St. Miquel del Fai

Avui amb el Mohawk hem reclutat un parell d'amics, el Txal·li i el Neto, i ens n'hem anat a prendre l'aire pels voltants de sant Miquel del Fai.

I dic pels voltants perquè al que és el monestir no ens hi hem ni acostat (8€ que val la visita i ni tan sols hi ha gota d'aigua a la cascada!) i ens hem conformat amb observar-lo des de les alçades.

El nostre recorregut, d'uns 10-11 km, ha començat, com és obvi, a l'aparcament, just abans de travessar el pont romànic que porta a les instal·lacions del monestir. Com que ara han posat la caseta d'informació (de cobrar, vull dir) a l'entrada del pont, nosaltres hàbilment l'hem esquivat i hem anat a travessar el riu Rossinyol, afluent del Tenes, per un gual que hi ha uns metres més enllà. Bé, això del gual és un dir, perquè com he comentat abans, no hi havia ni gota d'aigua al riu.
A l'altra vora del riu hem agafat un sender amb una bona pujada i marques del GR-5. El nostre recorregut ha consistit bàsicament en recórrer aquest GR. Quan el sender deixa de pujar i passa a ser planer, es comença a divisar, metres més avall, el monestir, les cascades i tota la vall del Tenes.

Hem anat seguint aquest caminet enmig d'arbustos i herbes de tota mena (i algun petit pi replantat després d'un incendi que ens ha permès veure (que no contemplar) bosses de processària a pocs centímetres del nostre nas!!).
El camí va recorrent la vall del Tenes fins al final, des d'on es pot observar una àmplia panoràmica del Vallès, amb Riells en primer pla.

Ara el nostre camí canvia d'orientació i continua cap a l'est. Hem seguit avançant i ben aviat hem vist les restes de la masia de l'Ullar. En aquest moment hem deixat el GR, que se'n va cap als cingles de Bertí (que podeu veure en el post anterior) i hem agafat un corriol indicat amb unes marques grogues poc vistoses que ens ha portat directament al mas, construït el segle XVII i actualment deshabitat.

Hem seguit el corriol amb marques grogues que s'enfila pel costat esquerra del mas. Quan el camí començava a planejar, hem trobat una bifurcació a l'esquerra que ens ha portat fins a una ampla pista, que hem anat recorrent, sempre seguint les marques grogues. En aquests moments hem decidit augmentar lleugerament la velocitat del nostre pas, ja que els núvols que hi havia damunt les nostres testes no semblaven gaire amigables. Finalment, però, tot ha quedat en una impressió i no ens ha arribat a ploure, malgrat que sí que hem notat bufar el vent.
Hem deixat la pista per agafar un camí a mà esquerra que ens ha portat fins al mas de l'Onyó.

Hem seguit el camí que passa per l'esquerra del mas per anar a un mirador, el Gatosar, on, novament, hem pogut contemplar tota la vall i el nostre proper objectiu: Roca Gironella, on el Mohawk volia anar a contemplar les vies d'escalada que hi estan muntant.

El camí que porta al Gatosar ens portaria de retorn a St Miquel, però nosaltres hem donat mitja volta, hem retornat al mas d'Onyó i hem continuat avançant pel camí que ens havia dut fins allà.
Després d'una bona estona de passejada, finalment hem arribat a Roca Gironella.

Continuant pel mateix camí, s'arriba a una pista asfaltada que ens ha conduït directament al pàrquing del monestir on havíem deixat els cotxes. Abans, però, hem fet una visita a les vies d'escalada que hi ha a la cova i, ja que allà no hi arribava l'airet que ens havia estat tocant els nassos feia estona, hem decidit quedar-nos-hi a dinar.
Roca Gironella deu la seva curiosa i impressionant fesomia a l'acció conjunta de l'aigua i l'aire. És, igual que en el cas de la cascada del monestir, un saltant del riu Rossinyol, preciós de veure després d'una bona pluja, però que perd bona part del seu atractiu quan està sec.

El Mohawk, però, és un dels afortunats que han pogut escalar sota la roca mentre veien baixar l'aigua pel seu costat. Tornarem a veure-hi aigua baixant algun dia?