La mà dissecada

De què va el conte de Guy de Maupassant "La mà dissecada"?

- Doncs es un home que troba una mà dissecada i li ensenya a un senyor que la trata malament diu que no fa res i l'home es mort.

-Es un home que col·lecciona reliquies. I compra una ma dissecada per espantar a la gent que ve a demanar els impostos. I un li comença a dir que si no li fa fastig que pot ser de vritat. Ell so pren en broma, I un dia s'el troban a casa seva mort amb una marca al coll de una mà. I al enterrarlu trobe un home que no te mà.

- Que la mà dissecada dona sort.

(Aquest no s'ha llegit el text ni per casualitat)

- Un home que te una mà dissacada de timbre.

- Representa que un señor obté una má d'un mort que en vida havia sigut un criminal. La ma està maleída i mata al señor que l'havia obtingut, i a l'enterrament, on el volen enterrar, es troben amb un cadàver amb la mà dissecada.

- Un home que compra una mà dissecada que li concebrà 3 desitjos. Però la mà era d'un mag maligne. Llavors va voler matar a aquest home i als seus amics per venjar-se de què l'havien comprat. Un cop morts ofegats, la mà va tornar a la tomba del seu amo (el mag) i descansa en pau.

(La mà de la llàntia o el geni dissecat?)

- Va sobre un noi que es porta una mà dissecada de la India. I la mà dissecada la va colga a la porta de la seva casa i per la nit la mà dona golpets a la porta. I aquesta mà a l'altra dia no i era i va sortir al periodic, que van averi algunes morts, per estrangulament d'una mà.

- Va d'un home que li compra una mà a un venedor ambulant i al comprador li passen una série de coses molt estranyes i es mor.

- Un home va trobar una má dissecada un dia que hiera amb tots els seus amics és va morir.

- Doncs tracta de un noi, que fa un viatge a Normandia i porta una mà disecada, que l'intenta matar, i el fa tornar boig, perquè la mà vol recuperar al seu amo. Louis, el noi acaba morint, i la mà regresa al seu amo.

(El noi es diu Pierre, no sé d'on deu haver sortit aquest Louis...)

- Va de un noi que es compra una mà dissecada. Ell la col·loca a la porta i als seus amics no li fa cap grácia. Despres la col·loca a la porta de la seva habitació pero al pas de dos dies, troben al noi amb cinc dits marcats al coll i amb estat de xoc.
Ningú no sospita res, ni la policia, pero al final la mà es portada a la tomba del seu veritable cadaver i així ja no intenta matar més.

- El conte tracta d'un noi que estan en una festa li porten una mà dissecada. Els seus amics li diuen que la llençi ja que aquesta mà era d'un asesi i si a matat, ho pot tornar a fer. Ell no els i fa cas i se la queda, la penja a la campana de la porta.
Una nit l'ataquen, quan es lleva te la marca de la mà al coll, la seva serventa sel troba mig ofegat. Ell els i diu que a sigut la mà, però els seus amics no el creuen i el desideixen portar al cicoleg.
Al cap d'uns dies ell apareix mort. En la tumba on l'enterren, al seu costat está enterrrat un homa que no te ma.

(M'encanta això del "cicoleg", no ho hauria imaginat mai!)

- Es un noi que va a una festa i ensenyar una mà que ha comprat i diu que es la de un assesí, i li diuen que vagui en conta que pot tornar a matar. La deixa al pom de la porta aixi quan vingui el noi de l'alquiler no voldra picar. Llavors be el de l'alquiler i li diu que la tregui d'allí que fa fàstig i la posa a la tauleta i al dia següent se'l troben amb una marca al coll com si fos d'una mà i no se'l creuen i el porten a un manicomi. El visiten als seus amics i no es creuen el que li diuen i al dia seguent està mort, el van anterrar i al costat està un home sense mà, enterrant al amic i a la mà.

- El conte va d'un home que estava fent festa a casa seva amb uns amics i els hi va ensenyar una mà que havia comprat en un mercat, un amic li va dir que vigilés perque si ja havia matat abans, ara també ho podria fer. L'home la va penjar com pom de la porta de casa seva, perquè quan el senyor de l'alquiler anés i la veies no aniria. Un dia va trucar a la porta i al obrir no hi havia ningú, i al dia següent va apareixer en estat de xoc amb la marca de cinc dits al seu coll. El van portar a un manicomi. Els seus amics el van anar a visitar i l'home els hi deia que una mà el perseguia i el volia matar. No se sap com, però ba passar un temps i l'home va morir i al enterrar-lo al costat estava enterrat un assessi que li faltava una mà, li van tornar la mà i a l'altra home el van enterrar al seu costat.

- Un grup d'amics queden per parlar i un d'ells porta una ma dissecada que la havia robat a un bruixot que era d'un criminal i al final aquesta ma acaba fent-lo tornar boig i acaba morint i l'enterren al costat de la tumba del criminal de qui era la ma. Deien que la ma mataba als veins d'aquest home perquè volia tornar al seu amo i al final ho van aconseguir.

- És un noi que troba una mà dissecada de un mort. Se la queda per a ell, els seus amics l'abissan de que es d'un asesi que a mata a moltes persones. A ell li dona igual i la posa en la porta de timbre perque la gent no vagi a trucar gent que li deu diners. Truquen a la porta i no hi ha ningu, li van dir que treies la má de la porta perque la gent li donava fastic i no anava a trucar. La va agafar la mà i la va posa a la seva habitació. La policia va anar a casa del noi i estava estirat en el llit amb la marca de la mà en el coll el noi no estaba mort estaba com inconsient o marejat. Van a fer la tumba i sen van encontra el asasi sense la mà que li faltava i el van enterrar al costat del asasi.

- De un home que es troba una disecada, que es d'un mort, que era un asesi. Se la endú a casa, despres se la ensenya a la gent i quan torna a casa se la posa com a pica-porta. A la nit sen va a mirar si encara estaba la mà, pero no estava. Quan s'en va anar a dormir al llit algo l'intenta d'ofegar. Al matí s'el van trobar exaust pero no mort i van veure la marca vermella d'una mà. Un senyor ja va dir que si la ma de un asesi la te algu la voldra recuperar com sigui, i si fa falta tornara a matar. Al final es mor i avans d'enterrarlo a ell enterren la ma del mort am el mort i despres a ell al costat.

- Comença en una casa, que hi havien 5 persones, de sobte apareix un altre que venia d'un viatje i portaba una ma disecada que s'abia trobat. Tenia un aspecte orrible, els seus amics li deian que podia ser perillos.
Despres de tot aixo, sen va anar a se casa, i quan s'abia adormit, ell estaba molt tranquil. Pero al matí seguent, van anar a visitarlos els seus amics i estaba mort.
Es van donar conte de que abia sigut la ma i la van enterrar.

- Doncs que un senyo per fer una broma agafa una mà dissecada d'un assesi se la posa en el maneg de la seva porta per espantar i fer broma i al cap d'un temps la mà s'escapa del pom i el amic del protagonista troba el seu amic al llit estirat i amb una marca al coll. Ningu es creu lu que diu el protagonista i el cap d'un temps torna a pasar pero el matan de debó i l'enterren junt el dueñu de la mà dissecada.

Ja sé que alguns textos són una mica llargs, però crec que val la pena posar-los, perquè són els "millors"
No cal dir que l'ortografia no és meva...

Apa, després de llegir això, a veure qui és capaç d'explicar de què va la història!!

NDSLite!!!

El final d'una història...

Doncs sí, almenys de moment, ja em puc anar acomiadant de la meva esperada Nintendo DS.

Cansats d'esperar que arribés a l'adreça que, segons sembla, continua sent inexistent, avui el meu partner ha decidit fer l'enèssim intent de contactar amb el servei d'atenció al client dels grans magatzems on va encarregar la videoconsola. Després de gairebé deu minuts esperant (ai, la factura del telèfon!!), ha respòs un dels operadors i ens ha informat de la situació: resulta que la companyia de missatgeria, després d'un mes de tenir el paquetet allà mort de fàstic, de totes les opcions possibles que podia haver escollit (trucar a casa per demanar una altra adreça o bé donar-nos indicacions sobre on el podíem anar a buscar nosaltres mateixos, etc.) ha decidit retornar-lo als magatzems!!!! I tan amples, tu!

