carrer, generalment es comporta força bé. De fet, parlant amb els companys que també fan classe amb ells, em diuen que no tenen cap mena de problema amb ell, que no treballa gens, però tampoc els molesta. Això, fins que arriba a la meva classe, que es veu que és l'hora en què es desfoga del que no ha fet durant la resta del dia. Per ara (i dic "per ara" perquè suposo que no s'acabarà aquí) el seu comportament habitual a les meves classes és jugar amb els seus quatre amiguets (dos repetidors com ell i els altres dos candidats a repetir el curs vinent) com si estiguessin al pati d'una escola de primària: parlen, s'expliquen acudits i es posen a riure, s'agafen el boligraf un a l'altre, es llencen l'estoig, s'amaguen la bossa, etc.

Tot i que aquesta actitud no em sembla normal, el cert és que no són casos aïllats. El que sí que no em sol passar és el que m'ha passat amb ell almenys tres vegades. Resulta que quan li crido l'antenció perquè el seu comportament no és el més adequat i m'està interrompent la classe, de primer fa veure que no m'ha sentit i continua igual, però quan l'amenaço amb una falta de disciplina, llavors és quan li surt la vena agressiva que porta dins i comença l'espectacle.

La primera vegada que vaig tenir una enganxada amb ell va ser perquè va fer la gracieta d'agafar el seu estoig (que no cal dir que estava pràcticament buit i feia servir poc) i tirar-li a un company, assegut dues fileres més endarrere. Jo, que tinc per norma, requisar els objectes que volen per la classe, vaig recollir l'estoig i li vaig dir que me l'enduria. El nano es va posar fet una fera, va començar a rondinar dient que li tornés l'estoig, que era seu, i que el necessitava per poder escriure (l'hora vinent, és clar, perquè no seria a la meva classe...). Com que li vaig dir que no li tornaria, es va aixecar tot emprenyat, va donar una puntada de peu a la taula, remugant vés a saber què en veu baixa, va estar a punt de donar una altra coça a una columna del costat i, com que ja es va acabar la classe, se'n va anar ben mosquejat. L'estoig el vaig donar al seu tutor el dia següent i li vaig dir que si li volia tornar, per mi cap problema, però que jo no en volia saber res.

La segona escena la vam tenir fa un parell de mesos. El seu comportament a l'aula no havia variat, continuava fent tonterietes amb els companys, parlant, rient, llençant voletes de paper, etc. Quan pràcticament s'acabava la classe li vaig dir que ja n'havia tingut prou i que, com que no feia cas de les meves contínues advertències, s'havia guanyat una falta de disciplina. Llavors ell va començar a rondinar i em va dir que li expliqués quin motiu tenia per posar-li una falta, si ell no havia fet res i tot allò m'ho estava traient jo de la màniga perquè realment no tenia res a dir d'ell. Vaig comentar l'incident amb l'equip de direcció del centre i ells em van dir que no una falta, sinó que n'hi podia posar dues, una pel seu comportament a la classe i l'altra per la falta de respecte que havia demostrat. Al final n'hi vaig posar només una, però considerada greu, on vaig detallar tot això que m'havia dit.

La tercera vegada ha estat aquesta setmana. La veritat és que vaig tenir sensació de déjà vu, perquè tot va anar més o menys com dos mesos abans. Quan portava una mitja hora aguantant les seves estupideses, li vaig demanar que sortís una estona de la classe. Quan va ser fora, vaig comentar als altres que al pròxim que hagués de cridar l'atenció no el faria fora de la classe, sinó que directament li posaria una falta de discipina. Es veu que el noiet en qüestió, des de fora devia sentir anomenar la "falta de disciplina" i de sobte va tornar a entrar a l'aula i va anar a recollir les seves coses. Jo li vaig dir que no li havia donat permís per entrar i que tampoc li havia donat permís per recollir les coses. Ell va seguir, com si sentís ploure, fins que va aixecar el cap i em va dir, tot xulo, que si li posava una falta volia dir que l'expulsava, així que se'n podia anar. Jo li vaig dir que jo li havia dit que s'estigués a fora de l'aula i que NO podia marxar, però ell va marxar de totes maneres. Abans d'anar-se'n, però, va tancar la porta d'un cop, li va donar una coça, va deixar anar un "gilipolles" i se'n va anar donant altres cops a la paret. Òbviament, el dia següent a direcció tenien una nova falta de disciplina greu d'aquest noiet.

Avui he tingut classe amb ells i s'ha estat d'allò més tranquil·let, però segur que dilluns vinent tornarà al seu comportament habitual. No sé com acabarà la cosa, però si pensa seguir així i, tal com suposo, realment té ja els 16 anys, al final li prohibiré de tornar a entrar a la meva classe.

Un parell d'anècdotes

Fa uns dies, una companya de l'institut ens explicava una situació que havia viscut en una classe que no s'acabava de creure.

Ella és professora d'anglès i resulta que, crec que va ser dilluns, amb els de batxillerat tenien pendent d'acabar de veure una pel·lícula que havien començat la setmana anterior. Malgrat que en principi no era la seva intenció, va accedir a les peticions del grup i van anar a la recerca d'una aula on hi hagués projector per poder veure el vídeo.

