Com ja portem fent els últims anys per Nadal, amb el Mohawk hem anat a passar uns dies a les Canàries. Com que ja hem anat tatxant illes (Lanzarote, Tenerife, Gran Canaria i La Palma), aquesta vegada ens quedaven poques opcions, així que ens van decidir per la Gomera. Aquest any, per un motiu econòmic més que organitzatiu, en lloc de marxar per Nadal, vam decidir ser fora la nit de cap d'any, així que vam fer una estada canària des del dia 28 de desembre fins el 4 de gener.
Malgrat que tots tenim claríssim que l'arxipèlag canari pertany a Espanya, no resulta tan senzill arribar-hi com podria semblar. Si el nostre destí és Tenerife, ho tenim fàcil: avió i cap allà. Però si volem anar cap a alguna altra illa a la que no hi ha vol directe des de Barcelona, el viatge pot acabar sent tota una aventura. L'any passat ja vam tenir la nostra dosi d'emocions no desitjades i aquest any no podia ser menys. El problema aquesta vegada va ser que a la Gomera des de Tenerife només hi van dos avions, un a les 9:30 i l'altre a les 17h.
Comptant que l'avió de Barcelona arriba a Tenerife a les 9h i no hi ha temps d'agafar el vol intern, ja podeu anar calculant les hores que queden entremig per entretenir-se abans d'agafar l'avió cap a la Gomera. Si a això li sumem que a l'aeroport de Tenerife Nord no tenen ni un trist racó on poder deixar les maletes mentre esperes la sortida del teu avió, el resultat són pràcticament vuit hores de contemplar el magnífic sostre de l'aeroport de Los Rodeos, perquè altra cosa no es pot fer (a no ser que algú s'animi a agafar un bus i fer turisme per la capital arrossegant les maletes darrere seu).
Com que nosaltres ja hi anàvem mentalitzats, la veritat és que l'espera no se'ns va fer excessivament llarga i cap a les 17:30 aterràvem sense complicacions al petit aeroport de la Gomera. Ja hi érem? No exactament, perquè la zona turística de l'illa, on teníem el nostre aparthotel, es troba al Valle Gran Rey, que es troba pràcticament a una hora de cotxe de l'aeroport. Doncs vinga, que no ha estat res, agafa el cotxe i a fer corbes i més corbes, muntanya amunt i muntanya avall, fins a trobar, per fi, el complex Laurisilva, el que seria el nostre campament base durant els pròxims cinc dies.
Entrem a l'apartament i ens en portem una sorpresa inesperada: les portes i finestres són de l'any de la picó! Se suposa que el complex es va fer el 1988 i es va reformar el 2003, però a mi les portes, finestres i armaris em sonaven a les que tenien els meus avis fa uns...40 anys? A més, vam descobrir que a la pica del lavabo hi campaven alegrement una bona colla de formigues (minúscules, sí, però formigues al cap i a la fi). Total, que la primera impressió que ens vam emportar del lloc no va ser precisament positiva, més tenint en compte que aquell dia ens havíem aixecat a les 4h de la matinada, que portàvem tres hores llargues d'avió, vuit hores encara més llargues d'espera a l'aeroport de Tenerife, mitja horeta més d'avió i una horeta de pujaibaixa per les meravelloses carreteres de la Gomera!
Ara, s'ha de reconèixer que tots els nostres mals es van solucionar ràpidament quan vam provar en menjar del bufet. No hi havia gaire varietat per escollir, però estava tot tan bo que ho vam acabar tastant tot i aquella nit vam poder dormir com uns reis.
Comptant que l'avió de Barcelona arriba a Tenerife a les 9h i no hi ha temps d'agafar el vol intern, ja podeu anar calculant les hores que queden entremig per entretenir-se abans d'agafar l'avió cap a la Gomera. Si a això li sumem que a l'aeroport de Tenerife Nord no tenen ni un trist racó on poder deixar les maletes mentre esperes la sortida del teu avió, el resultat són pràcticament vuit hores de contemplar el magnífic sostre de l'aeroport de Los Rodeos, perquè altra cosa no es pot fer (a no ser que algú s'animi a agafar un bus i fer turisme per la capital arrossegant les maletes darrere seu).
Com que nosaltres ja hi anàvem mentalitzats, la veritat és que l'espera no se'ns va fer excessivament llarga i cap a les 17:30 aterràvem sense complicacions al petit aeroport de la Gomera. Ja hi érem? No exactament, perquè la zona turística de l'illa, on teníem el nostre aparthotel, es troba al Valle Gran Rey, que es troba pràcticament a una hora de cotxe de l'aeroport. Doncs vinga, que no ha estat res, agafa el cotxe i a fer corbes i més corbes, muntanya amunt i muntanya avall, fins a trobar, per fi, el complex Laurisilva, el que seria el nostre campament base durant els pròxims cinc dies.
Entrem a l'apartament i ens en portem una sorpresa inesperada: les portes i finestres són de l'any de la picó! Se suposa que el complex es va fer el 1988 i es va reformar el 2003, però a mi les portes, finestres i armaris em sonaven a les que tenien els meus avis fa uns...40 anys? A més, vam descobrir que a la pica del lavabo hi campaven alegrement una bona colla de formigues (minúscules, sí, però formigues al cap i a la fi). Total, que la primera impressió que ens vam emportar del lloc no va ser precisament positiva, més tenint en compte que aquell dia ens havíem aixecat a les 4h de la matinada, que portàvem tres hores llargues d'avió, vuit hores encara més llargues d'espera a l'aeroport de Tenerife, mitja horeta més d'avió i una horeta de pujaibaixa per les meravelloses carreteres de la Gomera!
Ara, s'ha de reconèixer que tots els nostres mals es van solucionar ràpidament quan vam provar en menjar del bufet. No hi havia gaire varietat per escollir, però estava tot tan bo que ho vam acabar tastant tot i aquella nit vam poder dormir com uns reis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada