Ara que ja li queden pocs dies a l'agost i es comencen a veure les dents de llop al nou curs, he decidit fer un recull de totes les vies ferrades que he fet durant aquests últims anys, que ja en són unes quantes.
Abans de començar, per anar traient la pols dels apunts i posant-me de nou la disfressa de professora de llengua catalana, una breu nota filològica: ferrada o ferrata? En el diccionari normatiu hi apareix ferrat/-da ("Guarnit de ferro"), però no hi trobarem enlloc ferrata. Vol dir això que no es pot utilitzar? Doncs no exactament, es pot utilitzar sempre i quan recordem de posar-ho en cursiva. La diferència entre una forma i l'altra és que ferrada és la forma catalana que ha evolucionat a partir de la llatina ferrata; així doncs, ferrada és una paraula catalana, mentre que ferrata és la seva forma original llatina. Per tant, si posem ferrata el que estem fent és utilitzar una paraula que no pertany a la nostra llengua, i com sempre s'ha de fer quan posem paraules alienes al català, s'ha de posar en cursiva per indicar, precisament, que es tracta d'una paraula estrangera.
Val, val, ja callo i passo a fer la llista...
1) Ferrada de St. Feliu de Guíxols (Baix Empordà)
Cada vegada que hi penso em vénen ganes de plorar. Hauria estat la meva primera experiència ferratera, però quan portava fets uns deu metres em va agafar iuiu i vaig decidir deixar-ho córrer i tornar enrere. Ara està desequipada, així que sempre em quedarà l'espineta clavada, perquè mai la podré fer. Llàstima, semblava xula...
2) Ferrada de la Pertusa (Montrebei)
Aquesta sí va ser la meva primera via ferrada. Corria l'any 2004 i vam anar a passar la Setmana Santa als bungalows del càmping d'Àger. Força curta i senzilla, va des de pràcticament dins de l'aigua del pantà fins a l'ermita de la Pertusa.
3) Ferrada Olmo-Urquiza (Montrebei)
Més llarga i no tan fàcil com l'anterior, recordo que el Mohawk no es fiava gaire de les meves capacitats com a ferratera novata, així que em va lligar amb la corda durant tota la ferrata, per si de cas se m'acudia deixar-me anar dels escalonets. Però, com m'havia de deixar anar? Si a estones m'hi agafava tan fort que hi devia deixar les ungles marcades i tot!!
4) Ferrada del Santo Cristo (Ólvena, Huesca)
L'estiu del mateix 2004 vam anar per primera vegada a passar uns dies al Pirineu aragonès. Vam descobrir la vall de Benasque, vam fer la primera visita al Forau d'Aigualluts i, de retorn cap a caseta, vam fer una parada tècnica a Ólvena, per fer la ferrada del Santo Cristo. D'aquesta via en recordo bàsicament la solana que ens va caure al damunt durant tot el recorregut. Sort que no és excessivament llarg...
5) Ferrada de les Dames (Montserrat)
Un mes més tard, a l'agost del 2004, devia tenir mono de ferrates, perquè vaig repetir experiència, tot i que aquesta vegada una mica més a prop de casa. Novament, el Mohawk va decidir vigilar-me de prop amb la corda, aquesta vegada amb molt bon criteri, ja que he de reconèixer que sobretot a l'últim tram vaig patir una miqueta...
6) Ferrada de les gorges de Salenys (Romanyà de la Selva, Baix Empordà)
I encara el mateix 2004 vam tornar a repetir experiència, tot i que en mala època. La ferrada de les gorges de Salenys segueix el curs de la riera de Salenys, cosa que vol dir que deu ser interessant fer-la després d'uns dies de pluja per poder veure el torrent en tot el seu esplendor. Quan hi vam anar nosaltres feia temps que no plovia, així que la riera estava gairebé seca, tret d'algunes basses, encara que la humitat de la zona permetia que tot l'entorn estigués ben verd. Personalment, la zona em va agradar força, malgrat que les últimes informacions que m'han arribat diuen que actualment la via no es troba en gaire bon estat, tot i que no ho hem anat a comprovar.
