Aquestes parets haurien d'anar a visitar el dentista...

Avui, després de més d'un any d'inactivitat ferratera, he tret la pols al meu fantàstic dissipador Peltz i amb el Mohawk hem anat a repetir, a mitges, la via ferrada de Baumes Corcades, a Centelles. Dic 'a mitges' no perquè no l'hàgim acabada, sinó precisament perquè ja l'havíem fet fa temps, però com que ens quedava un tram nou per conèixer, doncs avui, desafiant les advertències del servei meteorològic, que amenaçava tempestes, ens hem decidit a anar a descobrir-lo.

Com que havíem decidit dinar a caseta, es tractava d'anar-hi més o menys d'hora (a les 9:15 hem començat a pujar, que tampoc calia exagerar) per poder-la fer tranquil·lament durant el matí. I ja ens ha anat bé la idea, perquè hem tingut estones de sol i altres de núvols, però observant el meteocat ja a casa hem vist que hi deu haver caigut un bon ruixat a primeres hores de la tarda!

Ingenus de nosaltres, pensàvem que sent diumenge de juliol tothom seria o bé torrant-se a la platja o de vacances a qualsevol país exòtic, però resulta que no. Tant bon punt hem arribat a la zona d'aparcament, ens hem trobat amb un grup d'unes set o vuit persones que s'estaven equipant clarament per anar a fer la ferrata. I quan hem arribat al peu de la via, resulta que ja hi havia un altre grup de quatre uns quants metres més amunt! I els que han anat venint més tard! Ostres, quanta concurrència!!

Afortunadament per nosaltres, aquell nombrós grup sembla que, a part de fer la via, també anaven a filmar-hi un documental o alguna cosa semblant, així que han tingut el detallet de deixar-nos passar a nosaltres primer.

La ferrada de Baumes Corcades té trams força interessants, amb uns quants desploms més o menys pronunciats, però també té trams força pesadets, en els quals en lloc d'avançar verticalment es fa horitzontalment, és a dir, interminables flanquejos que, a més, de vegades resulten ridículs, perquè mentre tu estàs penjat dels graons o les roques vas veient dos o tres metres més avall el caminet que va seguint la paret.

Deixant de banda el tostón dels flanquejos, la ferrata m'agrada. Sobretot em crida molt l'atenció el llarg pont penjant, que dura tant que fins i tot arriba a fer-se monòton. Trobo curiós que, malgrat que de vegades les alçades m'impressionen, per atravessar aquest tipus de ponts no acostumo a tenir-hi cap problema. Sort, perquè quan estàs a mig camí i comença a tremolar tot i mires cap avall i veus el terra allàààà, lluuuuny i que no pots tornar enrere ni seguir endavant i que no hi ha ningú que et pugui ajudar...


Allà al pont hem encalçat els quatre nois que anaven davant nostre, però òbviament després ens han tornat a agafar avantatge mentre el passàvem nosaltres. Flanqueig més enllà ens ha semblat curiós trobar caquetes de cabra per damunt de les roques per on passàvem (clar que no sé per què ens estranyem, si fa unes setmanes en vam trobar dalt de tot de l'Agulla de l'Ànec, a Montserrat!). Al passar una cantonada hem tornat a veure aquell grup de nois passant pel costat de la culpable de tots aquells "regalets" que havíem anat trobant pel camí. Suposo que la via deu ser molt transitada i aquests animals deuen estar molt acostumats a veure passar gent, perquè quan ells li han passat pel costat ni s'ha immutat i ha seguit menjant com si res! Més o menys el mateix que ha fet quan, uns minuts més tard, nosaltres hem passat també a pocs metres pel seu costat.

Bé, finalment hem acabat el tram conegut de la via ferrada i ens hem aventurat cap al desconegut. Hem trobat un cartell que anunciava dues possibilitats: la variant de la Tosquera, qualificada de 'fàcil' i la variant de l'esperó, 'molt difícil'; és a dir, que no hi havia terme mig, o molt fàcil o molt difícil! Anant amb el Mohawk està clar quina de les dues opcions hem escollit, oi? Doncs sí, la de l'esperó, que pujava al principi pel costat d'una cascada, tot i que avui totalment seca. He de dir que la qualificació de "molt difícil" no m'ha semblat exagerada, perquè hi havia pocs esglaonets, estaven força separats i a estones ni tan sols n'hi havia! Confesso que m'ha costat una mica aquest tram, sobretot perquè ja estava cansada de tot el que havíem fet fins llavors (portàvem hora i mitja de ferrata, ja!) i que el trosset sense esglaons m'ha fet una mica de cangueli, perquè he tingut la sensació d'estar escalant però sense corda. Ara bé, malgrat la dificultat, ha valgut la pena.

Ens quedava encara un bon tros de ferrata per fer, amb més desploms i una escaleta inclosa, però com que ja estava cansada, més psicològicament que física, hem decidit posar punt final a la nostra sortida i deixar aquest últim tram per un altre dia.

Això és "can Pixa"!!

Tot i que no en conec el funcionament intern, vist des de fora sembla que el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya sigui un autèntic caos.

Quan a principis d'aquest curs que ara acabem em van donar la plaça d'interina que estic ocupant ara mateix, el meu nomenament (nosaltres no tenim contractes, sinó que funcionem per 'nomenaments') havia de ser per dos anys, d'acord amb un pacte d'estabilitat que va idear el Departament fa cosa de dos o tres o quatre anys per assegurar certa 'estabilitat' laboral al seu personal interí.

Doncs bé, ara que ja s'acaba el curs, resulta que ha aparegut una llista (i sembla que no precisament curta) amb tots aquells interins que, malgrat estar acollits a aquest acord i, per tant, tenir, suposadament, contracte per dos anys, finalitzen el seu nomenament el 31 d'agost de 2008! Suposo que no cal que digui que el meu nom és un dels molts que figuren en aquesta llisteta...

Què vol dir això? Doncs exactament això, que els senyors mandamases del Departament s'han passat el seu pacte pel forro i ens faran canviar novament de centre el curs vinent. Algú em comentava que, de fet, el pacte garanteix que tindràs feina assegurada durant dos cursos, però que ningú promet que sigui en el mateix lloc...Doncs ja em direu què entenen llavors per "estabilitat" aquesta gent!

El motiu pel qual sembla que han fet tot això és perquè resulta que ara estem en una època de "vaques flaques" i han retallat radicalment tota mena de subvencions. Nosaltres havíem demanat un curset d'aquells de formació pel professorat (allò que diuen que és la solució màgica per acabar amb l'augment del fracàs escolar, ja que tot és culpa del professor, que no està prou preparat...) però, malgrat que hi havia molta gent interessada, ens l'han denegat. I pels comentaris que he sentit (qui més qui menys, tothom té familiars, amics o coneguts en altres centres), sembla que és la tònica general d'aquest curs vinent: no hi ha diners absolutament per a res.

Al nostre institut, per exemple, el denegar-nos el curset és el més petit dels nostres mals. El problema realment gros és que han decidit que al centre hi sobren dos professors, perquè, segons ells, sobren classes. És a dir, que si hi ha 60 noiets en un curs, n'hi ha prou amb dues classes de 30 nanos en lloc de fer-ne tres de 20 (o més ben dit, dues de 25 i una altra de reforç de tan sols 10 alumnes). Ja m'explicareu com pretenen que fem el que ells en diuen "atenció a la diversitat" tenint grups de 30 noiets totalment heterogenis (que vol dir que n'hi ha de molt bons al costat d'altres de molt, molt dolents). Sí, ja sé què em direu: que abans hi havia classes de 40 nanos i que tothom sobrevivia. Sí, sí, però les classes de llavors us asseguro que no tenen res a veure amb les d'ara...

Com ja deureu haver deduït, hàbils lectors meus, els últims seran els primers, que deia aquell. I així és, els últims d'entrar a la casa, els primers de sortir-ne! Què vol dir? Que si sobren dos professors, el més fàcil és fer fora als interins que acaben d'entrar en lloc de fer moure un funcionari que ja està ben assentat a la casa. Ho trobo raonable. Jo que ja m'havia fet il·lusions de seguir en el mateix lloc el curs vinent (seria la primera vegada que repeteixo institut i, probablement, també alumnes) gràcies a haver-me acollit al pacte d'estabilitat i ara resulta que hauré de canviar de centre perquè algú, assegut en un despatx a Barcelona davant d'un full excel ple de números, ha decidit que sobro en aquest institut, perquè, segons ell, es poden fer classes perfectament de 1r a 4t d'ESO amb 30 alumnes per classe!!

