Una dolça alternativa

Avui, a falta d'altres novetats interessants per comentar, proposaré un postre que he fet un parell de vegades i em sembla estel·lar. Es tracta d'una crema molt semblant a la crema pastissera tradicional, però amb mantega, ingredient que li dóna una cremositat curiosa. Els ingredients necessaris per fer la crema per 6-8 persones són:

- 200 grs de sucre
- 120 grs de mantega
- 4 iemes d'ou
- 1 l de llet
- 1 beina de vainilla
- 15 grs de maicena
- la pell ratllada d'una llimona
- 2 cullerades de licor d'anís
- 2 cullerades de licor de crema de cacau

Primer de tot s'ha de deixar desfer la mantega a temperatura ambient, per poder treballar-la millor. Es posa en un bol i s'hi barreja el sucre i després les iemes d'ou d'una en una.

En una tasseta es dissol la maicena amb una miqueta de llet freda i, mentrestant, s'escalfa la resta de la llet amb la pell de llimona i la beina de vainilla. S'hi afegeix la maicena dissolta i es cou durant uns 5 minuts sense deixar de remenar.

Es barreja una mica de llet calenta amb la mantega, ou i sucre i s'incorpora tot plegat al cassó amb la resta de la llet. S'hi afegeixen els licors de crema de cacau i anís i es deixa coure una estoneta més, sense que arribi a bullir, sempre sense deixar de remenar. Es treu la crema del foc, s'elimina la beina de vainilla i la pell de llimona, i es deixa refredar. Es posa en copes individuals i es conserva a la nevera fins al moment de servir.

A l'hora de servir la crema, es pot flamejar amb una mica de brandy escalfat prèviament a part. A més, també s'hi pot tirar un polsim de canyella per sobre. El resultat és extremadament bo. I si no us ho creieu, proveu-ho i veureu!

Selene no fabrica per a altres marques

Primer de tot, he de dir que la majoria de coses que posaré aquí són simples suposicions meves, perquè es tracta d'una temàtica molt allunyada del meu món, però no crec que vagi massa errada...

Fa dies que, un rere l'altre, vaig sentint als anuncis de televisió que tal i qual marca comercial "no fabrica per a altres marques". Degut a la situació de crisi econòmica que està passant el país (per no dir el món sencer) des de fa una temporada, la gent cada vegada opta més per comprar als grans supermercats els anomenats productes blancs, és a dir, aquells que no porten el nom d'alguna coneguda marca comercial, sinó el del supermercat on es ven el dit producte (Carrefour, Condis, Caprabo, etc.).

Ara, tothom sap que aquests productes s'han de fabricar en algun lloc i que, curiosament, malgrat no portar-ne el nom, el seu format és molt i molt semblant al dels productes de marca coneguda, així que ràpidament dedueix qui n'és el responsable (de fet, fa anys sí que hi apareixia, en lletra petita, el nom del fabricant en algun racó; ara, per amagar-ho, es limiten a posar-hi un número de registre). Així doncs, posats a triar entre dos productes iguals, amb l'única diferència de portar o no portar el nom d'una marca coneguda i, per tant, de portar o no portar inclòs en el preu el plus del nom d'aquesta marca coneguda, la gent es decideix per la versió barateta que, malgrat que mai tindrà la mateixa qualitat que l'altra, sap que està feta allà mateix.

Suposo que aquesta situació deu haver fet disminuir els beneficis de les grans empreses productores de marques conegudes, ja que, cada dia més, totes s'afanyen a deixar clar que elles mai dels mais fabriquen per altres marques, donant a entendre així que els productes de marca blanca no els han produït ells, sinó vés a saber qui de qui no et pots fiar i, per tant, val més que compris els seus productes (encara que siguin més cars) que no els altres d'origen incert.

Fins aquí jo no hi tindria cap problema, perquè malgrat el que em diguessin, jo seguiria pensant que els productes sense marca són produïts per aquestes grans empreses, encara que no ho vulguessin reconèixer, així que els seguiria comprant. Però el cas és que, potser perquè no els poguessin acusar de fer publicitat enganyosa, sembla que les grans companyies realment han deixat de produir aquests productes blancs, amb la qual cosa cada vegada és més difícil trobar als supermercats productes que no siguin "de marca".

Nosaltres habitualment comprem a un supermercat Carrefour i ja fa unes setmanes que observem que, poc a poc, van desapareixent els productes marca "Carrefour" que acostumàvem a comprar i no tenim altre remei que quedar-nos la versió "de marca". A part del fet que per treuren més diners ens estan deixant sense aquells productes que ens agraden i als quals ja ens havíem acostumat, alguns dels quals no hi són en "versió marca", la conseqüència òbvia d'aquest fet és que la nostra despesa setmanal ha augmentat en poc temps en més de vint euros comprant exactament el mateix o menys, cosa que en època de crisi no seria la millor solució...bé, per les empreses suposo que sí, però per les nostres pobres butxaques no!

D'això en diuen...

ironia...sarcasme...cinisme...hipocresia...? Buf, ja no sé com qualificar-ho. El cas és que estic indignada per un comentari que vaig sentir ahir al TN vespre. Parlaven del nou curs escolar i van dir que aquest curs hi hauria l'augment d'alumnat més gran des de fa no sé quants anys. degut sobretot a l'augment de la natalitat, ja que sembla que el col·lectiu nouvingut ha disminuït lleugerament respecte els últims anys (per la crisi econòmica, diuen). Malgrat aquest augment, el nombre de professors als centres educatius no ha crescut de la mateixa manera, sinó que, contràriament al que dictaria la lògica, ha disminuït (per la crisi econòmica, diuen també).

Tot i que aquesta situació ja em molesta prou, ja que això fa que, si hi ha més alumnes i menys professors, augmenti el nombre d'alumnes per aula (ara volten els 30 nanos per classe de 1r a 4t d'ESO quan haurien de ser 25, i fins a 35-36 a batxillerat), el que més em va indignar va ser sentir el senyor conseller d'educació dient que si als instituts hi havia problemes per aquest fet era degut a la mala gestió dels equips directius!! És a dir, que ens omplen les aules de nanos, ens treuen personal, ens deixen sense recursos i a sobre la culpa és nostra?!

Fa uns dies un company em deia que porta vint anys a l'ensenyament i que mai havia trobat la gent tan desmotivada com ara. Em pregunto per què deu ser...

Parlant ja en termes personals, fa quatre dies que m'han dit què em tocarà fer aquest curs: tindré novament una tutoria, aquesta vegada a 3r d'ESO, faré tota la llengua catalana als tres grups de 3r i també la matèria de llengua catalana als dos grups de 1r de batxillerat, matèria que no sé per què encara l'anomenen "llengua" quan amb la nova programació s'hi fa exclusivament literatura. A part, tinc un crèdit d'aquells variables (és a dir, absurds, inútils, per perdre el temps, etc.) que ara anomenen "optatives" en lloc de "variables" (s'ha de notar d'alguna manera que a la conselleria hi ha gent que "pensa") i, el millor de tot, l'assignatura d'Educació per a la ciutadania amb un dels tres grups de 3r que, a més, no és el de la meva tutoria!

Encara no conec els noiets, però per ara no em puc queixar: faré 3r, que ja el tinc dominat, i 1r de batxillerat, que suposarà un repte que per ara em ve força de gust. Tot pot ser que d'aquí dues setmanes, quan ja hagi conegut tot el personal, canviï totalment d'opinió, però per ara pinta bé.

Ara, el que sí em fa una mica de mandra és la quantitat d'alumnes que tindré, ja que són 28-29 en els grups de 3r i 34 en els de batxillerat (acostumanda aquests dos últims cursos a fer la matèria de modalitat, on tenia 8 alumnes com a molt, serà un canvi enorme!). Això vol dir que aquest curs demanaré poca feina, si no em passaré el dia corregint i òbviament no em fa cap il·lusió; així doncs, mínims exàmens, d'escriure poc, i pocs treballs, no fos cas que tingués alumnes massa eficients i hagués de corregir tooota la seva feina! Alguns em dirien que tampoc cal corregir-ho tot, sinó fer-hi un cop d'ull per sobre i ja està, però una servidora de vegades és massa eficaç i no sap corregir sense corregir, així que millor demano poca feina i problema solucionat.

A veure, quatre càlculs per acabar de deprimir-se:

Nombre d'alumnes curs 2008/09

20 insuportables del variable de 1r +
13 també força insuportables del variable de 3r +
17 de llengua de 3r +
15 del fantàstic variable de 4t (tant de bo sempre fossin així!) +
24 + 23 dels dos grups de llengua de 4t +
7 de la literatura batxillerat =

119 alumnes al llarg del curs


Nombre d'alumnes curs 2009/10

20 del variable de 2n +
28 + 29 + 28 de llengua de 3r +
29 d'educació per a la ciutadania +
34 + 34 de llengua de batxillerat =

202 alumnes al llarg del curs!!

I després encara em demanaran qualitat i que organitzi activitats i que faci programacions individualitzades i "atenció a la diversitat" i bla, bla, bla, i quan la cosa no funcioni, el senyor conseller tornarà a sortir pel TN dient que la culpa de tot la tenen els profes, que estan poc preparats i poc motivats (cosa que no m'estranya!!!), i que la direcció no ha fet bé la seva gestió i...

I ja en van tres!!

Tal dia com avui, el 4 de setembre de 2006 naixia sense grans pretencions el "Blog d'una selenita". Tres anys i 170 escrits més tard, el blog segueix funcionant i formant part de la meva vida: ja no sé anar d'excursió a la muntanya sense anar pensant com explicaré l'itinerari recorregut als meus lectors i quines imatges podrien ser més interessants per ensenyar-los.

