El paisatge favorit...d'una selenita

Quan fa uns mesos a TV3 van començar a anunciar un nou programa, titulat El paisatge favorit de Catalunya, vaig reflexionar sobre quin era el meu paisatge favorit i ho vaig tenir clar de seguida. Ara, m'hauria servit poc per votar en aquest programa, perquè el paisatge favorit de la Selene no es troba a Catalunya, sinó a Aragó, concretament al Pirineu aragonès: la vall de Benasque, sota l'imponent massís de Posets-Maladeta.

Ja fa uns anyets (concretament l'estiu del 2004) que amb el Mohawk vam conèixer la zona del nord de Huesca. El motiu en principi va ser merament econòmic: buscàvem un lloc baratet lluny de la costa on poder anar a passar quatre dies comptats (érem uns pobres, què voleu...) i vam descobrir que al Pirineu aragonès els preus eren lleugerament més baratets que els del Pirineu català, així que com que no teníem cap preferència en especial vam decidir anar a provar a veure què tal.

Només arribar ja vam quedar sorpresos, i no pel paisatge precisament: per arribar a la vall de Benasque s'han de travessar un parell de congostos amb carreteres d'aquelles en les que desitges no trobar cap camió o autobús que et vingui en sentit contrari. Doncs en un dels trams més estrets i amb més corbes (i menys visibilitat), mentre anàvem circulant tranquil·lament darrere tres o quatre cotxes, de sobte vam veure com l'energúmen que dúiem al darrere canviava al carril esquerre i començava a avançar-nos a tots, posant clarament la seva vida en perill i també la nostra! Nosaltres en vam sortir amb una cara d'al·lucinats, però l'avi que anava el primer de la fila no va tenir la mateixa sort, perquè l'imbècil de torn li va trencar el retrovisor i, a sobre, va continuar circulant com si no hagués passat res. Aquell dia vam aprendre que el lloc visualment és molt atractiu, però que la gent conduint és una mica suïcida (hi hem viscut altres situacions semblants), així que sempre ens fa cert respecte passar per allà.

Passat el primer ensurt, vam arribar al poble de Sesué, on vam trobar el millor càmping que hem vist mai, la Borda d'Arnaldet. El càmping no té res d'especial, però dels que hem anat coneixent durant aquests anys, no n'hem trobat cap en el que ens hi sentim tant còmodes com en aquest.

Així, aquest estiu, després d'acabar ben cansada el curs i sortir (altra vegada) escaldada de les opos, més que tenir-ne ganes, sentia la necessitat urgent d'anar novament cap allà. Necessitava la simpatia del càmping, l'aire de la muntanya, la immensitat de la vall (i potser també les seves impressionats tempestes de tarda), contemplar novament aquell paisatge que em va enamorar ja el primer cop que el vaig trepitjar.

I com cada vegada que hi hem anat (i ja en van cinc) no ens va decebre. La vall de Benasque, a part del paisatge, ofereix un munt de possibilitats: excursions per la vall més o menys llargues, i amb més o menys dificultat, kayaks, escalada, vies ferrades, etc., a part de ser un lloc excel·lent per contemplar la fauna, la flora i també les estrelles...quantes que se n'hi veuen!

A més, al costat del càmping hi ha una via ferrada i un sectoret d'escalada, així que òbviament no es pot desaprofitar l'oportunitat! Després de temps insistint, aquesta vegada el Mohawk finalment em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vellet arnés i, aprofitant que teníem la mítica botiga Barrabés tan a prop, me'n comprés un de nou. Era diumenge al matí i quan el dependent que ens el va vendre ens va dir "¿Quereis una bolsa?" li vaig respondre "No gracias, me lo llevo puesto." I gairebé va ser així, perquè un quart d'hora més tard (el temps de recórrer els cinc quilòmetres que separen el poble de Benasque del càmping) ja l'estava estrenant! I el Mohawk descobrint a la seva nova guia d'escalada a Benasque, també recentment adquirida, que hi ha als voltants més sectors d'escalada dels que coneixíem, així que tenim feina per estona!!

Però no us penseu que ens vam passar els dies escalant, eh? No! Seguint les recomanacions del "doctor" Jortx, vam intentar evitar l'escalada (cosa difícil, tenint les vies tant a tocar...) i ho vam limitar a la matinal del diumenge. El divendres al migdia vam arribar al càmping, vam muntar la tenda (com vam poder, perquè era nova i encara no sabíem com anava), vam dinar, vam esperar que el sol baixés una mica i ens en vam anar a fer la ferrata del Castellaso, que està just sobre el càmping. És una bona via, perquè no és molt llarga ni molt difícil, però té dos o tres desplomets que la fan prou interessant, a part de les vistes que es poden contemplar des de dalt.

El dissabte teníem pensat pujar a veure el llac de Cregüeña, un dels més grans del Pirineu, però la gent que hi ha anat ens ha dit que la pujada és força intensa, i donada la meva pobra condició física al final vam decidir canviar el nostre objectiu i endinsar-nos per la vall d'Estós. Vam fer un recorregut d'uns 14 quilòmetres seguint el curs del riu Estós fins pràcticament arribar a les Agulles de Perramó (on sabem que un conegut nostre hi va obrir una via d'escalada...) i tornar.

Diumenge a la tarda, estrenat ja l'arnés, a la tarda vam agafar el cotxe i vam fer el turista. Vam pujar fins al port de Sahún per la pista que va des de Chía fins a Plan, des d'on vam poder contemplar les vistes de la vall de Benasque.

Després, quan ja s'anava fent fosc, vam anar a descobrir les pistes d'esquí de Cerler, ara ben peladetes perquè no hi ha gens de neu. Per acabar de fer els burgesos, aquell vespre vam sopar d'allò més bé al restaurant del càmping, que encara no havíem provat, malgrat les vegades que hem estat allà.

Dilluns vam decidir fer una nova excursió per acabar d'amortitzar la vall i dos dels regals que em van portar els reis aquest any: el fantàstic pal de trekking i la càmera reflex que encara no hem après a fer funcionar.

Buscàvem un itinerari menys dur que el de dissabte, que havia estat una pujada constant, així que vam decidir tirar vall amunt, cap al Forau d'Aigualluts i direcció a la Forcanada i el Pas dels Aranesos.

La presència d'uns núvols amenaçadors que anaven creixent, i comptant que ens trobàvem totalment a descobert i a tres hores de camí del cotxe, van fer que abandonéssim quan ens trobàvem a una mitja hora del nostre objectiu. Malgrat això, vam fer un agradable recorregut de pràcticament vint quilòmetres que pel meu gust va ser una delícia.

Dimarts vam desmuntar la tenda i vam anar fins a Aínsa, on volíem passar una nit d'hotel. Vam intentar anar a veure el naixement del riu Yaga, a Escuaín, però ens vam trobar que el sender que hi portava estava tallat per una esllavissada (que ara, mirant per internet, he descobert que va ser l'any 2005!!!), així que ens vam limitar a contemplar el congost des de dalt, fer quatre fotos i anar a fer el turista per Aínsa.

Dimecres al matí, després d'un bon esmorzar a l'hotel, vam iniciar el nostre retorn cap a l'estrés de la civilització, prenent nota ja dels objectius per l'any vinent.

Per cert, us deixo aquí una mostra de per què dic que la vall de Benasque és el meu paisatge favorit...

Professora de secundària busca nova professió...

Fa uns dies, el Gatsaule em comentava, en un dels meus escrits, que em notava una mica cremadeta. Ara mateix li diria que sí, que té tota la raó, que em noto molt cremada amb el sistema educatiu i que ara per ara se m'està fent molt difícil pensar en positiu i mirar endavant.

Cada curs em trobo un moment o altre amb la idea que m'he equivocat de feina i que valdria més dedicar-se a alguna altra cosa menys estressant. Ja sé que hi ha molta gent que creu que la nostra feina és "un chollo", però jo no ho veig de la mateixa manera. És cert que fem "només" divuit hores de classe, però això no vol dir que treballem només divuit hores a la setmana, sinó el que he dit, que fem divuit hores de classe. Darrere les classes hi ha hores de preparació de la classe pròpiament, d'activitats, d'exàmens, de correccions de tot tipus, de reunions (amb els companys d'assignatura, amb els companys que fan classe a un mateix curs, de tot el professorat en general, dels qui fan classe a grups de reforç, per no dir les reunions de tutors d'un mateix curs, de caps de departament, de coordinadors diversos...) i, cada vegada més, de munts de paperassa burocràtica que no serveixen per a res, que ningú es mira ni es mirarà mai. I les guàrdies, no oblidem les dues, tres o quatre hores d'insuportables guàrdies que et poden caure a la setmana!

Fins aquí no hi hauria cap problema, si no fos perquè amb tota aquesta feina que fas de la millor manera possible, no tan sols ningú t'agraeix mai l'esforç ni et felicita per la feina feta, sinó que contínuament ens van posant més pals a les rodes: més burocràcia absurda; més alumnes per classe, però amb l'exigència d'atendre a les necessitats específiques de cada un d'ells; un Departament d'Educació que només es preocupa de les estadístiques i del què diran i que en lloc de donar suport al professorat, s'hi posa sistemàticament en contra; uns pares que defensen els seus nens per sobre de tot, malgrat tenir proves irrefutables del seu mal comportament; mocosos cada vegada més maleducats que saben perfectament que el sistema sempre els afavoreix a ells en lloc dels professors i se n'aprofiten tant com poden i, sobretot, la culpa de tots aquests problemes que sempre la té el professor, que no està prou ben preparat per fer bé la seva feina! És indignant.

