Turó de l'Home - Les Agudes

Avui, amb el Mohawk hem decidit per fi anar a fer una excursioneta que tenim pendent des de fa més d'un any: hem anat a pujar el turó de l'Home amb neu. Neu, el que se'n diu neu, no n'hem vist gaire, però com que sembla que, al pas que anem, tampoc n'arribarem a veure aquest any, doncs hem decidit anar a fer l'excursió igualment. De fet, l'única neu que hem vist ha estat aquesta, bàsicament la del Pirineu:

Hem iniciat el nostre itinerari a l'aparcament que hi ha just al costat de la riera de Passavets, al km 22 de la carretera de Santa Fe del Montseny a Sant Marçal, lloc on hem deixat el nostre cotxet. Allà hem pogut contemplar una imatge que últimament comença a resultar insòlita: aigua baixant per la riera!

A partir d'aquí, hem començat el nostre tranquil i a estones monòton ascens en direcció cap al cim del turó de l'Home, seguint les indicacions d'unes biguetes verdes que ens han estat molt útils, ja que a estones el camí es perdia sota la densa estora de fulles de faig que hi havia.

Durant un breu moment ens hem trobat dins d'una avetosa, però ha durat poc i ràpidament hem recuperat la fageda, amb tota la seva fullaraca.

Després d'aproximadament una hora i mitja i uns quatre quilòmetres de pujada suau, hem arribat al nostre primer objectiu: el turó de l'Home, el cim més alt del Montseny.

La vista des d'allà és impressionant, malgrat que avui ens hem hagut de conformar amb observar la boira que hi havia tapant la vall (i mitja Catalunya més!)...

Assolit el primer cim, ens hem dirigit cap al segon: les Agudes. Tot i que aparentment es troben just al costat, ens han calgut els seus tres quarts d'hora per recórrer els dos quilòmetres de carena que els separen. Allà hem recordat de sobte què és la "civilització", després de tot el matí d'absoluta tranquil·litat caminant pràcticament sols enmig del bosc.

Vista de les Agudes des del turó de l'Home:

Vista del turó de l'Home des de les Agudes:

Vista del Matagalls des de la carena que uneix els altres dos cims:

Al cim de les Agudes hem fet un breu kitkat i, assolit el nostre segon i últim objectiu del dia, hem iniciat el descens. La baixada l'hem feta per un corriol que neix al coll de les Agudes a mà esquerra, indicat amb marques vermelles, que ens ha portat fins a la font del Briançó, on hem trobat la pista que hem anat seguint (sempre darrere les marques vermelles, de vegades excessives) fins a arribar a la carretera. En total, uns tres quilòmetres i una horeta aproximada de baixada suau.


El més curiós de la baixada ha estat la gran quantitat de fulles acumulades que hi havia, que m'arribaven a cobrir tota la bota i de vegades més. A estones semblava que baixéssim esquiant, però sobre fulles en lloc de neu.

Un cop a la carretera, l'hem seguida durant aproximadament un quilòmetre fins a completar el cicle i retornar a l'aparcament.

Com que ja eren les 13:30 hores i la gana començava a deixar-se notar, hem agafat el cotxe i hem anat fins a l'ermita de Santa Fe, on hem dinat al costat del llac. Allà hem pogut admirar les impressionants sequoies que hi ha:

I tota una col·lecció de granotes en una petita bassa:

Al costat del llac, mentre dinàvem, hem pogut anar observant com pujava cada vegada més la boira, que ens ha estat acompanyant durant tot el dia a distància.

En resum, un itinerari molt agradable d'uns deu quilòmetres, sense grans pujades ni baixades, encara que a estones resulti un pèl repetitiu. I el més important de tot: un recorregut entre faigs, cosa que vol dir sense processionària!! (tot i que n'hem vist una filera de camí cap al llac...)

Per cert, heu notat que poso contínuament anotacions quilomètriques, cosa que no havia fet mai fins ara? Doncs això és perquè aquesta setmana he decidit autoregalar-me un cutrepodòmetre Decathlon, que he estrenat avui mateix! (:-D)

Un apunt de teoria sobre les sequoies: "La Sequoia sempervirens pot ser considerat un fenomen de la Natura. Conegut simplement com Sequoia, és un arbre que pot arribar a viure més de 2000 anys, una alçada de quasibé 100 metres i el volum equivalent a 3 Boeing 747. A més a més, la seva escorça esponjosa la fa resistent al foc i als insectes, fent-la pràcticament invulnerable (excepte a l'home!). És un arbre molt tiquis-miquis a l'hora de germinar i solament ho fa en unes condicions climàtiques molt determinades. Bàsicament, aquestes condicions solament es donen en algunes regions de Califòrnia. El Sequoia National Park és el bosc de sequoies més representatiu, on es poden veure arbres de dimensions monstruoses!
Tot i així, prop del poble de Santa Fe de Montseny, prop de Can Casades, hi ha tres magnífics exemplars d'aquests arbres que ens permetran fer-nos una idea de com en són de grans els seus cosins californians."