Roure dels Escurçons i Roure del Corb de Montardit (Àger)

Roure dels Escurçons

Espècie: quercus faginea subsp. faginea

Declarat Arbre Monumental: l'any 1997
Propietari: ?
Terme municipal: Àger (Montsec de Calafí)
Coordenades UTM ED50 (m): X 319440  Y 4656065
Alçaria total: 17,5 m
Volt de canó: 5,6 m
Capçada mitjana: 22,3 m
Edat estimada: ?

Localitzar el Roure dels Escurçons no és molt complicat, però tampoc resulta senzill, sobretot si tenim en compte que la situació que indica la web de la Generalitat és errònia. Per sort, es troba en un bosc no massa espès i vam poder-lo localitzar fent un cop d'ull des de dalt, des de la pista, que si no encara hi seríem.

Per arribar-hi, des de la població d'Àger, anirem seguint la carretera cap al Coll d'Ares, passant pel costat de l'Observatori Astronòmic. En una corba molt tancada, gairebé al coll, trobarem a la dreta una pista no asfaltada amb indicacions de "Colobó". Anirem seguint aquesta pista fins a trobar una bifurcació. En aquest moment hem d'agafar la pista de l'esquerra (hi ha un cartell indicador de sender on hi posa tant el Roure dels Escurçons com l'Alzina de Cabaler, al Pla de l'Escumó, així que anem bé).

Anirem seguint aquesta pista una bona estona, resseguint la falda del Serrat Alt. Quan trobem una zona descampada (quan hi vam anar nosaltres estaven talant pins en aquesta zona) ja hi serem a prop. Seguim avançant fins que s'acabi aquest descampat (veurem que hi ha restes d'antigues edificacions) i tornem a tenir bosc al lateral de la pista. Les indicacions de la Generalitat marquen el Roure en aquest punt, però la veritat és que si entrem de nou al bosc ens haurem passat de llarg. Deixem el cotxe a la pista (on no molesti, és clar) i reculem uns metres. Hem de creuar el descampat i just a l'altra banda hi trobarem el Roure. Us deixo un mapa perquè veieu on es troba exactament.

Roure dels Escurçons (abril de 2015)

Habitualment m'encanta poder fer fotografies dels animals que anem trobant a les nostres muntanyes. Però trobar-me'n d'aquests de tan a prop us asseguro que no em fa tanta gràcia...I el terra n'estava ple!

L'Alzina de Cabaler es troba una bona estona pista enllà. Aquesta no és Monumental, però sí que està considerada d'Interès Local. Ja que hi érem, vam decidir passar també a visitar-la, però passat el descampat la pista s'anava posant cada vegada pitjor, començava a tenir mala pinta, així que vam decidir girar cua i tornar cap a "casa". Quan dic "casa" em refereixo a l'allotjament on ens vam estar quatre dies, can Maciarol, un lloc sense pretensions on ens van tractar com reis. 

I per cert, can Maciarol es troba a dos minuts en cotxe de l'Observatori Astronòmic, així que ja podeu imaginar què vam anar a fer una d'aquelles nits. I davant per davant  hi ha una de les escoles de vol de la zona, així que per qui vulgui experimentar aquest tipus de sensacions, ja ho sabeu. Hi podreu volar en bona companyia...

Roure del Corb de Montardit

Espècie: quercus faginea subsp. faginea

Declarat Arbre Monumental: l'any 1997
Propietari: Joan Montardit
Terme municipal: Àger
Coordenades UTM ED50 (m): X 313720  Y 4652758
Alçaria total: 20,5 m
Volt de canó: 4 m
Capçada mitjana: 22 m
Edat estimada: ?

Localitzar aquest preciós roure, a diferència de l'anterior, és tan fàcil com arribar fins a la població on es troba: Àger. És a pocs metres abans d'entrar al poble, al costat dret de la carretera C-12 (venint de Balaguer), enmig d'un prat i prop d'una nau industrial.

Com podeu observar, nosaltres vam visitar aquests espectaculars roures a inicis d'abril, tot just començada la primavera, quan encara estaven ben peladets. Haurem de tornar-hi algun dia d'estiu per poder fer la mateixa foto amb els seus millors vestits de gala.

Roure del Corb de Montardit (abril de 2015)

 

I unes setmanes més tard...

Roure del Corb de Montardit (maig de 2015)

Arbres Monumentals del Pla d'Urgell

La comarca del Pla d'Urgell té dos arbres declarats Monumentals:

- Plataner de Vila-sana (Vila-sana)

- Alzinera del Quelàs (Miralcamp)

Plataner de Vila-sana

Espècie: platanus x hispanica

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari: Ajuntament de Vila-sana
Terme municipal: Vila-sana (camí de Palau d'Anglesola)
Coordenades UTM ED50 (m): X 327196  Y 4614502
Alçaria total: 30,5 m
Volt de canó: 4,7 m
Capçada mitjana: 23 m
Edat estimada: ?