Resulta que en aquella hora l'única aula que van trobar era la de visual i plàstica, però en aquell moment hi havia una profe de dibuix que estava treballant allà, així que a la companya li va saber greu destorbar-la i va decidir deixar la pel·li per un altre moment.

Fins aquí, res d'especial. El curiós del cas és que es veu que a una noieta d'aquest grup de batxillerat no li va agradar el resultat i va agafar una rebequeria perquè no podrien veure el vídeo. Després d'una estona rondinant li va dir a la professora "Ja m'estàs donant ara mateix una explicació del teu comportament". La companya es va quedar al·lucinada amb el comentari (ella havia de donar explicacions a una nena de 16-17 anys?) i, quan va poder reaccionar, va expulsar la noia de la classe per mal comportament i òbviament li va posar una falta de disciplina. El dia següent, quan la noia es va assabentar de la falta, no s'ho acabava de creure, perquè es veu que pensava que no li hauria posat...

Això em va fer recordar un fet que em va passar a mi amb un alumne que tinc a literatura, també de 1r de batxillerat. Aquest noiet és d'aquells que està a l'institut fent batxillerat per no estar-se a casa o que els pares el facin anar a treballar. Però com que l'estudi realment no l'interessa gaire, durant el segon trimestre va començar a faltar sovint a classe. Quan la tutora li va comentar el tema i va parlar també amb la seva mare, ell va decidir que deixava el batxillerat, i així va ser...durant dos dies, perquè tres dies més tard tornava a venir a classe. Ara bé, va venir quatre dies a classe i va tornar a faltar altra vegada. Els seus companys ja no sabien què pensar, perquè tan bon punt els deia que plegava com que continuava.

Quan va ser el moment de la segona avaluació, és a dir, de posar les notes del segon trimestre, els vaig comentar les notes a tots els noiets i a ell li vaig dir que el suspenia perquè pràcticament no havia vingut a classe. Ell em va dir que no era obligatori venir a classe i jo li vaig respondre un "sí, senyor, sí que és obligatori" (tal com va dir després una companya seva, no és obligat estudiar batxillerat, però si s'estudia sí que és obligat anar a classe). Ell es va emprenyar com una mona i, després de passar-se una estona fent morros, quan quedaven quinze minuts per acabar la classe es va aixecar de cop i va deixar anar: "Oi que no és obligatori, doncs llavors me'n puc anar, no?" i se'n va anar de la classe tot enfadat. No em vaig ni molestar en contestar el seu comentari, ja que és obvi que no s'aguanta per enlloc, ja que jo li acabava de dir que, precisament, SÍ que és obligatori, el NO l'havia dit ell!

El dia següent, quan vaig trobar la seva tutora, li vaig explicar el que havia passat i ella em va dir que alguna cosa ja li havia comentat el noiet i que, a més, havia dit que ara sí que sí que ho deixava. Però novament la deserció li va durar quatre dies i al cap d'una setmana el tornava a tenir a la classe. Ara, de moment ha vingut a les últimes classes que hem fet i fins i tot em va demanar molt i molt educadament com ho podia fer per recuperar el trimestre que havia suspès. A veure quan durarà aquesta vegada...

Snif, snif

Doncs sí, se m'ha acabat la bona vida. Ara que el Mohawk ha tornat a enfilar-se per les parets, se m'han acabat les excursionetes per explicar. I precisament ara, que m'acaben de regalar un fantàstic llibre de rutes pels racons més interessants de Catalunya! Oohh.

Què hi posaré a partir d'ara al meu blog? Hauré d'esperar a que passi alguna cosa interessant a l'institut, tot i que per ara, el més apassionant que faré serà rebre a tres o quatre mares que volen comentar les notes dels seus fillets...I que duri, perquè no tinc ganes de tenir problemes amb els meus noiets, que només amb preparar les classes ja hi tinc prou feina!!

El fantàstic món del teatre

Avui una assídua lectora del meu blog m'ha esbroncat perquè fa temps que no parlo dels meus noiets, i té tota la raó. El motiu no és per desgana, sinó perquè últimament no tinc res interessant per explicar d'ells. Vull dir que (afortunadament!) fa temps que no passa res excepcional a l'institut digne de ser explicat al blog.

Però bé, com que fa tant que no en dic res, parlaré una mica del que hem estat fent els últims dies de classe abans de Setmana Santa.

L'última setmana abans de vacances l'hem dedicada al crèdit de síntesi. Per qui no sàpiga què és això del crèdit de síntesi, el convido a llegir aquest post; per qui ja sàpiga de què va, doncs no cal que se'l llegeixi...o sí, per recordar vells temps...

Cada institut tria el moment que vol dedicar a aquest crèdit: alguns ho deixen per final de curs, altres el fan a mig segon trimestre, altres (com hem fet nosaltres) el fan just abans de Setmana Santa i, fins i tot, fa uns dies m'explicaven que alguns centres el van fent durant tot el curs, dedicant-li una o dues hores cada setmana.

Com ja vaig comentar l'any passat, cada vegada està més de moda enviar els nens a passar dos o tres dies fora, fet que en certa manera substitueix les clàssiques colònies, que cada vegada es fan menys, principalment a causa de la gran responsabilitat que se li dóna al professor encarregat d'organitzar-les.