Fastiguejat ja amb la historieta, el Mohawk ha decidit deixar-ho córrer i demanar que li retornin els diners, perquè això sembla una presa de pèl. Ara es tracta de trobar la consola en alguna altra banda, però és una gesta que ara mateix sembla impossible d'aconseguir, perquè es veu que la Nintendo DS (igual que la Wii) ha estat un dels regals estrella dels Reis d'aquest any i està esgotada per tot arreu.

Dit d'una altra manera, que m'he quedat amb un pam de nas, amb una preciosa funda per NDSLite i una col·lecció de jocs que de moment es quedaran aquí plantats, perquè els falta l'element principal: la consola!! Tinc l'esperança que, encara que sigui tard, d'aquí uns dies n'hi torni a haver a la venta i en poguem aconseguir alguna. A veure si hi ha sort...

:'-(

Matinal al bosc encantat d'Òrrius

Aquest matí, aprofitant fins a l'últim moment les vacances de Nadal, amb el Mohawk hem decidit anar a descobrir el bosc d'Òrrius-La Roca del Vallès on, segons diuen, hi passen coses estranyes.

La veritat és que la iniciativa va sorgir d'un programa del Cuarto Milenio emès pel canal Cuatro (que podeu veure al Youtube). Allà parlen d'unes estranyes figures de pedra que hi ha escampades per tot el territori que semblen demostrar que s'ha tractat d'una zona de cultes des dels antic íbers fins al segle passat. Òbviament, al programa tot hi surt excessivament exagerat, tant que fins i tot ho arriben a associar amb cultures intraterrestres o extraterrestres i coses per l'estil. Ara bé, nosaltres hi hem estat donant algunes voltes i no n'hem vist...o potser sí?

El nostre itinerari ha començat a la carretera que uneix Òrrius amb la Roca del Vallés, just passat el mas d'Argent, pocs metres abans d'arribar al punt quilomètric 2. Allà hem entrat en un "camino particular" a mà esquerra on hem deixat el cotxe.

Hem avançat uns metres en línia recta pel camí i de seguida hem tingut la primera visió del dia: en mig dels arbres ha aparegut una roca de granit amb una sospitosa semblança a un orifany! (que, per qui no ho sàpiga, és un elefant).


Queda clar que això no ho ha fet la naturalesa. La pregunta és: Qui deu ser el qui estava tan avorrit que va tenir la paciència de dedicar-se a esculpir la cara d'un elefant en una pedra no precisament petita? En una altra roca veïna hi ha la inscripció que veieu. Fecit? Llatí? Vol dir que ho van fer els romans? La pedra es veu massa ben conservada per ser tan antiga. De fet, en el programa abans citat diuen que és del segle XIX, malgrat que segueixen sense explicar qui ho va fer ni, el que em sembla més curiós, per què ho va fer.

Després d'haver contemplat l'orifany des de tots els seus angles, hem donat mitja volta i a uns 90º cap a la dreta hem descobert una altra pedra, aquesta força més petita, que a primera vista no semblava tenir res d'especial, però que després ens ha donat un parell de bones sorpreses!

I és que si es mira la pedra per la banda de l'esquerra ens apareix la cara del que sembla un indi americà, mentre que si ens la mirem per la dreta sorprenentment hi veiem ben esculpit una mena de moai com els de l'illa de Pasqua, tot i que de mida força més reduïda.

Igual que en el cas de l'elefant, no se sap qui va esculpir aquestes dues cares ni per què ho va fer, tot i que el més fàcil és pensar que les dues obres tenen el mateix autor. Potser es tractava d'un senyor ric a qui li agradava molt viatjar i anava deixant constància en les pedres de casa seva de les descobertes que havia fet en els seus recorreguts... Clar que si ho preferim, també podem pensar que es tracta d'una civilització intraterrestre, que per via interna viatja per tot el món i va deixant constància en una zona d'allò que es troba en la part oposada del planeta... Si és així, hi deu haver alguna escultura d'un ruc català en alguna zona d'Austràlia?

Un cop complert el nostre petit passeig esotèric hem continuat avançant pel camí principal i ben aviat hem trobat les marques del PR C-36, que pràcticament ja no hem perdut de vista durant la resta del matí. El nostre objectiu era descobrir el recorregut prehistòric d'Òrrius.

Durant tot el trajecte hem anat seguint les línies groguiblanques, malgrat que contínuament n'anàvem trobant d'altres de color vermell, blau o, sobretot, verd, que encara no sabem exactament què indiquen.

Després d'una estoneta resseguint el camí marcat hem vist gairebé per casualitat (he de dir que el dia d'avui s'ha vist caracteritzat principalment per la casualitat...) una fita de pedretes a mà dreta del camí que ens ha fet sospitar que per allà hi havia d'haver alguna cosa interessant. Hem investigat una mica per l'entorn i hem arribat a la conclusió, mig en broma, que era un bon lloc per celebrar-hi un aquelarre, ja que hi havia una petita esplanada que aniria molt bé per fer-hi una rotllana al voltant d'una foguera.

La nostra sorpresa ha estat descobrir que no anàvem gaire desencaminats, ja que uns metres més enllà, una mica amagada per la vegetació, hi havia una pedra dels sacrificis, amb tota una sèrie d'inscripcions ben curioses, la majoria d'elles creus, tot i que també hi havia algunes lletres, fins i tot lletres gregues. No sabem què devien significar, però dubto molt que siguin íberes...

Explica una llegenda que un bandoler de la contrada, en Perot de la Roca, per cada persona que matava hi feia una creu. No sé, però a mi m'ha semblat més cosa de bruixeria...

Prou satisfets ja amb les nostres descobertes (i afegim-hi que també una miqueta acollonits amb tant misteri), hem decidit seguir endavant, a veure quines noves sorpreses ens deparava el PR.

Uns metres més avall hem trobat un trencant a l'esquerra marcat amb una creu verda que hem decidit seguir uns metres, per saber on ens portava.

I resulta que ens ha portat al lloc que més interessava al Mohawk, la Pedra de les Orenetes, amb restes aquesta vegada sí clarament íberes. Ho demostren les pintures rupestres que per desgràcia pràcticament han desaparegut i els diversos canalets picats a la roca.

Més contents que un gínjol, hem desfet el tros de camí i hem retornat a seguir el recorregut marcat pel PR. En algun indret d'allà hi ha un molí de pedra també prehistòric, però lamentablement hem estat incapaços de trobar-lo. Ara bé, el que sí hem localitzat, tot i que una mica de "xiripa" i seguint les fletxes verdes, ha estat la Roca Foradada. Bé, al principi semblava una roca ben normaleta, fins que li hem donat la volta i ens l'hem mirat pel darrere. Llavors hem entès el perquè de la fletxeta verda i també el perquè del nom de la pedra: resulta que els íbers, que devien ser gent que s'avorria molt i tenia poca feina, es van dedicar a buidar-la completament per dins! Bufa, quina paciència!!

I bé, aquí ha acabat el nostre itinerari. Seguint el camí del PR s'arriba a una urbanització, amb la qual s'acaba el recorregut per la prehistòria per entrar de ple en la història més actual. Nosaltres, però, hem desfet el camí fet, ja que el nostre estimat cotxet ens esperava pacientment a l'inici del trajecte, ben acompanyat per un orifany, un indi i un moai.

D'aquesta excursió n'he descobert moltes coses, tot i que també m'han quedat molts interrogants per respondre, ja que hem trobat alguns elements ben sorprenents:

Pintures rupestres?

Construccions extraterrestres?

Petjades d'éssers intraplanetaris?

I el millor de tot, què deu ser aquesta estranya criatura que m'anava trobant per tot arreu per on anava?

I ja ho diuen, que qui té gana, somia truites, i nosaltres avui anàvem a buscar imatges en les roques, esculpides per l'home, per éssers desconeguts o per la naturalesa! No sé vosaltres, però jo en aquell moment m'he sentit molt observada, encara que només fos una il·lusió òptica...o potser no?
Per si algú s'ha perdut amb les meves explicacions (cosa molt possible), us deixo un croquis casolà del nostre recorregut.

Ja han passat els Reis...o no...

Avui, dia 6 de gener, han passat els Reis Mags d'Orient per casa de tots els nens i nenes. De tots? No!