Encara que el blog l'escrit bàsicament per a mi mateixa, per ser una mena de diari personal on posar les experiències viscudes, les idees que em passen pel cap i, de tant en tant, per tenir un lloc on desfogar-me quan les coses no funcionen tan bé com voldria, he de confessar que em fa molta il·lusió saber que tinc un grupet reduït de lectors habituals que, malgrat que solen ser força silenciosos (sort que el comptador de visites els delata), sense ells probablement el blog avui no celebraria el seu tercer aniversari.

Gràcies a tots per passar per aquí de tant en tant i fins aviat!

Visitant els Frares Encantats

Després d'haver fet recentment un repàs al meu historial ferratesc, vaig decidir que potser era hora d'augmentar també la meva minsa llista de vies d'escalada, així que vaig demanar al Mohawk que em portés a fer alguna via llarga i facileta. El 2006 vam fer l'Agulla Sens Nom; el 2008, l'Agulla de l'Ànec, i el 2009 l'agulla escollida ha estat la del Frare Gros.

He de dir que per mi "via llarga" vol dir de dos o tres llargs, d'una dificultat de V grau com a molt. Així que, del Frare Gros, vam anar a buscar la via més curta i fàcil: l'Aresta Brucs, de dos llargs i una dificultat de IV.

Vam deixar el cotxe al coll de can Maçana sobre les 10h i vam iniciar el recorregut fins al coll de Porc, passant per sota les imponents agulles montserratines que a aquelles hores es veien mig borroses a causa de la boirina que hi havia.

Mentre, caminant tot xino-xano, anàvem comentant el contingut d'un llibre que hem adquirit recentment (El Parc Natural de Montserrat, de J. M. Llorach, on s'explica la flora i la fauna que podem trobar fent excursions per Montserrat), com si ens hagués estat sentint, vam trobar plantat al bell mig del camí un minúscul escurçó, que va decidir moure's precisament en el moment que anava a fer-li una foto, així que, de les dues fotos que vaig tenir temps de fer-li abans no marxés, una ha sortit borrosa pel moviment i a l'altra gairebé no s'hi veu l'animal!

El que sí vaig poder fotografiar, perquè no es mou de lloc (i val més que segueixi així, sobretot si hi passa algú per sota) és la Cadireta.

Anant al meu pas, vam tardar gairebé hora i mitja fins al coll de Porc. Però encara ens quedava una estoneta de pujada intensa fins a arribar al peu de l'agulla del Frare Gros. Tan intensa que en un parell de trams arribava a ser vertical!

Així doncs, després d'enfilar-nos pels escalonets, cadenes i roques, i pujar una canal erosionada per les cabres, vam trobar un pas entre roques que ens va portar fins a l'inici de la via.

La via em va semblar interessant (pel meu gust, és clar), no va resultar excessivament complicada, malgrat que sí hi va intervenir el factor psicològic, sobretot en un tram de flanqueig que hi ha dalt de tot, just sota el sostre.

Quan faig vies d'aquest tipus m'adono que no estan fetes per mi, perquè, tot i no tenir vertigen, sí m'afecta l'alçada i quan més amunt vaig pujant, més nerviosa em poso i més em costa seguir avançant. Ara, el conflicte d'interessos ve quan arribo dalt del cim i veig l'impressionant paisatge que es pot observar des de les alçades. No val la pena patir una miqueta només per poder contemplar una cosa així?

Per baixar de l'agulla vam fer un ràpel que ens va portar novament a la canal de les cabres per on havíem pujat.

No vam guardar gaire el material, perquè vam aprofitar-lo per muntar un parell de ràpels més i baixar amb més comoditat els dos trams verticals que havíem pujat pràcticament escalant un parell d'hores abans. Vam trobar novament la Cadireta i vam buscar una mica d'ombra prop seu per asseure'ns a dinar. Després, cap a caseta, dutxa ràpida i tornem a sortir, que tocava sopar familiar i no era qüestió d'arribar tard!

Ferrateando, ferrateando

Ara que ja li queden pocs dies a l'agost i es comencen a veure les dents de llop al nou curs, he decidit fer un recull de totes les vies ferrades que he fet durant aquests últims anys, que ja en són unes quantes.

Abans de començar, per anar traient la pols dels apunts i posant-me de nou la disfressa de professora de llengua catalana, una breu nota filològica: ferrada o ferrata? En el diccionari normatiu hi apareix ferrat/-da ("Guarnit de ferro"), però no hi trobarem enlloc ferrata. Vol dir això que no es pot utilitzar? Doncs no exactament, es pot utilitzar sempre i quan recordem de posar-ho en cursiva. La diferència entre una forma i l'altra és que ferrada és la forma catalana que ha evolucionat a partir de la llatina ferrata; així doncs, ferrada és una paraula catalana, mentre que ferrata és la seva forma original llatina. Per tant, si posem ferrata el que estem fent és utilitzar una paraula que no pertany a la nostra llengua, i com sempre s'ha de fer quan posem paraules alienes al català, s'ha de posar en cursiva per indicar, precisament, que es tracta d'una paraula estrangera.