Si escric aquest text avui en lloc d'haver-ho fet fa una setmana, quan vaig acabar el curs, és perquè ahir, després d'haver-me presentat per tercera vegada a les opos, per tercera vegada m'han suspès amb un 4 i poc. He sentit molts comentaris per animar, del tipus "és que sou molta gent per tan poques places", "no passa res, un altre any serà", etc., etc. Sí, sí, ja sé que les oposicions són un mètode de selecció com ho podria ser qualsevol altre (treure boletes d'un bombo?), però el que em molesta és que cada any m'acaben suspenent per motius burocràtics; és a dir, que ningú es preocupa de veure si faig bé o no les classes, si els nanos m'entenen, si surten ben preparats, si estan contents amb mi, etc., sinó que es limiten a demanar textos burocràtics en els quals, si no segueixes les normes al peu de la lletra, resulta que ja no serveixes per a res. Hauríeu d'haver vist la carona d'angelets que posaven els meus noiets de 4t el dia que va venir la inspectora a la classe: es van portar de meravella (com a agraiment, els vaig convidar a un chupa-chups), però això ella no ho va valorar per a res, només es va encaparrat en què no tenia posat per escrit tot allò que feia a la classe...

El tribunal de les opos té una plantilla amb tota una sèrie d'ítems que han de valorar, però que nosaltres desconeixem. Així, probablement els qui passen és perquè han tingut la sort de dir les paraules adequades en el moment adequat, mentre que els qui hem fet servir vocabulari diferent quedem com uns tontos. No vull pas dir que els qui han aprovat les oposicions no s'ho mereixin, segur que han treballat molt per aconseguir-ho, però és que jo també he treballat molt i he dedicat moltes hores a fer la maleïda programació i preparar el temari, però tot aquest esforç ha acabat sent una absoluta pèrdua de temps, perquè no m'ha servit de res.

I no només això, sinó que ara mateix estic en un moment incert, en què suposo que tindré feina el curs vinent (això m'ha promès la Generalitat, però no sé si fiar-me'n), però no sé a on aniré a parar ni quines assignatures em tocarà fer. Ja em veig el dia 1 de setembre arribant a un institut desconegut i que el director o el cap del departament em digui "aquest curs seràs tutora d'un grup de 30 nanos de 1r d'ESO, hauràs de fer la literatura universal a 2n de batxillerat i, com que ens hem quedat sense professor de clàssiques, t'hem posat també a fer llatí amb els de 4t d'ESO; ah, també tindràs el grup de reforç de 2n, amb 20 nanos a la classe, i un variable de publicitat que començaràs el segon dia de classe". ¡Toma ya! Això potser sembla exagerat, però veient com van les coses no és impossible.

Això sí, en un cas així, aniria tot el curs "de puto cul" i encara m'hauria de sentir dir que el problema és meu, perquè no estic prou preparada!!

Doncs sí, malgrat que alguns pensin que tinc la millor feina del món, jo em plantejo canviar-la. El problema és que no em veig fent una altra cosa i com que tinc una hipoteca per pagar em temo que hauré de seguir resistint, almenys un curs més...

I per si tot això no fos suficient, al poble estem de Festa Major i el cel amenaça pluja, així que em temo que aquesta nit ens quedarem amb les ganes de poder anar al nostre esperat Correfoc!!

¡Que viene el coco!

Fa uns dies que em pregunto per què aquest any s'han convocat oposicions per entrar a formar part del cos de professors de secundària. No acabo d'entendre per què demanen que hi hagi més funcionaris quan està clar que, des de fa ja algun temps, i sobretot prenent com a excusa la ja mítica crisi econòmica, s'ha iniciat una important campanya de neteja de personal.

Personalment, ja en vaig patir les conseqüències fa justament un any, quan em van dir que, malgrat que havíem fet un pacte amb la Gene amb el qual em prometien plaça segura durant dos cursos, el juny passat va aparèixer misteriosament una llista, on sortia el meu nom entre molts altres, que ens feia saber que es trencava (unilateralment) aquest pacte (per no dir que se'l passaven pel forro) i a tots els de la llista que ens havien promès dos anys de tranquil·litat ens feien fora dels llocs que ocupàvem i se suposa que havíem d'ocupar també el curs següent.

Aquest curs, però, la cosa és encara molt pitjor. Un company meu sempre diu que l'actual conseller d'educació, el sr. E.M., hi és precisament per fer "la feina bruta", és a dir, trobar qualsevol mètode, sigui el que sigui, per reduir despeses, encara que això vagi en perjudici de tot el professorat i, el que és pitjor, de tot l'alumnat.

Aquestes últimes setmanes han estat ballant moltes xifres de cara al curs vinent: quantitat d'alumnes previstos, quantitat de grups que hi haurà en cada curs i, per tant, quantitat de professors en plantilla. El curs passat ja ens vam trobar que ens van treure un grup a 4t d'ESO, cosa que ha estat un total fracàs per aquells alumnes que haurien d'haver anat en el tercer grup, que és el de reforç (cinc d'ells hauran de repetir curs, perquè aquest any no han pogut fer res de bo). Aquest any, en canvi, no perilla només aquest tercer grup de 4t, sinó que perilla un grup en cada curs si les xifres no arriben on se suposa que han d'arribar.