Quan em van donar la notícia, fa un parell de setmanes, reconec que em va caure el món als peus, perquè jo ja estava fent plans pel curs vinent, cosa que encara no havia pogut fer mai. Afortunadament, al final no caldrà que marxi del centre i, efectivament, si no hi ha canvis d'última hora, seguiré amb els meus noiets de 3r, que passaran a 4t, tot i que, malgrat ser la mateix quantitat d'alumnes que aquest curs, passaran de tres còmodes classes de 22+23+12 a ser-ne dues de vés a saber quanta gent. I després encara ens demanaran (més ben dit, exigiran) qualitat en l'ensenyament i ens donaran tota la culpa a nosaltres quan els resultats no siguin els esperats!!

El motiu pel qual podré seguir on sóc és pel que els meus companys anomenen un "intercanvi de cromos". Resulta que tenim una col·lega que, malgrat tenir més marxa que tots nosaltres plegats, ja ha fet els 65 anyets, així que es jubila. Això vol dir que no posaran a ningú en el seu lloc i així ja compliran amb el professor menys que volien (l'altre professor que segons ells "sobra" seran dues persones que estan a mitja jornada, però elles ja sabien que acabaven el contracte ara...), així que si ella marxa, jo em quedo.

Tot i que he de dir que he tingut sort, no em direu que això que està fent el Departament no és una mala passada. Estan estalviant diners per on poden! Em pregunto si tot això tindrà alguna relació amb aquells famosos 400€ del Zapatero...

Retorn a l'escalada montserratina

Ostres, feia tant temps que no voltava per les parets de Montserrat que ni tan sols recordo quan va ser la darrera vegada! D'acord que la majoria de vegades hi vaig només com a fotògraf, però tot i això feia temps que no hi anava.

Així doncs, aquest diumenge, aprofitant que quan ens hem llevat no plovia, hem agafat les bosses ràpidament i ens hem dirigit ben de pressa i gairebé sense ni esmorzar cap a "ca la Montse", no fos cas que els núvols canviessin d'opinió i ens comencessin a regar de nou!

Avui hem aprofitat l'excusa de l'escalada per fer una miniexcursió, o bé hem aprofitat l'excusa de la miniexcursió per fer una mica d'escalada, no ho sé dir ben bé. El cas és que hem anat a l'agulla de l'Ànec a fer la via GAM (més indicacions al blog del Mohawk) i com que per arribar fins allà hem fet un recorregut d'una horeta pel GR-172 i després per la canal del coll d'Agulles, doncs ens ha servit també com a excursioneta, ja que ara feia temps que no sortíem a passejar per la muntanya (de fet, des que el Mohawk ha retornat a l'escalada que ja no em porta al monte com abans, mentre estava lesionat...).

Mentre transitàvem pel GR hem anat contemplant com la Foradada i la Cadireta d'Agulles s'anaven acostant cada vegada més, fins que hi hem passat per sota i, poca estona després, ja les teníem a la nostra esquena. L'última fotografia és la darrera imatge que n'hem tingut, just abans d'endinsar-nos entre els arbres. No, no se us ha entelat la vista ni se'ns ha espatllat la càmera, ho veieu bé: el que es veu a la foto és la boira que ens ha aparegut de sobte sense gairebé ni adonar-nos-en i que durant pràcticament la resta del matí ens ha privat de poder observar el sempre preciós paisatge de Montserrat.

Fins aquest moment el camí havia anat pla, però ara començava l'ascens. Des d'allà podíem (o més aviat no podíem) veure la canal d'Agulles, per on hauríem de passar pocs minuts més tard.


I no, la imatge no està borrosa, és novament la boira que ens acompanyava...A més, el terra estava totalment moll, així que, a part de la visibilitat, també hem tingut certes dificultats per no relliscar en els còdols. Ara, la part positiva és que en els trams més sorrencs, la humitat deixava la sorra més compacta i així era més senzill travessar-los.

Arribats al coll d'Agulles, ràpidament hem trobat, allà al costat mateix, la via que havíem anat a fer. De seguida hem descobert que, a part de la boira, tindríem un altre problema que no havíem previst: el vent.

Malgrat que en les imatges no s'aprecia, el maleït airet ens ha estat acompanyant durant tota l'ascensió, tot i que, afortunadament, no ha estat excessivament llarga. Ara, com podeu observar, la boira ha fet de nou acte de presència mentre una servidora anava pujant més o menys tranquil·lament.

Ja fet el cim, on no ens hem quedat gaire estona, primer perquè no teníem paisatge per contemplar i segon perquè n'estàvem fins els c... d'aguantar el ventet, hem baixat fent un ràpel per la banda de la canal Ampla. Hem descobert que qui va tenir la brillant idea de posar-lo allà, ho devia fer en un dia emboirat com avui que no li va permetre veure què hi havia muntanya avall. Ho dic perquè justament allà on s'acaba el ràpel hi ha, exactament en el mateix lloc, el bonic tronc d'un simpàtic arbre que ha fet les delícies dels incauts que s'han atrevit a baixar per allà...

Després d'aquest divertit ràpel (crec que per mi ha estat el millor de la sortida d'avui), hem anat canal avall fins a retrobar novament el GR i retornar al cotxe, on ha finalitzat la nostra excursioneta-escalada d'avui.

Algunes petites reflexions literàries...

Avui, empapant-me de l'esperit de la Setmana de TV3, dedicada a la lectura, he decidit canviar radicalment de temàtica i parlar sobre alguns llibres que he llegit.

Tot i que potser són llibres poc interessants per la gent que no estigui relacionada amb l'ensenyament (o educació, que segons sembla ara és el mateix i a batxillerat ens hem de dedicar a "educar" als nostres alumnes en lloc d'ensenyar...), hi ha un parell de lectures que vull recomanar, perquè, malgrat que tracten la temàtica de l'educació tant a primària com secundària, els dos ho fan de manera prou amena perquè puguin interessar a qualsevol persona que s'animi a llegir-los.

El primer dels llibres que recomano es diu Generació L. Els fills de la reforma educativa, d'un professor lleidetà de llengua i literatura a secundària, Pere Pena (editorial Proa, 2005). En el llibre, l'autor ens explica l'origen i l'evolució de l'actual sistema educatiu, des que era tan sols la REM (Reforma de l'Ensenyament Secundari) fins a l'actual ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) i ens va analitzant les diverses problemàtiques que hi veu, que en són moltes. Diguem que explica més o menys el mateix que deia jo en les primeres entrades d'aquest blog, però de manera més ben dita i força més ben documentada.

El segon llibre que vull recomanar l'he llegit molt recentment, ja que me'l van regalar aquest passat sant Jordi i el vaig estar devorant sota el sol de Cuenca, mentre els meus companys de viatge s'enfilaven per les parets. Es diu ¿Educar? Educamos todos. Fracaso escolar: recetas para curarlo, d'un altre professor, però de la banda de ciències, David Rabadà i Vives (Lectio Ediciones, 2007). Com el seu títol indica clarament, aquest llibre analitza les causes del fracàs escolar des de totes les perspectives possibles, i val a dir que no se'n salva ningú: des de la televisió, la publicitat i la societat en general, les institucions com l'Estat i les seves contínues lleis educatives, els pares i altres familiars que envolten els escolars i també, òbviament, les escoles i els professors, tothom rep d'una manera o altra. Tal com deixa clar des del principi (més ben dit, ja des del títol del llibre), l'autor ens fa veure que tots i cada un de nosaltres, sobretot amb el nostre exemple, som responsables de l'educació de la nostra joventut. M'ha agradat molt aquest llibre, perquè mentre l'anava llegint tenia la sensació d'haver-lo escrit jo mateixa, ja que diu exactament el mateix que hauria dit jo i amb el mateix to irònic.

Deixant de banda els llibres d'assaig i passant a les novel·les, fa també pocs dies vaig acabar de llegir un llibre d'un autor que trobo d'allò més interessant: Noah Gordon. La novel·la porta per títol El celler (The bodega en l'original) i des que va sortir a la venda que havia tingut ganes de llegir-lo, primer per qui n'era el seu autor i segon per la seva ambientació, ja que la història (escita a Massachusetts) transcorre en unes vinyes del Penedès a finals del segle XIX, a l'època de l'assassinat del general Joan Prim. Tot i que la història no té res d'extraordinari, la volia llegir perquè sempre m'ha agradat molt la manera d'escriure del seu autor.