Vila-sana és un poblet petit, així que localitzar-hi aquest gran plataner no és gens difícil, sobretot tenint en compte que es troba pràcticament al nucli urbà i que amb les seves altes branques destaca a distància. 

Per si de cas, us diré que es troba al camí que va a Palau d'Anglesola i que, pocs metres abans de localitzar-lo, passarem pel costat d'una petita escultura que representa una barca amb un noi i un gosset.

Plataner de Vila-sana (abril de 2015)

I amb el vestit d'estiu

Plataner de Vila-sana (juliol de 2016)

Arbres Monumentals de la Noguera

A la comarca de la Noguera s'hi poden trobar quatre arbres declarats Monumentals:

- Roure dels Escurçons (Àger)
- Roure del Corb de Montardit (Àger)
- Alzinera de cal Penjat (Baronia de Rialb)
- Alzina dels Pous (Les Avellanes i Santa Linya)

Aixo s'acaba...

Divendres, davant de la incertesa temporal, vam decidir tornar a la zona d'escalada del dia anterior, a provar una via que es troba en una bauma. Així, si plovia o feia vent (com va ser el cas) podríem fer alguna activitat igualment. 

Al migdia, per acabar bé la nostra visita a la Gomera, vam decidir anar a dinar a algun lloc on fessin cuina típica de la zona. Volíem provar el restaurant que es troba al mirador de César Manrique, última obra feta en vida d'aquest característic arquitecte lanzarotenc, des d'on es pot contemplar bona part del barranc del Valle Gran Rey, però a l'arribar a la porta ens vam trobar amb què estava tancada, així que ens vam quedar sense poder provar el seu menjar. A la porta no hi havia cap cartell que digués que fessin vacances o res similar, així que no sabem si és que està tancat temporalment o definitivament.

De totes maneres, vam trobar un altre lloc, a Arure, on vam poder provar la salsa almogrote, típica de la zona, junt amb el mojo picón, que ja coneixíem d'altres anys. Així podríem marxar de la Gomera amb un bon gust de boca.

Com que les combinacions aèries són horroroses, pel vol de tornada ja vam preveure anar sense estrès, així que dissabte al matí vam agafar l'avió cap a Tenerife (una petita aventura, ja que no parava de bufar l'aire i l'avioneta va tenir algunes dificultats per aterrar), on vam passar la resta del dia, vam estar voltant pel fantàstic casc antic de la Laguna, vam comprar algun detallet per portar de record i l'endemà al matí ens vam llevar ben d'hora, vam esmorzar ràpidament i cap a l'aeroport a agafar l'avió de retorn a Barcelona. Ara toca anar pensant en què farem el Nadal vinent, tot i que se'ns estan acabant les illes Canàries...El Hierro? Fuerteventura? Repetim alguna de les que ja hem vist?

Amunt i avall, però aquesta vegada en vertical

El quart dia a la Gomera, primer dia de l'any, vam decidir canviar una mica d'activitat i anar a conèixer algun dels sectors d'escalada de l'illa. Vam passar el matí un paret amunt i paret avall i l'altra assegurant-lo des de sota, a set graus de temperatura, amb l'anorac ben cordat, guants i gurritu. Sort que anem a les Canàries per fugir del fred de l'hivern!

Després de gastar tota la pedra de la zona, vam agafar novament el cotxe per fer més corbes, però aquesta vegada cap a l'altra banda de l'illa, per anar a visitar la capital, Sant Sebastián de la Gomera. Seguint allò que diuen de "cada loco con su tema", de la capital ens vam dedicar a fotografiar-ne el seu edifici emblemàtic, la Torre del Conde, i alguns dels espectaculars arbres que anàvem trobant a cada cantonada. Bé, i també una merla que ens va venir a saludar mentre anàvem fent les fotos i que, òbviament, també hi va voler sortir.

I seguim donant voltes

El dia 31 es va llevar radiant, per fer honors a l'últim dia de l'any 2014. Sense pensar-ho dues vegades, després d'esmorzar ens vam afanyar a fer de nou totes les corbes primer per sortir del Valle Gran Rey i després per atravessar el parc de Garajonay. Aquesta vegada ens vam dirigir cap a la població de Chipude amb l'objectiu de pujar a dalt de la Fortaleza, considerada Monument Natural protegit.

Hi ha diverses opcions d'excursions que porten fins a aquesta mola, però nosaltres, amb el xip vacances posat, vam escollir la més curteta, la que comença des de Chipude mateix i en qüestió de mitja hora ens porta al cim. El sender està ben senyalitzat i és ben visible, així que no té pèrdua. I la part rocosa està habilitada per tal de fer-la assequible a pràcticament tothom, amb pedres posades formant una escaleta força còmoda de pujar.