7) Ferrada dels Carcaixells (Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà)
Tot i que no sé com està la situació en l'actualitat, quan hi vam anar nosaltres, el novembre i desembre de l'any 2004, a la zona dels Carcaixells hi havia diverses activitats per fer. Per una banda, vam fer un recorregut seguint un camí equipat amb cadenes i algun pont de fusta (que no posaré aquí, ja que no es tracta d'una via ferrada) i, per altra banda, una via ferrada amb una certa dificultat. Quan estàvem a mitja ferrata, al Mohawk li va agafar la paranoia que una servidora no seria capaç de superar la dificultat de la via, així que va decidir unilateralment deixar-la a mitges. Com que no hi hem tornat més, no puc dir que hagi fet tota la via, ja que no me la van deixar acabar. No cal dir que cinc anys més tard encara li estic recordant...
8) Ferrada de la Morera (el Montsant)
Ja al 2005 i aquesta vegada amb companyia també del cunyat Ozzy, vam anar a fer aquesta ferrada del Montsant. El dia següent volíem fer-ne una altra a l'Hospitalet de l'Infant, però les ràfegues de vent de 110 km/h van fer que desistíssim en l'intent.
9) Ferrada de les Baumes Corcades (Centelles, Osona)
La ferrada de Centelles és de les poques que he fet dues vegades. Bé, més o menys, perquè la segona vegada hi vam anar quan vam tenir notícies que n'havien allargat una mica el recorregut. És potser una de les ferrates més difícils que he fet, sobretot la part nova, que té dues variants, una més senzilleta i l'altra que a estones sembla més una via d'escalada que no una ferrata.
La via té trams verticals i trams horitzontals (que, tot s'ha de dir, s'acaben fent una mica pesats), algun tram que s'ha de baixar en lloc de pujar, una escaleta de ferro i un pont de mico impressionant per la seva llargada (dels més llargs d'Europa diuen). Pel meu gust, la via val la pena, tot i que a mi se m'acaba fent una mica llarga (de fet, la segona vegada ens vam escaquejar del tram final al cim del Puigsagordi, perquè ja n'havíem tingut prou). La primera vegada hi vam anar el 2005 amb uns companys, la segona vegada va ser el 2008 i érem el Mohawk i jo solets (bé, i una cabra que vam trobar a mig camí).
10) Ferrada de Sacs (Benasque, Huesca)
L'estiu del 2005, en la nostra sortida annual a Huesca, vam fer un especial ferrates. Aquell any no ens vam quedar només a la vall de Benasque, sinó que vam recórrer diverses parts de Huesca. Durant la setmaneta que vam estar voltant per allà vam poder fer les vies ferrades de Sacs, a Benasque; la de Sta Elena, al desgraciadament cèlebre poble de Biescas; la del Sorrosal, a Broto (entrant a la vall d'Ordesa), i la del Espolón de la Virgen, a la immensa zona d'escalada de Rodellar.
La ferrata de Sacs té dos trams clarament diferenciats, un que més que part de la via és l'aproximació al segon tram. La primera pujadeta es fa infernal, no per la dificultat, que no en té, sinó pel poc interès. Però després, quan apareixen els escalonets, desploms, etc., es converteix en una via força més interessant.
11) Ferrada de Sta. Elena (Biescas, Huesca)
Via molt curta i senzilla, val molt la pena fer-la encara que només sigui pel paradisíac paisatge que et trobes quan arribes al seu final.
12) Ferrada del Sorrosal (Broto, Huesca)
Ferrada que transcorre paral·lela a la cascada del Sorrosal i que després travessa el riu a través d'un petit pont de mico. Mentre vas pujant, trobes diverses escales de mà i, fins i tot, no va malament portar-hi un frontal, perquè s'entra dins una cova que fa el recorregut més interessant. Passat el pont de mico i arribats a dalt del penya-segat, la ferrata segueix anant uns metres més enllà seguint els indicadors i passant pel mig d'un bosc, però aquest últim tram més aviat hi sobra.
L'únic que ens va saber greu va ser que la cascada pràcticament no tenia aigua quan hi vam anar, malgrat que no seria per molt temps, perquè uns mesos més tard vam sentir a les notícies que una riuada s'havia emportat el pont de mico (que suposo que hauran tornat a posar).
13) Ferrada del Espolón de la Vírgen (Rodellar, Huesca)
És una via no molt llarga (amb mitja hora la vam tenir feta) ni excessivament difícil, tot i que en algun moment és una mica aèria i pot fer una mica d'impressió.