Val, val, ja callo i passo a fer la llista...

1) Ferrada de St. Feliu de Guíxols (Baix Empordà)

Cada vegada que hi penso em vénen ganes de plorar. Hauria estat la meva primera experiència ferratera, però quan portava fets uns deu metres em va agafar iuiu i vaig decidir deixar-ho córrer i tornar enrere. Ara està desequipada, així que sempre em quedarà l'espineta clavada, perquè mai la podré fer. Llàstima, semblava xula...

2) Ferrada de la Pertusa (Montrebei)

Aquesta sí va ser la meva primera via ferrada. Corria l'any 2004 i vam anar a passar la Setmana Santa als bungalows del càmping d'Àger. Força curta i senzilla, va des de pràcticament dins de l'aigua del pantà fins a l'ermita de la Pertusa.


3) Ferrada Olmo-Urquiza (Montrebei)

Més llarga i no tan fàcil com l'anterior, recordo que el Mohawk no es fiava gaire de les meves capacitats com a ferratera novata, així que em va lligar amb la corda durant tota la ferrata, per si de cas se m'acudia deixar-me anar dels escalonets. Però, com m'havia de deixar anar? Si a estones m'hi agafava tan fort que hi devia deixar les ungles marcades i tot!!


4) Ferrada del Santo Cristo (Ólvena, Huesca)

L'estiu del mateix 2004 vam anar per primera vegada a passar uns dies al Pirineu aragonès. Vam descobrir la vall de Benasque, vam fer la primera visita al Forau d'Aigualluts i, de retorn cap a caseta, vam fer una parada tècnica a Ólvena, per fer la ferrada del Santo Cristo. D'aquesta via en recordo bàsicament la solana que ens va caure al damunt durant tot el recorregut. Sort que no és excessivament llarg...


5) Ferrada de les Dames (Montserrat)

Un mes més tard, a l'agost del 2004, devia tenir mono de ferrates, perquè vaig repetir experiència, tot i que aquesta vegada una mica més a prop de casa. Novament, el Mohawk va decidir vigilar-me de prop amb la corda, aquesta vegada amb molt bon criteri, ja que he de reconèixer que sobretot a l'últim tram vaig patir una miqueta...


6) Ferrada de les gorges de Salenys (Romanyà de la Selva, Baix Empordà)

I encara el mateix 2004 vam tornar a repetir experiència, tot i que en mala època. La ferrada de les gorges de Salenys segueix el curs de la riera de Salenys, cosa que vol dir que deu ser interessant fer-la després d'uns dies de pluja per poder veure el torrent en tot el seu esplendor. Quan hi vam anar nosaltres feia temps que no plovia, així que la riera estava gairebé seca, tret d'algunes basses, encara que la humitat de la zona permetia que tot l'entorn estigués ben verd. Personalment, la zona em va agradar força, malgrat que les últimes informacions que m'han arribat diuen que actualment la via no es troba en gaire bon estat, tot i que no ho hem anat a comprovar.

7) Ferrada dels Carcaixells (Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà)

Tot i que no sé com està la situació en l'actualitat, quan hi vam anar nosaltres, el novembre i desembre de l'any 2004, a la zona dels Carcaixells hi havia diverses activitats per fer. Per una banda, vam fer un recorregut seguint un camí equipat amb cadenes i algun pont de fusta (que no posaré aquí, ja que no es tracta d'una via ferrada) i, per altra banda, una via ferrada amb una certa dificultat. Quan estàvem a mitja ferrata, al Mohawk li va agafar la paranoia que una servidora no seria capaç de superar la dificultat de la via, així que va decidir unilateralment deixar-la a mitges. Com que no hi hem tornat més, no puc dir que hagi fet tota la via, ja que no me la van deixar acabar. No cal dir que cinc anys més tard encara li estic recordant...


8) Ferrada de la Morera (el Montsant)

Ja al 2005 i aquesta vegada amb companyia també del cunyat Ozzy, vam anar a fer aquesta ferrada del Montsant. El dia següent volíem fer-ne una altra a l'Hospitalet de l'Infant, però les ràfegues de vent de 110 km/h van fer que desistíssim en l'intent.


9) Ferrada de les Baumes Corcades (Centelles, Osona)

La ferrada de Centelles és de les poques que he fet dues vegades. Bé, més o menys, perquè la segona vegada hi vam anar quan vam tenir notícies que n'havien allargat una mica el recorregut. És potser una de les ferrates més difícils que he fet, sobretot la part nova, que té dues variants, una més senzilleta i l'altra que a estones sembla més una via d'escalada que no una ferrata.