Si des del Alto Garajonay vèiem clarament la Fortaleza (quan la boira ens ho va permetre), és obvi que des de la Fortaleza s'havia de poder contemplar també el punt més alt de l'illa, a més de bona part del parc (que per aquesta banda es va salvar de l'incendi de l'estiu del 2012).

Des de la meseta de la Fortaleza, a part del Garajonay, es pot veure una bona panoràmica de la Gomera i, segons diuen, també la silueta de les illes veïnes en dies clars.

I com no podia ser d'altra manera, la boira fent acte de presència.

Feta l'excursió, quan anàvem per la carretera ens vam trobar amb el mirador de Igualero i la seva escultura dedicada al Silbo, el mitjà de comunicació habitual entre els antics habitants de l'illa, ja que era l'única forma de transmetre's informació d'una banda a l'altra dels grans barrancs que hi ha per tot arreu.

Com que l'excursió va acabar sent més ràpida del que comptàvem, vam decidir complementar-la amb una altra caminada, aquesta vegada baixant un barranc en lloc de pujar-lo (tot i que si primer es baixava, després s'hauria de pujar igualment...). Vam anar fins al mirador del Roque de Agando (unes quantes corbes de cotxe més enllà) i vam agafar el camí en direcció Benchijigua. Vam fer una part del recorregut i quan en vam tenir prou, vam girar cua i vam tornar a pujar.

Un cop al cotxe vam pensar que, total, ja no venia d'unes quantes corbes més, així que vam acabar de travessar l'illa i vam anar fins a Agulo, al nord, per seguir allà els indicadors que ens guiarien fins a la Playa de la Caleta.

Va costar arribar-hi, però la seva visió no ens va decebre i, a més, a la cala hi ha un bar i una bona colla de taules de fusta on vam poder dinar tranquil·lament contemplant les onades. Amb una mica de fred, això sí, però res que un bon abric ben cordat no pogués solucionar.

L'illa de la Gomera és la menys volcànica de les Canàries, no perquè no tingui un origen volcànic com totes les altres, sinó perquè fa milers o fins i tot milions d'anys que no hi ha hagut cap erupció. Els habitants de la Gomera acostumen a comparar l'illa amb un pastís, amb l'Alto Garajonay al centre de tot i una bona colla de grans barrancs a totes bandes que neixen al Garajonay i moren al mar, que s'han anat formant per l'erosió de l'aigua durant tots aquests segles. La Caleta és la zona més volcànica que vam veure a la Gomera, amb la platja negra i les parets dels penya-segats clarament formats per la lava.

Aquella nit vam celebrar el Cap d'Any per primera vegada lluny de casa. I per primera vegada, també, ens vam menjar el raïm quan els nostres rellotges marcaven les onze de la nit. És curiós, perquè a les Canàries, amb l'excusa d'anar una hora enrere respecte la península, poden celebrar les campanades dues vegades, a les dotze peninsulars i les dotze insulars.

Carretera amunt, carretera avall

Dia 30 de desembre, segon dia a la Gomera i aquesta vegada sí vam poder "gaudir" del temps típic a la zona del Garajonay: la boira. Una boira d'aquelles que nosaltres anomenem pixaneres, que no només tapen la visibilitat, sinó que, a més, ho deixen tot ben moll i que és la responsable de la verdor i gran densitat dels boscos de laurisilva.

Com que dilluns havíem fet una excursioneta relativament llarga, dimarts vam decidir prendre'ns-ho amb més calma, així que vam optar per un itinerari molt més breu i que havia de ser més interessant: pujar al Alto Garajonay, el punt més alt de tota l'illa, des d'on se suposa que havíem de veure tota la Gomera i, si el dia fos prou clar, les illes veïnes de Tenerife, la Palma i fins i tot el Hierro.

Tot i que al Alto Garajonay s'hi pot arribar per diversos camins, nosaltres vam optar pel més curt i fàcil, d'uns tres quilòmetres entre anar i tornar. Igual que el dia anterior, des del nostre apartament al Valle Gran Rey vam fer la gairebé mitja hora de corbes amb el cotxe fins a l'aparcament del Contadero, però aquesta vegada el camí anava en sentit contrari, en lloc d'endinsar-nos al bosc, vam agafar la pista cap al cim del Garajonay. La meitat del camí es fa per pista forestal empedrada i quan és moment de deixar-la i agafar un sender, està molt ben senyalitzat, així que no té pèrdua.

Com que les fotos són estàtiques, en la imatge de sota no s'aprecia, però la boira anava corrent davant nostre, fent el que la gent de la Gomera anomena "pluja horitzontal". A la següent imatge es poden veure les gotes de la "pluja" a totes les branques d'arbustos i arbres.