Fins a cert punt, entenc la pèrdua del 4t C aquest curs, ja que a 4t hi havia tan sols 50 alumnes i hauria estat una mica absurd fer tres grups, però el curs vinent, a 4t hi haurà 70 alumnes, vint més que aquest any, i tot i això el Departament ha decidit que es mantenen igualment els dos grups! A veure, jo sóc de lletres i les matemàtiques em costen una mica, però jo diria que no em surten els càlculs: 70 nanos dividits en dos grups, això vol dir...35 alumnes per classe!!!

Doncs sí, ho heu llegit bé, la gran novetat d'aquests últims dies és que les brillants mentes pensantes del Departament d'Educació han decidit que la millor manera de reduir despeses és reduir grups i així reduir professorat, cosa que vol dir menys sous per pagar. Això sí, a primària cada nen amb el seu portàtil, que segur que així aprendran molt millor que amb un mestre!

Us imagineu un grup de 1r d'ESO amb 35 nanos insuportables i impossibles de controlar? Si ja es fa difícil amb 25, com ho farem amb deu nanos més per classe?! Ja sé que alguns em direu que fa uns anys, en una aula hi podien haver fins a 40 alumnes o fins i tot més i que tots vam sobreviure i que tampoc va sortir tan malament. Hi estic d'acord, a la meva classe de primària érem 37 i 40 a la classe del costat, però us asseguro que el comportament que teníem nosaltres llavors amb el que tenen els nens d'ara no s'assembla en res.

Recordo que quan el professor ens cridava l'atenció perquè estàvem parlant, tots ens quedàvem callats mirant a terra i ningú s'atrevia a dir res més; o quan algú no portava els deures fets, no aixecava la vista de la taula i es posava tot vermell de vergonya abans de reconèixer que, efectivament, no havia fet la feina.

Ara, t'hi deixes la veu cridant per aconseguir que hi hagi silenci i ni tan sols així ho aconsegueixes. De fet, de vegades fins i tot hi ha qui diu "Ai, profe, no cridis tant, que tinc mal de cap" I quan no fan els deures, et vénen i et diuen "No els he fet, què vols que hi faci?" Quan algú arriba tard perquè s'ha adormit et deixa anar un "Què vols? M'he adormit, no és culpa meva!" Ah, no, encara serà culpa meva! O s'han deixat la feina que havien d'entregar a casa i et deixen anar un "I què vols que hi faci, m'ho he deixat a casa!" I t'ho diuen tan tranquils, com si la culpa de tot fos meva!

Em fa por pensar en el curs vinent. No em veig fent classe amb 35 nanos alhora, més si són com els impresentables que he tingut aquest curs a 1r. Ara, això sí, el Departament t'omple l'aula d'alumnes i, a sobre, t'exigeix "atenció a la diversitat". Per si no n'hi hagués prou amb haver de tenir en compte les necessitats específiques de cada un dels alumnes, aquest últim curs fins i tot ja ens han fet posar per escrit la programació individualitzada que hem hagut de fer per alguns alumnes que porten un informe psiquiàtric segons el qual tenen tantes dificultats que necessiten una programació diferent de la resta (és a dir, que pràcticament els has de fer una classe especial per a ells, mentre ALHORA estàs fent la classe per a tota la resta!).

Està clar, no? Resulta que hauré de dedicar el meu temps a la maleïda burocràcia d'anar posant inútilment sobre paper programacions, no només de cada una de les classes que tingui, sinó també la de cada alumne amb informe (total, posem-hi unes deu programacions diferents més o menys), això mentre preparo les classes del dia següent, tenint en compte que he de fer una classe diferent per a cada un dels 35 alumnes, perquè tots tenen les seves pròpies necessitats (i en un dia no tinc una sola classe, sinó tres o quatre o cinc, segons el dia), i mentre, alhora, corregeixo la feina que m'hauran entregat el dia anterior, etc.

I després resulta que hi ha mals resultats i la culpa és del professorat, que no està prou ben preparat!!

A aquests maleïts buròcrates que tenen aquestes brillants idees els haurien de tancar un dia sencer amb un grup com el dels imbècils de primer cursque he tingut aquest últim trimestre, a veure què tal se'n sortirien. Segur que als deu minuts sortirien corrent de la classe horroritzats per anar a buscar algú que els ajudés!!

Com això segueixi així, no sé pas a on anirem a parar, però està clar que les coses en lloc de millorar van empitjorant amb el temps (això sí, totes les aules amb el seu ordinador i projector, per tenir els noiets atontats amb qualsevol estúpida pel·lícula, que sembla que així aprenen més).

Quina por! I així se suposa que he d'estar motivada per passar les opos? Ja m'imagino el curs vinent alguns professors dient als seus fills: "Vinga, a dormir, que si no vindrà el Conseller d'Educació i se t'emportarà!"

