Una més al sac!

Aquest dissabte, amb el Mohawk volíem tatxar un projecte que feia temps que teníem a la nostra llista d'objectius: baixar fins a la serra de Prades i fer les vies ferrades de la Feixa dels Colom, a Montblanc, i Grau de la Cova, a Mont-ral. Si us fixeu amb la fotografia d'aquí a sota, veureu que el cel no estava precisament amistós, fet pel qual el nostre projecte es va quedar a mitges, ja que vam poder fer la ferrata de Montblanc, però ja no vam ser a temps de fer la de Mont-ral, perquè just arribar al poble i baixar del cotxe ens va començar a ploure, poc, però suficient per treure'ns les ganes de passar fred i mullar-nos i decidir deixar-ho per un altre dia.

Per arribar a la ferrata de la Feixa dels Colom, vam deixar el cotxe a la sortida de Montblanc i vam fer una horeta de pista seguint el GR-171 fins arribar a l'ermita de sant Joan de la Muntanya, que es troba dins de la Ruta del Cister i on, segons diu un cartell, a inicis del segle XV hi va viure fins a la seva mort, el 1430, Elionor d'Aragó, germana de Jaume d'Urgell, un dels candidats a ocupar el tron del regne de Catalunya-Aragó al morir Martí I l'Humà sense successor. Finalment, pel Compromís de Casp, el tron va passar a ser ocupat per Ferran de Trastàmara, que es va convertir en Ferran I d'Aragó el 1412 (com ho domino, eh? es nota que ho vaig explicar precisament la setmana passada als meus noiets de batxillerat...).

Des de l'ermita (que estan rehabilitant des del 1993) es veu clarament el cingle Blanc de sant Joan, per on transcorre la via que anàvem a fer. Òbviament, des de dalt del cingle es pot observar l'ermita des de lluny, a més de tota la Conca de Barberà.

La via, malgrat posar que és de dificultat mitjana, jo la vaig trobar força fàcil, sobretot tenint en compte l'excel·lent equipament que té, en algun moment fins i tot excessiu (suposo que val més curar-se en salut i evitar que algú s'hi pugui fer mal) i comparant-la amb la cutreferrata que vam fer la setmana passada a Canalda...

Segons sembla, la via està pensada perquè es pugui fer en dues direccions, així que hi ha trams que es pugen, però també hi ha trams que es baixen. És una ferrata curiosa, perquè, aprofitant al màxim la poca roca que hi ha, fa una mena de 4: primer puja uns vint metres totalment verticals fins al cim del cingle.

A mitja pujada es creua amb un tram horitzontal pel qual es passarà després, però que ara toca vaignorar. Dalt del cim, s'ha de caminar cap a l'esquerra fins a arribar al final, on hi ha l'equipament amb cadena primer i escalonets després, per iniciar el descens.

I per salvar el desplom, un pal metàl·lic ben falcat a la roca.

Aquí s'inicia un flanqueig per una feixa natural, on vam trobar un tram de via que està en construcció, cosa que vol dir que, un cop acabat, la via serà més llarga i, probablement, més recargolada encara.

Passat aquest tram, vam trobar un flanqueig molt ben equipat amb clavijas en lloc d'escalonets i vam creuar el tram vertical que havíem pujat minuts abans.

Ara, però, no seguiríem amunt (si no, es convertiria en un bucle infinit), sinó que aniríem cap a la dreta, seguint de nou la feixa, fins uns quants metres més enllà, on trobaríem el tram final, també descendent.

Algun dia, quan tinguem falta de plans, anirem a repetir la via, però en sentit contrari, ja que aquesta vegada, fent-la com la vam fer, vam estar més estona baixant que pujant.

Acabada la via, vam iniciar el camí de retorn al poble. Una horeta més de baixada i de nou al costat de les muralles de Montblanc. Vam agafar el cotxe i vam anar fins a Mont-ral, però allà els núvols ja van deixar clar que no ens permetrien complir amb el nostre objectiu, així que ens vam menjar l'entrepà que portàvem per dinar i vam retornar cap a caseta.

Uns dies de descans

Fa ben bé una setmaneta, a l'institut respirem una mica més tranquils. El motiu? L'expulsió (temporal, però millor això que res) de dos dels individus més molestos (per dir-ho amb bones paraules) del curs.

Un d'ells està expulsat fins passat Nadal com a conseqüència, entre moltes altres cosetes, d'haver-li dit "puta" a una professora que l'havia trobat voltant pel pati en hores lectives i li havia dit que fes el favor d'anar cap a classe. Els que estan expulsats, perden el dret a assistir a les classes, però mantenen el dret a l'avaluació, cosa que vol dir que no se'ls pot privar de venir a fer els exàmens pertinents. Dijous passat vaig tenir un examen amb els noiets de la seva classe i, oh sorpresa, ell també s'hi va presentar! Òbviament, va deixar l'examen mig en blanc, perquè no té ni punyetera idea de de què va el llibre de lectura de què s'havia d'avaluar.

Va venir, bàsicament, a tocar el que no sona, perquè a casa es deu avorrir i a l'institut s'ho passa millor, parlant amb els companys, rient-se dels professors, etc. Ell mateix va deixar anar, al mig de l'examen i ben fort perquè tothom el sentís, que no sabia per què havia vingut, i jo no vaig poder evitar contestar que tenia tota la raó del món, que jo tampoc no ho entenia. Quan va haver acabat (és a dir, quan em va entregar el seu suposat examen), com que no tenia cap intenció de passar desapercebut (per què havia vingut, si no?), va començar a fer comentaris en veu alta, esperant que els companys deixarien de banda els seus respectius exàmens per seguir-li la corrent i apuntar-se a la gresca. Afortunadament, no li va funcionar (encara queden alumnes descents en aquest món!) i, quan ja en vaig tenir prou li vaig dir que fes el favor d'anar-se'n, que com que ja havia acabat l'examen, no podia ser allà.

Alguns companys van protestar, no perquè el fes fora, sinó perquè consideraven que ell podia marxar abans d'hora, mentre que els altres havien d'esperar a que fos l'hora de sortida. Quan el noiet va haver marxat, deixant anar un ben audible "que os den por el..." als seus companys, vaig dir als seus companys que no és que li fes el favor de deixar-lo marxar, sinó que el feia fora, perquè amb la seva actitud havia perdut el seu dret a ser allà. M'encanta poder-los fer fora així, perquè es passen el curs presumint de que passen dels estudis i bla, bla, bla, però els indigna molt el fet que se'ls prohibeixi assistir a classe. Va quedar clar amb la "floreta" que va enviar als seus companys just abans de marxar: no se'n va anar content de poder sortir abans d'hora, sinó indignat perquè l'havia fet fora d'allà.

L'altre noiet que ha estat expulsat una setmana (de moment de manera cautelar, cosa que vol dir que quan s'hagi fet l'expedient disciplinari probablement serà més temps) la va liar molt, molt, durant una hora a la classe de dibuix. Sembla que la professora que hi havia a l'aula no es va assabentar de res, perquè com que es mou molt per l'aula, mirant com els noiets van fent la feina, no va veure què estava passant darrere seu. Però al dia següent van anar sortint les informacions que van comportar l'expulsió immediata de l'individu durant una setmana. La primera informació que em va arribar a mi va ser que el nano (podria utilitzar molts qualificatius per definir-lo, però me n'estaré) havia agafat un llibre de la taula de la professora i, aprofitant que ella no el veia, va obrir la porta de l'aula i va llençar el llibre al passadís. Acabada la classe, va recollir el llibre que havia llençat i se'l va emportar.

Pensareu que, tot i que això demostra una total i absoluta falta de respecte cap a la professora, fet pel qual ja es mereix ser castigat, el fet tampoc és tan greu com per expulsar-lo cautelarment durant una setmana i obrir-li directament un expedient disciplinari. Doncs teniu raó, perquè no va ser això el que va comportar l'expulsió, sinó una altra brillant idea que va tenir aquella mateixa hora. Segons sembla, el noiet, novament aprofitant que la professora no el veia, va treure la "flauta" al mig de la classe i va omplir una ampolleta d'aigua amb certes substàncies corporals que habitualment es deixen a cal senyor Roca.

El nano, cubà d'origen, es veu que aquesta setmana vinent ha d'anar a Cuba per no sé quins motius familiar. Ja fa un mes o així que, un dia, a classe vaig comentar alguna cosa que faríem a finals de desembre i ell va fer un salt, es va posar dret i va dir "al desembre me'n vaig a Cuba, haurem de fer una festa!" comentari al qual jo vaig respondre amb un "tens raó, si te'n vas haurem de fer una festa", tot i que em sembla que no va acabar d'entendre'n el significat...

El tutor del noiet em va dir que va parlar seriosament amb la mare i li va recomanar que ja que se l'enduia uns dies a Cuba, que millor que el deixés allà, perquè aquí anava per molt mal camí i acabaria formant part d'alguna banda de futurs delinqüents. De fet, a inicis de curs ja comentaven la possibilitat que el nano, que havia estat a Cuba durant l'estiu, es quedés allà i ja no comencés el curs aquí, però no va ser així i l'hem estat aguantant fins ara. Suposo que malgrat els consells donats, la mare no en farà cas i passat Nadal el tornarem a tenir aquí, dient ben fort que ell no necessita tenir coneixements, perquè en té prou amb els seus amics, els de les gorres...Paraules textuals seves que ja deixen molt clar el seu nivell d'intel·ligència, no us sembla?

Vídeos, ferrades, bona gastronomia...i pluja!