A l'arribar al cim, com era de preveure, no es veia absolutament res del paisatge que hi havia als nostres peus. En part vaig pensar que potser ja estava bé que no ho veiéssim, perquè hauríem vist tot l'abast que va tenir el gran incendi que va afectar el parc fa un parell d'estius i que va deixar calcinat el 20% del seu territori. Poc a poc, els arbustos han anat recuperant el seu lloc, però els arbres tardaran molt temps a tornar a ser el que eren.

El que ens feia més gràcia de poder veure des del cim era la mola de la Fortaleza de Chipude, el nostre objectiu per al dia següent, però amb tanta boira no s'endevinava ni a on era el sol. El Alto Garajonay era un lloc sagrat pels antics habitants de l'illa, els indígenes que hi vivien abans de l'arribada dels espanyols. 

Per un moment per nosaltres també va existir la màgia, ja que mentre amb el Mohawk comentàvem que era una llàstima no poder veure la Fortaleza, de sobte la boira es va obrir (a l'estil del Mar Roig a la pel·lícula d'Els deu manaments) i ens va deixar veure i fotografiar amb tota claredat precisament el nostre objectiu, malgrat que al seu voltant no es veia res més. Feta la foto, ràpidament es va tornar a cobrir i nosaltres vam decidir marxar abans que arribés el gran grup d'alemanys que es dirigien cap a on érem. Per uns instants vaig tenir la sensació d'haver viscut com una mena de miracle, i això que no hi crec.

Per cert, ara que dic això dels alemanys, només aterrar a l'illa el dia anterior ja vam ser conscients que la Gomera és territori germànic. Està tot ple de muntanyencs alemanys caminant per tots els racons de l'illa, en l'hotel on ens allotjàvem érem els únics espanyols (i això que ni tan sols parlem en espanyol, nosaltres) i fins i tot la directora del complex era alemanya i de vegades tenia dificultats per comunicar-se amb nosaltres. Pensàvem que La Palma estava plena d'alemanys, però encara no coneixíem La Gomera!

De tornada cap a Borbalán, on teníem l'apartament, vam fer una parada a Arure per contemplar les vistes des del mirador de la Ermita del Santo. La dificultat més gran va ser trobar lloc on aparcar, perquè no és que hi haguessin molts cotxes i no trobéssim on deixar el nostre, sinó que pràcticament no hi ha cap lloc on poder-lo deixar.

A Arure, a part d'unes vistes espectaculars, també poden presumir de tenir el drago més vell de l'illa, malgrat que al costat del drago mil·lenari de Tenerife aquest es veia ben jovenet.

Anar a les Canàries buscant calor i acabar amb plumó, gorro i guants

El primer dia a la Gomera el teníem reservat per fer una excursió pel principal punt d'interès de l'illa: el Parc Nacional de Garajonay, un gran bosc de laurisilva que ocupa tota la part central de l'illa. Al tractar-se d'un parc nacional està molt ben protegit, amb tota una xarxa de senders assequibles, clars i ben senyalitzats que fan que el recorregut per l'interior de la laurisilva es converteixi en tot un plaer. Nosaltres vam escollir la ruta 9, que va des de l'aparcament d'El Contadero fins al Chorro de el Cedro. Segons les indicacions, es tracta d'una excursió de gairebé set hores (entre anar i tornar), tot i que nosaltres la vam fer en cinc hores, amb parada tècnica per dinar inclosa, així que no és tan llarga com aparenta.

S'ha de dir que vam encertar de ple el dia per fer l'excursió, ja que ens vam trobar amb un dia radiant i una temperatura comfortable, gens habitual a la zona, que acostuma a estar pràcticament sempre emboirada (com comprovaríem el dia següent).

 

Mentre anàvem avançant pel camí, no podíem deixar d'anar fotografiant els arbres a cada passa que feiem, comparant-los amb els Arbres Monumentals que anem perseguint per tota Catalunya i vam arribar a la conclusió que els nostres, perquè són els nostres, però queden força empetitits al costat d'alguns exemplars canaris. Per exemple, a la imatge de sota no es veu bé perquè està rodejat de moltes branquetes més petites, però enmig de tanta branca hi ha un tronc de castanyer enorme que deixa gairebé en ridícul alguns dels castanyers de casa nostra que considerem excepcionals.

La nostra primera idea era arribar fins a l'ermita de Lourdes, però un cop sobre el terreny vam decidir que, com que havia estat força senzill arribar fins allà, podíem continuar avançant fins a la cascada del Cedro, que se suposa que havia de ser tan espectacular.