Els noiets que tinc aquest curs, els de 3r d'ESO, l'any passat van fer un crèdit d'aquest tipus: van anar a passar tres dies a la Garrotxa i van visitar els llocs habituals: el volcà Croscat, la Fageda d'en Jordà, etc. Aquest curs, però, han fet el crèdit a l'institut, un crèdit que, pel que sé, ja fa dos o tres anys que fan a 3r i sembla que funciona força bé. El tema escollit és el del món del teatre.

En només cinc dies, els noiets aprenen, de manera molt superficial, no només a fer d'actors en una representació teatral, sinó tot allò que implica la seva producció: pressupostos, decorats, attrezzo, maquillatge, vestuari, il·luminació i so, cartell publicitari, etc. Òbviament, amb només cinc dies no es pot fer gran cosa, però per tenir-ne una primera impressió és suficient.

El crèdit està organitzat específicament per a representar una obra que s'ha treballat prèviament a classe de llengua catalana: El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. L'obra, aparentment molt simple, és una àcida crítica a les classes dirigent, malgrat que els noiets no acaben d'entendre-ho i es queden superficialment amb l'anècdota: tracta d'un poble, Pimburg, totalment infestat de rates, l'ajuntament del qual no hi posa remei perquè considera que no és cosa seva, sinó que es tracta d'un problema de la gent del poble i que és aquesta mateixa gent del poble la qui s'ha d'espavilar per trobar-ne la solució. Els habitants de la vila es planten davant de l'ajuntament i decideixen no moure's fins que el burgmestre (l'alcalde) faci alguna cosa. El burgmestre i els seus regidors, però, no es decideixen a actuar fins que la invasió afecta directament els seus interessos, és a dir, fins que comencen a haver-hi rates en els seus negocis: la fàbrica de formatges, la de teles, l'hostal del poble, etc.

L'obra és força curteta, consta de deu escenes i es pot llegir fàcilment en una tarda. Us animo a llegir-la. La primera vegada que la vaig llegir era joveneta, no la vaig acabar d'entendre i no em va agradar, però ara que he entès de què parla realment m'ha semblat una obra molt interessant i corrosiva: no se'n salva ningú, ni l'ajuntament, ni l'església, ni les gran cooperatives que pretenen fer negoci a partir de les desgràcies dels altres, ni l'exèrcit. És una obra escrita el 1970, situada a l'edat mitjana, però alhora totalment actual.

Els noiets es van dividir (els vam dividir) en set grups de vuit persones, cada un dels quals faria la representació d'una escena diferent. Com que eren set grups i hi havia deu escenes, les escenes que faltaven no es representaven, sinó que els mateixos alumnes en feien un resum que llegien abans de representar el seu fragment. Cada grup treballa per separat, fins a l'últim dia, en què es fa la representació seriosa i llavors han de col·laborar tots plegats per tal que tot surti com cal.

El penúltim dia es va fer un assaig general realment penós: els decorats no estaven acabats, no tenien encara pensat el maquillatge i pentinat que portarien i la majoria no portava la roba pertinent. A més, molts ni tan sols havien après el text que els tocava recitar, així que tot feia preveure que la representació del dia següent seria desastrosa. Ara bé, sembla que precisament el fet que aquest assaig sortís tan malament els va fer reaccionar i posar-se les piles a l'últim moment, perquè la representació definitiva, la que valia per la nota, va sortir molt bé: es van estar tots callats i atents, ho tenien tot preparat, no va fallar la música i pràcticament ningú es va quedar en blanc. Es pot dir que va ser un èxit.

Aquests crèdits solen ser força avorrits pel professor, ja que es passa el dia mirant com els noiets treballen i ajudant quan ho necessiten (que sol ser força sovint). Són dies que, tot i "no fer res" acaben sent molt cansats, precisament per aquest continu "no fer res", que resulta ser esgotador: els nanos no paren de moure's contínuament, demanen ajuda, volen anar a l'aula d'informàtica a buscar informacions diverses o imprimir vés a saber què, o bé han d'anar a l'aula de dibuix per acabar el cartell, o tenen tanta tanta gana que insisteixen en avançar l'hora del pati per no morir-se de fam, o bé tenen la necessitat imperiosa d'anar a visitar el senyor Roca i, de passada, visitar també els companys que estan fent la mateixa feina que ells en un altre grup i a l'aula del costat...Buf, sincerament, sovint prefereixo fer classe normal que el crèdit de síntesi!

Malgrat aquest esgotament, el que té de bo un crèdit d'aquestes característiques és veure els nanos realment il·lusionats amb la feina que estan fent. Hauríeu d'haver vist un dels noiets que hi havia en el meu grupet, un que és de la meva tutoria i clar candidat a repetir curs, perquè s'ha passat el curs sense estudiar ni fer deures ni res de res. Es veu que el tema de la representació teatral li va fer gràcia i de seguida es va apuntar a muntar l'escenari, dibuixar el decorat i tot això. Però com que els faltaven actors per a fer l'escena corresponent, ell mateix va accedir a fer també un paper i va acabar fent un dels protagonistes. No va parar quiet ni un moment, estava per tot arreu i el dia de la representació li va sortir fantàsticament bé. Li hem posat un 9 de nota del crèdit, tot i que ell encara no ho sap. Llàstima que la resta de notes del butlletí siguin insuficients!!