Bé, sí i no. Resulta que a casa havien d'haver deixat una fantàstica i magnífica Nintendo DS perquè la reina de la llar (és a dir, una servidora) pogués entretenir-se mentre el seu maridet es dediqui a enfilar-se per les parets (literalment), sempre i quan el seu ditet lesionat li permeti.

Però resulta que al final no ha estat així i encara no hem acabat de descobrir per què. M'explicaré:

El dia 9 de desembre, l'individu anomenat Mohawk va encarregar a uns grans magatzems (el nom dels quals no diré, però sí indicaré que té nom que sona a britànic) que li enviessin a casa dels seus pares una d'aquestes videoconsoles de butxaca, després d'haver-la pagat via internet. Fins aquí, tot va bé.

Dies més tard, el 22 de desembre, els senyors coneguts com a "sogres" van rebre una trucada dient que cert servei de missatgeria (el nom del qual tampoc diré, però indicaré que se suposa que es tracta d'un SErvei URgent de missatgeria, cosa que començo a dubtar...) havia intentat entregar la mercaderia sol·licitada, però que resulta que l'adreça que els havien donat "no existeix", així que estaven a l'espera de l'adreça correcta.

És curiós que diguin que l'adreça no existeix, quan jo he estat allà multitud de vegades i tot i que no hi posaria la mà al foc, jo diria que el lloc sí que existeix! Total, que la cosa va quedar així, "a la prestativa" que diria aquell.

Temps més tard, a mesura que s'anava acostant el dia R (dels Reis, és clar), el maridet va fer una nova trucada al servei d'atenció al client dels abans citats grans magatzems. Després de dues trucades infructuoses i d'una tercera de deu minuts d'espera sentint a dir "Lo sentimos, en estos momentos todos nuestros operadores estan ocupados, disculpen las molestias"(sí, molèsties les que tindrem el dia que ens arribi la factura del telèfon!), va poder contactar amb un dels dits "operadors" demanant explicacions de per què el paquet encara no havia arribat quan feia més de dues setmanes que estava demanat (i el que és pitjor, pagat!). L'operador va dir que sí, sí, que ja ho entenia i que de seguida trucaria al servei de missatgeria, per veure què passava.

Dos o tres dies més i el paquet segueix sense arribar. Nova trucada als grans magatzems. Mateixa resposta de la vegada anterior: que ells ja havien fet la comanda i que l'havien entregat al missatger feia dies i que no sabien per què la mercaderia encara no havia arribat. Però que ja els tornarien a avisar i que en dos, tres dies com a màxim (que era ja dia 4 de gener...) tindríem el producte a casa.

Dia 4 de gener, vigília de la vigília de Reis i el paquet continua sense arribar. El senyor sogre, ja un pèl cabrejat, truca altra vegada als magatzems i pràcticament es baralla (per telèfon, és clar) amb el teleoperador de l'altra banda. Resultat: res de res.

Avui som dia 6 de gener, fa gairebé un mes que es va fer la comanda (que, com dic, ja està pagada) i la videoconsola segueix sense aparèixer. On ha anat a parar? Vés a saber. Segons els del centre comercial, el té la missatgera. Segons aquesta, estan esperant l'adreça correcta (?!). I mentrestant una servidora, sense el seu preciós regal de Reis (s'ha hagut de conformar amb un bonic "val per una videoconsola Nintendo DS"). Ara mateix tinc una bonica funda (regal de la meva família) per guardar-hi una consola que no tinc i tota una col·lecció de jocs (regal també de la família) per jugar amb una consola que, igualment, no tinc.

Afortunadament sóc prou grandeta per no deprimir-me excessivament per aquest fet (com a molt, sentir-me força estafada) i tenir prou paciència per esperar que aparegui un dia o altre. Em pregunto què hauria passat si el destinatari del regal hagués estat un noiet de 10 anys que l'estigués esperant impacientment? Què haurien hagut de fer els seus pares?

I si el paquet segueix sense aparèixer? Què haurem de fer? Reclamar que ens tornin els diners i buscar-la en una altra banda? I si no la trobem enlloc (diuen que està exhaurida), què en faig de la bonica funda i la col·lecció de jocs?

Fi del primer trimestre

Avui als tutors ens ha tocat treballar més que a la resta de companys de l'institut, ja que ha estat dia de repartir notes.

Uns s'ho munten millor que altres i n'hi ha que amb deu minuts reuneixen els alumnes, els donen els paperets i els envien cap a casa.

Però una servidora, que té el problema de ser a vegades massa responsable, ha preferit dedicar ni que fossin dos o tres minuts a cada noiet, així que m'he passat dues hores parlant amb cada un d'ells. La veritat és que el discurs és tota l'estona pràcticament el mateix: "Si no treballes més, no aprovaràs", "La feina s'ha de fer sempre", "T'has de comportar millor a classe", etc., però dit individualment sembla que sigui una altra cosa, perquè quan ho dius en general per a tots, justament els qui s'haurien de sentir més aludits són precisament els qui menys cas en fan, així que hi ha coses que cal dir cara a cara.

La veritat és que del meu grup, pel tema notes no hi ha res d'especial: un parell de noiets amb tot notables i excel·lents, alguns amb tot aprovat just i molts amb dos, tres, quatre o més assignatures suspeses, i òbviament no hi poden faltar els dos o tres que les tenen totes o pràcticament totes suspeses.

El problema que tinc amb el meu grup no és precisament acadèmic (de notes, vull dir), sinó més aviat comportamental. De fet, és una situació que no només passa en el meu grup, sinó que sembla que és com una tradició de l'institut, que es va transmetent de generació a generació, un fet que m'ha sorprès molt, perquè no havia vist mai enlloc.

El cas és que aquests noiets, com a nens i adolescents que són, tenen molt costum de ficar-se els uns amb els altres. Fins aquí no hi ha res d'especial, mentre aquests insults no deixin de ser diguem-ne amistosos. El sorprenent del cas és que tenen la mania d'insultar-se ficant-se amb les mares. Els altres profes, que ja s'ho coneixen, ja em van avisar a principi de curs, que no m'estranyés si sentia dir coses incomprensibles a l'aula, perquè tot el que diuen va amb segones intencions.

Així, per exemple, pot ser que sentis algú dient "Tortilla" i de sobte vegis tots els nanos de la classe aixecar-se de la cadira i tornar-se a asseure, com si fessin una d'aquelles onades que es fan al futbol. I altres coses per l'estil. Sembla que el curs passat ho feien molt sovint, però afortunadament aquest curs només m'hi he trobat en una ocasió i li vaig fotre tal moc a la instigadora que no es tornarà a repetir.

Però el que més em sorprèn i m'indigna alhora és que de tant en tant se senten anomenar noms de dona, no precisament de manera amistosa (podríem dir que bàsicament les acaben tractant a totes de prostitutes), i després descobreixes que la "Pilar", la "Marta" o la "Maria José" no són personatges de la tele ni alumnes del centre, sinó que són els noms reals de les mares dels noiets de la classe, amb la qual cosa s'estan insultant uns als altres insultant les seves mares. És a dir, que és com una versió més elaborada del "Ets un fill de puta", però ara posant noms concrets a les suposades "putes".

Ja podeu suposar la gràcia que em fa sentir aquesta mena de comentaris, així que els meus noiets ja han hagut d'aguantar uns quants crits i quatre sermons spbre el tema. Últimament sembla que la tradició s'ha abandonat una mica, malgrat que veig que en altres cursos, sobretot en els de segon d'ESO, se segueix mantenint molt viva. Espero aconseguir que almenys els meus nanos deixin aquest costum, perquè em sembla d'allò més insultant i ofensiu. De vegades no entenc com la intel·ligència pot estar tan mal repartida en el món...

Costa Brava'07

Des de fa uns anyets el meu partner i jo anem a passar els tres, quatre o cinc dies del pont de desembre a la Costa Brava, aprofitant que, com que fa fred (i cada any, sens falta, també un dia o altre ens plou) i la gent no s'anima a anar a la platja, doncs allà s'hi està d'allò més bé.

Aquest any, aprofitant que m'ha tocat fer l'assignatura de literatura catalana i que precisament en aquests moments estem parlant de Solitud, de Víctor Català, hem aprofitat per fer una mena de vacances literàries anant a la recerca d'imatges per poder ensenyar als meus alumnes.