El que més ens va costar va ser trobar l'inici de la via i després el camí de retorn cap al poble, ja que se suposa que havíem d'agafar una pista senyalitzada, però no la vam trobar i vam acabar anant camp a través.
La zona estava plena d'escaladors, sobretot francesos i, en època de sequera, que era el riu baixava amb molt poca aigua. Malgrat això, el lloc i la via ens van agradar força. Nosaltres portàvem ja tres vies ferrades fetes els dies anteriors, més un parell d'excursions per les valls de Benasque i Ordesa, així que recordo que els últims passos se'm van fer molt costosos, ja que les meves cuixes gairebé ja no em responien. Sort que ja era l'última!
14) Ferrada Teresina (Montserrat)
L'altra ferrata de Montserrat, aquesta la vam anar a fer a l'agost del 2005. Recordo que alguns trams em van costar força i que l'últim tros, aquell que t'has d'enfilar arrossegant-te enganxant els peus en una banda i l'esquena en l'altra em va semblar infernal, i aquesta vegada no per avorrit, sinó per dificultós. Ara, el millor és quan arribes al final, al mirador de St Jeroni, fet pols, suat, despentinat, amb roba "de guerra", etc., i t'hi trobes la cara d'al·lucinats dels domingueros que hi ha, ben vestidets i pentinadets, i que no acaben d'entendre d'on carai has sortit.
15) Ferrada de la Vall de St. Martí Sarroca (Alt Penedès)
Excessivament horitzontal pel meu gust, que prefereixo els desploms verticals als flanquejos, em va semblar una via llarga, difícil i poc interessant. S'ha de tirar constantment de braços, per anar avançant, amb la qual cosa acabes ben cansat. Hi vaig anar amb el Mohawk i l'Ozzy, i a mitja via em vaig ratllar, me'n vaig escaquejar i vaig deixar que l'acabessin ells dos sols. Actualment, si les meves informacions són correctes, la via està desequipada, perquè es trobava en una zona de propietat privada i els amos van dir que ja n'estaven tips de veure tanta gent corrent amunt i avall per la seva propietat.
16) Ferrada del Castellaso (Sesué, Huesca)
Pensant especialment en nosaltres, l'any 2005 l'ajuntament de Sesué va muntar una via ferrada a la penya del Castellaso, que queda just a sobre del càmping on acostumem a anar de vacances. L'any següent, el 2006, no vam esperar gaire per estrenar-la, així que vam arribar al càmping al migdia, vam muntar la tenda, vam dinar, vam fer la migdiada i ens en vam anar ràpidament a descobrir la nova ferrada. Aquest any, 2009, hem decidit repetir l'experiència i la veritat és que l'hem repetit força, perquè hem arribat, hem dinat, hem fet migdiada i hem anat a pujar la via tot just el sol ha començat a caure.
17) Ferrada de Cubilillo os fils (Riglos, Huesca)
El mateix any 2006, després de Benasque, vam seguir voltant per Huesca i vam passar per Riglos a fer la ferrada que hi ha. Bé, jo no la qualificaria de ferrata, ja que per mi les ferrates han de tenir escalonets, mentre que a Riglos hi ha el que anomenen clavijas. Tinc força mal record de Riglos en general, potser perquè hi vam anar en l'època de màxima calor, ens va costar molt trobar el camí de la ferrada (seguíem unes molt males indicacions) i no paràvem de veure voltors sobrevolant els nostres caps. Pels escaladors potser serà un paradís, però jo no tinc cap ganes de tornar-hi. Ni tan sols tinc una sola foto descent de la via per ensenyar, així que em limitaré a posar la que vam fer als Mallos des del final de la ferrata.
18) Ferrada de Tivissa
Recordo que la via, que vam anar a fer el novembre del 2006 amb el Mohawk i l'Ozzy em va costar força més del que m'esperava, però no va estar malament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure la "por de Tivissa"?
19) Ferrada del Tossal Gran d'Aixovall (Sant Julià de Lòria, Andorra)
El 2007, amb el Mohawk vam anar a passar uns dies al país veí d'Andorra, lloc on no acostumem a anar gaire sovint. Vam fer alguna excursioneta a visitar alguns llacs i vam aprofitar el viatge per conèixer tres vies ferrades de la zona. Ara que ja les coneixem, no caldrà tornar a fer-les.