St. Miquel del Fai

Avui amb el Mohawk hem reclutat un parell d'amics, el Txal·li i el Neto, i ens n'hem anat a prendre l'aire pels voltants de sant Miquel del Fai.

I dic pels voltants perquè al que és el monestir no ens hi hem ni acostat (8€ que val la visita i ni tan sols hi ha gota d'aigua a la cascada!) i ens hem conformat amb observar-lo des de les alçades.

El nostre recorregut, d'uns 10-11 km, ha començat, com és obvi, a l'aparcament, just abans de travessar el pont romànic que porta a les instal·lacions del monestir. Com que ara han posat la caseta d'informació (de cobrar, vull dir) a l'entrada del pont, nosaltres hàbilment l'hem esquivat i hem anat a travessar el riu Rossinyol, afluent del Tenes, per un gual que hi ha uns metres més enllà. Bé, això del gual és un dir, perquè com he comentat abans, no hi havia ni gota d'aigua al riu.
A l'altra vora del riu hem agafat un sender amb una bona pujada i marques del GR-5. El nostre recorregut ha consistit bàsicament en recórrer aquest GR. Quan el sender deixa de pujar i passa a ser planer, es comença a divisar, metres més avall, el monestir, les cascades i tota la vall del Tenes.

Hem anat seguint aquest caminet enmig d'arbustos i herbes de tota mena (i algun petit pi replantat després d'un incendi que ens ha permès veure (que no contemplar) bosses de processària a pocs centímetres del nostre nas!!).
El camí va recorrent la vall del Tenes fins al final, des d'on es pot observar una àmplia panoràmica del Vallès, amb Riells en primer pla.

Ara el nostre camí canvia d'orientació i continua cap a l'est. Hem seguit avançant i ben aviat hem vist les restes de la masia de l'Ullar. En aquest moment hem deixat el GR, que se'n va cap als cingles de Bertí (que podeu veure en el post anterior) i hem agafat un corriol indicat amb unes marques grogues poc vistoses que ens ha portat directament al mas, construït el segle XVII i actualment deshabitat.

Hem seguit el corriol amb marques grogues que s'enfila pel costat esquerra del mas. Quan el camí començava a planejar, hem trobat una bifurcació a l'esquerra que ens ha portat fins a una ampla pista, que hem anat recorrent, sempre seguint les marques grogues. En aquests moments hem decidit augmentar lleugerament la velocitat del nostre pas, ja que els núvols que hi havia damunt les nostres testes no semblaven gaire amigables. Finalment, però, tot ha quedat en una impressió i no ens ha arribat a ploure, malgrat que sí que hem notat bufar el vent.
Hem deixat la pista per agafar un camí a mà esquerra que ens ha portat fins al mas de l'Onyó.

Hem seguit el camí que passa per l'esquerra del mas per anar a un mirador, el Gatosar, on, novament, hem pogut contemplar tota la vall i el nostre proper objectiu: Roca Gironella, on el Mohawk volia anar a contemplar les vies d'escalada que hi estan muntant.

El camí que porta al Gatosar ens portaria de retorn a St Miquel, però nosaltres hem donat mitja volta, hem retornat al mas d'Onyó i hem continuat avançant pel camí que ens havia dut fins allà.
Després d'una bona estona de passejada, finalment hem arribat a Roca Gironella.

Continuant pel mateix camí, s'arriba a una pista asfaltada que ens ha conduït directament al pàrquing del monestir on havíem deixat els cotxes. Abans, però, hem fet una visita a les vies d'escalada que hi ha a la cova i, ja que allà no hi arribava l'airet que ens havia estat tocant els nassos feia estona, hem decidit quedar-nos-hi a dinar.
Roca Gironella deu la seva curiosa i impressionant fesomia a l'acció conjunta de l'aigua i l'aire. És, igual que en el cas de la cascada del monestir, un saltant del riu Rossinyol, preciós de veure després d'una bona pluja, però que perd bona part del seu atractiu quan està sec.

El Mohawk, però, és un dels afortunats que han pogut escalar sota la roca mentre veien baixar l'aigua pel seu costat. Tornarem a veure-hi aigua baixant algun dia?

Els cingles de Bertí

Avui, aprofitant els últims dies que tinc el Mohawk per a mi soleta, hem anat a fer un itinerari circular que en principi prometia força: Figaró-cingles de Bertí-Figaró.

Per saber l'itinerari, us redirecciono cap a la web de Madteam, d'on l'hem tret nosaltres, ja que amb tants encreuaments i bifurcacions, segur que ho explica millor de com ho explicaria jo; o bé, si us convenç més, també podeu mirar aquesta: El Sot del Bac.

Segons les indicacions del meu cutrepodòmetre Decathlon, hem fet aproximadament 15 km en total des del cotxe fins al cotxe, durant unes cinc hores i mitja, clar que cal comptar-hi l'estoneta de l'esmorzar, de contemplar el paisatge (que pel Mohawk vol dir contemplar les parets i vies d'escalada) i del dinar.