M'explicaré una mica millor. Víctor Català era el pseudònim que feia servir l'escriptora Caterina Albert (1869-1966) per poder publicar els seus textos sense que se la miressin malament per ser una dona. Ella va néixer i morir a l'Escala, així que la nostra primera visita va ser aquest poble de l'Alt Empordà, on vam poder veure, per fora, la casa on ella va viure tota la seva vida.

De passada, òbviament, també vam donar una volteta per la vila, i vam anar a veure tota la panoràmica del Golf de Roses, amb les ruines d'Empúries i els aiguamolls, i el Cap de Creus al fons de tot.

El dia següent, divendres, vam anar a descobrir una zona que fa un parell d'anys que ens té força intrigats. Es tracta de les dunes que hi ha a la zona del Montgrí. Des del dia que vam veure un indicador a la carretera entre Torroella i l'Estartit on hi diu "Les Dunes" que ens hem estat preguntant a què es deu referir. L'any passat ja vam fer un primer intent de descoberta, però se'ns va posar a ploure de valent i ho vam haver d'ajornar, però aquesta vegada ens va fer molt bon dia, així que ens vam dirigir cap allà.

Doncs resulta que sí, que quan parla de "dunes" es refereix precisament a això, a unes dunes.


El cert és que a primer cop d'ull no semblen res d'especial, ja que tenen l'aparença d'un bosc normal i corrent com tants altres que hi ha per la nostra terra. Però quan comences a caminar per la zona, sobretot per alguns indrets on no hi ha les arrels dels pins que aguanten la terra, llavors sí entens què volen dir amb això de "dunes". I és que aleshores la sorra és tan tova que fa la sensació d'estar caminant per una platja, però enmig de la muntanya!


A més, aquest recorregut per les dunes ens va deixar algunes imatges curioses, com algunes barraques que hi havia escampades per tot arreu, alguns pous mig amagats entre els arbustos, una taula de formigó (com veieu, ideal per celebrar-hi sacrificis rituals), líquens d'un color groc fluorescent que vés a saber si deuen fer llum en la foscor, un pi que no va acabar d'entendre que havia de créixer cap amunt i no cap avall o un altre pi, força més gran, que fa la impressió d'haver-li quedat tot el tronc colgat per la sorra (malgrat que en la imatge no s'acaba d'apreciar).

El mateix dia a la tarda vam continuar amb la nostra recerca literària i ens vam arribar fins a l'ermita de Sta. Caterina, situada al mig de la serra del Montgrí, indret en què se suposa que es va inspirar la Caterina Albert a l'hora de descriure l'ermita i el paisatge muntanyenc on ambienta la seva famosa novel·la, Solitud.

El dissabte, malgrat que a la tarda ens va ploure una miqueta, al matí va fer molt i molt bon dia, així que vam decidir fer una altra excursioneta, però canviant la muntanya del dia anterior per la costa. Vam fer una senzilla ruta per la Cala Falaguer, el Cap d'Utrera i la Cala Pedrosa, itinerari que ens va permetre contemplar unes vistes com aquestes:


I amb això vam acabar les nostres vacances de quatre dies. El diumenge ens vam llevar tard, vam recollir els trastos i vam retornar cap al nostre piset, prèvia parada a dinar a casa dels sogres. Ara, a planificar les properes vacances!!

Tutories vàries

Una de les coses que em fan més mandra d'aquest curs és haver de ser tutora. Malgrat que no em desagrada del tot el grup que m'ha tocat, això no vol dir que no hi tingui feina. Acadèmicament són força bons, però comportamentalment no ho són tant. No són maleducats en el sentit de faltar al respecte als professors, perquè mai contesten amb males paraules ni res d'això, però són molt i molt xerraires, amb la qual cosa sovint es fa gairebé impossible poder fer normalment una classe, perquè no hi ha manera que s'estiguin calladets.

Fins ara no m'havien portat massa feina, però des que fa unes tres setmanes els vam donar el resultat de la preavaluació, que no paro de rebre visites dels pares (mares, més aviat), que vénen a veure què tal va el seu fill. Per ara les entrevistes han anat força bé, perquè els que han vingut o bé ja saben com són els seus fills i no se sorprenen gaire del resultat, o bé els resultats són prou bons com per no tenir-hi massa problemes.

Ara bé, també he tingut alguns problemillas que, tot i no ser dels més greus, tampoc es poden passar per alt. Tinc un alumne estrella, repetidor òbviament, amb pinta de punky i futur okupa, que en el fons no és mal nano, però a l'aula no se sap aguantar, així que no para de parlar. Fins i tot m'han comentat alguns companys que de tant en tant, a part de parlar fins sota l'aigua, també es posa a cantar al mig de la classe, però jo encara no m'he trobat amb la situació. No sabem molt bé què fer amb aquest noiet, perquè ja dic que no és mala persona, però distorsiona completament la classe, així que una solució o altre hi haurem de trobar. No sé, no sé...

Després en tinc un altre, que no és repetidor, però ho serà el curs vinent, a qui també li agrada molt donar la nota, així que es passa l'estona sense fer res i parlant amb l'individu citat en el paràgraf anterior. Aquest noiet va ser elegit delegat de la classe per la resta de companys, però amb una condició molt clara: si acumulava tres faltes de disciplina deixaria de ser delegat. Doncs bé, ja té les tres faltes, així que, igual que en el futbol, en tan sols dos mesos ja he hagut de cessar el meu delegat de classe. Segons ell, no és just, perquè les faltes que li han posat no són greus (venir a classe sense el material necessari, menjar l'entrepà durant la classe, xerrar més del compte, això per no mencionar els continus retard, que encara no li han comportat cap falta, però ho faran aviat...) i té part de raó, que no ha insultat cap professor ni res d'això, però per poc greus que siguin les faltes, són faltes al capdavall, així que des de fa una setmana tenim delegat nou.

I finalment, dins del grup dels problemàtics tinc una noieta, repetidora també (curiós, no?), que el curs passat es va caracteritzar per les seves contínues absències. Doncs bé, aquest curs va començar molt bé, venia a totes les classes i em sorprenia quan deien que el curs passat era absentista. Però sembla que ja s'ha cansat de fer bé les coses i ja ha començat a faltar.

A finals d'octubre i inicis de novembre va faltar dues setmanes senceres. Quan va tornar em va portar un parell de justificants, però que cobrien tan sols tres d'aquests dies, així que la resta ves a saber on era. Segons ella, té justificants per tots els dies, però els té a casa i ja me'ls portarà demà (d'això en fa ja dues setmanes). Com que ja em començava a olorar que aquests justificants no existien, quan el dimarts vaig veure que no havia vingut a classe, vaig trucar a la seva mare, a veure si em deia que la nena estava malalta o què. La mare em va dir que la noieta havia sortit al matí cap a l'institut, amb la qual cosa li vaig haver de dir que allà no hi havia arribat. I li vaig comentar el tema dels justificants. Em vaig quedar molt sorpresa amb la seva resposta, que encara no he acabat d'entendre; em va dir: "Si la nena té justificants, doncs ja els portarà". Com interpretaríeu vosaltres una resposta així? Si aquests justificants existeixen, els ha d'haver signat ella, així que ve ha de saber si els té o no els té, no? O és que suposa que ha de ser la seva filla la qui ompli la justificació?

En conclusió em va dir que ja parlaria amb ella, a veure què passava, però el cas és que la seva filleta ha tornat a faltar altres dies (dijous al matí hi era i a la tarda ja havia tornat a desaparèixer), o sigui que o bé hi va parlar poc o la noieta li està prenent molt el pèl. No sé què més s'ha de fer en aquests casos, però per ara crec que ja he complert avisant a la seva família. Veurem com anirà la cosa...

¡Como salen de preparados!

Les 8 i pocs minuts del matí. Un institut d'ensenyament secundari. La conserge del centre rep una trucada d'una dona, amb veu de noieta de 13-14 anys, que li diu que és la mare de l'alumna X i que aquesta no anirà a classe perquè no es troba gaire bé. La conserge, que és gat vell, s'olora alguna cosa estranya i pregunta a la 'mare' el seu nom i cognom. L'interlocutora respon, però de manera poc precisa, així que la conserge li diu que s'hi posi la seva mare real i que si realment està malalta, que li digui ella. La interlocutora, al veure's descoberta, penja ràpidament el telèfon.

