Avui he sentit la notícia d’un noi a qui han hagut d’ingressar a l’hospital a causa de la seva addicció als videojocs. Això que d’entrada pot semblar sorprenent, als qui treballem amb gent joveneta habitualment comencem a pensar que això és del tot normal i fins a cert punt lògic: Com no han d’acabar així els nanos si quan arriben a casa a la tarda, quan surten de l’escola, es troben que està buida i que ningú els espera per donar-los el berenar i preguntar-los què tal els ha anat el dia? I tampoc hi ha ningú que els digui que deixin ja de mirar la tele i es posin a fer els deures. O que se’n vagin a dormir quan és l’hora. Molts nens, i no tan nens, es passen les hores de la tarda (i alguns també de la nit) davant d’una pantalla, sigui del televisor o de l’ordinador, sense que ningú es preocupi per ells.
Els adolescents que vénen a l’institut, sembla que cada vegada estiguin més trastornats. Quan més temps passes amb ells t’adones que, de fet, si aquests nois acaben tenint problemes mentals, en el fons no és pas culpa seva, sinó del seu entorn familiar. En la gran majoria dels casos (per no dir tots), els individus més conflictius amb qui ens hem de barallar dia sí i dia també provenen de situacions familiars complicades: pares separats (alguns dels quals amb altres parelles i fills amb la nova parella), alcohòlics, drogoaddictes, empresonats o, fins i tot, morts. Com pot estar bé un nen de 12 o 13 anys que té, posem per cas, la mare que el va abandonar quan era petit perquè va canviar el seu marit per un altre home; el pare que beu més del compte i es despreocupa totalment del seu fill, i uns avis que, per molt bona voluntat que hi posin, són ja massa grans per ocupar-se d’un adolescent? Potser pot semblar que exagero, però us puc assegurar que m’he trobat amb casos així en la realitat.
Després, quan són a l’institut, com que solen ser una molèstia a l’aula, estem desitjant que facin els 16 anys per així poder treure’ns de sobre el problema. Cada vegada més, ens diuen que cada alumne és un món diferent i ens demanen que estiguem pendents de totes i cadascuna de les necessitats de tots i cadascun d’ells. Ens diuen, sobretot, que hem de tenir paciència amb ells. Però com podem estar pendents de les necessitats de cada individu quan tenim en una sola aula més de vint-i-cinc individus diferents, cada un amb les seves pròpies dificultats? Sincerament, ja em costa prou poder fer la meva feina en un ambient així (feina que consisteix, o hauria de consistir, en ensenyar la llengua catalana) com per, a sobre, haver d’estar pendent dels problemes psicològics de cada un dels alumnes. Tot perquè a casa seva estan massa ocupats per preocupar-se per ells. No en tenia prou amb haver de fer de policia, que ara, a més, em demanen que faci de psicòloga. Doncs francament, considero que no estic preparada per fer una cosa així, i la veritat és que tampoc m’interessa gaire estar-ho, perquè si volgués dedicar-me a resoldre els problemes psicològics de la gent estaria fent de psicòloga o educadora social o alguna cosa així, no us sembla?
4 comentaris:
Em va fer molta gràcia que fa uns anys, col·laborant amb un centre especial de treball, em van ensenyar els paràmetres a tenir en compte per calcular el grau de discapacitat d'una persona, un d'ells era si els seus pares estàven separats... personalment si els pares se'n preocupen no crec que sigui una causa de crisis greu una separació, si una crisis momentània, però millor això que bronques cada día, no?
Sort Selene!
El problema no és que els pares estiguin separats, sinó el fet que, a l'estar separats, ni un ni l'altre no s'ocupa del seu fill...
Òbviament,no tots els pares són així. Afortunadament!!
Sort que us has aclarit, perquè ja em començava a preocupar, uffff!
En tot cas jo no soc tan pessimista, penso que caldrà evaluar-ho quan arribin als 30 anys a veure què fan. I crec que faran si fa o no fa el mateix que els que ara tenen 30 anys: intentar sobreviure bonament.
No tots els nanos que tenen els pares separats són males peces. Fa un parell d'anys, per exemple, tenia un alumne que el seu pare havia estat casat amb una dona, amb qui havia tingut un fill, després s'havien separat i s'havia ajuntat amb la mare d'aquest nano. No sé si tenia més embolics familiars, a part d'aquests, però el cas és que el nano era el més feliç del món. En cap moment va semblar que tingués cap mena de problema pel fet de tenir un germanastre (o potser més, que això ja no ho sé). Del que jo em queixo és dels pares que, bé sigui amb l'excusa de la feina o bé d'aquests problemes familiars, es despreocupen totalment dels seus fills i esperen que siguem nosaltres que ens ocupem d'ells!
Publica un comentari a l'entrada