Malgrat que sembla que és un recorregut que fa força gent, a mi no m'ha acabat de convèncer. Primer de tot, perquè el dia s'ha llevat emboirat, cosa que no ens ha permès poder veure el paisatge en tot el seu esplendor (que d'altra banda cal dir que tampoc sembla que en tingui massa...).

El circuit que hem fet comença en una zona industrial situada passat el viaducte ferroviari de Sant Jordi, construït el segle XIX (ara podria fer la brometa típica de "té més de dos-cents anys"...). Hem atravessat el polígon i hem seguit per la pista que comença on acaba l'asfalt. Una estona de passeig per la pista (sempre agafant les bifurcacions per la banda dreta) ens ha portat fins a la masia de ca n'Oliveres, des d'on hem tingut una bona perspectiva dels cingles que anàvem a atravessar.

Hem passat de llarg la masia i hem continuat el nostre ascens (bé, de fet, en aquest moment l'hem començat, perquè fins ara el camí havia estat bàsicament pla). Malgrat que hi ha diverses alternatives, nosaltres hem anat seguint el camí indicat al Madteam, cosa que potser no ha estat la millor elecció...

El problema és que en un moment donat hem agafat una drecera, indicada amb marques vermelles, que és feta pels caçadors i no per excursionistes; és un tram poc transitat, estret i embrossat, cosa que vol dir que està ple de romagueres i teranyines per totes bandes, i sense cap mena d'interès ni atractiu. Aquest ha estat el segon motiu pel qual l'excursioneta no m'ha acabat d'agradar.

Però sens dubte el motiu pel qual m'ha ratllat tant la sortida d'avui ha estat el que ve a continuació. Sortint d'aquest caminet hem arribat al mas de Montmany, on, encara no he descobert com ni perquè, hi ha tota una col·lecció de cotxes abandonats per allà escampats que fan força pena, per no dir fàstic o angúnia.


Fins aquí tot hauria quedat com una curiositat, si no fos perquè quan ja anàvem a deixar enrere la casa, hem passat pel costat d'un burret que estava menjant tot aficionat. Innocent de mi, com que m'agrada col·leccionar imatges dels animalons que vaig trobant per aquests móns, he tret la meva fantàstica càmera i li he fet una foto a la bèstia.


De sobte, ens ha aparegut de la casa un altre "burro" (aquest caminava a dues potes), que s'ha posat a bramar dient coses així com que ja n'hi havia prou de fotos (era la primera que feia!) i que continuéssim el nostre camí, que "¡el mundo está lleno de desempleados!" o alguna cosa per l'estil.

Ja sé que diuen allò de "a palabras necias, oídos sordos", però m'ha molestat tant l'actitud d'aquest individu que m'ha amargat ja la resta del dia.

Uns metres més amunt, hem passat pel costat del santuari de Sant Pau de Montmany, però no m'he atrevit a treure la càmera altra vegada, no fos cas que ens aparegués aquell energumen amb una màscara de hoquei sobre gel i una serra elèctrica, així que no en tinc cap imatge.

Perduda de vista la masia, hem continuat pujant cap als cingles, seguint ara unes marques de color blau. Aquí ha començat l'ascens de debò, ja que amb pocs metres hem pujat un bon tros. El camí anava a estones per dins de bosc i de tant en tant per alguna clariana, deguda a la línia elèctrica d'alta tensió que atravessava la zona. Val a dir que era un camí poc interessant, sobretot per la contínua presència dels cables elèctrics per damunt nostre i perquè no hi havia manera de perdre de vista el maleït mas de Montmany, amb la seva multitud de cotxes ronyosos.

Ja dalt dels cingles de Bertí, la situació ha canviat una mica. Novament, ha tornat a canviar el color dels indicadors: ara les marques eren verdes. Hem trobat la Taula, una taula de pedra situada en un mirador des d'on es podia observar la vall que acabàvem de deixar (sí, i el mas també...).


En aquells moments, el meu podòmetre marcava 6.95 km des que havíem sortit del cotxe. Ens hem assegut una estoneta a la taula, hem mirat el paisatge que hi havia sota nostre i hem continuat el nostre recorregut. Hem anat seguint la pista, que ens ha portat ràpidament al GR-5. A partir d'ara, hem anat durant una bona estona a la recerca i captura de les marques blanquivermelles del GR. I més endavant, les groguiblanques del PR-C33 que ens duria de retorn al Figaró.

Al Mohawk gairebé li queien les llàgrimes de l'emoció quan ha vist cada vegada més a prop les parets de la Trona, sobretot recordant un dia, en ple agost, en què, després d'escalar alguna via de la zona, els va atrapar una d'aquelles pluges d'estiu que et deixen xop fins al moll de l'os.



Des de dalt de la Trona hem pogut contemplar el paisatge, que havia millorat respecte al que es veia des de la Taula i, a més, des d'allà hem pogut resseguir amb la vista tot l'itinerari que havíem fet (sí, sí, el mas Montmany també es veia...). 9.30 km segons el podòmetre.