Les 8 i pocs minuts més tard. De nou, a l'institut d'ensenyament secundari. Nova trucada, altra vegada una veu de noieta de 13-14 anys, però diferent de l'anterior. Diu que és la mare de l'alumna X, que abans ha fet trucar a la nena, però que ara és ella la que truca i que és veritat que la noieta no es troba bé. Penja. La conserge, hàbilment, truca al mòbil de la mare autèntica, però no la localitza.

Les 8:30 del matí. Tercera trucada al centre. Aquesta vegada des del mòbil a on s'ha trucat uns minuts abans. Parla una dona amb veu de dona, així que sembla que ara sí que es tracta realment de la mare de l'alumna X. La conserge li comenta tota la situació i afegeix que no es preocupi massa, perquè sembla que la nena s'ha quedat a casa, fent campana, junt amb una amiga. La mare respòn que això no és possible, perquè a casa hi és ella i la nena no.

Segons sembla, l'alumna X deu haver sortit de casa seva, però en lloc d'anar cap al centre, s'ha dirigit cap a casa d'una amiga, des d'on han trucat a l'institut. Malgrat l'estratagema ideada, s'han oblidat del petit detall de posar un mocador davant l'auricular del telèfon per distorsionar la veu. Potser la propera vegada ho faran millor...

Algunes definicions...

Explica què volen dir les paraules següents:

Esquerdar

DIEC: Fer una esquerda (en algun cos dur); esquerda - Obertura longitudinal més o menys pregona que es produeix a la terra, en un mur, en un cos dur.
(Nota de l'editora: de vegades, les definicions del diccionari semblen una broma: esquerdar = fer una esquerda. És clar, és obvi!).

Alumnes:
- Quan hi ha en una pedra o un altre tipus de lloc una ratlla irregular a punt de trencar-se.
- Fer línies irregulars a la paret a base de terratrèmols...
- Buscar alguna cosa.
- Que la seva mà millor per escriure és l'esquerra.
- És fer-se el tonto.
- Buscar, o que escriu amb la mà esquerra.
- Quan algun objecte es comença a trencar.
- Aluna cosa que s'ha trencat o punt de trencar-se com una paret te unes linea per trencar-se.

Nosa

DIEC: Cosa que, amb la seva presència, dificulta una acció, intercepta el pas, roba espai per a fer una cosa, priva el bon funcionament o arranjament d’alguna cosa, etc.

Alumnes:
- Que li fa cosa allò el que veu o no li agrada fer aquella cosa.
- La guitza molestar.
- Dóna molta mandra fer alguna cosa.
- Fàstic.

Desplaure

DIEC: No plaure; plaure - Agradar.

Alumnes:
- No confia no caure bé a una persona.
- Que et donin una cosa i siguis desagradable.
- Moure alguna cosa.
- Que no et fa molta gràcia.
- Quan et dóna igual una cosa.

Penedir-se

DIEC: A algú, saber-li greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa.

Alumnes:
- Una persona penedir la cosa que ha fet o no està bé o que no volia fer.
- Arrepentirse d'alguna cosa que ha fet dolenta.
- Jurar una cosa.
- Que no ho volia fer.
- Arrepentirse per alguna cosa que has fet i dir la veritat abans de que passi.

Versemblança

DIEC: Qualitat de versemblant; versemblant - Que té l’aparença de veritat.

Alumnes:
- Que semblen una mica.
- Que dues coses s'assemblen.
- Desigual sense semblança.
- Semblarse a una altra persona o a una altra cosa.

Nota de l'editora: L'ortografia la poso jo, perquè si l'han de posar ells...Ja us asseguro que els originals no estan escrits així...

Civilització? Intel·ligència? A on?

Cada vegada que sento dir que els humans som una espècie "superior" a la resta d'animals, perquè vivim en una civilització i, a més, tenim una intel·ligència que se suposa que els altres animals no tenen, em vénen moltes ganes no sé si de riure o de plorar.

En teoria, som una espècie intel·ligent, però cada vegada ho poso més en dubte. Ja fa temps que penso que la intel·ligència, igual que la riquesa material, està molt mal repartida al món, que hi ha poca gent que en té molta, mentre la gran majoria de la població en té ben poca. No cal ser molt observador per comprovar-ho, només fa falta encendre el televisor una estoneta i veure el personal que corre per allà, que no dista gaire dels que veig transitar pels instituts.

També som, teòricament, una espècie civilitzada, que resol els seus problemes amb el raonament i el diàleg, que és tolerant i que reflexiona sobre quina és la millor opció, i l'accepta encara que no coincideixi amb la seva opinió personal. Sí, això, com dic, en la teoria, perquè en la pràctica, quants països pateixen conflictes armats pel simple fet de ser tan egoistes que no poden acceptar les opinions dels seus veïns? O més ben dit, quants països no tenen aquesta mena de conflictes? Em sembla que si comencem a comptar per aquí acabarem abans...

Quant més temps passo treballant amb adolescents (i ara també amb alguns dels seus pares) més poso en dubte aquestes teories. La intel·ligència es veu en molt pocs casos i, de fet, quan més ignorant és un, molt millor, que ara és el que està de moda! I tan orgullosos de ser-ho!! I d'això de parlar per resoldre els conflictes res de res. Civilització? Nassos! Estic cansada de sentir comentaris del tipus "¡Te voy a partir la cara!", "¿Que tu me vas a hacer qué?, "¡Espera a que salgamos a fuera y vas a ver!" i tota mena de floretes per l'estil. I no ho poso en castellà perquè li tingui mania ni res d'això, sinó perquè sempre que sento aquest tipus de comentaris solen ser en aquesta llengua. Quan els sento fer-se els "machitos" d'aquesta manera, no puc deixar d'imaginar-me un parell de cabretes (vull dir cabrons, però no quedaria gaire bé) donant-se cops amb les banyes per demostrar qui és el més fort. D'això en diuen ser civilitzats? Una espècie superior? Però si ens comportem exactament igual que els animalets!!

Tot això ho dic perquè aquesta tarda, quan he sortit de l'institut, s'estava preparant una baralla. Hi havia un grup de gent (curiosament sempre van amb grup, per què deu ser?) que estava esperant que sortís una noia per pegar-la. No he descobert encara perquè s'estan barallant, però es veu que ja fa uns dies que dura i que ahir al migdia ja es van atonyinar (clar que avui la noia que busca brega deu haver vingut amb reforços...). No sé com haurà acabat el tema, perquè jo he preferit no quedar-me gaire estona per allà, que ja hi havia prou gent (la directiva, quan ha vist el panorama, de seguida ha avisat els municipals, que ja eren allà).

El que m'ha semblat més trist i lamentable no ha estat només aquesta actitud tan poc civilitzada que tenen aquestes noies, sinó veure que la resta de nanos del centre, en lloc d'anar-se'n o bé intentar impedir-ho, han sortit corrent de classe ben il·lusionats i després s'han quedat tots allà fora, esperant a que sortís la noia i poder veure en directe i a primera fila tot l'espectacle. La noia estava a dins, plorant i ben espantada, sense atrevir-se a sortir, tot i que els seus pares estaven esperant-la a fora i hi havia també la policia. Com poden arribar a ser tan cruels i, a sobre, considerar-se tan "superiors" als animals?

Vist això, de debò creieu que som una espècie intel·ligent i civilitzada? Començo a pensar que dec venir d'un altre planeta, perquè per més que hi doni voltes no puc entendre aquesta mena de comportaments...Reconec que de vegades jo també tinc la temptació de fotre-li un parell de faves a algun nano, però fins ara mai se m'ha ocorregut fer-ho de veritat...i espero no arribar a fer-ho mai de la vida!!

Sortida tutorial

El dilluns passat amb els noiets de 3r vam fer el que es coneix per 'Sortida tutorial'. Tot i que crec que el seu nom ja és prou explícit, per si no enteneu de què va ho explicaré amb més detall.

No sé exactament quant temps fa que es fan aquestes sortides, però em sona que és relativament recent (o almenys jo fa pocs anys que en sento parlar). Bàsicament, la idea és fer una sortida, a alguna banda qualsevol, els alumnes d'una classe amb el seu tutor. L'objectiu és que els alumnes coneguin una mica millor el seu tutor i, alhora, el tutor pugui conèixer una mica millor els individus que té sota el seu càrrec en un ambient distès, molt allunyat de la teòrica seriositat de les aules. El que trobo més curiós és que aquesta sortida sempre se sol fer a finals d'octubre, quan fa un mes i mig que han començat les classes i quan ja ens coneixem tots prou bé.