Quan fa uns quinze anys vaig llegir per primera vegada la seva novel·la més coneguda, El metge, ja vaig quedar encantada per la gran quantitat de detallets que hi posa en la seva narració, que aconsegueixen que et facis una idea molt clara de l'escena que t'està escrivint i que visquis amb el protagonista tot allò que li passa com si tu mateix et trobessis dins de la història. El mateix passa en les altres novel·les que segueixen l'anterior, El xaman i La doctora Cole, i El celler no podia ser menys.

Noah Gordon es pren molt seriosament la seva feina i fa una gran tasca de documentació abans de posar-se a escriure qualsevol cosa. Per això, malgrat ser americà, ens parla amb tota exactitud de la història d'Espanya a finals del segle XIX, on la mort del general Prim hi té una presència molt important, de com funcionaven les vinyes i la producció de vi i vinagre en la mateixa època i, fins i tot, de com era una fàbrica tèxtil en aquells moments. Per això, malgrat que, com he dit abans, la història en si no té res d'extraordinari, crec que val la pena llegir el llibre, perquè s'hi pot aprendre molt.

Em va fer molta gràcia quan descrivia la fàbrica tèxtil, perquè mentre l'anava llegint pensava "Aquesta fàbrica que descriu s'assembla molt al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa; suposo que en aquella època totes les fàbriques tèxtils devien ser més o menys iguals". La meva sorpresa va ser descobrir, al final del llibre, que en realitat està descrivint precisament aquesta fàbrica de Terrassa, que ell mateix va anar a visitar per documentar-se i poder descriure-la amb tot detall.

I seguint amb el tema dels llibres, el Mohawk, avorrit de tants dies de no poder escalar a causa de la pluja, ha decidit començar a fullejar un llibre que fa molt temps que té pendent: L'Ulisses de James Joyce. És un d'aquells llibres que tothom diu que ha llegit per quedar bé, però que molt poca gent ho deu haver fet realment. Jo puc presumir d'haver-lo llegit, tot i que també he de confessar que en la majoria de pàgines no hi vaig entendre ni un borrall, així que és com si no l'hagués llegit mai. Potser, si aconsegueixo reunir prou valor, el torni a llegir un dia d'aquests, a veure si en trec l'aigua clara...A diferència dels llibres anteriors, l'Ulisses no el recomanaria a ningú, perquè mentre el llegia, a part de no entendre-hi res, em feia la sensació que el seu autor m'estava prenent el pèl i que la seva intenció era precisament aquesta, la de fer un llibre infumable que ningú entengués.

Algunes petites anècdotes...

Ara, que ja ha arribat la primavera i la calor, i que s'acosten cada vegada més les vacances d'estiu, es nota en l'ambient de les classes.

Fa un parell de dies estava amb un grup de 3r fent com podia la meva classe. Quan tan sols quedaven 5 minutets per acabar, un dels noiets escalfacadires de la classe va tenir la brillant idea d'agafar una bossa de patates, que tenia oberta, i tirar-la a una companya. Ella, davant "l'agressió" va fer el que era més lògic, allò que hauríem fet tots: va agafar la bossa que havia anat a parar als seus peus i va escampar tot el seu contingut pel terra!

Els vaig dir que no sortirien de l'aula fins que ho haguessin recollit, però cap dels dos no ho volia fer, un perquè ell, malgrat haver llençat la bossa, no ho havia escampat pel terra, i l'altra perquè l'altre li havia tirat la bossa, així que ho recollís ell. Total, una alumna va anar a buscar l'escombra i el recollidor i la resta del grup van marxar cap a la classe que els tocava a continuació. Mentre, aquells dos noiets es van quedar asseguts al seu lloc, entossudits que cap dels dos no pensava recollir-ho.

Com que després tenia classe amb batxillerat i no tenia ganes de perdre el temps amb aquestes criaturades que em crispen tant, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig anar a buscar algú de direcció. Quan el company i jo vam tornar a l'aula, curiosament el terra estava ben net i polit. El vaig deixar a ell encarregat de la situació i me'n vaig anar amb els de batxillerat. Sabeu allò de "La primavera, la sang altera"? Buf.

Avui n'ha passat una altra de força més curiosa. Tenia una hora lliure després del pati i he anat donant voltes per l'institut fent feina pendent. De sobte he vist a un profe i al conserge barallant-se amb el pany de la porta d'una aula. Uns minuts més tard, he tornat a passar per allà i resulta que s'havien multiplicat: hi havia el profe, el conserge, el director i la cap d'estudis, tots contemplant el pany de la porta. Després m'he assabentat que a dins de l'aula hi havia un grup de 2n d'ESO que no podia sortir. No sé què ha passat exactament, però resulta que el profe, el seu tutor, ha sortit un moment a buscar una cosa i quan ha tornat a l'aula ja no ha pogut obrir la porta! S'hi han estat una bona estona, però finalment han aconseguit alliberar els noiets de l'aula. El que m'ha semblat més curiós és no haver sentit els noiets de dins l'aula fent xivarri, perquè sempre aprofiten la més mínima ocasió per posar-se a cridar com bojos!

Ara bé, a la tarda, un dels graciosos de 2n (a qui ja he tingut el gust de posar alguna falta de disciplina greu...) ha tingut la brillant idea, animat per algun dels seus companys, de tornar a tancar la porta mentre eren tots a dins, així que a les 17h, quan ja marxava cap a caseta, altra vegada he tornat a veure la mateixa escena: el tutor, el dire, el conserge, la cap d'estudis i alguns més, tots allà intentant obrir la porta de nou. Afortunadament, aquesta vegada ha costat menys, suposo que perquè ja han agafat pràctica al matí...o potser perquè del pany ja només en quedava la meitat... A veure si això serveix d'excusa per perdre de vista el graciós de torn durant uns dies!

La Kuádriga, el Gorriya y el Capota contra Markus...

Davant el perill imminent que aparegui una via nova amb aquest curiós nom (o alguna cosa semblant, ja que hi poden haver múltiples variants), crec que val la pena que expliqui breument d'on surten cada un d'aquests pseudònims.

El primer que he de dir és que tots ells són personatges que per un motiu o altre ens van cridar l'atenció i van ser tema de conversa durant els quatre dies del nostre viatge a Cuenca.

Del "Capota" ja en vaig parlar en l'entrada anterior. El noiet que es va guanyar el sobrenom va tenir la mala idea d'expulsar tot l'esmorzar (acció coneguda popularment com a "potar") just en el moment en què nosaltres acabàvem d'aterrar al càmping de Cuenca. La visió va deixar al·lucinats els meus companys de viatge, motiu pel qual el desafortunat jovenent va ser tema de conversa durant els quatre dies que vam ser allà. El més curiós va ser veure el mateix noiet, uns minuts més tard de la "potada" jugant tranquil·lament amb una videoconsola com si res no hagués passat!

El "Gorriya" és un home amb pinta de sudamericà que ens va "ajudar" a aparcar l'Ozzimòbil prop de les Casas Colgadas quan hi vam anar a fer el turista. La veritat és que l'home va ser molt simpàtic, però sobretot el motiu de la nostra diguem-ne burla és que ell ens va dir que seria allà, vigilant els cotxes, fins a les 22h i quan nosaltres vam recollir l'Ozzimòbil, cap a les 20h, no hi havia ni rastre d'ell! La veritat és que no ens va sorprendre gaire...

Del "Markus" i "La Kuádriga" us diré el que em van comentar els companys, perquè jo no ho vaig viure personalment. Tots dos eren membres del grup de campistes que teníem a prop de la nostra parcel·la, els que sopaven cada dia carn feta a la barbacoa a les 24h aproximadament. El Markus no sabem exactament qui era, però va sobtar molt una frase que van sentir pronunciar a un dels seus companys: un dels nois va veure un dels seus amics anar corrent cap al lavabo i li va dir "¿A dónde vas?" i l'altre noi li va respondre "¡Al servicio, que está Marcus!" Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions...