A partir d'aquest moment ha començat el descens cap al poble. Ha estat un trajecte força llarg i monòton, tot i que més agradable que el de pujada. Mentre anàvem avançant, els núvols damunt nostre també avançaven lentament. Durant uns segons han caigut algunes gotetes que ens han fet témer una nova jornada sota la pluja, però afortunadament per a nosaltres, no ha passat d'això.

Bona estona més tard, després d'anar resseguint les marques del PR, hem arribat al Sot del Bac. Allà al Mohawk novament se li ha anat la vista cap a les parets de la zona, tot i que en aquesta ocasió jo també me les he quedat mirant, ja que ha estat la part més agradable de tot el recorregut. Després de baixar uns quants metres més pel camí, les hem pogut observar des de baix, al costat de la cascada del Salt del Prat, per on no baixava gaire aigua, però era bonic de veure igualment.

Com que el temps seguia amenaçant pluja, no ens hem entretingut massa i hem continuat la pista que ens ha portat de nou al Figaró. 14.75 km en arribar al cotxe.

Un cap de setmana político-filosòfic

Avui trencaré la tendència de les últimes setmanes i no explicaré cap excursioneta. I no ho faré simplement perquè aquest cap de setmana no n'hem fet cap.

El Mohawk i jo tenim una colla d'amics amb qui cada vegada és més difícil de veure's, primer perquè vivim en pobles (o ciutats) diferents i segon perquè poques vegades coincidim amb el mateix horari laboral, així que hem aprofitat una d'aquelles rares ocasions en què tots teníem el mateix dia lliure per anar a passar el cap de setmana a l'Estartit.

L'excusa inicial era la de repetir un viatge que van fer alguns d'ells fa uns deu anys aproximadament per la mateixa zona. La suposada intenció era anar de càmping, però (afortunadament) en aquesta època tots els càmpings de platja estan tancats, així que al final ens hem decidit per passar un parell de dies en un apartament de l'Estartit.

Vam arribar allà el divendres a la tarda (bé, uns més tard(a) que altres...) i quan ja hi érem tots vam preparar un sopar fet a base de diversitat: patatetes de bossa, fruits secs, truita de patates, cuscús, amanida...Per a tots els gustos!

En la sortida inicial de deu anys enrere, es veu que ells van anar de marxa a Empuriabrava, però aquesta vegada, notant ja el pes de la trentena a sobre (vaja, que no som iaius, però tampoc adolescents), vam decidir, crec que amb molt d'encert, quedar-nos a l'apartament (com va dir algú, tenint sostre i calefacció, quines ganes de sortir!).

Per ocupar les hores mortes del vespre vam portar un parell de jocs de taula, però finalment han tornat cap a caseta tal com havien vingut, ja que ni els vam tocar. Què vam fer, llavors? Doncs parlar. Sí, sí, parlar. No sé molt bé com va començar tot, però el cas és que a les 11:30 aproximadament vam començar a parlar de les eleccions i els candidats als que s'hauria de votar (o més ben dit, els candidats a qui mai dels mais s'hauria de votar) i vam acabar a les 3 de la matinada discutint acaloradament sobre el sentit de la vida.

Dels sis que érem, tres vam considerar que aquell era un bon moment per donar per finalitzada la conversa i anar a dormir i els altres tres es veu que aquell dia encara no estaven prou cansats i van dir de quedar-se allà xerrant una estoneta més. Dues hores més tard (sí, DUES HORES), quan eren les 5:15 de la matinada, em vaig despertar i vaig sentir veus. Em vaig aixecar i me'n vaig trobar un parell encara allà enfrascats arreglant el món. Els vaig preguntar si tenien idea de quina hora era i, òbviament, no n'eren massa conscients, perquè quan els vaig portar el rellotge i els vaig mostrar on marcaven les busques no s'ho acabaven de creure (avui algú encara em deia que no era veritat, que segur que l'havia manipulat jo).

Dissabte vam decidir que alguna cosa s'havia de repetir de la sortida que havia servit d'excusa per fer aquesta, així que vam anar a prendre la fresca al cap de Creus (sí, justament ara que hi bufa la tramuntana, com molt bé vam poder comprovar). Allà vam aparcar al costat del far, vam contemplar el paisatge des del mirador i vam baixar fins a la cova de s'Infern que hi ha uns metres més avall.






Satisfets amb la visita (és a dir, ratllats ja amb el ventet) vam iniciar el retorn cap a casa (que en aquells moments "a casa" volia dir l'apartament de l'Estartit). De camí, però, vam parar en un agradable restaurant prop de Port de la Selva on ens hi vam posar les botes amb el dinar (buf, quins dies de menjar!). Ben satisfets, ara sí, vam retornar a l'Estartit.

A la tarda vam fer una passejada fins a la platja i, de pas, vam comprar un parell de pizzes per sopar. Després, com que el dia anterior ja havíem gastat tots els temes de conversa, ens vam escarxofar al sofà-llit de l'apartament i ens vam posar a mirar les tonteries que passaven per la tele.