Es que la quiere tanto...

"Si tu marido te pega
no te debes enfadar
te pega porqué te quiere...
...porqué te quiere pegar."

Fa anys en l'envoltori d'un d'aquells típics caramels durs de Saragossa em va sortir aquesta "poesia" que he posat aquí sobre. Han passat uns vint anys, però encara me'n recordo perfectament, potser perquè em va impressionar el seu significat.

Dilluns passat, a l'institut, ens va aparèixer una noieta de la meva tutoria amb un bon cop de puny al costat de l'ull esquerre i un petit trau al cap. Segons ella, s'ho havia fet en una caiguda, però saltava a la vista que allò era fals. Encara que ella es negués a reconèixer-ho, sembla que tothom tenia molt clar què havia passat: el seu noviet, un noi segons sembla molt gelós i possessiu de primer de batxillerat.

Reconec que la situació a mi em sobrepassa, així que ho vaig deixar en mans de la direcció del centre, que alhora ho va deixar en mans del psicopedagog, que és qui millor sabrà descobrir què va passar realment. Parlant amb un i altra, he anat descobrint detallets de la història, tot i que encara em falten moltes peces per encaixar.

Parlant amb la tutora del noi, ella estava tan o més sorpresa que jo, perquè justament el divendres anterior havia estat parlant amb el noiet (quan encara no havia passat res d'això), perquè l'havia vist molt nerviós i ell li havia dit que el problema era la nena, que el posava molt nerviós, perquè havia començat a anar amb males companyies, que feia campana de l'escola i fumava porros; que ell se'n sentia molt protector i que quan la veia comportar-se d'aquesta manera es posava furiós.

Una bona justificació per a una pallissa, sí senyor: com que no fas el que jo et dic, una bona bufetada i tot solucionat! Puc entendre que el noiet es posi nerviós veient com la seva novieta se'n va pel mal camí, però mai dels mais em convencerà del seu dret a clavar-li una bufetada (que, segons sembla, no era la primera). Estic temptada de dir "ni que fos el seu pare!", però ni que realment ho fos, que no ho és, res justifica una reacció com aquesta.

El pitjor de tot (si això no fos prou dolent), és que el dilluns, totes les noietes de 4t estaven superpreocupades per l'estat de la noia. Quan va arribar dimarts, en canvi, van començar a parlar malament d'ella, que si d'acord que no està bé que la peguin, però que si és que ella el provoca, que si va insultant i rient-se de la gent i això no pot ser, etc, etc. Dimecres gairebé ja justificaven i defensaven que el noi li hagués clavat aquell cop. I això que totes elles van de feministes i solen parlar no precisament bé dels homes! Hipocresia? Cinisme? No ho acabo d'entendre...Insisteixo, per mi, independentment de que realment la noia el provoqui, faci campana, fumi porros, etc., etc., coses que probablement són totalment certes, RES JUSTIFICA QUE LI CLAVI UNA PALLISSA!!

El que em va sorprendre més de tot (per si no ho estava prou, ja), va ser quan la meva companya, la tutora de l'altre grup de 4t, on van pràcticament totes aquestes noietes, em va comentar que una de les nenes havia estat parlant amb ella en privat i li havia dit, referint-se al noi, el que he posat com a títol del post. Això és el que entenen elles per amor? Al·lucinant!

He arribat a la conclusió que alguna cosa està fallant i molt. Com és possible que unes noies del segle XXI, suposadament feministes, que han tingut males experiències amb els homes (tipus pare que les abandona, padrastre amb qui no es porten gens bé, etc.) i que solen malparlar força d'ells, ara estiguin defensant un energumen que anomena "puta" a la seva nòvia davant de totes les seves amigues, que l'obliga a tapar-se perquè ningú la miri i que la pega quan li porta la contrària? De debò d'això en poden dir AMOR? I tan sols tenen 16-17 anys! Què passarà quan en tinguin 30 o 40?!

Hi ha una gran diferència entre AMOR i POSSESSIÓ. Hi ha gent que no és capaç de veure-la, però la diferència és enorme. Pensava que les jovenetes d'ara estaven més avançades i tenien clar que una cosa i altra no són el mateix, però aquesta setmana m'ha quedat sorprenentment clar que no és així, que (suposo que en part influenciades per la merda de sèries que veuen per televisió) segueixen amb la mateixa mentalitat de l'època medieval, en la que un home podia imposar la seva voluntat a la seva dona i aquesta no hi podia dir res ni fer res més que obeir. Que poc hem avançat...

La culpa de tot la tenen els...

Fa dies que a l'institut estem sorpresos, indignats i, sobretot, molt indecisos. El motiu és la nova idea de la Generalitat (brillant, com tantes altres de les que han tingut durant aquest curs) que ens va fer arribar la nostra estimada inspectora.