Dient això, acabo de recordar una altra cosa del càmping que em va sorprendre molt, perquè és la primera vegada que m'hi trobo. Resulta que als lavabos no hi havia paper higiènic i si en volies fer servir, te l'havies de portar tu mateix! Imagineu l'escena: cada matí, els campistes dirigint-se cap a la caseta de serveis i passejant per tot el càmping la tovalloleta, el sabó, el raspall i... el rotllo de paper de vàter!! No cal dir que era el producte estrella de la botigueta del càmping...

Bé, per últim em falta parlar de "La Kuádriga". Resulta que amb aquest grup de noiets n'hi havia un que anava en cadira de rodes, cosa que no l'impedia ser el més marxós de tot el grup. El sobrenom que li van posar els meus companys no va ser perquè anés en cadira de rodes, sinó perquè hi va haver un moment en què el van veure voltant pel càmping a remolc d'un gos enorme que anava amb ells, a mode de carruatge tirat per cavalls. Jo no ho vaig arribar a veure, perquè en aquells moments havia tret a passejar per tot el càmping el nostre exclusiu rotllo de paper higiènic, però els meus acompanyants es van passar tota la tarda rient de la curiosa escena que havien vist.

En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...

Aprofitant el pont de l'1 de maig (dies 1, 2, 3 i 4), amb el Mohawk, l'Ozzy i el Jortx, i abusant una mica de l'Ozzymòbil, hem anat a fer una descoberta a les zones d'escalada de les terres quixotesques. La nostra primera intenció era anar a la Pedriza, a la capital del reino, Madrid (o Madrí o Madrit o Madriz, segons on es pronunciï), però necessitàvem un lloc on assentar l'Ozzimòbil i, dels dos càmping que volíem visitar, un ja estava del tot ocupat i l'altre, tancat. Així doncs, buscant una alternativa a l'últim moment, finalment ens vam decidir per anar igualment cap al centre de la península, però més a prop del mar, concretament a Cuenca.

Vam sortir de casa el dia 1, dijous, a les 8h del matí i vam fer camí cap a Cuenca, on vam arribar aproximadament a l'hora de dinar (15:30). Unes set hores de viatge, comptant que vam parar a esmorzar en una àrea de servei, on òbviament ens van donar un clatellot amb el preu, però el vam aguantar estoicament. I amb els peatges: AP-7 = 28.4€ per anar de Barcelona a València!! I del gasoil millor no en parlem, que m'agafa la plorera...

A l'arribar al càmping Caravaning, de Cuenca, ens vam emportar el primer ensurt. La noia de recepció ens va dir que ens poséssim allà on volguéssim. Aviat vam descobrir que el càmping estava a rebentar de gent, sobretot de nens corrent per tot arreu, i que les parcel·les no estaven numerades! De fet, en molts casos ni tan sols estaven ben delimitades, sinó que la gent es posava entre els arbres allà on volia (o podia) i com volia (o podia). Això ens va portar la primera complicació, ja que si no teníem parcel·la assignada, com ho faríem perquè no ens la prenguessin? Penseu que dormíem a l'Ozzymòbil, que és una furgoneta, cosa que vol dir que la necessitàvem també per poder-nos desplaçar d'una banda a l'altra. Així doncs, com ho havíem de fer per deixar constància de la nostra presència?

La nostra primera idea va ser deixar al lloc un parell de tamborets de platja que portàvem, però la cosa no va acabar de funcionar, ja que al retornar ens vam trobar amb un cotxe mig aparcat en el nostre tros de tal manera que l'Ozzimòbil no hi podia entrar. Tampoc era qüestió de barallar-se, així que vam prendre una altra parcel·la i al dia següent ho vam fer millor: vam deixar els dos tamborets ben col·locadets a banda i banda de la parcel·la i, just al mig i fent de barrera, una bona bossa d'escombraries. Aquesta vegada sí que va funcionar!!

Ara bé, la imatge impactant del dia va ser quan, tot just arribar i aparcar per primera vegada, mentre l'Ozzy encara feia maniobres per col·locar bé l'Ozzymòbil, els altres tres ens vam girar cap als veïns de la parcel·la de davant i vam veure com un noiet d'uns deu anys expulsava allà mateix tot el que havia menjat per esmorzar. A partir d'aquest moment, el desafortunat jovenet va passar a ser conegut amb el sobrenom de "El Capota" pel meu selecte grup d'acompanyants.

Aquell mateix primer dia, després de dinar i ja agobiats per la vida del càmping, ens vam dirigir ràpidament a conèixer un dels sectors d'escalada de la zona: l'Alfar, a la zona de la Hoz del Júcar, a dos o tres quilòmetres del càmping.

Allà, la primera desil·lusió: el sector, igual que el càmping, estava replè de gent. Fins i tot hi havia moltes vies "ocupades", és a dir, hi havia les cintes i fins i tot les cordes posades, però no hi havia ningú fent-les en aquell moment. Fastiguejats de l'ambient que hi havia, ens vam dirigir cap a un altre sector veí, el Sombrativo. Allà, els meus companys van estar enfilant-se per les parets una estona, tot i haver perdut bona part de la motivació inicial que portaven, principalment per perdre el temps i no haver de tornar tan d'hora al càmping.

Al dia següent, divendres, ens vam llevar d'horeta i vam anar ràpidament (bé, no tant ràpidament, que primer vam fer un bon esmorzar a base de torradetes amb melmelada i cafetó calent!) cap a l'Alfar, a veure si hi havia sort i hi arribàvem abans que tothom es despertés i tornés a quedar com el dia anterior. Des de les 10h hi vam estar força tranquil·lets, però a partir de les 11h poc a poc es va anar omplint de gent. Tot i això, vam poder fer algunes vies i, fins i tot, jo em vaig animar a enfilar-me a una via anomenada "Sin problemas" que, per si el nom no fos prou explícit, us diré que tenia un IV grau. Ja sé que pels escaladors això més aviat fa vergonya, però a mi em va agradar molt, perquè era molt facileta, tal com a mi m'agraden. De fet, em va agradar tant que la vaig pujar dues vegades! Home, per una via fàcil que trobava, ho havia d'aprofitar!! De fet, a la zona no abunden les vies de grau baix, sinó que la majoria són de 7è i fins i tot 8è grau!!

Quan ja en vam tenir prou d'escalada, vam dinar i després vam anar a visitar la Ciudad Encantada, on bàsicament vam veure...més pedres! Mentre la resta de turistes (sí, ara fèiem de turistes) s'anaven admirant de les curioses formes que el vent i el pas del temps ha anat donant a les roques, els meus companys no deixaven de lamentar-se veient quines boniques vies es podien haver obert allà. Quanta pedra desaprofitada! Fins i tot, en algun cas ja aventuraven quin grau tindrien!! Homes, sempre pensant en el mateix...


Ara bé, el millor que vam veure allà va ser una bestioleta, que va descobrir l'Ozzy i que em va fer molta il·lusió, ja que rarament aconsegueixo fer fotografies d'aquest tipus:


De retorn cap al càmping, a la carretera vam veure una segona bestiola que ens va deixar bocabadats: una preciosa àguila ens va passar volant just davant nostre, a pocs metres de l'Ozzimòbil, tot i que malauradament no li vaig poder fer cap fotografia. Quina llàstima!!

Vam arribar al càmping, on vam estar el temps just per dutxar-nos i fugir-ne corrent altra vegada, tot i que ara no vam anar a escalar, sinó a fer de nou el turista, aquesta vegada a Cuenca ciutat, a veure les famoses Casas Colgadas (o "Casas flotantes", com vam sentir que algú les anomenava). Vam donar unes quantes voltes per allà i quan ja vam haver complert amb el nostre paper de turistes, vam tornar novament al càmping.

El tercer dia, dissabte, vam decidir anar a descobrir una altra zona d'escalada, la Chopera sur, entre Valeria i Valera de Abajo. Allà vam trobar una zona molt i molt agradable, amb vies per a tots els gustos, un bon peu de via (la chopera que dóna nom a la zona) i molta ombra, ideal pel dia excessivament assolellat que feia. A més, quan hi vam arribar només hi havia dues cordades més, així que s'hi estava d'allò més tranquil.


Allà em vaig animar a fer una altra via, novament amb un nom massa explícit: "Principiantes". No em va agradar tant com la del dia anterior, però no estava malament. Els meus col·legues, en canvi, van poder anar triant i remenant, fins que poc a poc el territori es va anar omplint de gent. En el punt àlgid hi havia reunits allà al costat de la carretera fins a 17 cotxes, la majoria dels quals eren furgonetes de tota marca i model!