20) Ferrada Racons (Canillo, Andorra)
21) Ferrada Canal de Grau (Canillo, Andorra)
Malgrat que aquesta i l'anterior són dues vies diferents, estan una al costat de l'altra, així que es poden fer seguides. És el que nosaltres vam fer, així matàvem dos ocells d'un tret.
22) Ferrada de les Roques de l'Empalomar (Vallcebre, Berguedà)
Un dia d'agost de l'any passat, que no sabíem què fer, amb el Mohawk vam agafar els trastets, ens en vam anar fins a Vallcebre a fer la ferrada de les Roques de l'Empalomar, vam acabar tan ràpid que no vam arribar a tenir temps de notar la calor i vam tornar a caseta per dinar. Va ser un bon matí.
23) Ferrada de la Trona (La Mussara, Serra de Prades)
La via no és espectacular, però està prou bé per passar l'estona. Potser el més interessant seria conèixer millor la història de la zona i així poder imaginar in situ com devia ser la vida a la Cova dels Carlins, utilitzada com a hospital de campanya en plena tercera Guerra Carlina.
23 vies ferrades fetes durant sis anyets voltant per Catalunya, Aragó i Andorra. No està malament...
Abans de començar, per anar traient la pols dels apunts i posant-me de nou la disfressa de professora de llengua catalana, una breu nota filològica: ferrada o ferrata? En el diccionari normatiu hi apareix ferrat/-da ("Guarnit de ferro"), però no hi trobarem enlloc ferrata. Vol dir això que no es pot utilitzar? Doncs no exactament, es pot utilitzar sempre i quan recordem de posar-ho en cursiva. La diferència entre una forma i l'altra és que ferrada és la forma catalana que ha evolucionat a partir de la llatina ferrata; així doncs, ferrada és una paraula catalana, mentre que ferrata és la seva forma original llatina. Per tant, si posem ferrata el que estem fent és utilitzar una paraula que no pertany a la nostra llengua, i com sempre s'ha de fer quan posem paraules alienes al català, s'ha de posar en cursiva per indicar, precisament, que es tracta d'una paraula estrangera.
Val, val, ja callo i passo a fer la llista...
1) Ferrada de St. Feliu de Guíxols (Baix Empordà)
Cada vegada que hi penso em vénen ganes de plorar. Hauria estat la meva primera experiència ferratera, però quan portava fets uns deu metres em va agafar iuiu i vaig decidir deixar-ho córrer i tornar enrere. Ara està desequipada, així que sempre em quedarà l'espineta clavada, perquè mai la podré fer. Llàstima, semblava xula...
2) Ferrada de la Pertusa (Montrebei)
Aquesta sí va ser la meva primera via ferrada. Corria l'any 2004 i vam anar a passar la Setmana Santa als bungalows del càmping d'Àger. Força curta i senzilla, va des de pràcticament dins de l'aigua del pantà fins a l'ermita de la Pertusa.
3) Ferrada Olmo-Urquiza (Montrebei)
Més llarga i no tan fàcil com l'anterior, recordo que el Mohawk no es fiava gaire de les meves capacitats com a ferratera novata, així que em va lligar amb la corda durant tota la ferrata, per si de cas se m'acudia deixar-me anar dels escalonets. Però, com m'havia de deixar anar? Si a estones m'hi agafava tan fort que hi devia deixar les ungles marcades i tot!!
4) Ferrada del Santo Cristo (Ólvena, Huesca)
L'estiu del mateix 2004 vam anar per primera vegada a passar uns dies al Pirineu aragonès. Vam descobrir la vall de Benasque, vam fer la primera visita al Forau d'Aigualluts i, de retorn cap a caseta, vam fer una parada tècnica a Ólvena, per fer la ferrada del Santo Cristo. D'aquesta via en recordo bàsicament la solana que ens va caure al damunt durant tot el recorregut. Sort que no és excessivament llarg...
5) Ferrada de les Dames (Montserrat)
Un mes més tard, a l'agost del 2004, devia tenir mono de ferrates, perquè vaig repetir experiència, tot i que aquesta vegada una mica més a prop de casa. Novament, el Mohawk va decidir vigilar-me de prop amb la corda, aquesta vegada amb molt bon criteri, ja que he de reconèixer que sobretot a l'últim tram vaig patir una miqueta...
6) Ferrada de les gorges de Salenys (Romanyà de la Selva, Baix Empordà)
I encara el mateix 2004 vam tornar a repetir experiència, tot i que en mala època. La ferrada de les gorges de Salenys segueix el curs de la riera de Salenys, cosa que vol dir que deu ser interessant fer-la després d'uns dies de pluja per poder veure el torrent en tot el seu esplendor. Quan hi vam anar nosaltres feia temps que no plovia, així que la riera estava gairebé seca, tret d'algunes basses, encara que la humitat de la zona permetia que tot l'entorn estigués ben verd. Personalment, la zona em va agradar força, malgrat que les últimes informacions que m'han arribat diuen que actualment la via no es troba en gaire bon estat, tot i que no ho hem anat a comprovar.
7) Ferrada dels Carcaixells (Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà)
Tot i que no sé com està la situació en l'actualitat, quan hi vam anar nosaltres, el novembre i desembre de l'any 2004, a la zona dels Carcaixells hi havia diverses activitats per fer. Per una banda, vam fer un recorregut seguint un camí equipat amb cadenes i algun pont de fusta (que no posaré aquí, ja que no es tracta d'una via ferrada) i, per altra banda, una via ferrada amb una certa dificultat. Quan estàvem a mitja ferrata, al Mohawk li va agafar la paranoia que una servidora no seria capaç de superar la dificultat de la via, així que va decidir unilateralment deixar-la a mitges. Com que no hi hem tornat més, no puc dir que hagi fet tota la via, ja que no me la van deixar acabar. No cal dir que cinc anys més tard encara li estic recordant...
8) Ferrada de la Morera (el Montsant)
Ja al 2005 i aquesta vegada amb companyia també del cunyat Ozzy, vam anar a fer aquesta ferrada del Montsant. El dia següent volíem fer-ne una altra a l'Hospitalet de l'Infant, però les ràfegues de vent de 110 km/h van fer que desistíssim en l'intent.
9) Ferrada de les Baumes Corcades (Centelles, Osona)
La ferrada de Centelles és de les poques que he fet dues vegades. Bé, més o menys, perquè la segona vegada hi vam anar quan vam tenir notícies que n'havien allargat una mica el recorregut. És potser una de les ferrates més difícils que he fet, sobretot la part nova, que té dues variants, una més senzilleta i l'altra que a estones sembla més una via d'escalada que no una ferrata.
La via té trams verticals i trams horitzontals (que, tot s'ha de dir, s'acaben fent una mica pesats), algun tram que s'ha de baixar en lloc de pujar, una escaleta de ferro i un pont de mico impressionant per la seva llargada (dels més llargs d'Europa diuen). Pel meu gust, la via val la pena, tot i que a mi se m'acaba fent una mica llarga (de fet, la segona vegada ens vam escaquejar del tram final al cim del Puigsagordi, perquè ja n'havíem tingut prou). La primera vegada hi vam anar el 2005 amb uns companys, la segona vegada va ser el 2008 i érem el Mohawk i jo solets (bé, i una cabra que vam trobar a mig camí).
10) Ferrada de Sacs (Benasque, Huesca)
L'estiu del 2005, en la nostra sortida annual a Huesca, vam fer un especial ferrates. Aquell any no ens vam quedar només a la vall de Benasque, sinó que vam recórrer diverses parts de Huesca. Durant la setmaneta que vam estar voltant per allà vam poder fer les vies ferrades de Sacs, a Benasque; la de Sta Elena, al desgraciadament cèlebre poble de Biescas; la del Sorrosal, a Broto (entrant a la vall d'Ordesa), i la del Espolón de la Virgen, a la immensa zona d'escalada de Rodellar.
La ferrata de Sacs té dos trams clarament diferenciats, un que més que part de la via és l'aproximació al segon tram. La primera pujadeta es fa infernal, no per la dificultat, que no en té, sinó pel poc interès. Però després, quan apareixen els escalonets, desploms, etc., es converteix en una via força més interessant.
11) Ferrada de Sta. Elena (Biescas, Huesca)
Via molt curta i senzilla, val molt la pena fer-la encara que només sigui pel paradisíac paisatge que et trobes quan arribes al seu final.
12) Ferrada del Sorrosal (Broto, Huesca)
Ferrada que transcorre paral·lela a la cascada del Sorrosal i que després travessa el riu a través d'un petit pont de mico. Mentre vas pujant, trobes diverses escales de mà i, fins i tot, no va malament portar-hi un frontal, perquè s'entra dins una cova que fa el recorregut més interessant. Passat el pont de mico i arribats a dalt del penya-segat, la ferrata segueix anant uns metres més enllà seguint els indicadors i passant pel mig d'un bosc, però aquest últim tram més aviat hi sobra.
L'únic que ens va saber greu va ser que la cascada pràcticament no tenia aigua quan hi vam anar, malgrat que no seria per molt temps, perquè uns mesos més tard vam sentir a les notícies que una riuada s'havia emportat el pont de mico (que suposo que hauran tornat a posar).
13) Ferrada del Espolón de la Vírgen (Rodellar, Huesca)
És una via no molt llarga (amb mitja hora la vam tenir feta) ni excessivament difícil, tot i que en algun moment és una mica aèria i pot fer una mica d'impressió.
El que més ens va costar va ser trobar l'inici de la via i després el camí de retorn cap al poble, ja que se suposa que havíem d'agafar una pista senyalitzada, però no la vam trobar i vam acabar anant camp a través.
La zona estava plena d'escaladors, sobretot francesos i, en època de sequera, que era el riu baixava amb molt poca aigua. Malgrat això, el lloc i la via ens van agradar força. Nosaltres portàvem ja tres vies ferrades fetes els dies anteriors, més un parell d'excursions per les valls de Benasque i Ordesa, així que recordo que els últims passos se'm van fer molt costosos, ja que les meves cuixes gairebé ja no em responien. Sort que ja era l'última!
14) Ferrada Teresina (Montserrat)
L'altra ferrata de Montserrat, aquesta la vam anar a fer a l'agost del 2005. Recordo que alguns trams em van costar força i que l'últim tros, aquell que t'has d'enfilar arrossegant-te enganxant els peus en una banda i l'esquena en l'altra em va semblar infernal, i aquesta vegada no per avorrit, sinó per dificultós. Ara, el millor és quan arribes al final, al mirador de St Jeroni, fet pols, suat, despentinat, amb roba "de guerra", etc., i t'hi trobes la cara d'al·lucinats dels domingueros que hi ha, ben vestidets i pentinadets, i que no acaben d'entendre d'on carai has sortit.
15) Ferrada de la Vall de St. Martí Sarroca (Alt Penedès)
Excessivament horitzontal pel meu gust, que prefereixo els desploms verticals als flanquejos, em va semblar una via llarga, difícil i poc interessant. S'ha de tirar constantment de braços, per anar avançant, amb la qual cosa acabes ben cansat. Hi vaig anar amb el Mohawk i l'Ozzy, i a mitja via em vaig ratllar, me'n vaig escaquejar i vaig deixar que l'acabessin ells dos sols. Actualment, si les meves informacions són correctes, la via està desequipada, perquè es trobava en una zona de propietat privada i els amos van dir que ja n'estaven tips de veure tanta gent corrent amunt i avall per la seva propietat.
16) Ferrada del Castellaso (Sesué, Huesca)
Pensant especialment en nosaltres, l'any 2005 l'ajuntament de Sesué va muntar una via ferrada a la penya del Castellaso, que queda just a sobre del càmping on acostumem a anar de vacances. L'any següent, el 2006, no vam esperar gaire per estrenar-la, així que vam arribar al càmping al migdia, vam muntar la tenda, vam dinar, vam fer la migdiada i ens en vam anar ràpidament a descobrir la nova ferrada. Aquest any, 2009, hem decidit repetir l'experiència i la veritat és que l'hem repetit força, perquè hem arribat, hem dinat, hem fet migdiada i hem anat a pujar la via tot just el sol ha començat a caure.
17) Ferrada de Cubilillo os fils (Riglos, Huesca)El mateix any 2006, després de Benasque, vam seguir voltant per Huesca i vam passar per Riglos a fer la ferrada que hi ha. Bé, jo no la qualificaria de ferrata, ja que per mi les ferrates han de tenir escalonets, mentre que a Riglos hi ha el que anomenen clavijas. Tinc força mal record de Riglos en general, potser perquè hi vam anar en l'època de màxima calor, ens va costar molt trobar el camí de la ferrada (seguíem unes molt males indicacions) i no paràvem de veure voltors sobrevolant els nostres caps. Pels escaladors potser serà un paradís, però jo no tinc cap ganes de tornar-hi. Ni tan sols tinc una sola foto descent de la via per ensenyar, així que em limitaré a posar la que vam fer als Mallos des del final de la ferrata.