Amb els meus noiets, i juntament amb els altres dos grups de 3r i els seus respectius tutors, vam anar a passar el matí al Bosc Vertical, situat entre Dosrius i Canyamars. Pel meu gust no podien haver trobat una opció millor, perquè bàsicament consisteix en fer el mico passant d'un arbre a l'altre de diverses maneres, però sempre uns metres allunyat del terra: ponts de tot tipus, tirolines, passarel·les, lianes i xarxes que semblen teranyines.

L'excursió va anar molt bé: els nanos es van divertir molt i ningú es va fer mal (bé, alguns van aterrar de cul al final d'alguna tirolina, però no va ser res greu), a més no van destrossar res de res, així que no vam haver de marxar d'allà amb la cara vermella de vergonya.

La veritat és que jo als meus nanos els vaig veure molt poc, així que l'objectiu principal de la sortida no es va complir, però almenys va servir per comprovar que em puc mínimament fiar d'ells i que potser els podré portar a pasturar algun altre dia. Vist el comportament que tenen de vegades a l'aula no n'estava gaire convençuda, però sembla que quan volen també se saben portar bé.

El dia següent els vaig posar feina: han d'escriure una redacció per la setmana vinent parlant de la sortida, però no si val a omplir deu línies dient "és molt guai", "em va agradar molt", "m'ho vaig passar molt bé", etc. A veure com ho explicaran...

Embolica que fa fort!

Seguint amb la temàtica d'ahir, avui, com que tinc dues horetes diguem-ne lliures per dedicar-me a la tutoria, m'he entretingut omplint fulls de faltes de disciplina. Primer li he dedicat una estona al noiet aquell desconegut que va entrar a la meva aula sense permís encara no sé per què i després no se'n volia anar. He considerat que el fet era una falta de respecte força greu cap a la meva persona, així que, tractant-se d'una falta greu, quan l'he acabat d'escriure. l'he portat ràpidament a la cap d'estudis. Allà m'he assabentat que el noiet en qüestió té un expedient en procés d'elaboració per acumulació de faltes, així que no venia ja d'una més.

Però el millor ha passat després, aproximadament una hora i mitja més tard. M'he trobat altra vegada amb la cap d'estudis i ella m'ha comentat que a aquest element avui l'hi han posat una altra falta de disciplina, però al costat d'aquesta la meva queda força en ridícul: resulta que a mitja classe, s'ha aixecat i s'ha abaixat els pantalons, deixant entreveure al personal bona part de la seva anatomia, ja que anava sense roba interior. Segons ell, no se'ls ha abaixat, sinó que li han caigut sols, amb la mala sort que ho han anat a fer precisament el dia que anava sense calçotets! Mira tu quina mala sort, oi? La profe que ha presenciat tota l'escena i que és, òbviament, la que ha omplert el corresponent full de falta de disciplina amb tot detall, diuen les males llengües que és de l'Opus Dei, així que ja us podeu imaginar l'escena! Ara ja ha quedat clar que aquest noiet passarà uns dies de "vacances" a casa seva, el que encara no sé és quants dies seran.

A part d'això, he omplert un altre full de falta per la noieta de 3r que ahir m'amenaçava que a ella no li vacilés. Abans de donar la falta, però, he preferit parlar amb ella i intentar aclarir les coses. La conversa ha anat molt bé, així que li he dit que de moment la falta me la guardaria per mi, però que si la seva actitud no canviava, la donaria a la cap d'estudis, perquè també considero que és una falta greu. Ara falta veure com anirà la classe següent...

Doneu-me una ametralladora, que els liquidaré a tots!

Avui estic que m'enfilo per les parets i no en el sentit literal precisament. Els dijous sempre són dies molt llargs, no només perquè tingui moltes hores, sinó per les hores que tinc. Però avui ha estat especialment llarg.

Començo el dia amb la tutoria, que no sé pas com s'ho fan els meus noiets, però sempre aconsegueixen que surti d'allà sense energia...i tot just acabo de començar! No és que es portin malament, perquè la veritat és que no em puc queixar massa del meu personal, però no hi ha manera que callin, així que parlen més ells que jo, amb la qual cosa em passo l'estona demanant que callin en lloc de dir allò que els hagi de dir. Avui, per primera vegada des que vam començar el curs, els he canviat de lloc, cosa que em van demanar ells la setmana passada i, òbviament, els canvis no els han agradat, perquè no seuen on ells volien, així que ja m'estan demanant altra vegada que els canviï.

Bé, deixant de banda l'esgotament, més psíquic que físic, la tutoria ha anat bé. A la següent hora han començat els problemes, perquè tinc un grupet de nenes (d'aquelles adolescents, adolescents, que van totes pintades i ben arregladetes) que es veu que han decidit que no els caic bé o no els agrada la meva assignatura (més aviat les dues coses juntes) i que volen que quedi ben clar. S'han passat l'hora dibuixant corazoncitos en un paper, xerrant, rient, fent tonteries amb els nens, etc. i després se m'han posat a cridar perquè estava fent la classe per l'altra gent i passava d'elles!! I una, que va de xunga, m'ha començat a dir que a ella no li vacilés, que a ella no li vacila ningú, ni tan sols els seus pares, i que jo molt menys...i això que no li havia dit res, simplement les he ignorat tant com he pogut, igual com fan elles amb mi.

Després he anat a fer socials amb els de 2n. I m'ha passat una cosa que encara no acabo d'entendre ara. Estava a mitja classe amb la porta oberta, perquè torna a fer calor, i de sobte veig que un parell de nanos de la classe estaven parlant amb algú de fora l'aula. Miro i em trobo amb un energumen d'un altre grup a qui ni tan sols conec allà plantat al llindar de la porta, més a dins que fora de l'aula. Li dic que què hi fa i que faci el favor d'anar-se'n cap a la seva classe i ni s'immuta, així que vaig cap a ell per tancar la porta. Què fa ell? Doncs fer el que faria tothom: posar el peu per no deixar-me-la tancar! Li he dit que marxés o aniria a buscar el director, però ni així s'ha mogut de lloc. Quan finalment ha decidit que ja en tenia prou, he tancat la porta i he agafat un full de falta de disciplina per omplir-lo. Es veu que ell se n'ha adonat, perquè algú de la classe ho ha dit en veu alta, i ha obert la porta, ha entrat a l'aula, ha vingut cap a mi i m'ha dit que "No poses faltes als de la teva classe i me l'aniràs a posar a mi?" I se n'ha anat. Doncs sí, ara li hauré de posar una falta i que a més pot ser molt greu.

De debò que encara m'estic preguntant què ha passat avui exactament. Primer les nenes de 3r que se'm posen a cridar com peixateres per no res i després aquest individu que em ve a vacilar sense motiu, perquè ja dic que ni tan sols el conec. No entenc res.

I després la gent s'estranya que hi hagi tantes baixes per depressió en el món de l'ensenyament...Si seguim amb aquest ritme no sé pas com acabaré jo, i això que no tinc tendència a deprimir-me...Després em diran que és la meva feina i que jo l'he triat, però no és veritat, això no forma part de la meva feina, jo no he triat haver-me d'ocupar d'una colla d'imbècils que estan malament del cap i que tenen tants problemes d'autoestima que necessiten fer quedar malament als altres per poder-se sentir bé ells.

Em començo a plantejar canviar de feina, però no sé pas què podria fer. Tot plegat és una merda, perquè la meva feina m'agrada molt, quan me la deixen fer; m'ho passo molt bé quan una classe funciona, però malauradament això cada vegada és menys habitual. Quin fàstic...

Això és el que entenen per millorar la seguretat?

Avui, per desconnectat una mica de la feina de l'institut, canviaré totalment de temàtica, però seguiré aprofitant el blog per deixar anar què en penso de certes coses. Aquesta vegada li tocarà el rebre al brillant "enginyer" que ha ideat les "millores" que han fet a la N-II al seu pas pel Maresme, entre Montgat i Mataró.

