Aquest matí, seguint les indicacions de Xavier Guerrero, amb el Mohawk hem decidit canviar la dinàmica dels últims temps i hem anat a baixar un torrent sec, malgrat estar força humit per les últimes pluges: el Torrent de Santa Caterina o Fons Seca, a Collbató.
Hem deixat el cotxe a Collbató i hem iniciat una agònica (bé, agònica per mi, que estic en molt mala forma) mitja hora (un quilòmetre aproximadament) de pujada intensa (i quan dic intensa vull dir intensa) per la Drecera de Fra Gari, (que porta camí del monestir), seguint les marques blanquigrogues fins a trobar unes barres grogues pintades en una paret.
A partir d'aquí hem agafat el caminet cap a la dreta i uns 500 m més enllà hem trobat el nostre objectiu: el Torrent de Santa Caterina.
La primera impressió no ha estat gens bona, perquè es veia tot cobert de romegueres, però passats els primers metres ja hem vist que no n'hi havia per tant. Ara que, com continuï plovent tant, les maleïdes zarzamoras creixeran de mala manera per tot arreu!
Els primers sis ressalts que hem trobat en el torrent, d'uns 4 o 5 metres d'alçada, estan equipats amb cordes fixes que faciliten molt el descens.
Fins que s'arriba al primer ràpel, d'uns 25 metres de llargada. Val a dir que el torrent està molt ben equipat i que els químics per montar-hi els ràpels estan prou ben situats per no tenir cap mena de dificultat.
Després del ràpel hi ha un tros de descens suau, fins a trobar el segon ràpel, d'uns quinze metres d'alçada.
I uns metres més avall dos ressalts més, de 15 i 10 metres, que es poden baixar en un sol ràpel.
Un tram més de tranquil·litat i un nou ràpel llarguet, aquest d'uns 18 metres, amb l'afegit de tenir les parets lleugerament humides (per no dir xorrejant).
Mentre seguíem baixant tranquil·lament, hem trobat uns companys d'excursió que teníin el tema molt més dominat que nosaltres.
I poc després hem arribat a l'últim tram vertical, equipat amb cordes fixes, malgrat que nosaltres hem preferit baixar rapelant.
En honor a l'amiga Gatta, no m'he pogut estar de fotografiar aquests espècimens de no sé què que creixien als troncs dels arbres caiguts a terra.
Ara ja només quedava seguir avançant fins a arribar a l'ermita de Nostra Senyora de la Salut, on hem dinat sota els rajos del sol, tan car de veure últimament, mentre observàvem des d'allà el torrent que acabàvem de baixar, l'entrada a les coves de Collbató i la bonica perspectiva que des d'allà teníem de la nostra bona amiga, la Montse.
Hem deixat el cotxe a Collbató i hem iniciat una agònica (bé, agònica per mi, que estic en molt mala forma) mitja hora (un quilòmetre aproximadament) de pujada intensa (i quan dic intensa vull dir intensa) per la Drecera de Fra Gari, (que porta camí del monestir), seguint les marques blanquigrogues fins a trobar unes barres grogues pintades en una paret.
A partir d'aquí hem agafat el caminet cap a la dreta i uns 500 m més enllà hem trobat el nostre objectiu: el Torrent de Santa Caterina.
La primera impressió no ha estat gens bona, perquè es veia tot cobert de romegueres, però passats els primers metres ja hem vist que no n'hi havia per tant. Ara que, com continuï plovent tant, les maleïdes zarzamoras creixeran de mala manera per tot arreu!
Els primers sis ressalts que hem trobat en el torrent, d'uns 4 o 5 metres d'alçada, estan equipats amb cordes fixes que faciliten molt el descens.
Fins que s'arriba al primer ràpel, d'uns 25 metres de llargada. Val a dir que el torrent està molt ben equipat i que els químics per montar-hi els ràpels estan prou ben situats per no tenir cap mena de dificultat.
Després del ràpel hi ha un tros de descens suau, fins a trobar el segon ràpel, d'uns quinze metres d'alçada.
I uns metres més avall dos ressalts més, de 15 i 10 metres, que es poden baixar en un sol ràpel.
Un tram més de tranquil·litat i un nou ràpel llarguet, aquest d'uns 18 metres, amb l'afegit de tenir les parets lleugerament humides (per no dir xorrejant).
Mentre seguíem baixant tranquil·lament, hem trobat uns companys d'excursió que teníin el tema molt més dominat que nosaltres.
I poc després hem arribat a l'últim tram vertical, equipat amb cordes fixes, malgrat que nosaltres hem preferit baixar rapelant.
En honor a l'amiga Gatta, no m'he pogut estar de fotografiar aquests espècimens de no sé què que creixien als troncs dels arbres caiguts a terra.
Ara ja només quedava seguir avançant fins a arribar a l'ermita de Nostra Senyora de la Salut, on hem dinat sota els rajos del sol, tan car de veure últimament, mentre observàvem des d'allà el torrent que acabàvem de baixar, l'entrada a les coves de Collbató i la bonica perspectiva que des d'allà teníem de la nostra bona amiga, la Montse.
8 comentaris:
Veig que ja t'has tornat a deixar enredar!
M'ha fet gràcia perquè aquest torrent l'any passat el vam fer de pujada, però perquè ens vam equivocar!! Potser fins i tot les cabres que vau veure éren les mateixes...
Sí! quan ja havia publicat el post el Mohawk em va ensenyar el teu vídeo dels "cabrons" barallant-se!
Home, les que vam veure nosaltres estaven força més tranquil·les i cap de les tres tenia unes banyes tan grans!!
Estàs més malament de forma que el teu home???
Doncs ja pots apuntar-te al seu pla de fitness dels dijous =P
Jo em quedo amb la traducció al castellà de les romagueres. Digueu-me rar però no sabia que eren les zarzamoras.
Per aquí a casa passava el cas contrari, que hi havia qui no havia sentit a dir mai "romeguera"
;-)
Per cert, en català també se'n diuen "esbarzers".
I bardisses!!
ostia les bardisses!la setmana passada en un exercici de vocabulari vaig convencer la classe que "bisagra" era bardissa en lloc de frontissa... si ho diu el profe ha de ser veritat, je,je
Per cert molt maco el lloc!
hola Selene! gràcies per enrecordar-te de mi! la foto que has fet és d'un fong xilòfag, no és liquen. Salutacions!!!
Publica un comentari a l'entrada