La traca final?

Fa cosa de mig any, abans de l’incident del Mohawk amb el seu genoll i de saber que el curs vinent potser no tindria feina, amb uns amics, mig en broma, vam dir de fer unes vacances conjuntes, ells dos amb el seu nen d’un any i poc d’edat, el Mohawk i jo. El destí, Islàndia. I allò que va començar sent una simple conversa de sobretaula, ha acabat concretant-se en un viatge de veritat: dues setmanetes de principis d’agost a la terra del foc i el gel.

Amb el pas del temps, veient que la cosa (això que en diuen “crisi econòmica”) pintava cada vegada pitjor, la nostra amiga va tenir una idea que ni se’ns hauria acudit pensar en la vida: fer un intercanvi. Això vol dir que nosaltres estaríem durant quinze dies ocupant el pis d’una família islandesa (amb el cotxe inclòs) mentre ells ocupaven el pis dels nostres companys (i sí, també, amb el cotxe inclòs). A l’inici la idea no ens va fer cap gràcia, perquè no ens agradava pensar que estaríem utilitzant un espai, uns llits, unes taules i cadires, uns plats, gots i coberts, un lavabo i una dutxa, etc., que habitualment feien servir altres persones. Ens feia la sensació que estaríem envaint l’espai personal, íntim, d’una gent a qui ni tan sols coneixíem. Però després de donar-hi voltes i informar-nos una mica (a través de gent que coneix a gent que coneix a gent que ha fet algun intercanvi alguna vegada i li ha anat molt bé) vam decidir provar-ho.  

Mesos de mails amunt i avall resolent tots aquells dubtes que poguessin aparèixer (com ho faríem per intercanviar-nos les claus, què passaria si hi havia algun problema amb el cotxe...) i finalment, la nit del dimarts 31 de juliol (el vol sortia a les 23:40!) començàvem la nostra petita aventura. Arribàvem a l’aeroport de Keflavik quan eren les 1:55 hora local (dues hores menys que a casa nostra) i després de recórrer tot l’aparcament de l’aeroport (que no és molt extens, però al no conèixer-lo...) vam trobar finalment el fantàstic monovolum que ens acompanyaria per tot arreu durant aquests dies. Un cotxe de sis places, amb canvi automàtic i seients de cuir que ja ens va suposar el primer problema: com carai funcionava?! Per sort per nosaltres, els nostres companys ja havien conduït una autocaravana amb canvi automàtic temps enrere, així que més o menys dominaven el tema. Doncs vinga, sembla que ara sí, tot apunt, Tomtom configurat i cap a Reykjavik hi falta gent!

La capital està a uns 45 minuts de l’aeroport, així que entre una cosa i altra (recollim les maletes, canvien els bolquers al nen, busquem el cotxe, descobrim com funciona, trobem la casa, ens mig instal·lem, fem un mos per “esmorzar”...) ens en vam anar a dormir cap a les 5 de la matinada, amb un sol radiant que a algú a Espanya li hauria semblat que era de les 9 del matí. 

Ens vam despertar un parell d’hores més tard (les 7, però amb sensació de 9) amb els plors del menut, que afectat pel jet-lag i el canvi de domicili, estava ben desorientat. Vam esmorzar com uns senyors gràcies a tots els elements que els nostres “amfitrions” ens havien deixat preparat. Vam fer un miniplanning pels pròxims dies i vam anar a descobrir el centre comercial més proper per comprar el necessari per dinar i sopar a “casa”. 

S’ha de dir que Reykjavik és una capital d’estat, però com a ciutat, amb uns 150000 habitants, tot hi queda a prop. Després de dinar, una estona de migdiada amb el rerefons dels plors del peque, que seguia enfadat per tants canvis, i després recorregut per la ciutat. Visita que vam acabar força ràpid, perquè, com dic, la ciutat no és precisament gran. Vam retornar al pis, vam sopar i ens en vam anar a dormir, encara rebentats del viatge i el jet-lag, sobre les 23h, encara amb el cel ben clar.

Fins aquell moment la cosa anava més o menys bé, però era obvi que els problemes havien d’aparèixer per un lloc o altre: primer ja vam tenir dificultats amb el cotxe, però, després, el primer dia d’estar nosaltres al pis, a l’engegar el microones i sense que en fóssim conscients, ens van saltar els ploms. Pensàvem que se’ns havia espatllat l’aparell fins que ens vam adonar que hi havia altres coses que no funcionaven (els llums, l’extractor), així que ja hi som, a remenar els armaris buscant la caixeta del diferencial. Vam tardar una miqueta, però la vam trobar i problema solucionat. Buf, quin descans, encara no havíem trencat res, encara que per un moment vam pensar que sí.

Un dels temes que més va donar voltes en les nostres converses d’aquell primer dia és el fet, que ja sabíem, però no per això deixa de sorprendre’ns, de la gairebé total absència de persianes i cortines a totes les finestres. Pel que fa al menjador-saleta, això no ens preocupava massa, però el tema habitacions una mica sí: com s’ho deuen fer els islandesos per fer nens tenint els grans finestrals que tenen a la vista de tots els veïns? Suposo que ells ja hi deuen estar acostumats i no li donen massa importància, però a nosaltres ens va resultar força incòmode, més estant en un primer pis gairebé a nivell de carrer.