La novetat afecta els mítics exàmens de suficiència, aquells que es fan a finals de juny, quan un ja té les notes i sap quantes matèries ha suspès i té una enèssima oportunitat per intentar aprovar-les d'una vegada per totes fent un examen de mínims i etc., etc. Aquells dies en què només volten per l'institut aquells que no han fet ni brot durant la resta del curs, que han de venir a fer exàmens mentre la resta dels seus companys poden anar assaborint ja les llargues vacances que tenen per davant.

De fet, a principis de curs ja ens va arribar una avançada d'aquestes novetats. Resulta que aquest curs ja no es faran "exàmens de suficiència", sinó "exàmens extraordinaris", als quals tothom es pot presentar, tant aquells que tenen la matèria suspesa com aquells que estiguin interessats en millorar la seva nota final. Això vol dir que, suposant que tots, tots, s'hi presentessin, algú com jo tindria tan sols una tarda per corregir tots els exàmens i tenir les notes preparades per al dia següent! Afortunadament, seran pocs els qui s'hi presentaran...

Aquí ja hi trobem el primer dilema: com nassos ha de ser aquest examen? Fàcil pels qui no aproven? Difícil pels qui vulguin pujar nota? Dos exàmens amb diferents nivells? O bé un sol examen amb diferents preguntes classificades segons la seva dificultat? Sigui com sigui, un caos, vaja.

Ara, fins aquí, tot i no veure-ho del tot clar, hi estic d'acord: tots tenen dret a millorar la seva nota, tant aquells que volen passar d'un insuficient a un suficient com els qui volen passar d'un notable a un excel·lent.

Però resulta que això no és tot, perquè la senyora inspectora va fer saber al nostre senyor director que aquest any, durant aquesta setmana d'exàmens de suficiència, els noiets que ho tinguin tot aprovat no podran començar encara les seves vacances, sinó que hauran de venir igualment a l'institut, encara que no tinguin cap examen per fer!! Algú em pot explicar QUÈ PUNYETES SE SUPOSA QUE HEM DE FER AMB ELLS?!

Si encara no havia quedat prou clar que l'institut servia de guarderia, amb aquestes novetats ja no hi ha ningú que en tingui cap dubte, perquè està clar que els fan venir només perquè els pares no es queixin perquè els seu fillets comencin massa d'hora les vacances d'estiu. D'acord, però nosaltres NO SOM UN ESPLAI.

Així doncs, què hem de fer? Fer classes "normals" quan ja fa dies que tenen les seves notes finals? Ja us dic ara que per molt bona voluntat que s'hi posés, això és IMPOSSIBLE. Posar-los pel·lícules tot el sant dia? Fins i tot ells se'n cansarien aviat. Organitzar tallers o similars? Serà que no tenim prou feina amb les avaluacions finals que encara ens haurem de dedicar a buscar maneres de tenir entretinguts els noiets durant tres o quatre dies! A més, qualsevol activitat que es pugui preveure ha de tenir en compte que durant aquests dies alguns sí que estaran fent exàmens, així que no es pot organitzar cap campionat de res, ja que cada hora hi haurà nanos diferents.

Total, que deixaré d'escriure, perquè quan més hi penso més augmenta el meu mal humor. Som un CENTRE EDUCATIU, no una GUARDERIA i si volen que fem les funcions d'un esplai, que ens posin els mitjans necessaris i ens diguin com c... se suposa que ho hem de fer, perquè jo no en tinc ni idea!!

Gimcana pel Collsacabra

Aquest matí, aprofitant el "dia com el de sant Jordi" que feia, és a dir, assolellat com fa dies que rarament es veu, hem decidit anar amb els coleguitas fins a L'Esquirol, a l'Osona, a visitar la cascada del Salt de la Barra de Ferro, aprofitant la formositat que tenen tots els salts d'aigua gràcies a les contínues pluges que no paren de caure.

Hem iniciat el recorregut deixant el cotxe al costat de l'ermita romànica de sant Bartomeu Sesgorgues, ermita que ens ha costat trobar, ja que les indicacions que seguíem deien que la pista que hi porta s'iniciava al quilòmetre 8 de la carretera de l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó, segons ideologies) a Tavertet quan en realitat es troba poc abans del quilòmetre 5.

Tot i que per trobar el sender que havíem de seguir podíem haver reculat fàcilment uns metres de la pista feta en cotxe, hem seguit el recorregut de les indicacions trobades per internet (ja ho dic jo que no ens podem fiar de tot el que circula per la xarxa!), hem anat camp a través i

poc després ens hem trobat amb la primera prova de la gimcana: travessar un terreny minat de...endevineu què?

Bé, superada la primera prova del dia, ara ja no calia preocupar-se per l'estat dels nostres calçats, ja que era difícil que quedessin pitjor del que estaven en aquells moments...

Passat aquest "agradable" tram hem trobat (oh, sorpresa) la pista que porta a l'ermita. Hem caminat uns metres cap a l'esquerra i de seguida hem descobert el pal indicador del sender, és a dir, l'inici de la nostra excursió.