Vam acabar arribant a la conclusió que la nostra primera opció era millor, perquè pocs minuts després de passar l'ermita, se surt de l'espai protegit del parc i comencen a aparèixer cases abandonades amb pinta d'haver funcionat com a casetes de turisme rural. De cop, tot l'esplendor de la laurisilva se n'havia anat en orris a l'arribar a la "civilització".

De totes maneres, vam seguir avançant fins a la cascada, que havia de ser tan impressionant. Ara, veient la poca aigua que baixava pel riuet, nosaltres teníem els nostres dubtes al respecte i ho vam confirmar a l'arribar al lloc: sí que és cert que hi ha una caiguda molt llarga, però amb el rajolí d'aigua que baixava era difícil veure-ho com a espectacular. Reconec que no la vam veure tota des de baix, ja que a mig camí ens vam negar a seguir baixant escales, però el poc que vam veure no ens va cridar massa l'atenció. Havíem arribat al final del nostre recorregut (encara que es podia continuar l'itinerari fins a Hermigua), així que vam fer mitja volta i vam iniciar el retorn cap al Contadero.

Al costat de l'ermita de Lourdes hi ha algunes taules de fusta on vam decidir parar a dinar ja de tornada. Mentre estàvem amb l'entrepà a la mà, de cop van començar a aparèixer uns petits ocellets (una subespècie de pinsà comú endèmica de les Canàries) que cada vegada s'anaven acostant més i que fins i tot semblava que s'hi posessin bé per a què els fotografiéssim. Tot un èxit! Ara sí que ja podíem tornar a l'apartament amb la sensació d'haver "fet els deures".

Una bona innocentada

Com ja portem fent els últims anys per Nadal, amb el Mohawk hem anat a passar uns dies a les Canàries. Com que ja hem anat tatxant illes (Lanzarote, Tenerife, Gran Canaria i La Palma), aquesta vegada ens quedaven poques opcions, així que ens van decidir per la Gomera. Aquest any, per un motiu econòmic més que organitzatiu, en lloc de marxar per Nadal, vam decidir ser fora la nit de cap d'any, així que vam fer una estada canària des del dia 28 de desembre fins el 4 de gener.

Malgrat que tots tenim claríssim que l'arxipèlag canari pertany a Espanya, no resulta tan senzill arribar-hi com podria semblar. Si el nostre destí és Tenerife, ho tenim fàcil: avió i cap allà. Però si volem anar cap a alguna altra illa a la que no hi ha vol directe des de Barcelona, el viatge pot acabar sent tota una aventura. L'any passat ja vam tenir la nostra dosi d'emocions no desitjades i aquest any no podia ser menys. El problema aquesta vegada va ser que a la Gomera des de Tenerife només hi van dos avions, un a les 9:30 i l'altre a les 17h.

Comptant que l'avió de Barcelona arriba a Tenerife a les 9h i no hi ha temps d'agafar el vol intern, ja podeu anar calculant les hores que queden entremig per entretenir-se abans d'agafar l'avió cap a la Gomera. Si a això li sumem que a l'aeroport de Tenerife Nord no tenen ni un trist racó on poder deixar les maletes mentre esperes la sortida del teu avió, el resultat són pràcticament vuit hores de contemplar el magnífic sostre de l'aeroport de Los Rodeos, perquè altra cosa no es pot fer (a no ser que algú s'animi a agafar un bus i fer turisme per la capital arrossegant les maletes darrere seu).

Com que nosaltres ja hi anàvem mentalitzats, la veritat és que l'espera no se'ns va fer excessivament llarga i cap a les 17:30 aterràvem sense complicacions al petit aeroport de la Gomera. Ja hi érem? No exactament, perquè la zona turística de l'illa, on teníem el nostre aparthotel, es troba al Valle Gran Rey, que es troba pràcticament a una hora de cotxe de l'aeroport. Doncs vinga, que no ha estat res, agafa el cotxe i a fer corbes i més corbes, muntanya amunt i muntanya avall, fins a trobar, per fi, el complex Laurisilva, el que seria el nostre campament base durant els pròxims cinc dies.

Entrem a l'apartament i ens en portem una sorpresa inesperada: les portes i finestres són de l'any de la picó! Se suposa que el complex es va fer el 1988 i es va reformar el 2003, però a mi les portes, finestres i armaris em sonaven a les que tenien els meus avis fa uns...40 anys? A més, vam descobrir que a la pica del lavabo hi campaven alegrement una bona colla de formigues (minúscules, sí, però formigues al cap i a la fi). Total, que la primera impressió que ens vam emportar del lloc no va ser precisament positiva, més tenint en compte que aquell dia ens havíem aixecat a les 4h de la matinada, que portàvem tres hores llargues d'avió, vuit hores encara més llargues d'espera a l'aeroport de Tenerife, mitja horeta més d'avió i una horeta de pujaibaixa per les meravelloses carreteres de la Gomera!