Vam dinar allà mateix i després vam tornar al càmping, on vam estar una bona estona fent el mandrós, esperant l'hora de sopar. Com que era l'última nit, vam decidir menjar bé i vam anar al restaurant del càmping. Val a dir que vam menjar molt bé, tot i que ens va costar més aquest sopar que la resta de la nostra estada al càmping!!

Al matí següent, diumenge, se'ns va acabar la bona vida i vam haver d'iniciar el nostre retorn a casa. Tocava tornar a treballar i, mentrestant, anar somiant amb les properes vacances...

La Figuera està molt alta, Cabecés molt amagat, la Bisbal en una roca i Margalef en un forat

Aquest cap de setmana, aprofitant un dinar familiar per les terres de l'Ebre (sí, d'aquelles que estan a tocar la central d'Ascó, tot i que no hi hem vist gossos verds ni peixos amb dos caps), amb el Mohawk i l'Ozzy hem anat a passar el matí de diumenge (dia de Nostra Senyora de Montserrat, és a dir, que a Montserrat ni t'hi acostis!) a Margalef.

El nostre primer objectiu era anar a conèixer la zona de Cabacés, però en desconeixíem totalment la localització i vam trobar el refugi on ens havíem d'informar tancat, així que vam decidir anar sobre segur i traslladar-nos a terreny conegut: Margalef.

Primer de tot, vam passar pel refugi del poble, a comprar la guia actualitzada, i després ens en vam anar cap a les zones d'escalada. Vam aparcar l'Ozzimòbil (una Volkswagen California pràcticament noveta de trinca) prop de la presa i, com que ja era ben fosc, vam decidir anar a fer nones. Cal dir que no estàvem pas sols, perquè les diverses esplanades de Margalef estaven ocupades sobretot per Californies de diferents generacions, tot i que també hi havia qui havia plantat la tenda en un racó i, fins i tot, algú que havia portat l'autocaravana sencera.

Malgrat la quantitat de gent que hi havia per allà, no hi havia gens de soroll, així que es podia sentir clarament el "croac-croac" de les granotes que ens ha acompanyat tota la nit (i tot el matí també) i l'agradable so de l'aigua del sortint de la presa. I com que tampoc hi havia llums per enlloc, hem pogut gaudir d'una visió de les estrelles com feia temps que no veia.

Ja de matí, ens hem llevat amb tota la tranquil·litat del món, sabent que teníem un lloc còmode on esmorzar (amb cafetó calent i acabat de fer inclòs) sense moure'ns de lloc i que, a més, teníem les vies d'escalada a tocar de la mà (tal com diu sempre el Mohawk, es pot assegurar des del cotxe).

Com que era un diumenge i, a més, feia molt i molt bon dia, hem anat a buscar un sector prou amagat de la gent i també del sol, per no sortir-ne ben socarrimats. Després d'estudiar la guia durant una estona, finalment ens hem decidit pel sector "Xorreres", al qual només cal arribar-hi per entendre el perquè del seu nom.

He de confessar que un dels motius pel qual els meus acompanyants han decidit d'anar a aquesta zona ha estat la poca dificultat de les seves vies, ja que oscil·laven entre el 5è i el 6c. Un pel dit lesionat encara no del tot recuperat, l'altre per la poca motivació escalatòria (últimament l'Ozzy se'ns ha passat al bloc) i una tercera perquè no s'enfila per les parets si no veu la cosa moooolt clara, resulta que aquest era el nostre sector ideal.

No explicaré quines vies hi ha ni quines hem fet cadascun de nosaltres, només diré que jo he fet una via, el terç d'una segona i la meitat d'una tercera, totes tres de 5è grau o 5+. Ja sé que per als experts això és un passeig, però per una servidora que només entrena de tant en tant al rocòdrom i que ni tan sols recorda quan va ser l'última vegada que es va enfilar en una paret de muntanya, ja està bé. A mi, que m'avorreixo de seguida quan començo a mirar la paret i no veig on agafar-me o on posar els peus, aquestes vietes de Margalef, plenes de foradets per tot arreu, m'agraden molt.

Ara bé, hem fallat en un petit detall: es veu que avui no hem estats els únics a tenir la mateixa pensada i, en lloc d'estar nosaltres sols al sector, ens hi hem arribat a reunir fins a 12 persones!


Dos d'ells eren francesos que ahir ja vam trobar quan vam passar pel refugi. Uns altres quatre han estat els nostres veïns de pàrquing (ja que ells han dormit en la seva autocaravana al costat de la nostra California) i després veïns també de cordada. Finalment, quan ja era hora de dinar i estàvem tots més o menys recollint, han arribat quatre nois italians que, pel que els hem sentit dir, deuen estar fent una ruta turística per Catalunya, ja que han anomenat la casa-museu Dalí i la Sagrada Família.

Ara, sens dubte, el millor del dia d'avui ha estat això:


Ja sé que en la foto no s'aprecia gaire, però el que s'hi veu són uns pins SENSE NI UNA SOLA BOSSA DE PROCESSIONÀRIA!! Visca, per fi!!! A veure si podré tornar a sortir tranquil·lament al monte sense problemes d'una vegada!

Rectificar és de savis

No fa molt vaig escriure en una entrada que últimament no parlava de l'institut perquè no tenia coses interessant per explicar. Doncs bé, sempre dic que de vegades m'hauria de mossegar la llengua (la mà, en aquest cas?), perquè la veritat és que sí tinc certs problemes amb un individu del centre.

És un noiet de 3r curs, però no de la meva tutoria. No és la primera vegada que tinc una enhganxada amb ell, però com que aquesta setmana ha tornat a passar, doncs pot ser un bon moment per explicar-ho. La veritat és que tampoc hi ha molt a dir. És un noi que, segons les meves informacions, ja ha fet 16 anys, així que, legalment, no tindria per què estar aguantant a classe, ja que no té cap obligació d'estar "estudiant" si no l'interessa. El cas és que, malgrat ser un repetidor que no té ni tindrà cap mena d'interès en els estudis, segueix venint a classe i hi seguirà venint mentre no decideixi plegar o bé l'acabem fent fora per acumulació de faltes de disciplina.

Crec que el seu objectiu és anar el curs vinent a un cicle formatiu mitjà passant la prova d'accés, perquè òbviament no serà amb el títol de la ESO. Però com que de moment no pot fer res més, doncs nosaltres seguim fent de guarderia (com en tants altres casos) i el tenim ben cuidadet a l'institut, on està millor que si es quedés tot el dia solet a casa. Al cap i a la fi, sembla que és per això que hi som, no?

Amb els qui vénen a escalfar cadires en principi no hi tinc cap problema sempre i quan no em molestin; no m'importa que s'estiguin allà passant l'estona dormint o dibuixant, mentre no interrompin la meva classe.

Ara bé, ja podeu suposar que si escric aquestes línies és perquè aquest no és precisament el cas. El nano, que ve a classe bàsicament perquè el seu pare el fa venir perquè el tenim més controlat allà que si es quedés a casa o voltant pel carrer, generalment es comporta força bé. De fet, parlant amb els companys que també fan classe amb ells, em diuen que no tenen cap mena de problema amb ell, que no treballa gens, però tampoc els molesta. Això, fins que arriba a la meva classe, que es veu que és l'hora en què es desfoga del que no ha fet durant la resta del dia. Per ara (i dic "per ara" perquè suposo que no s'acabarà aquí) el seu comportament habitual a les meves classes és jugar amb els seus quatre amiguets (dos repetidors com ell i els altres dos candidats a repetir el curs vinent) com si estiguessin al pati d'una escola de primària: parlen, s'expliquen acudits i es posen a riure, s'agafen el boligraf un a l'altre, es llencen l'estoig, s'amaguen la bossa, etc.

Tot i que aquesta actitud no em sembla normal, el cert és que no són casos aïllats. El que sí que no em sol passar és el que m'ha passat amb ell almenys tres vegades. Resulta que quan li crido l'antenció perquè el seu comportament no és el més adequat i m'està interrompent la classe, de primer fa veure que no m'ha sentit i continua igual, però quan l'amenaço amb una falta de disciplina, llavors és quan li surt la vena agressiva que porta dins i comença l'espectacle.

La primera vegada que vaig tenir una enganxada amb ell va ser perquè va fer la gracieta d'agafar el seu estoig (que no cal dir que estava pràcticament buit i feia servir poc) i tirar-li a un company, assegut dues fileres més endarrere. Jo, que tinc per norma, requisar els objectes que volen per la classe, vaig recollir l'estoig i li vaig dir que me l'enduria. El nano es va posar fet una fera, va començar a rondinar dient que li tornés l'estoig, que era seu, i que el necessitava per poder escriure (l'hora vinent, és clar, perquè no seria a la meva classe...). Com que li vaig dir que no li tornaria, es va aixecar tot emprenyat, va donar una puntada de peu a la taula, remugant vés a saber què en veu baixa, va estar a punt de donar una altra coça a una columna del costat i, com que ja es va acabar la classe, se'n va anar ben mosquejat. L'estoig el vaig donar al seu tutor el dia següent i li vaig dir que si li volia tornar, per mi cap problema, però que jo no en volia saber res.

La segona escena la vam tenir fa un parell de mesos. El seu comportament a l'aula no havia variat, continuava fent tonterietes amb els companys, parlant, rient, llençant voletes de paper, etc. Quan pràcticament s'acabava la classe li vaig dir que ja n'havia tingut prou i que, com que no feia cas de les meves contínues advertències, s'havia guanyat una falta de disciplina. Llavors ell va començar a rondinar i em va dir que li expliqués quin motiu tenia per posar-li una falta, si ell no havia fet res i tot allò m'ho estava traient jo de la màniga perquè realment no tenia res a dir d'ell. Vaig comentar l'incident amb l'equip de direcció del centre i ells em van dir que no una falta, sinó que n'hi podia posar dues, una pel seu comportament a la classe i l'altra per la falta de respecte que havia demostrat. Al final n'hi vaig posar només una, però considerada greu, on vaig detallar tot això que m'havia dit.

La tercera vegada ha estat aquesta setmana. La veritat és que vaig tenir sensació de déjà vu, perquè tot va anar més o menys com dos mesos abans. Quan portava una mitja hora aguantant les seves estupideses, li vaig demanar que sortís una estona de la classe. Quan va ser fora, vaig comentar als altres que al pròxim que hagués de cridar l'atenció no el faria fora de la classe, sinó que directament li posaria una falta de discipina. Es veu que el noiet en qüestió, des de fora devia sentir anomenar la "falta de disciplina" i de sobte va tornar a entrar a l'aula i va anar a recollir les seves coses. Jo li vaig dir que no li havia donat permís per entrar i que tampoc li havia donat permís per recollir les coses. Ell va seguir, com si sentís ploure, fins que va aixecar el cap i em va dir, tot xulo, que si li posava una falta volia dir que l'expulsava, així que se'n podia anar. Jo li vaig dir que jo li havia dit que s'estigués a fora de l'aula i que NO podia marxar, però ell va marxar de totes maneres. Abans d'anar-se'n, però, va tancar la porta d'un cop, li va donar una coça, va deixar anar un "gilipolles" i se'n va anar donant altres cops a la paret. Òbviament, el dia següent a direcció tenien una nova falta de disciplina greu d'aquest noiet.

Avui he tingut classe amb ells i s'ha estat d'allò més tranquil·let, però segur que dilluns vinent tornarà al seu comportament habitual. No sé com acabarà la cosa, però si pensa seguir així i, tal com suposo, realment té ja els 16 anys, al final li prohibiré de tornar a entrar a la meva classe.

Un parell d'anècdotes

Fa uns dies, una companya de l'institut ens explicava una situació que havia viscut en una classe que no s'acabava de creure.

Ella és professora d'anglès i resulta que, crec que va ser dilluns, amb els de batxillerat tenien pendent d'acabar de veure una pel·lícula que havien començat la setmana anterior. Malgrat que en principi no era la seva intenció, va accedir a les peticions del grup i van anar a la recerca d'una aula on hi hagués projector per poder veure el vídeo.

Resulta que en aquella hora l'única aula que van trobar era la de visual i plàstica, però en aquell moment hi havia una profe de dibuix que estava treballant allà, així que a la companya li va saber greu destorbar-la i va decidir deixar la pel·li per un altre moment.

Fins aquí, res d'especial. El curiós del cas és que es veu que a una noieta d'aquest grup de batxillerat no li va agradar el resultat i va agafar una rebequeria perquè no podrien veure el vídeo. Després d'una estona rondinant li va dir a la professora "Ja m'estàs donant ara mateix una explicació del teu comportament". La companya es va quedar al·lucinada amb el comentari (ella havia de donar explicacions a una nena de 16-17 anys?) i, quan va poder reaccionar, va expulsar la noia de la classe per mal comportament i òbviament li va posar una falta de disciplina. El dia següent, quan la noia es va assabentar de la falta, no s'ho acabava de creure, perquè es veu que pensava que no li hauria posat...

Això em va fer recordar un fet que em va passar a mi amb un alumne que tinc a literatura, també de 1r de batxillerat. Aquest noiet és d'aquells que està a l'institut fent batxillerat per no estar-se a casa o que els pares el facin anar a treballar. Però com que l'estudi realment no l'interessa gaire, durant el segon trimestre va començar a faltar sovint a classe. Quan la tutora li va comentar el tema i va parlar també amb la seva mare, ell va decidir que deixava el batxillerat, i així va ser...durant dos dies, perquè tres dies més tard tornava a venir a classe. Ara bé, va venir quatre dies a classe i va tornar a faltar altra vegada. Els seus companys ja no sabien què pensar, perquè tan bon punt els deia que plegava com que continuava.

Quan va ser el moment de la segona avaluació, és a dir, de posar les notes del segon trimestre, els vaig comentar les notes a tots els noiets i a ell li vaig dir que el suspenia perquè pràcticament no havia vingut a classe. Ell em va dir que no era obligatori venir a classe i jo li vaig respondre un "sí, senyor, sí que és obligatori" (tal com va dir després una companya seva, no és obligat estudiar batxillerat, però si s'estudia sí que és obligat anar a classe). Ell es va emprenyar com una mona i, després de passar-se una estona fent morros, quan quedaven quinze minuts per acabar la classe es va aixecar de cop i va deixar anar: "Oi que no és obligatori, doncs llavors me'n puc anar, no?" i se'n va anar de la classe tot enfadat. No em vaig ni molestar en contestar el seu comentari, ja que és obvi que no s'aguanta per enlloc, ja que jo li acabava de dir que, precisament, SÍ que és obligatori, el NO l'havia dit ell!

El dia següent, quan vaig trobar la seva tutora, li vaig explicar el que havia passat i ella em va dir que alguna cosa ja li havia comentat el noiet i que, a més, havia dit que ara sí que sí que ho deixava. Però novament la deserció li va durar quatre dies i al cap d'una setmana el tornava a tenir a la classe. Ara, de moment ha vingut a les últimes classes que hem fet i fins i tot em va demanar molt i molt educadament com ho podia fer per recuperar el trimestre que havia suspès. A veure quan durarà aquesta vegada...

Snif, snif

Doncs sí, se m'ha acabat la bona vida. Ara que el Mohawk ha tornat a enfilar-se per les parets, se m'han acabat les excursionetes per explicar. I precisament ara, que m'acaben de regalar un fantàstic llibre de rutes pels racons més interessants de Catalunya! Oohh.

Què hi posaré a partir d'ara al meu blog? Hauré d'esperar a que passi alguna cosa interessant a l'institut, tot i que per ara, el més apassionant que faré serà rebre a tres o quatre mares que volen comentar les notes dels seus fillets...I que duri, perquè no tinc ganes de tenir problemes amb els meus noiets, que només amb preparar les classes ja hi tinc prou feina!!

El fantàstic món del teatre

Avui una assídua lectora del meu blog m'ha esbroncat perquè fa temps que no parlo dels meus noiets, i té tota la raó. El motiu no és per desgana, sinó perquè últimament no tinc res interessant per explicar d'ells. Vull dir que (afortunadament!) fa temps que no passa res excepcional a l'institut digne de ser explicat al blog.

Però bé, com que fa tant que no en dic res, parlaré una mica del que hem estat fent els últims dies de classe abans de Setmana Santa.

L'última setmana abans de vacances l'hem dedicada al crèdit de síntesi. Per qui no sàpiga què és això del crèdit de síntesi, el convido a llegir aquest post; per qui ja sàpiga de què va, doncs no cal que se'l llegeixi...o sí, per recordar vells temps...

Cada institut tria el moment que vol dedicar a aquest crèdit: alguns ho deixen per final de curs, altres el fan a mig segon trimestre, altres (com hem fet nosaltres) el fan just abans de Setmana Santa i, fins i tot, fa uns dies m'explicaven que alguns centres el van fent durant tot el curs, dedicant-li una o dues hores cada setmana.

Com ja vaig comentar l'any passat, cada vegada està més de moda enviar els nens a passar dos o tres dies fora, fet que en certa manera substitueix les clàssiques colònies, que cada vegada es fan menys, principalment a causa de la gran responsabilitat que se li dóna al professor encarregat d'organitzar-les.

Els noiets que tinc aquest curs, els de 3r d'ESO, l'any passat van fer un crèdit d'aquest tipus: van anar a passar tres dies a la Garrotxa i van visitar els llocs habituals: el volcà Croscat, la Fageda d'en Jordà, etc. Aquest curs, però, han fet el crèdit a l'institut, un crèdit que, pel que sé, ja fa dos o tres anys que fan a 3r i sembla que funciona força bé. El tema escollit és el del món del teatre.

En només cinc dies, els noiets aprenen, de manera molt superficial, no només a fer d'actors en una representació teatral, sinó tot allò que implica la seva producció: pressupostos, decorats, attrezzo, maquillatge, vestuari, il·luminació i so, cartell publicitari, etc. Òbviament, amb només cinc dies no es pot fer gran cosa, però per tenir-ne una primera impressió és suficient.

El crèdit està organitzat específicament per a representar una obra que s'ha treballat prèviament a classe de llengua catalana: El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. L'obra, aparentment molt simple, és una àcida crítica a les classes dirigent, malgrat que els noiets no acaben d'entendre-ho i es queden superficialment amb l'anècdota: tracta d'un poble, Pimburg, totalment infestat de rates, l'ajuntament del qual no hi posa remei perquè considera que no és cosa seva, sinó que es tracta d'un problema de la gent del poble i que és aquesta mateixa gent del poble la qui s'ha d'espavilar per trobar-ne la solució. Els habitants de la vila es planten davant de l'ajuntament i decideixen no moure's fins que el burgmestre (l'alcalde) faci alguna cosa. El burgmestre i els seus regidors, però, no es decideixen a actuar fins que la invasió afecta directament els seus interessos, és a dir, fins que comencen a haver-hi rates en els seus negocis: la fàbrica de formatges, la de teles, l'hostal del poble, etc.

L'obra és força curteta, consta de deu escenes i es pot llegir fàcilment en una tarda. Us animo a llegir-la. La primera vegada que la vaig llegir era joveneta, no la vaig acabar d'entendre i no em va agradar, però ara que he entès de què parla realment m'ha semblat una obra molt interessant i corrosiva: no se'n salva ningú, ni l'ajuntament, ni l'església, ni les gran cooperatives que pretenen fer negoci a partir de les desgràcies dels altres, ni l'exèrcit. És una obra escrita el 1970, situada a l'edat mitjana, però alhora totalment actual.

Els noiets es van dividir (els vam dividir) en set grups de vuit persones, cada un dels quals faria la representació d'una escena diferent. Com que eren set grups i hi havia deu escenes, les escenes que faltaven no es representaven, sinó que els mateixos alumnes en feien un resum que llegien abans de representar el seu fragment. Cada grup treballa per separat, fins a l'últim dia, en què es fa la representació seriosa i llavors han de col·laborar tots plegats per tal que tot surti com cal.

El penúltim dia es va fer un assaig general realment penós: els decorats no estaven acabats, no tenien encara pensat el maquillatge i pentinat que portarien i la majoria no portava la roba pertinent. A més, molts ni tan sols havien après el text que els tocava recitar, així que tot feia preveure que la representació del dia següent seria desastrosa. Ara bé, sembla que precisament el fet que aquest assaig sortís tan malament els va fer reaccionar i posar-se les piles a l'últim moment, perquè la representació definitiva, la que valia per la nota, va sortir molt bé: es van estar tots callats i atents, ho tenien tot preparat, no va fallar la música i pràcticament ningú es va quedar en blanc. Es pot dir que va ser un èxit.

Aquests crèdits solen ser força avorrits pel professor, ja que es passa el dia mirant com els noiets treballen i ajudant quan ho necessiten (que sol ser força sovint). Són dies que, tot i "no fer res" acaben sent molt cansats, precisament per aquest continu "no fer res", que resulta ser esgotador: els nanos no paren de moure's contínuament, demanen ajuda, volen anar a l'aula d'informàtica a buscar informacions diverses o imprimir vés a saber què, o bé han d'anar a l'aula de dibuix per acabar el cartell, o tenen tanta tanta gana que insisteixen en avançar l'hora del pati per no morir-se de fam, o bé tenen la necessitat imperiosa d'anar a visitar el senyor Roca i, de passada, visitar també els companys que estan fent la mateixa feina que ells en un altre grup i a l'aula del costat...Buf, sincerament, sovint prefereixo fer classe normal que el crèdit de síntesi!

Malgrat aquest esgotament, el que té de bo un crèdit d'aquestes característiques és veure els nanos realment il·lusionats amb la feina que estan fent. Hauríeu d'haver vist un dels noiets que hi havia en el meu grupet, un que és de la meva tutoria i clar candidat a repetir curs, perquè s'ha passat el curs sense estudiar ni fer deures ni res de res. Es veu que el tema de la representació teatral li va fer gràcia i de seguida es va apuntar a muntar l'escenari, dibuixar el decorat i tot això. Però com que els faltaven actors per a fer l'escena corresponent, ell mateix va accedir a fer també un paper i va acabar fent un dels protagonistes. No va parar quiet ni un moment, estava per tot arreu i el dia de la representació li va sortir fantàsticament bé. Li hem posat un 9 de nota del crèdit, tot i que ell encara no ho sap. Llàstima que la resta de notes del butlletí siguin insuficients!!

St. Miquel del Fai

Avui amb el Mohawk hem reclutat un parell d'amics, el Txal·li i el Neto, i ens n'hem anat a prendre l'aire pels voltants de sant Miquel del Fai.

I dic pels voltants perquè al que és el monestir no ens hi hem ni acostat (8€ que val la visita i ni tan sols hi ha gota d'aigua a la cascada!) i ens hem conformat amb observar-lo des de les alçades.

El nostre recorregut, d'uns 10-11 km, ha començat, com és obvi, a l'aparcament, just abans de travessar el pont romànic que porta a les instal·lacions del monestir. Com que ara han posat la caseta d'informació (de cobrar, vull dir) a l'entrada del pont, nosaltres hàbilment l'hem esquivat i hem anat a travessar el riu Rossinyol, afluent del Tenes, per un gual que hi ha uns metres més enllà. Bé, això del gual és un dir, perquè com he comentat abans, no hi havia ni gota d'aigua al riu.
A l'altra vora del riu hem agafat un sender amb una bona pujada i marques del GR-5. El nostre recorregut ha consistit bàsicament en recórrer aquest GR. Quan el sender deixa de pujar i passa a ser planer, es comença a divisar, metres més avall, el monestir, les cascades i tota la vall del Tenes.

Hem anat seguint aquest caminet enmig d'arbustos i herbes de tota mena (i algun petit pi replantat després d'un incendi que ens ha permès veure (que no contemplar) bosses de processària a pocs centímetres del nostre nas!!).
El camí va recorrent la vall del Tenes fins al final, des d'on es pot observar una àmplia panoràmica del Vallès, amb Riells en primer pla.

Ara el nostre camí canvia d'orientació i continua cap a l'est. Hem seguit avançant i ben aviat hem vist les restes de la masia de l'Ullar. En aquest moment hem deixat el GR, que se'n va cap als cingles de Bertí (que podeu veure en el post anterior) i hem agafat un corriol indicat amb unes marques grogues poc vistoses que ens ha portat directament al mas, construït el segle XVII i actualment deshabitat.

Hem seguit el corriol amb marques grogues que s'enfila pel costat esquerra del mas. Quan el camí començava a planejar, hem trobat una bifurcació a l'esquerra que ens ha portat fins a una ampla pista, que hem anat recorrent, sempre seguint les marques grogues. En aquests moments hem decidit augmentar lleugerament la velocitat del nostre pas, ja que els núvols que hi havia damunt les nostres testes no semblaven gaire amigables. Finalment, però, tot ha quedat en una impressió i no ens ha arribat a ploure, malgrat que sí que hem notat bufar el vent.
Hem deixat la pista per agafar un camí a mà esquerra que ens ha portat fins al mas de l'Onyó.