He de dir que quan més conec la zona del Collsacabra, més m'agrada. Trobo que el seu paisatge és impressionant, sobretot ara, amb tots els seus salts ben plens d'aigua.

Hem seguit avançant i hem passat la segona prova de la gimcana, aquesta la més senzilla: travessar una petita riera, on amablement hi han construït un pont de pedra.

Primer encreuament. Dreta o esquerra? Cap amunt o cap avall? Bé, no costa gaire de decidir, simplement es tracta de seguir els pals indicatius.

Uns metres de baixada relliscosa pel fang que cobreix tot el sòl i hem arribat al Torrent de les Gorgues, poc abans que caigui pel Salt del Tornall. Abans de creuar el torrent, a mà esquerra hem trobat un sender que ens ha portat fins a baix de la cascada, petitona, però d'allò més bonica i exuberant amb tanta aigua. Per mi, el millor del dia.

Ara sí, continuava la gimcana: creuar el torrent, suposadament saltant per unes pedres. Algú veu les pedres? Doncs nosaltres tampoc, així que els més valents no s'ho han pensat dues vegades, s'han descalçat i han creuat les congelades aigues del torrent sense gaires dificultats. Els més indecisos ens ho hem hagut de pensar una mica més, però finalment no ens ha quedat altre remei que passar també el petit riuet d'aigües gèlides. Per cert, he dit ja que l'aigua del torrent estava glaçada? Brruuuff! Quin fred!!

Entre anades i vingudes (és a dir, de perdre'ns pel camí i haver de tornar enrere, per trobar el que buscàvem) portàvem aproximadament uns dos quilòmetres recorreguts.

Hem continuat avançant pel sender, ara en sentit ascendent, fins a trobar la part superior del cingle.

De nou, un altre encreuament. Dreta o esquerra? Amunt o avall? Després d'hores i hores de dura deliveració (com podeu observar en la imatge inferior), hem decidit triar, novament, el camí de l'esquerra.

Aquest tram discorre força prop de la cinglera, cosa que permet contemplar la bonica vista del congost del torrent de les Gorgues (he de dir que la meva càmera compacta no fa gaire justícia a la bellesa del paisatge...).

Una estona més tard hem trobat la segona cascada del dia: el Salt de la Barra de Ferro. El nostre recorregut ens ha permès contemplar-la des de diversos angles, des de dalt i des de baix.

I ara us preguntareu: com han pogut veure una mateixa cascada des de dalt i des baix? des de la dreta i des de l'esquerra? Doncs molt fàcil: baixant i pujant, i saltant per damunt les aigües (bé, saltant, saltant...).

El primer que havíem de fer era creuar el torrent de la Bertrana (força més petit que el de les Gorgues), poc abans que aquest torrent baixi en picat pel Salt de la Barra de Ferro. Aquesta vegada sí, saltant per les pedres que hi havia (bé, val a dir que ara mateix n'hi ha alguna més de les que hi havia quan hi hem arribat...).

Jo he de confessar que he fet una mica de trampa (de fet, n'he fet durant tot el trajecte), perquè m'ajudava amb el meu fantàstic pal de trekking que em van portar els reis el gener passat, però que fins avui no havia trobat l'oportunitat per estrenar-lo (la veritat és que durant aquests mesos ha servit de "recogepelotas", per recuperar de sota el sofà les pilotetes de joguina de la gata..).

Passat el torrent, ens ha costat una mica localitzar el sender que baixa gairebé vertical al costat dret (o esquerre, segons com es miri...) de la cascada. En el tram de roca hi ha col·locades unes cadenes per facilitar el seu descens, però la veritat és que ens ha costat més tota la resta, ja que la sorra estava totalment molla per la pluja i relliscava en excés. Sort dels arbres!


Hem baixat a baix del barranc i hem retrobat un vell amic: el Torrent de les Gorgues. Ara, però, no baixava tan calmat com uns metres més amunt, així que fins i tot els més decidits s'ho han repensat dues vegades abans de creuar-lo. El que no havia variat gens era la temperatura de l'aigua: seguia estan gelada!!

Portàvem llavors uns cinc quilòmetres caminats, ara amunt, ara avall. Arribats al punt més baix, era moment de pujar per retornar al punt de sortida, a l'ermita de sant Bartomeu Sesgorgues.

Un cop allà, retrobats els nostres mitjans de transport, hem decidit buscar algun lloc amb taules i cadires i, sobretot, ombra, per poder muntar el pícnic i fer un bon dinar. Finalment hem optat per anar a la zona de pícnic del santuari del Far, encara que això ens suposaria una excursioneta en cotxe d'uns vint minuts. Ara, el lloc val l'esforç, ja que des del mirador del Far sí que es té una fabulosa i impressionant perspectiva de tota la zona del Collsacabra i més enllà.

Finalitzada l'excursió, amb el Mohawk ja estem discutint quina serà la nostra pròxima visita a la zona.

¿Pero, c'ha pasao?

