S'acaba el compte enrere!!

Buf, ja està, ja queden poques hores pel gran moment, quan per fi ens veurem les cares els meus nous alumnes d'aquest curs i jo. Però com que ara mateix no hi vull ni pensar, faré un petit parèntesi i avui parlaré d'un tema totalment oposat: el fantàstic món del barranquisme.

Doncs sí, ahir, per segona vegada a la meva vida vaig anar a baixar un barranc. El primer va ser fa uns quants anys i estava ple d'aigua, així que més que baixar, el que vam fer va ser nedar (amb el neoprè, clar) i anar saltant de tant en tant. Ahir, però, el barranc estava gairebé del tot sec, així que no tenia res a veure amb l'altre.
Les parts més tècniques de l'aventura deixo que les expliqui el meu partenaire, que jo segur que m'equivocaria. Per si de cas, perquè no posi malament els noms, el meu col·lega m'ha passat una xuleta amb algunes dades, però no ho digueu a ningú, eh? ;-)
Doncs bé, ahir al matí, amb el Mohawk i el meu cunyao Ozzy, vam anar a baixar el barranc del Torrent del Clot de Sajolida, a Montserrat. Com que es tracta d'un barranc, tota la setmana vam estar pendents del temps, perquè si plovia òbviament no hi podríem anar. Afortunadament, ens va fer sol, tot i que en arribar a Montserrat vam veure tota la muntanya coberta per la boira; però a mesura que anàvem pujant va anar marxant i al final vam haver de treure la crema solar del fons de la bossa.
Després d'una pujada interminable (o això em va semblar a mi...) vam començar el descens, perquè, com va dir aquell, 'tot el que puja, tard o d'hora baixa'. El barranc consisteix en un seguit de ressalts que, tret de quatre casos comptats, s'han de salvar amb un ràpel. Fins ara jo havia fet alguns ràpels en alguna via ferrada, però us puc assegurar que ara en sóc una experta, perquè ahir vaig fer un curset intensiu de més de tres hores! Tot i que no els vaig poder comptar, segur que en vam fer una vintena llarga. De ràpels en vam trobar per a tots els gustos: llargs (de 13, 15 i 20 metres), curts (de 3 i 6 metres), en rampa, amb desplom, amb arbustos pel mig, relliscosos, etc. Uns eren fàcils i altres més complicats. La principal dificultat que vam trobar, almenys des del meu punt de vista, van ser les petites basses d'aigua estancada i no precisament cristal·lina que hi havia al final d'alguns d'aquests ràpels (ja he dit abans que el barranc estava 'GAIREBÉ del tot sec'). La nostra marxa es va fer lenta a causa sobretot dels nostres esforços perquè la corda no anés a parar a dins d'aquests bassals...i nosaltres encara menys! Total, que al final em sembla que ens en vam sortir força bé, malgrat alguna inevitable remullada de sabates (sobretot d'una servidora, ho confesso) i una bona dutxa de la corda, que va anar a parar just al centre de la badina d'un dels últims ràpels. L'experiència m'ha servit per a dues coses:
1) per aprendre a fer ràpels gairebé amb els ulls tancats
2) per retrobar-me amb alguns dels meus músculs que tenia una mica oblidats (que tinc agulletes, vaja...sort que avui és festa...)