Hem seguit el camí que passa per l'esquerra del mas per anar a un mirador, el Gatosar, on, novament, hem pogut contemplar tota la vall i el nostre proper objectiu: Roca Gironella, on el Mohawk volia anar a contemplar les vies d'escalada que hi estan muntant.

El camí que porta al Gatosar ens portaria de retorn a St Miquel, però nosaltres hem donat mitja volta, hem retornat al mas d'Onyó i hem continuat avançant pel camí que ens havia dut fins allà.
Després d'una bona estona de passejada, finalment hem arribat a Roca Gironella.

Continuant pel mateix camí, s'arriba a una pista asfaltada que ens ha conduït directament al pàrquing del monestir on havíem deixat els cotxes. Abans, però, hem fet una visita a les vies d'escalada que hi ha a la cova i, ja que allà no hi arribava l'airet que ens havia estat tocant els nassos feia estona, hem decidit quedar-nos-hi a dinar.
Roca Gironella deu la seva curiosa i impressionant fesomia a l'acció conjunta de l'aigua i l'aire. És, igual que en el cas de la cascada del monestir, un saltant del riu Rossinyol, preciós de veure després d'una bona pluja, però que perd bona part del seu atractiu quan està sec.

El Mohawk, però, és un dels afortunats que han pogut escalar sota la roca mentre veien baixar l'aigua pel seu costat. Tornarem a veure-hi aigua baixant algun dia?

Els cingles de Bertí

Avui, aprofitant els últims dies que tinc el Mohawk per a mi soleta, hem anat a fer un itinerari circular que en principi prometia força: Figaró-cingles de Bertí-Figaró.

Per saber l'itinerari, us redirecciono cap a la web de Madteam, d'on l'hem tret nosaltres, ja que amb tants encreuaments i bifurcacions, segur que ho explica millor de com ho explicaria jo; o bé, si us convenç més, també podeu mirar aquesta: El Sot del Bac.

Segons les indicacions del meu cutrepodòmetre Decathlon, hem fet aproximadament 15 km en total des del cotxe fins al cotxe, durant unes cinc hores i mitja, clar que cal comptar-hi l'estoneta de l'esmorzar, de contemplar el paisatge (que pel Mohawk vol dir contemplar les parets i vies d'escalada) i del dinar.

Malgrat que sembla que és un recorregut que fa força gent, a mi no m'ha acabat de convèncer. Primer de tot, perquè el dia s'ha llevat emboirat, cosa que no ens ha permès poder veure el paisatge en tot el seu esplendor (que d'altra banda cal dir que tampoc sembla que en tingui massa...).

El circuit que hem fet comença en una zona industrial situada passat el viaducte ferroviari de Sant Jordi, construït el segle XIX (ara podria fer la brometa típica de "té més de dos-cents anys"...). Hem atravessat el polígon i hem seguit per la pista que comença on acaba l'asfalt. Una estona de passeig per la pista (sempre agafant les bifurcacions per la banda dreta) ens ha portat fins a la masia de ca n'Oliveres, des d'on hem tingut una bona perspectiva dels cingles que anàvem a atravessar.

Hem passat de llarg la masia i hem continuat el nostre ascens (bé, de fet, en aquest moment l'hem començat, perquè fins ara el camí havia estat bàsicament pla). Malgrat que hi ha diverses alternatives, nosaltres hem anat seguint el camí indicat al Madteam, cosa que potser no ha estat la millor elecció...

El problema és que en un moment donat hem agafat una drecera, indicada amb marques vermelles, que és feta pels caçadors i no per excursionistes; és un tram poc transitat, estret i embrossat, cosa que vol dir que està ple de romagueres i teranyines per totes bandes, i sense cap mena d'interès ni atractiu. Aquest ha estat el segon motiu pel qual l'excursioneta no m'ha acabat d'agradar.

Però sens dubte el motiu pel qual m'ha ratllat tant la sortida d'avui ha estat el que ve a continuació. Sortint d'aquest caminet hem arribat al mas de Montmany, on, encara no he descobert com ni perquè, hi ha tota una col·lecció de cotxes abandonats per allà escampats que fan força pena, per no dir fàstic o angúnia.


Fins aquí tot hauria quedat com una curiositat, si no fos perquè quan ja anàvem a deixar enrere la casa, hem passat pel costat d'un burret que estava menjant tot aficionat. Innocent de mi, com que m'agrada col·leccionar imatges dels animalons que vaig trobant per aquests móns, he tret la meva fantàstica càmera i li he fet una foto a la bèstia.


De sobte, ens ha aparegut de la casa un altre "burro" (aquest caminava a dues potes), que s'ha posat a bramar dient coses així com que ja n'hi havia prou de fotos (era la primera que feia!) i que continuéssim el nostre camí, que "¡el mundo está lleno de desempleados!" o alguna cosa per l'estil.

Ja sé que diuen allò de "a palabras necias, oídos sordos", però m'ha molestat tant l'actitud d'aquest individu que m'ha amargat ja la resta del dia.

Uns metres més amunt, hem passat pel costat del santuari de Sant Pau de Montmany, però no m'he atrevit a treure la càmera altra vegada, no fos cas que ens aparegués aquell energumen amb una màscara de hoquei sobre gel i una serra elèctrica, així que no en tinc cap imatge.

Perduda de vista la masia, hem continuat pujant cap als cingles, seguint ara unes marques de color blau. Aquí ha començat l'ascens de debò, ja que amb pocs metres hem pujat un bon tros. El camí anava a estones per dins de bosc i de tant en tant per alguna clariana, deguda a la línia elèctrica d'alta tensió que atravessava la zona. Val a dir que era un camí poc interessant, sobretot per la contínua presència dels cables elèctrics per damunt nostre i perquè no hi havia manera de perdre de vista el maleït mas de Montmany, amb la seva multitud de cotxes ronyosos.

Ja dalt dels cingles de Bertí, la situació ha canviat una mica. Novament, ha tornat a canviar el color dels indicadors: ara les marques eren verdes. Hem trobat la Taula, una taula de pedra situada en un mirador des d'on es podia observar la vall que acabàvem de deixar (sí, i el mas també...).


En aquells moments, el meu podòmetre marcava 6.95 km des que havíem sortit del cotxe. Ens hem assegut una estoneta a la taula, hem mirat el paisatge que hi havia sota nostre i hem continuat el nostre recorregut. Hem anat seguint la pista, que ens ha portat ràpidament al GR-5. A partir d'ara, hem anat durant una bona estona a la recerca i captura de les marques blanquivermelles del GR. I més endavant, les groguiblanques del PR-C33 que ens duria de retorn al Figaró.

Al Mohawk gairebé li queien les llàgrimes de l'emoció quan ha vist cada vegada més a prop les parets de la Trona, sobretot recordant un dia, en ple agost, en què, després d'escalar alguna via de la zona, els va atrapar una d'aquelles pluges d'estiu que et deixen xop fins al moll de l'os.



Des de dalt de la Trona hem pogut contemplar el paisatge, que havia millorat respecte al que es veia des de la Taula i, a més, des d'allà hem pogut resseguir amb la vista tot l'itinerari que havíem fet (sí, sí, el mas Montmany també es veia...). 9.30 km segons el podòmetre.

A partir d'aquest moment ha començat el descens cap al poble. Ha estat un trajecte força llarg i monòton, tot i que més agradable que el de pujada. Mentre anàvem avançant, els núvols damunt nostre també avançaven lentament. Durant uns segons han caigut algunes gotetes que ens han fet témer una nova jornada sota la pluja, però afortunadament per a nosaltres, no ha passat d'això.

Bona estona més tard, després d'anar resseguint les marques del PR, hem arribat al Sot del Bac. Allà al Mohawk novament se li ha anat la vista cap a les parets de la zona, tot i que en aquesta ocasió jo també me les he quedat mirant, ja que ha estat la part més agradable de tot el recorregut. Després de baixar uns quants metres més pel camí, les hem pogut observar des de baix, al costat de la cascada del Salt del Prat, per on no baixava gaire aigua, però era bonic de veure igualment.

Com que el temps seguia amenaçant pluja, no ens hem entretingut massa i hem continuat la pista que ens ha portat de nou al Figaró. 14.75 km en arribar al cotxe.