18) Ferrada de Tivissa
Recordo que la via, que vam anar a fer el novembre del 2006 amb el Mohawk i l'Ozzy em va costar força més del que m'esperava, però no va estar malament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure la "por de Tivissa"?
19) Ferrada del Tossal Gran d'Aixovall (Sant Julià de Lòria, Andorra)
El 2007, amb el Mohawk vam anar a passar uns dies al país veí d'Andorra, lloc on no acostumem a anar gaire sovint. Vam fer alguna excursioneta a visitar alguns llacs i vam aprofitar el viatge per conèixer tres vies ferrades de la zona. Ara que ja les coneixem, no caldrà tornar a fer-les.
20) Ferrada Racons (Canillo, Andorra)
21) Ferrada Canal de Grau (Canillo, Andorra)
Malgrat que aquesta i l'anterior són dues vies diferents, estan una al costat de l'altra, així que es poden fer seguides. És el que nosaltres vam fer, així matàvem dos ocells d'un tret.
22) Ferrada de les Roques de l'Empalomar (Vallcebre, Berguedà)
Un dia d'agost de l'any passat, que no sabíem què fer, amb el Mohawk vam agafar els trastets, ens en vam anar fins a Vallcebre a fer la ferrada de les Roques de l'Empalomar, vam acabar tan ràpid que no vam arribar a tenir temps de notar la calor i vam tornar a caseta per dinar. Va ser un bon matí.
23) Ferrada de la Trona (La Mussara, Serra de Prades)
La via no és espectacular, però està prou bé per passar l'estona. Potser el més interessant seria conèixer millor la història de la zona i així poder imaginar in situ com devia ser la vida a la Cova dels Carlins, utilitzada com a hospital de campanya en plena tercera Guerra Carlina.
23 vies ferrades fetes durant sis anyets voltant per Catalunya, Aragó i Andorra. No està malament...
8 comentaris:
Ara et falten les dels Alps, no estaria malament plantejar-s'ho...
I sense sika, eh! :P :P
Però si als Alps sempre hi plou!
Una bona colecció, llàstima de la dels Carcaixells, que ja l'han desmuntat...
Les dels Alps, en general, són una altra història, però segur que també t'agraden!
Per cert, rotonda o rodonda?
El cas de "rotonda" i "rodona" ve a ser el mateix, amb la diferència que "rotonda" apareix també en el diccionari, malgrat que amb un significat diferent de "rodona". Una és la forma culta llatina i l'altra la forma evolucionada en català.
La forma que dius, "rodonda" de ben segur que es va utilitzar en algun moment de la història de la llengua catalana, però amb el pas dels anys (segles) les construccions llatines amb la forma -nd- han passat a ser -n- en el català actual, igual com passa, per exemple, amb GERUNDA>Girona o SECUNDA>segona. En castellà, en canvi, s'ha mantingut aquesta -d-: redonda, segunda.
Uix, m'està agafant complex de profe!
Veieu que passa quan es fan tantes ferrates?, es comencen a dir coses rares...
Visca el Sika!
Moltes gràcies per la lliçó, Profe!! O hauria de dir "Senyo"?
No sé si "Sika" existeix en català normatiu...
Els nanos solen cridar-me pel meu nom, i dic "cridar-me" perquè de vegades sembla que estiguin avisant al cambrer del bar, o al seu gosset, cosa força molesta... O, més aviat, amb un "perdona, com et deies, que no me'n recordo...", cosa que encara és més molesta.
A part, poques vegades diuen "profe" i algunes "senyo" o, el que sempre m'ha fet més gràcia, "senyuu", amb una -u ben pronunciada, sobretot si són castellanoparlants.
Posats a triar, prefereixo que em diguin pel meu nom...
I pel tema Sika, com que es tracta del nom d'una marca comercial, segur que no apareixerà al diccionari normatiu! :-p
Hola Selene,
precioses fotos i aventures. Salutacions i bon començament de curs!!!
Publica un comentari a l'entrada