Dia 30 de desembre, segon dia a la Gomera i aquesta vegada sí vam poder "gaudir" del temps típic a la zona del Garajonay: la boira. Una boira d'aquelles que nosaltres anomenem pixaneres, que no només tapen la visibilitat, sinó que, a més, ho deixen tot ben moll i que és la responsable de la verdor i gran densitat dels boscos de laurisilva.
Com que dilluns havíem fet una excursioneta relativament llarga, dimarts vam decidir prendre'ns-ho amb més calma, així que vam optar per un itinerari molt més breu i que havia de ser més interessant: pujar al Alto Garajonay, el punt més alt de tota l'illa, des d'on se suposa que havíem de veure tota la Gomera i, si el dia fos prou clar, les illes veïnes de Tenerife, la Palma i fins i tot el Hierro.
Tot i que al Alto Garajonay s'hi pot arribar per diversos camins, nosaltres vam optar pel més curt i fàcil, d'uns tres quilòmetres entre anar i tornar. Igual que el dia anterior, des del nostre apartament al Valle Gran Rey vam fer la gairebé mitja hora de corbes amb el cotxe fins a l'aparcament del Contadero, però aquesta vegada el camí anava en sentit contrari, en lloc d'endinsar-nos al bosc, vam agafar la pista cap al cim del Garajonay. La meitat del camí es fa per pista forestal empedrada i quan és moment de deixar-la i agafar un sender, està molt ben senyalitzat, així que no té pèrdua.
Com que les fotos són estàtiques, en la imatge de sota no s'aprecia, però la boira anava corrent davant nostre, fent el que la gent de la Gomera anomena "pluja horitzontal". A la següent imatge es poden veure les gotes de la "pluja" a totes les branques d'arbustos i arbres.
A l'arribar al cim, com era de preveure, no es veia absolutament res del paisatge que hi havia als nostres peus. En part vaig pensar que potser ja estava bé que no ho veiéssim, perquè hauríem vist tot l'abast que va tenir el gran incendi que va afectar el parc fa un parell d'estius i que va deixar calcinat el 20% del seu territori. Poc a poc, els arbustos han anat recuperant el seu lloc, però els arbres tardaran molt temps a tornar a ser el que eren.
El que ens feia més gràcia de poder veure des del cim era la mola de la Fortaleza de Chipude, el nostre objectiu per al dia següent, però amb tanta boira no s'endevinava ni a on era el sol. El Alto Garajonay era un lloc sagrat pels antics habitants de l'illa, els indígenes que hi vivien abans de l'arribada dels espanyols.
Per un moment per nosaltres també va existir la màgia, ja que mentre amb el Mohawk comentàvem que era una llàstima no poder veure la Fortaleza, de sobte la boira es va obrir (a l'estil del Mar Roig a la pel·lícula d'Els deu manaments) i ens va deixar veure i fotografiar amb tota claredat precisament el nostre objectiu, malgrat que al seu voltant no es veia res més. Feta la foto, ràpidament es va tornar a cobrir i nosaltres vam decidir marxar abans que arribés el gran grup d'alemanys que es dirigien cap a on érem. Per uns instants vaig tenir la sensació d'haver viscut com una mena de miracle, i això que no hi crec.
Per cert, ara que dic això dels alemanys, només aterrar a l'illa el dia anterior ja vam ser conscients que la Gomera és territori germànic. Està tot ple de muntanyencs alemanys caminant per tots els racons de l'illa, en l'hotel on ens allotjàvem érem els únics espanyols (i això que ni tan sols parlem en espanyol, nosaltres) i fins i tot la directora del complex era alemanya i de vegades tenia dificultats per comunicar-se amb nosaltres. Pensàvem que La Palma estava plena d'alemanys, però encara no coneixíem La Gomera!
De tornada cap a Borbalán, on teníem l'apartament, vam fer una parada a Arure per contemplar les vistes des del mirador de la Ermita del Santo. La dificultat més gran va ser trobar lloc on aparcar, perquè no és que hi haguessin molts cotxes i no trobéssim on deixar el nostre, sinó que pràcticament no hi ha cap lloc on poder-lo deixar.
A Arure, a part d'unes vistes espectaculars, també poden presumir de tenir el drago més vell de l'illa, malgrat que al costat del drago mil·lenari de Tenerife aquest es veia ben jovenet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada