Aquest cap de setmana, aprofitant un dinar familiar per les terres de l'Ebre (sí, d'aquelles que estan a tocar la central d'Ascó, tot i que no hi hem vist gossos verds ni peixos amb dos caps), amb el Mohawk i l'Ozzy hem anat a passar el matí de diumenge (dia de Nostra Senyora de Montserrat, és a dir, que a Montserrat ni t'hi acostis!) a Margalef.
El nostre primer objectiu era anar a conèixer la zona de Cabacés, però en desconeixíem totalment la localització i vam trobar el refugi on ens havíem d'informar tancat, així que vam decidir anar sobre segur i traslladar-nos a terreny conegut: Margalef.
Primer de tot, vam passar pel refugi del poble, a comprar la guia actualitzada, i després ens en vam anar cap a les zones d'escalada. Vam aparcar l'Ozzimòbil (una Volkswagen California pràcticament noveta de trinca) prop de la presa i, com que ja era ben fosc, vam decidir anar a fer nones. Cal dir que no estàvem pas sols, perquè les diverses esplanades de Margalef estaven ocupades sobretot per Californies de diferents generacions, tot i que també hi havia qui havia plantat la tenda en un racó i, fins i tot, algú que havia portat l'autocaravana sencera.
Malgrat la quantitat de gent que hi havia per allà, no hi havia gens de soroll, així que es podia sentir clarament el "croac-croac" de les granotes que ens ha acompanyat tota la nit (i tot el matí també) i l'agradable so de l'aigua del sortint de la presa. I com que tampoc hi havia llums per enlloc, hem pogut gaudir d'una visió de les estrelles com feia temps que no veia.
Ja de matí, ens hem llevat amb tota la tranquil·litat del món, sabent que teníem un lloc còmode on esmorzar (amb cafetó calent i acabat de fer inclòs) sense moure'ns de lloc i que, a més, teníem les vies d'escalada a tocar de la mà (tal com diu sempre el Mohawk, es pot assegurar des del cotxe).
Com que era un diumenge i, a més, feia molt i molt bon dia, hem anat a buscar un sector prou amagat de la gent i també del sol, per no sortir-ne ben socarrimats. Després d'estudiar la guia durant una estona, finalment ens hem decidit pel sector "Xorreres", al qual només cal arribar-hi per entendre el perquè del seu nom.
He de confessar que un dels motius pel qual els meus acompanyants han decidit d'anar a aquesta zona ha estat la poca dificultat de les seves vies, ja que oscil·laven entre el 5è i el 6c. Un pel dit lesionat encara no del tot recuperat, l'altre per la poca motivació escalatòria (últimament l'Ozzy se'ns ha passat al bloc) i una tercera perquè no s'enfila per les parets si no veu la cosa moooolt clara, resulta que aquest era el nostre sector ideal.
No explicaré quines vies hi ha ni quines hem fet cadascun de nosaltres, només diré que jo he fet una via, el terç d'una segona i la meitat d'una tercera, totes tres de 5è grau o 5+. Ja sé que per als experts això és un passeig, però per una servidora que només entrena de tant en tant al rocòdrom i que ni tan sols recorda quan va ser l'última vegada que es va enfilar en una paret de muntanya, ja està bé. A mi, que m'avorreixo de seguida quan començo a mirar la paret i no veig on agafar-me o on posar els peus, aquestes vietes de Margalef, plenes de foradets per tot arreu, m'agraden molt.
Ara bé, hem fallat en un petit detall: es veu que avui no hem estats els únics a tenir la mateixa pensada i, en lloc d'estar nosaltres sols al sector, ens hi hem arribat a reunir fins a 12 persones!
Dos d'ells eren francesos que ahir ja vam trobar quan vam passar pel refugi. Uns altres quatre han estat els nostres veïns de pàrquing (ja que ells han dormit en la seva autocaravana al costat de la nostra California) i després veïns també de cordada. Finalment, quan ja era hora de dinar i estàvem tots més o menys recollint, han arribat quatre nois italians que, pel que els hem sentit dir, deuen estar fent una ruta turística per Catalunya, ja que han anomenat la casa-museu Dalí i la Sagrada Família.
Ara, sens dubte, el millor del dia d'avui ha estat això:
Ja sé que en la foto no s'aprecia gaire, però el que s'hi veu són uns pins SENSE NI UNA SOLA BOSSA DE PROCESSIONÀRIA!! Visca, per fi!!! A veure si podré tornar a sortir tranquil·lament al monte sense problemes d'una vegada!