Vam sopar i després vam continuar amb la mateixa dinàmica prèvia: la tele. Ara tocava el programa presentat per la Raffaela Carra per triar representant per Eurovisión. Vistos tots els candidats, ens vam quedar amb la sensació de no saber si riure o plorar (de tots aquells "cantants", nosaltres no n'hauríem salvat ni un!) i vam pensar que el millor era anar-se'n a dormir, ja que dos de nosaltres s'havien de llevar i marxar mooolt d'hora, un per anar a treballar (sí, encara que no ho sembli, hi ha gent que ha de treballar els diumenges) i l'altre perquè li ha tocat ser suplent en una mesa electoral.

Els altres quatre ens hem quedat dormint plàcidament fins que a algú (cal que digui qui?) li han agafat les ànsies per "anar al monte". Allà, parlar del "monte" és parlar del massís del Montgrí, així que ell i un altre dels companys han anat a fer una visita llampec al castell (bé, les muralles del castell) del Montgrí, passant també pel Cau del Duc de Torroella, i quan han retornat, les dues noies, que ens havíem quedat a l'apartament (una per vagància i l'altra per un bon refredat), ja ho teníem tot ben endreçadet i enllestit per iniciar la retirada.

Hem anat a dinar a casa i, després de fer la migdiada, i just abans de posar-se a ploure, una servidora ha complert amb el seu deure com a ciutadana i ha anat a votar, cosa que no havia fet des que tenia uns vint-i-dos anyets.

Aquest cap de setmana, que ha passat molt ràpid, no ens ha deixat anècdotes d'aquelles curioses o divertides que es recorden deu anys més tard, però almenys a mi sí que m'ha deixat la sensació d'haver passat una bona estona i mantingut una interessant conversa amb uns bons amics amb qui últimament ens veiem poc. Només per això, ja ha valgut la pena.

¡Ay, la virgen!

Aquest matí de dissabte, continuant amb la dinàmica de les últimes setmanes, amb el Mohawk hem anat d'excursió al monte. Avui el nostre destí ha estat la zona de l'Obac, de Sant Llorenç del Munt.

Com que hem donat moltes voltes i sóc molt negada explicant itineraris, em limitaré a dir on hem estat i, si de cas, ja posaré el croquis gentilesa del Mohawk per qui vulgui repetir-ho.

Aquesta vegada hem deixat el cotxe en l'aparcament de l'Alzina del Salari (que curiosament a aquella hora, les 9:30 del matí, ja estava mig ple!) i hem iniciat la pujada. El recorregut ha començat en la part final de l'aparcament, just on hi ha una cadena que no deixa continuar endavant els cotxes, a no ser que porti el distintiu dels bombers (i tingui la clau del cadenat que hi ha...).

Aquell primer tram, amb pujada més o menys suau, està asfaltat, així que ha estat força còmode. Afortunadament, també ha estat pràcticament l'únic lloc on hem vist processons d'orugues (sí, ja no són bosses, ni cucs aïllats, són processons!!!!), ja que la resta del matí hem anat bàsicament per entre alzinars.


El nostre primer objectiu ha estat l'agulla del Paller de Tot l'Any, que hem pogut anar observant com s'apropava durant una bona estona. Aquest ha estat l'únic moment en què hem pogut observar la nostra estimada Montserrat, ja que ben aviat ha quedat tota coberta per la boira i no se'n veia ni tan sols la silueta.


Un cop allà, hem contemplat com la pedra de l'agulla queia a trossos pràcticament sense ni tocar-la i li hem donat la volta tot rodejar-la. En aquell moment hem tingut la primera visió del dia: se'ns ha aparegut la Verge!!!


A mi no em pregunteu, que jo no en sé res...

Com que havíem acabat molt ràpid amb el nostre primer objectiu, hem passat al pla B, que era pujar al cim del Castellsapera.


Després de descobrir unes quantes vies d'escalada mig amagades (està prohibit escalar en la majoria de zones que hem vist avui) i fer el mico per una divertida canal, encara que una mica relliscosa a causa de la humitat, hem assolit el cim i, des d'allà estant, hem pogut contemplar el preciós paisatge que hi havia als nostres peus.




Allà hem tingut la segona visió del dia, tot i que aquesta vegada la Verge precisament no hi era...


Com he dit abans, a mi no em pregunteu...

I des d'allà també hem pogut observar des de les altures el que seria el nostre tercer i últim objectiu: la Pola.


(Si, ja sé que com a falsificadora de fotografies no m'hi guanyaria la vida, però fa el fet, no?)

Primer hem anat a pujar el cim de la Pola, cosa que ha estat molt més ràpida del que ens esperàvem, i després, fetes les fotos de rigor i observat amb atenció l'interessant paisatge, ens hem dirigit cap a la font de la Pola, lloc on hem trobat un parell de taules de pedra i no cal dir que ens hem quedat a dinar.





Al costat de la font i enganxats a la paret hi ha una sèrie de ganxos que, segons sembla, són de l'època medieval. Deuen ser els primers parabolts que es van fer servir per escalar?

En acabar de dinar i començant a notar l'aire fresquet d'inici de la tarda, hem iniciat el nostre retorn cap al cotxe, on hem donat per finalitzar un altre interessant itinerari per les muntanyes de les nostres contrades.