Ara, s'ha de reconèixer que tots els nostres mals es van solucionar ràpidament quan vam provar en menjar del bufet. No hi havia gaire varietat per escollir, però estava tot tan bo que ho vam acabar tastant tot i aquella nit vam poder dormir com uns reis.

L'estat de la qüestió

Ara que s'acosta el final de l'any 2014 és un bon moment per fer el recompte dels "nostres" arbres Monumentals (les comarques amb un nombre al costat les tenim completes):

Alt Empordà (11)

1. Suro del mas Perxés (Agullana)

2. El Fadrí (Agullana)

3. Roure dels Capellans o Roure de la Font del Bac (Albanyà)

4. Plàtana Grossa d'en Massot (Darnius)

5. El Suratell (La Jonquera)

6. Arbre de la Llibertat (Llançà)
7. La Pubilla (Maçanet de Cabrenys)

8. Alzina de la Font de can Massanet (Vilafant)

9. Alzines Bessones de mas Nebot o Alzines Grosses del Bosquet (Vilanant)

10. Plàtan de can Compte (Capmany)

11. Plàtan de la Plaça (Colera)

Alta Ribagorça

12. Avet de Barranc de Morrano (Vall de Boí)
13. Pi de Peixerani (Vall de Boí)
14. Om del Trinquet (Vilaller)

Anoia (4)

15. Roure d'Ancosa (La Llacuna)
16. Pineda de can Ferrer del Coll (Piera)
17. Alzina de can Gol (Sant Martí de Tous)
18. Pi Gros de can Gallego (Cabrera d'Igualada) - mort per un llamp el 1999

Bages (6)

19. Alzina del mas Pujol (Artés)

20. Pi del Rèvol (Cardona) - mort per un incendi el 1998

21. Alzina Grossa de Querol (Fonollosa)

22. Roure del Massot (Moià)

23. Plàtan d'en Gibert (Monistrol de Montserrat)

24. Lledoner de l'Estació (Rajadell)

Baix Camp

25. Alzina del mas de Borbó (L'Aleixar)

26. Pi de les Planes (L'Aleixar)

27. Perelloner del Cisterer (Prades)

28. Pi del Boter (Riudoms) - arrencat per un bufarut el 2001

Baix Ebre

29. Eucaliptus de Jesús (Tortosa)
30. Pi del Perillo (Alfara de Carles)
31. Om de Burjassénia (L'Aldea)
32. Plàtan de Bítem (Tortosa)
33.Teixos de Marturi (Roquetes)
34. Nouer Americà de Remolins (Tortosa)


Baix Empordà (4)

35. Alzina de mas Salelles (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura) - morta el 2005

36. Arboç de can Genoer (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura)

37. Llentiscle de Torrent (Torrent)

38. Pi Gros d'en Cama o Pi de Romanyà (Santa Cristina d'Aro)

Baix Llobregat

39. Alzina de Puigvoltor (Begues)
40. Alzina de can Mitjans (Castellví de Rosanes) - morta per un bufarut el 1999
41. Pi Gros del Salt (Esparreguera) - mort el 1998

Berguedà (9)

42. Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu)
43. Pi de les Tres Branques Jove (Castellar del Riu)
44. Avet de les Molleres de Gresolet (Saldes)
45. Faig Gros de les Molleres de Gresolet (Saldes)
46. Faigs del Clot de l'Om (Saldes)
47. Pins Vells de la Pleta dels Baganesos (Saldes)
48. Pi del Roc dels Castellots (Saldes)
49. Faig de la Baga del Gresolet o Faig Setrill (Saldes)
50.  Alzina dels Colls (Casserres)

Cerdanya (1)

51. Avets de Das (Das)

Conca de Barberà (2)

52. Cedre del Jardí dels Salesians (Vimbodí-Poblet)

53. Servera de Riudabella (Vimbodí-Poblet)

Garraf

54. Pi de la Palanca (Sant Pere de Ribes)

55. Pi Gros de la masia d'en Cabanyes (Vilanova i la Geltrú)

Garrotxa (7)

56. Roures d'Hormoier (Montagut i Oix)
57. Roureda del Parc Nou (Olot)

58. Roure de la Xoriguera (Les Planes d'Hòstoles)

59. Teix del Torrent de l'Orri (Sales de Llierca)

60. Roure de la Mestressa (La Vall d'en Bas) - caigut pel vent el 2007

61. Roures de can Planes (La Vall de Bianya)

62. Roures de la Torre (La Vall de Bianya)

Gironès (1)

63. Pi de can Salvador (Llagostera) - mort el 2009

Maresme (5)