La via té trams verticals i trams horitzontals (que, tot s'ha de dir, s'acaben fent una mica pesats), algun tram que s'ha de baixar en lloc de pujar, una escaleta de ferro i un pont de mico impressionant per la seva llargada (dels més llargs d'Europa diuen). Pel meu gust, la via val la pena, tot i que a mi se m'acaba fent una mica llarga (de fet, la segona vegada ens vam escaquejar del tram final al cim del Puigsagordi, perquè ja n'havíem tingut prou). La primera vegada hi vam anar el 2005 amb uns companys, la segona vegada va ser el 2008 i érem el Mohawk i jo solets (bé, i una cabra que vam trobar a mig camí).


10) Ferrada de Sacs (Benasque, Huesca)

L'estiu del 2005, en la nostra sortida annual a Huesca, vam fer un especial ferrates. Aquell any no ens vam quedar només a la vall de Benasque, sinó que vam recórrer diverses parts de Huesca. Durant la setmaneta que vam estar voltant per allà vam poder fer les vies ferrades de Sacs, a Benasque; la de Sta Elena, al desgraciadament cèlebre poble de Biescas; la del Sorrosal, a Broto (entrant a la vall d'Ordesa), i la del Espolón de la Virgen, a la immensa zona d'escalada de Rodellar.
La ferrata de Sacs té dos trams clarament diferenciats, un que més que part de la via és l'aproximació al segon tram. La primera pujadeta es fa infernal, no per la dificultat, que no en té, sinó pel poc interès. Però després, quan apareixen els escalonets, desploms, etc., es converteix en una via força més interessant.


11) Ferrada de Sta. Elena (Biescas, Huesca)

Via molt curta i senzilla, val molt la pena fer-la encara que només sigui pel paradisíac paisatge que et trobes quan arribes al seu final.


12) Ferrada del Sorrosal (Broto, Huesca)

Ferrada que transcorre paral·lela a la cascada del Sorrosal i que després travessa el riu a través d'un petit pont de mico. Mentre vas pujant, trobes diverses escales de mà i, fins i tot, no va malament portar-hi un frontal, perquè s'entra dins una cova que fa el recorregut més interessant. Passat el pont de mico i arribats a dalt del penya-segat, la ferrata segueix anant uns metres més enllà seguint els indicadors i passant pel mig d'un bosc, però aquest últim tram més aviat hi sobra.

L'únic que ens va saber greu va ser que la cascada pràcticament no tenia aigua quan hi vam anar, malgrat que no seria per molt temps, perquè uns mesos més tard vam sentir a les notícies que una riuada s'havia emportat el pont de mico (que suposo que hauran tornat a posar).


13) Ferrada del Espolón de la Vírgen (Rodellar, Huesca)

És una via no molt llarga (amb mitja hora la vam tenir feta) ni excessivament difícil, tot i que en algun moment és una mica aèria i pot fer una mica d'impressió.

El que més ens va costar va ser trobar l'inici de la via i després el camí de retorn cap al poble, ja que se suposa que havíem d'agafar una pista senyalitzada, però no la vam trobar i vam acabar anant camp a través.

La zona estava plena d'escaladors, sobretot francesos i, en època de sequera, que era el riu baixava amb molt poca aigua. Malgrat això, el lloc i la via ens van agradar força. Nosaltres portàvem ja tres vies ferrades fetes els dies anteriors, més un parell d'excursions per les valls de Benasque i Ordesa, així que recordo que els últims passos se'm van fer molt costosos, ja que les meves cuixes gairebé ja no em responien. Sort que ja era l'última!


14) Ferrada Teresina (Montserrat)

L'altra ferrata de Montserrat, aquesta la vam anar a fer a l'agost del 2005. Recordo que alguns trams em van costar força i que l'últim tros, aquell que t'has d'enfilar arrossegant-te enganxant els peus en una banda i l'esquena en l'altra em va semblar infernal, i aquesta vegada no per avorrit, sinó per dificultós. Ara, el millor és quan arribes al final, al mirador de St Jeroni, fet pols, suat, despentinat, amb roba "de guerra", etc., i t'hi trobes la cara d'al·lucinats dels domingueros que hi ha, ben vestidets i pentinadets, i que no acaben d'entendre d'on carai has sortit.


15) Ferrada de la Vall de St. Martí Sarroca (Alt Penedès)

Excessivament horitzontal pel meu gust, que prefereixo els desploms verticals als flanquejos, em va semblar una via llarga, difícil i poc interessant. S'ha de tirar constantment de braços, per anar avançant, amb la qual cosa acabes ben cansat. Hi vaig anar amb el Mohawk i l'Ozzy, i a mitja via em vaig ratllar, me'n vaig escaquejar i vaig deixar que l'acabessin ells dos sols. Actualment, si les meves informacions són correctes, la via està desequipada, perquè es trobava en una zona de propietat privada i els amos van dir que ja n'estaven tips de veure tanta gent corrent amunt i avall per la seva propietat.