Ja fa temps que aquest tram està qualificat com un dels punts negres de les carreteres catalanes. La veritat és que com a carretera, malgrat no ser cap meravella, no seria tan perillosa si no fos per la conducció que fan alguns individus. Si la gent no anés tan estressada i tingués sempre tanta pressa, segurament tots aniríem una mica millor. Sovint, veient segons quines maniobres, penso que encara hi ha pocs accidents, perquè cada dia veig avançaments sorprenents: cotxes que avancen pel carril que saben que desapareix perquè és d'entrada al poble i esperen fins a l'últim segon (generalment arribant a trepitjar la línia contínua) per incorporar-se en el carril que els pertoca, tallant el qui va tranquil·lament pel seu carril i que no té cap culpa que els altres energúmens tinguin tanta pressa que no puguin esperar ni uns segons a que sigui el seu torn i prefereixen colar-se. O bé aquells que van amb motos no precisament petites que, aprofitant els semàfors o no, van passant per entre els cotxes pràcticament fregant com a mínim els retrovisors d'una banda o altra.

Doncs bé, com que gràcies a aquestes "persones" la carretera acaba resultant molt perillosa, l'any passat van començar a fer una sèrie de modificacions que se suposa que havíen de servir per millorar la situació. El primer que van fer va ser canviar les valles dels marges de la banda de mar (els famosos "guardarails" de què tant es queixen els motoristes) per un mur de formigó. Fins aquí cap problema, si no fos pel fet que darrere del mur, on en alguns trossos hi ha una vorera per on camina la gent, hi van deixar amuntegada tota la porqueria que els anava sobrant de les obres. D'això fa gairebé un any i no estic segura que l'hagin netejat encara.

La següent actuació va ser posar una mena de mitjana que en alguns indrets és de formigó igual que el de la vora i en altres zones consisteix en dues línies contínues blanques amb l'espai del mig pintat de color vermell (útil no sé si ho serà, però això sí, la carretera ha quedat la mar de mona amb tantes coloraines). Encara no he entès quin criteri han seguit a l'hora de fer mitjana de formigó o no, ja que n'hi ha a trossos sí i a trossos no, cosa que no vol dir que coincideixi necessàriament amb els llocs on aniria bé o no.

Després d'això, com que la mitjana ocupa més espai del que ocupava la línia divisòria que hi havia abans, òbviament els dos carrils que hi havia han quedat més estrets (claustrofòbics, diria jo). Solució? Molt fàcil, si no hi ha prou espai per dos carrils, en treiem un i llestos. I sí senyor, dels dos carrils que hi havia en tot el tram ara ens hem quedat amb un de sol, tot i que en certs moments, i tampoc sé molt bé per què, han mantingut els dos que hi havia.

Però la història no s'acaba aquí. Resulta que en plena N-II hi ha un autobús que fa la línia entre Barcelona i Mataró (suposo que va més enllà, però no sé fins a on arriba) que fins ara parava tranquil·lament al mig de la carretera, aprofitant que hi havia un altre carril lliure perquè els cotxes el poguessin avançar. Ara, com que ha quedat l'espai lliure del carril que ens han pres, doncs han pogut fer unes boniques parades per aquest bus (i que consti que trobo que aquesta és una de les poques coses coherents que han fet). Ara bé, si no hi havia prou espai perquè això fos un carril, podeu imaginar que tampoc serà suficient per aquests enormes trastos que fan la línia, així que quan paren en una parada, de fet acaben ocupant part del carril (l'únic que tenim ara) i els vehicles que volen passar, sobretot si són gaire grossos, gairebé s'acaben empotrant a la mitjana (de formigó, recordem-ho) perquè no hi ha més lloc.

Això és tot? No, encara queda el millor!! Ara resulta que, per si no n'hi hagués prou amb haver reduït considerablement la velocitat de la via al treure un carril quan en fan falta dos (o tres), a cada lloc on hi ha parada de bus, com que la parada queda a la banda de mar i les cases curiosament es troben a l'altre costat de la carretera, han tingut la brillant idea d'anar posant semàfors en cada una, per tal que els peatons puguin travessar amb total seguretat (fins ara sempre hi ha hagut els passos subterranis, però es veu que ara ja no serveixen). I n'hi ha aproximadament un cada 100 metres!! De moment encara no funcionen, però el dia que vagin tots ja podrem prendre paciència els qui tinguem la idea boja de voler pujar de Barcelona a Mataró per la N-II.

Encara en podria afegir algunes més, però em sembla que el post ja ha sortit prou llarg. El resultat de tantes modificacions ha estat que, en lloc de millorar el que no funcionava, encara han creat més problemes allà on no n'hi havia. Digueu-me mal pensada, però a mi tot això em fa sospitar que la intenció real no era millorar la N-II, sinó convèncer-nos a tots plegats de triar l'alternativa, que és passar per l'autopista, això sí, pagant el peatge...

Quina escabetxina!

Avui hem fet una reunió d'equip docent de 2n d'ESO. Pels qui no ho sàpiguen o no se'n recordin, això vol dir que ens hem reunit tots els profes que fem classe a segon per posar en comú les nostres experiències amb els quatre grups que hi ha.

Primer ens han traspassat algunes informacions des de direcció (insistir en la puntualitat, vigilar les faltes d'assistència i coses per l'estil) i després hem fet un repàs a les sortides que hi ha previstes per ara: l'Auditori, el crèdit de síntesi, la sortida tutorial (de la qual ja parlaré més endavant), algun taller sobre seguretat vial, etc.

Però el millor ha vingut després, quan hem passat a comentar la qüestió de problemes amb alumnes concrets. Es veu que han decidit posar-se molt seriosos amb el tema disciplina i a aquells que porten acumulades tres o més faltes se'ls obrirà ja un expedient, que vol dir que probablement se'ls expulsarà del centre entre tres i quinze dies, depenent de la gravetat dels seus actes. Doncs bé, avui hem decidit obrir cinc expedients! I tan sols portem tres setmanes de curs!!

La veritat és que tampoc són casos molt greus, però val més anar-se curant en salut, perquè si no la cosa va creixent. La idea és ser durs des de bon principi i que els nanos vegin que va de debò, a veure si així es tranquil·litzen una mica i s'ho pensen dues vegades abans d'engegar a la merda un professor.

No sé si això serà bo o, al contrari, acabarà sent contraproduent i ens passarem la resta del curs amb expedients fins al capdamunt, però trobo que està bé provar-ho, perquè si no aquests nanos es creuen els amos de l'institut i pensen que poden fer el que vulguin sense que passi res de res. Almenys servirà perquè els tres o quatre dies que ells no hi siguin puguem fer classes més o menys normals.

Ja sé que això, de cara a l'alumne no deu ser la millor solució, ja que el no anar a l'escola i poder quedar-se a casa tot el dia sense fer res (home, els donem feina per fer, però normalment no la fan) és precisament el que volen, però si tenim en compte la nostra pròpia salut física i mental i la de la resta d'alumnes de la classe, sí que és la millor opció.

En el meu grupet de 3r no tinc constància que cap professor hagi posat faltes de disciplina, tot i que sí començo a sentir comentaris d'un o dos elements als quals hauré d'intentar parar els peus abans que vagin a pitjor. Ja veurem si ho aconsegueixo, tot i que ho dubto molt.

Al mal temps, bona cara

Avui he decidit fer-li una mica la competència a la Gemma i posar, jo també, una recepta de postres per fer. Es tracta d'una coca de pinyons força simple, tot i que potser és més adequada per un bon esmorzar, acompanyant el cafetó o, per què no, una tasseta de xocolata desfeta.

Els ingredients necessaris són:

- la pell d'una llimona
- 200 grs de farina
- 200 grs de sucre
- un sobre de llevat en pols
- un iogurt natural o de llimona
- una tasseta d'oli
- una tasseta de llet
- tres ous
- un grapadet de pinyons

I les instruccions sobre com fer-la són:

- Es posa la farina en un bol i s'hi afegeix, de mica en mica, la pell de llimona, el sucre, el llevat en pols, el iogurt, la tassa d'oli, la tassa de llet i els tres ous.
- Es remena tot fins a obtenir una pasta líquida d'un color grogós.
- Es posa en un motllo untat amb mantega i farina i s'hi escampen els pinyons per sobre.
- Es posa tot plegat al forn a uns 170-180 graus durant uns 30-35 minuts aproximadament.
- Es treu del forn, es deixa refredar i ja estarà llesta la coca per menjar.

Bon profit!!

Això és el que m'ha sortit a mi:



Ja sé que estèticament està a anys llum dels que fa la Gemma, però queda moooolt bona!!

Diccionari enciclopèdic de l'escalada. Volum II. Segona edició reloaded

Parts de la via o de la paret

a, b, c, d, e, f, i, l, m, n, o, p, r, s, t, v, x.

Ala de mosca - Apèndix lateral movible que, juntament amb un altre o uns altres, serveix a les mosques per a volar. // Nyapa.


Aresta - Línia d’intersecció de dos plans o dues superfícies, utilitzada com a cantell.


Bauma o balma - Roca que sobresurt en una paret rocosa i forma una cavitat al dessota.


Bavaresa - Natural de la regió de Baviera. // Llastra desenganxada de la paret que permet pujar exercint pressió en sentit contrari entre els braços i les cames.


Bidit - ("dos dits") Tipus de forat que es pot trobar a mitja paret en el qual amb prou feines hi caben dos dits.


Bolo - Cantell arrodonit típic dels massissos de conglomerat.


Buco - Bústia que no oculta les seves característiques.

Bústia - Caixa fixada a la paret d’un estanc, a la porta d’una casa, etc., o receptacle situat a la via pública, que té una obertura estreta per on poden tirar-s’hi cartes, targetes, plecs, etc. // Forat profund a la paret que des de fora oculta les seves característiques, com les bústies de correus.


Canto - Cantell, relleix que hom utilitza per progressar en una paret (Mohawk dixit).

Cazo - Canto ben visible per la seva grandària o forma.
Sin: Ganda, gan.

Cigronet - Grava de pedrera més o menys de la mida d’un cigró.


Cornisa - Part rocosa d'una muntanya que sobresurt a causa d'una capa dura que recobreix les que són immediatament inferiors.

Degotall - Traspuament, sobreeiximent, etc., d’aigua que produeix el seu degotament. // Objecte o lloc per on degota el líquid, especialment l'estalactita.


Desplom - Desviació de la posició vertical en una paret. Una roca, un mur, etc., tenir inclinació enfora de baix a dalt.
Obs.: Per passar-lo cal molta força a les extremitats superiors i una bona col·locació del cos i de les cames, que mai han de perdre el contacte amb la roca.
Sin: Extraplom, sobreplom, bombe.


Diedre - Intersecció vertical de dues parets rocoses. Part de la roca que té la mateixa forma que l'interior d'un llibre obert.
Obs.: Per travessar un diedre cal passar mantenir-se tan allunyat com es pugui de l'interior, avançant amb els peus i les mans en forma d'X.


Esperó - Contrari del diedre, té la mateixa forma que el llom d'un llibre obert.


Fissura - Clivella, esquerda llarga i estreta. Segons la mida, l'amplada, de l'esquerda es parla de fissures de dits, de puny, d'hombro, de mig cos (off width) o de cos complet (xemeneia).


Fissura cega - Fissura poc profunda i arrodonida.

Invertit - Homosexual, dit despectivament. // Cantell posat en una direcció, en una posició oposada al que seria habitual.


Lateral - Pertanyent o situat al costat d’una cosa. // Cantell vertical que per la seva morfologia ha de ser agafat lateralment.


Llarg - Cada una de les parts d'una via, separades una de l'altra per una reunió.

Llastra - Planxa de roca pràcticament desenganxada de la paret.
Obs.: Les més desenganxades reben el nom de expanding.


Llavi - Part carnosa mòbil que limita l’obertura de la boca per sobre o per sota. // Fissura estreta i horitzontal.


Manguta - Polla gran.


Merlet - Prisma d’obra dels que s’alçaven per a defensa al cim d’un mur, d’una torre, a intervals regulars, deixant entre cada dos d’ells una obertura per on poder llançar projectils a l’enemic. // Mena de pedra en forma de punxa o piràmide que permet una bona presa per les mans, o bé per passar-hi la corda com a assegurança.

Monodit - ('un dit') Petit forat a la paret en el qual només hi cap la punta d'un dit.
Sin.: Mono.


Mugronet - Protuberància en el centre de la mamella, per on les cries dels mamífers xuclen la llet. // Cigronet que recorda vagament l'anatomia femenina.
Obs.: Homes, sempre pensant en el mateix...

Niu d'orenetes -

Nyapa- Regleta ínfima.


Orella - Aparell auditiu format per un conjunt d’òrgans la finalitat dels quals és la percepció dels sons. // Cantell lateral de la mida d'una mà.


Picat - Forat fet en la roca de manera artificial.


Pinça - Instrument format per dues peces a manera de mandíbules que poden estrènyer-se per l’acció de la mà o una molla, que serveix per a agafar coses petites, subjectar papers, objectes, etc. // Pota anterior de certs crustacis que els serveix com a òrgan de prensió. // Presa que s'agafa amb les mans a mode de pinça.


Placa - Superfície llisa d’una paret rocosa. Tram de paret mancat de grans esquerdes o formes panxudes.
Obs.: Si no hi ha abundància de preses, caldrà que sigui prou inclinada per tal de poder pujar-la per adherència.


Polla - Gallina jove. // Vulgarment, penis. // Cantell allargassat que recorda un penis.
Obs.: Contràriament al que molts opinen, o diuen que opinen, la mida sí és important.


Pont de roca - Forat que comunica transversalment dues zones properes de la paret.
Sin: Bucle


Presa- Organisme viu que és capturat per un altre organisme al qual serveix d’aliment. // Obstacle artificial, generalment d’obra, construït a través d’un riu, en un estany, etc., per desviar l’aigua o detenir-la. //Acció de prendre, d’agafar alguna cosa. // Qualsevol part de la paret que permet a l'escalador agafar-se i progressar sense necessitat d'estri.

Punyal - Arma ofensiva, de fulla curta de dos talls i punta aguda, dreta o una mica corbada, i amb empunyadura de formes diferents. // Per analogia, forma rocosa que té la mateixa aparença.


Rampa - Pla inclinat, situat entre dues superfícies situades a diferent nivell; terreny que fa pendent.


Regleta - Regla petita. // Cantell de petites proporcions que només permet l'ús de les primeres falanges dels dits.


Regletilla - Regleta petita.
Sin.: Nyapa, ala de mosca.

Repisa - Lleixa, relleix, replà al mig d’un cingle, un penya-segat, un mur, etc.


Reunió - Trobada d'amics escaladors en acabar d'escalar per anar a prendre alguna cosa i celebrar les gestes aconseguides. // Lloc escollit per a reunir-se els escaladors abans d'acabar-se la llargada de corda. Final d'un llarg, indret on se situarà l'assegurador per tal que el primer l'escalador pugui pujar el següent llarg; o final de la via, si no hi ha més tros a continuació.


Romo o arrodonit - Cantell arrodonit on l'escalador s'aguanta per fricció.


Sector - Conjunt de vies diverses que es troben en un mateix indret.


Seta - Formació típicament granítica que recorda la forma d'un bolet.


Sikat - Presa artificial enganxada "dissimuladament" a la roca amb Sikadur.


Sostre - Part d’una casa, d’una habitació, d’una cavitat, que la limita per dalt. // Sobreplom horitzontal i pla.


Tridit - ('tres dits') Bidit una mica més gros, on hi caben fins a tres dits.
Sin.: Tres-dits.


Via- Camí d’una certa amplària i importància. // Medi a través del qual hom es pot traslladar d’un lloc a un altre. // Itinerari o plantejament traçat en una paret, cim o agulla per a fer la seva escalada.


Volcà- Obertura en la superfície d’un planeta o d’un satèl·lit per on els productes magmàtics són expel·lits i al voltant de la qual formen, en refredar-se, un relleu de forma cònica. // Per analogia, s'anomenen així les preses que tenen la forma d'un volcà.


Xemeneia - Conducte que dóna sortida al fum, als productes de la combustió, d’un fogar. // Escletxa o fissura vertical a la roca, prou ampla per a cabre-hi el cos d'una persona i per a poder-hi ascendir per l'interior. // Canal molt estreta i dreta en què hom pot abastar d’una paret a l’altra en el seu interior.


Xorrera - Regalim, indret per on regalima (xorreja) paret avall l'aigua filtrada de la pluja. Sol ser una zona humida i relliscosa. // Per analogia, s'anomenen xorreres les preses que tenen una forma semblant.