64. Alzina de can Rosselló (Alella)

65. Garrofer de Montcabrer (Cabrils)

66. Gatell de can Arenes (Dosrius) - mort el 2005

67. Alzina de can Farrerons (Dosrius)

68. Cuprés de can Figueras (Premià de Dalt)

Montsià

69. Auba de la Descàrrega (Amposta) - tombat per les ventades del cicló Klaus el 2009

70. Carrasca Grossa de les Vallcaneres (La Sènia)

71. Faig Pare del Retaule (La Sènia)

72. Pi Gros del Retaule (La Sènia)
73. Baladre de Balada (Sant Jaume d'Enveja)
74. Fargues de l'Arion (Ulldecona)
75. Xop del Barri del Castell (Ulldecona)

Osona

76. Til·ler de Masjoan (Espinelves)

77. Auró de Masjoan (Espinelves) - mort el 1996

78. Teix de Masjoan (Espinelves)

79. Castanyer d'Índia de Masjoan (Espinelves) - mort el 2005

80. Avet de Masjoan (Espinelves)

81. Sequoia de Masjoan (Espinelves)

82. Cedre de Masjoan (Espinelves)

83. Roure del Pla del Call (Rupit i Pruit)

84. Roure del Vilar o Roure de la Senyora (Sant Boi de Lluçanès)

85. Fageda de la Grevolosa (Sant Pere de Torelló)

86. Roure de Carboneres (Santa Maria de Corcó) - mort el 1997

87. Pinsap dels Sors (Seva)

88. Cuprés de can Vives (Seva)

89. Alzina del Pujol (Taradell)

90. Plàtan de la Font Gran (Taradell)

91. Roures Grossos de la Carrera (Vic)

92. Faig del Pla Petit de Fontcoberta (Vidrà)

93. Faig de la Font (Vidrà)

94. Roure de la Creu de l'Arç (Vidrà)

95. Avet noble del Noguer (Viladrau) - mort el 2002

96. Castanyer de les Nou Branques (Viladrau)

97. Sequoia de Tortadès (Vilanova de Sau)

Pla de l'Estany (4)

98. Aulina Reclamadora de Puigsaguàrdia (Fontcoberta)

99. Aulina Reclamadora de l'Omeda (Fontcoberta)

100. Castanyer del pla de Sant Nicolau (Sant Antoni de Vilamajor)

101. Alzina de la Casa Nova de Vilafreser (Vilademuls) - aterrada per les nevades de 2010

Priorat

102. Om del Parc de Cornudella (Cornudella de Montsant) - mort per grafiosi el 1999

103. Alzina del mas de la Barba (Cornudella de Montsant)

104. Surera del mas de les Moreres (Cornudella de Montsant)

105. Saüquer de Fontalba (Ulldemolins)

Ribera d'Ebre (3)

106. Pi de cal Pino (Palma d'Ebre)

107. Mata de Darmós (Tivissa)

108. Pi de Montbrió (Flix)

Ripollès

109. Avet de la Baga de la Berruga (Campelles)
110.Roure d'Engelats (Campelles)

111. Roure Glanic (Les Llosses)
112. Avet del Torrent de la Comella (Planoles)

113. Roure del Vilardell (Ribes de Fresser) - mort per les ventades del cicló Klaus el 2009

114. Roure de Perramon (Ribes de Fresser)

115. Grèvol de Ventolà (Ribes de Fresser)
116. Auró del Remei (Camprodon)
  
Selva

117. Alzina de les Famades (Amer)

118. Roure de can Puig (Amer)

119. Arbre de la Llibertat (Arbúcies)

120. Càdec del Boixaus (Arbúcies)

121. Pi Gros de l'Espinau (Osor)

122. Roure Gros de can Iglesias (Osor)

123. Alzina de la Coma (Sant Hilari de Sacalm)

124. Lledoner de l'Esparra (Riudarenes) - mort el 2007

125. Cirerer del Soler de Mansolí (Sant Hilari de Sacalm) - mort per una ventada el 2013

126. Es Roure de Bon Retir (Tossa de Mar)

127. Suro de can Magre (Vidreres)

128. Suro de l'Hort de Caulés (Vidreres)

129. Freixe de l'Aulet (Vidreres)

130. Suro de can Ferrer (Riudarenes? Sant Hilari de Sacalm?) - mort per un incendi el 1994
131. Surolí de cal Músic (Massanes)

Terra Alta

132. Auró de Josepó (Horta de Sant Joan)

133. Lo Parot (Horta de Sant Joan)

134. Lo Pi Ramut (Arnes)

135. Lo Pimpoll (Arnes)

136. Pi de Balija (Horta de Sant Joan)

137. Pi de Maurí (Horta de Sant Joan)

138. Pins del Collet de Fenassar (Horta de Sant Joan)

139. Teix d'Engrilló (Prat de Comte)

Vall d'Aran

140. Avet de Canejan (Canejan)
 
Vallès Occidental (3)