16) Ferrada del Castellaso (Sesué, Huesca)

Pensant especialment en nosaltres, l'any 2005 l'ajuntament de Sesué va muntar una via ferrada a la penya del Castellaso, que queda just a sobre del càmping on acostumem a anar de vacances. L'any següent, el 2006, no vam esperar gaire per estrenar-la, així que vam arribar al càmping al migdia, vam muntar la tenda, vam dinar, vam fer la migdiada i ens en vam anar ràpidament a descobrir la nova ferrada. Aquest any, 2009, hem decidit repetir l'experiència i la veritat és que l'hem repetit força, perquè hem arribat, hem dinat, hem fet migdiada i hem anat a pujar la via tot just el sol ha començat a caure.

17) Ferrada de Cubilillo os fils (Riglos, Huesca)

El mateix any 2006, després de Benasque, vam seguir voltant per Huesca i vam passar per Riglos a fer la ferrada que hi ha. Bé, jo no la qualificaria de ferrata, ja que per mi les ferrates han de tenir escalonets, mentre que a Riglos hi ha el que anomenen clavijas. Tinc força mal record de Riglos en general, potser perquè hi vam anar en l'època de màxima calor, ens va costar molt trobar el camí de la ferrada (seguíem unes molt males indicacions) i no paràvem de veure voltors sobrevolant els nostres caps. Pels escaladors potser serà un paradís, però jo no tinc cap ganes de tornar-hi. Ni tan sols tinc una sola foto descent de la via per ensenyar, així que em limitaré a posar la que vam fer als Mallos des del final de la ferrata.


18) Ferrada de Tivissa

Recordo que la via, que vam anar a fer el novembre del 2006 amb el Mohawk i l'Ozzy em va costar força més del que m'esperava, però no va estar malament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure la "por de Tivissa"?


19) Ferrada del Tossal Gran d'Aixovall (Sant Julià de Lòria, Andorra)

El 2007, amb el Mohawk vam anar a passar uns dies al país veí d'Andorra, lloc on no acostumem a anar gaire sovint. Vam fer alguna excursioneta a visitar alguns llacs i vam aprofitar el viatge per conèixer tres vies ferrades de la zona. Ara que ja les coneixem, no caldrà tornar a fer-les.


20) Ferrada Racons (Canillo, Andorra)


21) Ferrada Canal de Grau (Canillo, Andorra)

Malgrat que aquesta i l'anterior són dues vies diferents, estan una al costat de l'altra, així que es poden fer seguides. És el que nosaltres vam fer, així matàvem dos ocells d'un tret.



22) Ferrada de les Roques de l'Empalomar (Vallcebre, Berguedà)

Un dia d'agost de l'any passat, que no sabíem què fer, amb el Mohawk vam agafar els trastets, ens en vam anar fins a Vallcebre a fer la ferrada de les Roques de l'Empalomar, vam acabar tan ràpid que no vam arribar a tenir temps de notar la calor i vam tornar a caseta per dinar. Va ser un bon matí.


23) Ferrada de la Trona (La Mussara, Serra de Prades)

La via no és espectacular, però està prou bé per passar l'estona. Potser el més interessant seria conèixer millor la història de la zona i així poder imaginar in situ com devia ser la vida a la Cova dels Carlins, utilitzada com a hospital de campanya en plena tercera Guerra Carlina.


23 vies ferrades fetes durant sis anyets voltant per Catalunya, Aragó i Andorra. No està malament...

La Mussara multiaventures

Aprofitant els últims dies de vacances que ens queden abans no ens haguem d'enfrontar a un nou curs, ahir amb el Mohawk vam decidir seguir amortitzant el meu arnés nou i el fantàstic dissipador que em van regalar ja fa un temps i que poc he utilitzat, així que vam treure la nostra llista de vies ferrades pendents, a veure cap a on podíem anar. Finalment, ens vam decidir per anar a fer una visita a la Mussara per fer la ferrata de la Trona, seguint les indicacions dels companys de la Trencanous.

La via és ideal per a mandrosos, sobretot si no són baixets com una servidora, ja que a estones els escalonets queden un pèl massa separats. Dic que és ideal mandrosos perquè és una via que en pocs metres condensa el bo i millor de les vies ferrades, així que amb poc més de mitja hora tenim tota la feina feta. Hi ha:

Trams verticals

Trams horitzontals (amb alguns passos per fer sobre la roca, que és el que a una servidora més li va costar...)

Un ràpel d'uns deu metres (prèvia visita a una petita cova vivac on, segons sembla, s'hi amagaven els combatents carlistes durant la guerra del 1872-1876) i, fins i tot, un petit pont de mico de tres metres de llargada, que no presenta cap mena de dificultat.

Un últim tram vertical ens porta al final de la via, directament a la Cova dels Carlins, bauma que, segons hem llegit, va servir d'hospital pels ferits carlistes de la guerra abans esmentada.