Us deixo amb el plànol que ha elaborat el Mohawk. I per aquells més fanàtics de les pedres, doncs ja sabeu que haureu de consultar el seu blog per saber quines vies d'escalada hem trobat...

Turó de l'Home - Les Agudes

Avui, amb el Mohawk hem decidit per fi anar a fer una excursioneta que tenim pendent des de fa més d'un any: hem anat a pujar el turó de l'Home amb neu. Neu, el que se'n diu neu, no n'hem vist gaire, però com que sembla que, al pas que anem, tampoc n'arribarem a veure aquest any, doncs hem decidit anar a fer l'excursió igualment. De fet, l'única neu que hem vist ha estat aquesta, bàsicament la del Pirineu:

Hem iniciat el nostre itinerari a l'aparcament que hi ha just al costat de la riera de Passavets, al km 22 de la carretera de Santa Fe del Montseny a Sant Marçal, lloc on hem deixat el nostre cotxet. Allà hem pogut contemplar una imatge que últimament comença a resultar insòlita: aigua baixant per la riera!

A partir d'aquí, hem començat el nostre tranquil i a estones monòton ascens en direcció cap al cim del turó de l'Home, seguint les indicacions d'unes biguetes verdes que ens han estat molt útils, ja que a estones el camí es perdia sota la densa estora de fulles de faig que hi havia.

Durant un breu moment ens hem trobat dins d'una avetosa, però ha durat poc i ràpidament hem recuperat la fageda, amb tota la seva fullaraca.

Després d'aproximadament una hora i mitja i uns quatre quilòmetres de pujada suau, hem arribat al nostre primer objectiu: el turó de l'Home, el cim més alt del Montseny.

La vista des d'allà és impressionant, malgrat que avui ens hem hagut de conformar amb observar la boira que hi havia tapant la vall (i mitja Catalunya més!)...

Assolit el primer cim, ens hem dirigit cap al segon: les Agudes. Tot i que aparentment es troben just al costat, ens han calgut els seus tres quarts d'hora per recórrer els dos quilòmetres de carena que els separen. Allà hem recordat de sobte què és la "civilització", després de tot el matí d'absoluta tranquil·litat caminant pràcticament sols enmig del bosc.

Vista de les Agudes des del turó de l'Home:

Vista del turó de l'Home des de les Agudes:

Vista del Matagalls des de la carena que uneix els altres dos cims:

Al cim de les Agudes hem fet un breu kitkat i, assolit el nostre segon i últim objectiu del dia, hem iniciat el descens. La baixada l'hem feta per un corriol que neix al coll de les Agudes a mà esquerra, indicat amb marques vermelles, que ens ha portat fins a la font del Briançó, on hem trobat la pista que hem anat seguint (sempre darrere les marques vermelles, de vegades excessives) fins a arribar a la carretera. En total, uns tres quilòmetres i una horeta aproximada de baixada suau.


El més curiós de la baixada ha estat la gran quantitat de fulles acumulades que hi havia, que m'arribaven a cobrir tota la bota i de vegades més. A estones semblava que baixéssim esquiant, però sobre fulles en lloc de neu.

Un cop a la carretera, l'hem seguida durant aproximadament un quilòmetre fins a completar el cicle i retornar a l'aparcament.

Com que ja eren les 13:30 hores i la gana començava a deixar-se notar, hem agafat el cotxe i hem anat fins a l'ermita de Santa Fe, on hem dinat al costat del llac. Allà hem pogut admirar les impressionants sequoies que hi ha:

I tota una col·lecció de granotes en una petita bassa:

Al costat del llac, mentre dinàvem, hem pogut anar observant com pujava cada vegada més la boira, que ens ha estat acompanyant durant tot el dia a distància.

En resum, un itinerari molt agradable d'uns deu quilòmetres, sense grans pujades ni baixades, encara que a estones resulti un pèl repetitiu. I el més important de tot: un recorregut entre faigs, cosa que vol dir sense processionària!! (tot i que n'hem vist una filera de camí cap al llac...)

Per cert, heu notat que poso contínuament anotacions quilomètriques, cosa que no havia fet mai fins ara? Doncs això és perquè aquesta setmana he decidit autoregalar-me un cutrepodòmetre Decathlon, que he estrenat avui mateix! (:-D)

Un apunt de teoria sobre les sequoies: "La Sequoia sempervirens pot ser considerat un fenomen de la Natura. Conegut simplement com Sequoia, és un arbre que pot arribar a viure més de 2000 anys, una alçada de quasibé 100 metres i el volum equivalent a 3 Boeing 747. A més a més, la seva escorça esponjosa la fa resistent al foc i als insectes, fent-la pràcticament invulnerable (excepte a l'home!). És un arbre molt tiquis-miquis a l'hora de germinar i solament ho fa en unes condicions climàtiques molt determinades. Bàsicament, aquestes condicions solament es donen en algunes regions de Califòrnia. El Sequoia National Park és el bosc de sequoies més representatiu, on es poden veure arbres de dimensions monstruoses!
Tot i així, prop del poble de Santa Fe de Montseny, prop de Can Casades, hi ha tres magnífics exemplars d'aquests arbres que ens permetran fer-nos una idea de com en són de grans els seus cosins californians."