El nostre primer objectiu era anar a conèixer la zona de Cabacés, però en desconeixíem totalment la localització i vam trobar el refugi on ens havíem d'informar tancat, així que vam decidir anar sobre segur i traslladar-nos a terreny conegut: Margalef.
Primer de tot, vam passar pel refugi del poble, a comprar la guia actualitzada, i després ens en vam anar cap a les zones d'escalada. Vam aparcar l'Ozzimòbil (una Volkswagen California pràcticament noveta de trinca) prop de la presa i, com que ja era ben fosc, vam decidir anar a fer nones. Cal dir que no estàvem pas sols, perquè les diverses esplanades de Margalef estaven ocupades sobretot per Californies de diferents generacions, tot i que també hi havia qui havia plantat la tenda en un racó i, fins i tot, algú que havia portat l'autocaravana sencera.
Malgrat la quantitat de gent que hi havia per allà, no hi havia gens de soroll, així que es podia sentir clarament el "croac-croac" de les granotes que ens ha acompanyat tota la nit (i tot el matí també) i l'agradable so de l'aigua del sortint de la presa. I com que tampoc hi havia llums per enlloc, hem pogut gaudir d'una visió de les estrelles com feia temps que no veia.
Ja de matí, ens hem llevat amb tota la tranquil·litat del món, sabent que teníem un lloc còmode on esmorzar (amb cafetó calent i acabat de fer inclòs) sense moure'ns de lloc i que, a més, teníem les vies d'escalada a tocar de la mà (tal com diu sempre el Mohawk, es pot assegurar des del cotxe).
Com que era un diumenge i, a més, feia molt i molt bon dia, hem anat a buscar un sector prou amagat de la gent i també del sol, per no sortir-ne ben socarrimats. Després d'estudiar la guia durant una estona, finalment ens hem decidit pel sector "Xorreres", al qual només cal arribar-hi per entendre el perquè del seu nom.
He de confessar que un dels motius pel qual els meus acompanyants han decidit d'anar a aquesta zona ha estat la poca dificultat de les seves vies, ja que oscil·laven entre el 5è i el 6c. Un pel dit lesionat encara no del tot recuperat, l'altre per la poca motivació escalatòria (últimament l'Ozzy se'ns ha passat al bloc) i una tercera perquè no s'enfila per les parets si no veu la cosa moooolt clara, resulta que aquest era el nostre sector ideal.No explicaré quines vies hi ha ni quines hem fet cadascun de nosaltres, només diré que jo he fet una via, el terç d'una segona i la meitat d'una tercera, totes tres de 5è grau o 5+. Ja sé que per als experts això és un passeig, però per una servidora que només entrena de tant en tant al rocòdrom i que ni tan sols recorda quan va ser l'última vegada que es va enfilar en una paret de muntanya, ja està bé. A mi, que m'avorreixo de seguida quan començo a mirar la paret i no veig on agafar-me o on posar els peus, aquestes vietes de Margalef, plenes de foradets per tot arreu, m'agraden molt.
Ara bé, hem fallat en un petit detall: es veu que avui no hem estats els únics a tenir la mateixa pensada i, en lloc d'estar nosaltres sols al sector, ens hi hem arribat a reunir fins a 12 persones!
Dos d'ells eren francesos que ahir ja vam trobar quan vam passar pel refugi. Uns altres quatre han estat els nostres veïns de pàrquing (ja que ells han dormit en la seva autocaravana al costat de la nostra California) i després veïns també de cordada. Finalment, quan ja era hora de dinar i estàvem tots més o menys recollint, han arribat quatre nois italians que, pel que els hem sentit dir, deuen estar fent una ruta turística per Catalunya, ja que han anomenat la casa-museu Dalí i la Sagrada Família.
Ara, sens dubte, el millor del dia d'avui ha estat això:
Ja sé que en la foto no s'aprecia gaire, però el que s'hi veu són uns pins SENSE NI UNA SOLA BOSSA DE PROCESSIONÀRIA!! Visca, per fi!!! A veure si podré tornar a sortir tranquil·lament al monte sense problemes d'una vegada!
1 comentari:
No tens cap foto del Mohawk dormint a la furgo com un hyppie qualsevol ?
Sabia que t'agradava fer caminades dures, però no que arribaven fins a cinquè grau.....
Publica un comentari a l'entrada