Com que amb menys d'una hora i mitja ja teníem la feina enllestida, vam aprofitar que hi érem per fer una visita a una zona totalment desconeguda per nosaltres: els Avencs de la Febró, a pocs quilòmetres d'on ens trobàvem.

Vam aparcar el cotxe al pla de l'Agustenc, malgrat que vam patir una mica amb la pista, ja que estava plena de pedres. De fet, teníem informació de diverses fonts i algunes recomanaven deixar el vehicle a peu de carretera i pujar la pista caminant.

Seguint el sender cap a l'avenc, vam trobar una curiosa "inscripció" en un arbre que encara no sabem molt bé com interpretar, ja que semblava la marca d'un animal, però si és així, havia de ser un bitxo prou gran, ja que les marques estaven aproximadament a 1'5 metres del terra. No volten óssos per la Serra de Prades, oi?

Per si de cas, no ens vam quedar allà per descobrir-ho, així que vam continuar fins a trobar-nos amb l'avenc. Vam anar seguint les indicacions de les fites i vam trobar la manera d'accedir-hi a l'interior. Bufa, com va baixar la temperatura de cop només entrar-hi!

Vam recórrer el seu interior fins al final, on vam trobar una miniferrata per sortir-ne sense haver de tornar enrere
Ja de nou a la superfície, com que seguia sent d'hora per dinar, vam aprofitar que portàvem l'arnés i la corda i que la zona estava replena de químics per totes bandes (em sembla que s'hi fan pràctiques d'espeleologia habitualment) per fer un parell de ràpels una mica més llargs que el que havíem fet a la ferrata de la Trona.

Després d'estar jugant com nens amb les cordes i tota la resta, ens vam donar per satisfets i, ara sí, ja anava sent hora de dinar i el menjar ens esperava al cotxe. De camí vam trobar un curiós cartell que ens va fer emmudir de cop; hi deia: "Escolteu el silenci", cosa que em va recordar la clàssica cançó dels Depeche Mode, Enjoy the Silence, que us deixo aquí.





Amb lletra inclosa, si voleu...

Enjoy The Silence lyrics

Words like violence break the silence
Come crashing in into my little world
Painful to me, pierce right through me
Can't you understand, oh my little girl?

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

Words are spoken to be broken
Feelings are intense, words are trivial
Pleasures remain, so does their pain
Words are meaningless and forgettable

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

Enjoy the silence, enjoy the silence
Enjoy the silence

El paisatge favorit...d'una selenita

Quan fa uns mesos a TV3 van començar a anunciar un nou programa, titulat El paisatge favorit de Catalunya, vaig reflexionar sobre quin era el meu paisatge favorit i ho vaig tenir clar de seguida. Ara, m'hauria servit poc per votar en aquest programa, perquè el paisatge favorit de la Selene no es troba a Catalunya, sinó a Aragó, concretament al Pirineu aragonès: la vall de Benasque, sota l'imponent massís de Posets-Maladeta.

Ja fa uns anyets (concretament l'estiu del 2004) que amb el Mohawk vam conèixer la zona del nord de Huesca. El motiu en principi va ser merament econòmic: buscàvem un lloc baratet lluny de la costa on poder anar a passar quatre dies comptats (érem uns pobres, què voleu...) i vam descobrir que al Pirineu aragonès els preus eren lleugerament més baratets que els del Pirineu català, així que com que no teníem cap preferència en especial vam decidir anar a provar a veure què tal.

Només arribar ja vam quedar sorpresos, i no pel paisatge precisament: per arribar a la vall de Benasque s'han de travessar un parell de congostos amb carreteres d'aquelles en les que desitges no trobar cap camió o autobús que et vingui en sentit contrari. Doncs en un dels trams més estrets i amb més corbes (i menys visibilitat), mentre anàvem circulant tranquil·lament darrere tres o quatre cotxes, de sobte vam veure com l'energúmen que dúiem al darrere canviava al carril esquerre i començava a avançar-nos a tots, posant clarament la seva vida en perill i també la nostra! Nosaltres en vam sortir amb una cara d'al·lucinats, però l'avi que anava el primer de la fila no va tenir la mateixa sort, perquè l'imbècil de torn li va trencar el retrovisor i, a sobre, va continuar circulant com si no hagués passat res. Aquell dia vam aprendre que el lloc visualment és molt atractiu, però que la gent conduint és una mica suïcida (hi hem viscut altres situacions semblants), així que sempre ens fa cert respecte passar per allà.

Passat el primer ensurt, vam arribar al poble de Sesué, on vam trobar el millor càmping que hem vist mai, la Borda d'Arnaldet. El càmping no té res d'especial, però dels que hem anat coneixent durant aquests anys, no n'hem trobat cap en el que ens hi sentim tant còmodes com en aquest.