141. Alzina de can Pedró (Palau-solità i Plegamans) - morta el 2004

142. Roure del Parc de ca n'Oriol (Rubí) - mort el 2010

143. Pi de les Quatre Besses del Dalmau (Sant Llorenç Savall)

Vallès Oriental

144. Plàtan de la Font de la Pineda (Bigues i Riells)

145. Roure de can Corró (Caldes de Montbui) - mort el 1997

146. Castanyer Gros de la Casa del Bosc o Castanyer de can Cuch (Cànoves i Samalús)

147. Roure del Giol (Castellcir)

148. Castanyers de la Traüna (Fogars de Montclús)

149. Alzines de Santa Maria del Vallès (Lliçà de Vall)

150. Arboç de Sant Esteve del Coll (Llinars del Vallès)

151. Boix de l'Església (Montseny)

152. Roure de Santa Maria de Montnegre (Sant Celoni) - mort pel temporal de vent i neu de 2010

153. Om del Banc de la Paciència (Sant Feliu de Codines) - mort per grafiosi el 1996

La Pubilla (Maçanet de Cabrenys)

La Pubilla

Espècie: quercus suber

Declarat Arbre Monumental: l'any 2000
Propietari: ?
Terme municipal: Maçanet de Cabrenys
Coordenades UTM ED50 (m): X  481557  Y 4693204
Alçaria total: 14 m
Volt de canó: 5,27 m
Capçada mitjana: 16 m
Edat estimada: 250 anys

La primera vegada que vam anar a cercar la surera, igual com ens havia passat amb el cas del Suratell, seguint les indicacions de la web de la Generalitat, un cop sobre el terreny no vam saber trobar-la. Aquesta vegada, però, no vam trobar cap excursionista salvador que ens pogués guiar, així que, cansats ja com estàvem de voltar tant, vam decidir deixar l'aventura per a una futura visita a la zona. 

La segona vegada que hi vam anar, no teníem excusa d'estar cansats, perquè es tractava de l'únic arbre que anàvem a buscar aquell dia, així que l'havíem de trobar sí o sí. Quan vam arribar a la zona vam témer que fracassaríem novament, perquè, just aparcar el cotxe, ens vam trobar de morros amb un caçador i un senyal claríssim advertint-nos que es tractava de dia de batuda.

Com que ells estaven a l'altra banda de la carretera i cap a on anàvem nosaltres no hi havia cap senyal de res, vam decidir endinsar-nos igualment al bosc (tot i que s'ha de reconèixer que anàvem fent més soroll de l'habitual, per si de cas...). Vam arribar fins al lloc on ens havíem quedat l'altra vegada i vam estar buscant una estona per allà on ens indicava el GPS, però res, altra vegada se'ns resistia...això no podia ser!! Vaja, que al final vam decidir deixar de banda tanta tecnologia i seguir avançant pel camí, a veure cap a on ens portava. I va ser llavors quan, per fi, van aparèixer davant dels nostres ulls les grans branques d'una gran surera amb el tronc més espectacular que hem vist fins el moment, almenys en les alzines sureres.

Ara ja puc explicar com trobar-la: Per arribar a la Pubilla, primer de tot des de Darnius ens hem de dirigir cap a Maçanet de Cabrenys. Abans d'arribar-hi, trobarem la carretera cap a la Vajol, que hem d'agafar. A uns 500 metres trobarem, a mà dreta, l'inici d'una pista forestal amb marques de GR. Aquí hem de deixar el cotxe i començar a caminar. La veritat és que sabent cap a on anem, el camí no té pèrdua, ja que tan sols es tracta d'anar seguint les marques blanc-i-vermelles del GR, ignorant les bifurcacions que anem trobant.

Al cap d'uns minuts trobarem una pista a mà esquerra barrada amb una cadena. Això ens indicarà que anem per bon camí i que, a més, ja som força a prop del nostre objectiu. Hem de seguir avançant per la pista per on anàvem fins que, poc després, trobarem una nova bifurcació. Aquesta vegada haurem de deixar el GR, que continua cap a la dreta, i seguir la pista que va cap a l'esquerra. No tindrem temps de pensar si anem bé o no que ja ens trobarem davant de l'impressionant surera. 

La Pubilla (desembre de 2014)

Aprofitant que érem a prop de la Jonquera (i que els trets dels caçadors, massa propers pel nostre gust, no ens van deixar admirar gaire estona la gran surera), vam decidir anar fins a la Jonquera a descobrir els dòlmens de mas Baleta. La tramuntana que bufava cada vegada amb més força va fer que no ens hi poguéssim estar massa estona, així que ens queda pendent, per a un altre dia menys ventós, fer el recorregut natural i megalític de la zona.

Dolmen I de Mas Baleta

Dolmen II de Mas Baleta

Recinte megalític de Mas Baleta