Aquest matí, sobre les 11:30, quan me n'anava cap a la penúltima classe, m'he trobat amb el vestíbul de l'institut ple de policies: mossos, municipals i municipals del poble veí.

Primer he pensat que no és normal que vinguin tants policies a l'hora i he imaginat que potser es tractava d'alguna xerrada de seguretat vial o similar que haurien vingut a fer al centre. Em sonava que avui els de primer tenien una xerrada, però resulta que era sobre l'adolescència, així que no em quadrava que la poli hagués vingut a explicar als nens de primer curs que els sortiran grans a la cara, criaran pèl per totes bandes i, sobretot a les noies, els creixerà el cul i altres parts de la seva anatomia.

Així doncs, alguna cosa greu havia d'haver passat perquè hi hagués tanta presència policial. Recollint informacions per aquí i rumors per allà, al final més o menys he descobert de què es tractava. Resulta que la mare d'un nen (un tal Brian, que ja em direu quin nom d'anar-li a posar) de no sé quin curs, ha rebut un missatge enviat des del mòbil del seu fill dient que tenien segrestat al noiet.

La mare imagino que no haurà conservat gaire la sang freda, perquè abans de trucar a l'institut per comprovar si realment el nen hi era o no, ha anat directament a trucar a la policia per denunciar el suposat segrest. I per la presència de diversos cossos policials, imagino que deu haver telefonat a tots els telèfons que li han caigut a les mans (això o s'han passat entre ells la informació, això ja no ho sé).

Total, que els polis han vingut ràpidament cap a l'institut (pel que he sentit, ha faltat poc perquè fessin una entrada a l'estil Hollywood...), a veure si algú en sabia alguna cosa, i s'han trobat que el noiet era allà, fent classe tan tranquil com si res. Segons sembla, algú li ha pres el mòbil al nen (robat?) i s'ha entretingut fent la gracieta que òbviament no ha fet cap gràcia.

Després he sentit que els polis s'havien endut algú sospitós de ser el causant de tot plegat, malgrat que els nanos anaven dient, ben fluixet, que aquell no hi tenia res a veure perquè ells sabien qui ho havia fet.

Aquí m'he quedat, així que no sé exactament què ha passat després o com acabarà tot plegat. Així doncs, aquí deixo el post, amb la intriga de conèixer-ne el final...

Rapeleando, rapeleando

Aquest matí, seguint les indicacions de Xavier Guerrero, amb el Mohawk hem decidit canviar la dinàmica dels últims temps i hem anat a baixar un torrent sec, malgrat estar força humit per les últimes pluges: el Torrent de Santa Caterina o Fons Seca, a Collbató.

Hem deixat el cotxe a Collbató i hem iniciat una agònica (bé, agònica per mi, que estic en molt mala forma) mitja hora (un quilòmetre aproximadament) de pujada intensa (i quan dic intensa vull dir intensa) per la Drecera de Fra Gari, (que porta camí del monestir), seguint les marques blanquigrogues fins a trobar unes barres grogues pintades en una paret.

A partir d'aquí hem agafat el caminet cap a la dreta i uns 500 m més enllà hem trobat el nostre objectiu: el Torrent de Santa Caterina.

La primera impressió no ha estat gens bona, perquè es veia tot cobert de romegueres, però passats els primers metres ja hem vist que no n'hi havia per tant. Ara que, com continuï plovent tant, les maleïdes zarzamoras creixeran de mala manera per tot arreu!


Els primers sis ressalts que hem trobat en el torrent, d'uns 4 o 5 metres d'alçada, estan equipats amb cordes fixes que faciliten molt el descens.

Fins que s'arriba al primer ràpel, d'uns 25 metres de llargada. Val a dir que el torrent està molt ben equipat i que els químics per montar-hi els ràpels estan prou ben situats per no tenir cap mena de dificultat.


Després del ràpel hi ha un tros de descens suau, fins a trobar el segon ràpel, d'uns quinze metres d'alçada.

I uns metres més avall dos ressalts més, de 15 i 10 metres, que es poden baixar en un sol ràpel.

Un tram més de tranquil·litat i un nou ràpel llarguet, aquest d'uns 18 metres, amb l'afegit de tenir les parets lleugerament humides (per no dir xorrejant).

Mentre seguíem baixant tranquil·lament, hem trobat uns companys d'excursió que teníin el tema molt més dominat que nosaltres.

I poc després hem arribat a l'últim tram vertical, equipat amb cordes fixes, malgrat que nosaltres hem preferit baixar rapelant.

En honor a l'amiga Gatta, no m'he pogut estar de fotografiar aquests espècimens de no sé què que creixien als troncs dels arbres caiguts a terra.

Ara ja només quedava seguir avançant fins a arribar a l'ermita de Nostra Senyora de la Salut, on hem dinat sota els rajos del sol, tan car de veure últimament, mentre observàvem des d'allà el torrent que acabàvem de baixar, l'entrada a les coves de Collbató i la bonica perspectiva que des d'allà teníem de la nostra bona amiga, la Montse.