Així, aquest estiu, després d'acabar ben cansada el curs i sortir (altra vegada) escaldada de les opos, més que tenir-ne ganes, sentia la necessitat urgent d'anar novament cap allà. Necessitava la simpatia del càmping, l'aire de la muntanya, la immensitat de la vall (i potser també les seves impressionats tempestes de tarda), contemplar novament aquell paisatge que em va enamorar ja el primer cop que el vaig trepitjar.

I com cada vegada que hi hem anat (i ja en van cinc) no ens va decebre. La vall de Benasque, a part del paisatge, ofereix un munt de possibilitats: excursions per la vall més o menys llargues, i amb més o menys dificultat, kayaks, escalada, vies ferrades, etc., a part de ser un lloc excel·lent per contemplar la fauna, la flora i també les estrelles...quantes que se n'hi veuen!

A més, al costat del càmping hi ha una via ferrada i un sectoret d'escalada, així que òbviament no es pot desaprofitar l'oportunitat! Després de temps insistint, aquesta vegada el Mohawk finalment em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vellet arnés i, aprofitant que teníem la mítica botiga Barrabés tan a prop, me'n comprés un de nou. Era diumenge al matí i quan el dependent que ens el va vendre ens va dir "¿Quereis una bolsa?" li vaig respondre "No gracias, me lo llevo puesto." I gairebé va ser així, perquè un quart d'hora més tard (el temps de recórrer els cinc quilòmetres que separen el poble de Benasque del càmping) ja l'estava estrenant! I el Mohawk descobrint a la seva nova guia d'escalada a Benasque, també recentment adquirida, que hi ha als voltants més sectors d'escalada dels que coneixíem, així que tenim feina per estona!!

Però no us penseu que ens vam passar els dies escalant, eh? No! Seguint les recomanacions del "doctor" Jortx, vam intentar evitar l'escalada (cosa difícil, tenint les vies tant a tocar...) i ho vam limitar a la matinal del diumenge. El divendres al migdia vam arribar al càmping, vam muntar la tenda (com vam poder, perquè era nova i encara no sabíem com anava), vam dinar, vam esperar que el sol baixés una mica i ens en vam anar a fer la ferrata del Castellaso, que està just sobre el càmping. És una bona via, perquè no és molt llarga ni molt difícil, però té dos o tres desplomets que la fan prou interessant, a part de les vistes que es poden contemplar des de dalt.

El dissabte teníem pensat pujar a veure el llac de Cregüeña, un dels més grans del Pirineu, però la gent que hi ha anat ens ha dit que la pujada és força intensa, i donada la meva pobra condició física al final vam decidir canviar el nostre objectiu i endinsar-nos per la vall d'Estós. Vam fer un recorregut d'uns 14 quilòmetres seguint el curs del riu Estós fins pràcticament arribar a les Agulles de Perramó (on sabem que un conegut nostre hi va obrir una via d'escalada...) i tornar.

Diumenge a la tarda, estrenat ja l'arnés, a la tarda vam agafar el cotxe i vam fer el turista. Vam pujar fins al port de Sahún per la pista que va des de Chía fins a Plan, des d'on vam poder contemplar les vistes de la vall de Benasque.

Després, quan ja s'anava fent fosc, vam anar a descobrir les pistes d'esquí de Cerler, ara ben peladetes perquè no hi ha gens de neu. Per acabar de fer els burgesos, aquell vespre vam sopar d'allò més bé al restaurant del càmping, que encara no havíem provat, malgrat les vegades que hem estat allà.

Dilluns vam decidir fer una nova excursió per acabar d'amortitzar la vall i dos dels regals que em van portar els reis aquest any: el fantàstic pal de trekking i la càmera reflex que encara no hem après a fer funcionar.

Buscàvem un itinerari menys dur que el de dissabte, que havia estat una pujada constant, així que vam decidir tirar vall amunt, cap al Forau d'Aigualluts i direcció a la Forcanada i el Pas dels Aranesos.

La presència d'uns núvols amenaçadors que anaven creixent, i comptant que ens trobàvem totalment a descobert i a tres hores de camí del cotxe, van fer que abandonéssim quan ens trobàvem a una mitja hora del nostre objectiu. Malgrat això, vam fer un agradable recorregut de pràcticament vint quilòmetres que pel meu gust va ser una delícia.

Dimarts vam desmuntar la tenda i vam anar fins a Aínsa, on volíem passar una nit d'hotel. Vam intentar anar a veure el naixement del riu Yaga, a Escuaín, però ens vam trobar que el sender que hi portava estava tallat per una esllavissada (que ara, mirant per internet, he descobert que va ser l'any 2005!!!), així que ens vam limitar a contemplar el congost des de dalt, fer quatre fotos i anar a fer el turista per Aínsa.

Dimecres al matí, després d'un bon esmorzar a l'hotel, vam iniciar el nostre retorn cap a l'estrés de la civilització, prenent nota ja dels objectius per l'any vinent.

Per cert, us deixo aquí una mostra de per què dic que la vall de Benasque és el meu paisatge favorit...