Aquest cap de setmana, prenent com a excusa un cicle de projeccions que el Centre Excursionista de Solsona tenia previst emetre el dissabte 28 a les 22h, amb el Mohawk vam decidir complementar la visita a la capital solsonenca per augmentar la meva col·lecció de vies ferrates amb dues noves incorporacions: la ferrata Puig Arnau, que es troba a prop de Coll de Jou, i la ferrata Regina de Peramola (a Oliana), que tinc pendent de fa força temps.

Quan vam trucar al càmping Solsonès per llogar un bungalow on passar la nit, ens van dir que durant els mesos d'octubre i novembre es feien les V Jornades Gastronòmiques del Solsonès, per promocionar els productes tradicionals de la zona. El restaurant del càmping participa en aquestes Jornades amb el seu menú gastronòmic i, amb això, al càmping fan una oferta de bungalow + menú gastronòmic a un preu força raonable. No cal dir que, malgrat que en principi no era la nostra intenció, quan vam sentir parlar de bon menjar no ens ho vam pensar dues vegades i vam acceptar ràpidament l'oferta. I val a dir que no ens va decebre pas: com ens hi hem posat les botes aquests dos dies que hem estat allà!

Pel que fa a l'aspecte ferratil, ahir, tot just arribar a Solsona, vam fer acte de presència al càmping, vam deixar la bossa i vam marxar ràpidament a localitzar la ferrata Puig Arnau (que a les 14h hores havíem de ser al restaurant per tastar el seu "menú gastronòmic"!). Trobar la urbanització de Puig Arnau-Pubilló no va ser difícil. Ara, trobar les marques del GR-1 que ens havien de guiar fins a l'inici de la ferrata ja no va ser tasca tan senzilla. El cert és que vam anar donant tombs, intentant seguir les indicacions que vam trobar per Internet, ja que als primers metres no hi havia ni rastre de les conegudes marques blanc-i-vermelles.

Ara bé, a partir de trobar la primera marca, llavors el camí ja no tenia pèrdua possible, perquè anàvem veient més senyals a cada deu metres. En un petit tram del recorregut hi havia uns cartells indicadors didàctics, amb el nom dels arbres i arbustos que es podien veure a la zona. Alguns, però, sospitosament ben col·locats...no els senyals, sinó els arbres que assenyalaven, ja que, sobretot en el cas d'un petit avet i d'un minúscul teix, feia tota la sensació d'haver estat plantats allà on eren expressament per poder-hi posar el cartellet al seu davant...

I l'altra nota curiosa va ser el tronc gegant d'una heura, que vist de prop ens va recordar no sé ben bé què...

La primera idea, abans d'haver descobert l'oferta gastronòmica del càmping, era baixar amb ràpel el Salt de la Perdiu, al barranc d'Urdell, que va a parar a pocs metres de l'inici de la via ferrada, però finalment vam descartar la possibilitat i vam limitar-nos a accedir caminant a peu de via i tornar al cotxe pujant verticalment per la paret.

La ferrata de Puig Arnau-Pubilló l'afegiré a la llista de vies ferrades que he fet, però segur que no apareixerà entre les meves predilectes. No sé si els escalonets metàl·lics estaven molt mal posats o bé és que no vam acabar d'entendre la "filosofia" de la via, però no em va agradar gens com estaven distribuïts, ja que en lloc de seguir un recorregut vertical, com solen fer totes les vies ferrades, estaven posats a dreta i esquerra, cosa que no era precisament còmode. A més, entre uns i altres a estones hi havia tanta separació que algú de la meva estatura ho tenia difícil per arribar-hi. És cert que hi havia preses naturals que es podien agafar, però veient com estava de tensat el cable de vida, una no se n'acabava de fiar gaire.

Total, que no ens va acabar de convèncer. I no era tant per la dificultat de la via, sinó per la sensació de poca seguretat que teníem constantment. Bé, ja està feta i no caldrà tornar-hi. Bé, potser algun dia, a baixar el barranc que vam deixar pendent.

Això sí, l'ascens va durar l'estona justa per arribar al restaurant a temps per assaborir el remenat de bolets i botifarra blanca i negra; el timbal de puré i bacallà, acompanyat de bolets i cruixent de moniato, i el pastís de mató amb figues confitades i fruits de tardor. Deliciós.

A la tarda vam anar a fer el turista per Solsona i, per una d'aquelles casualitats tan casuals, el Mohawk es va trobar amb un company de batalles de la facultat, que és del poble, però que rarament volta per allà. Així, vam passar la tarda entretinguts recordant velles anècdotes universitàries i vam retornar al càmping, a veure què ens esperava per sopar. Per sort no va ser tan contundent com el menjar del migdia, ja que consistia en un parell de torrades de pa de pagès acompanyades d'embotit, truita, escalivada o el que volguéssim.

El cicle de projeccions s'iniciava a les 22h, però no vam poder començar a sopar fins a les 21:15h aproximadament. A mig sopar, i veient que, al pas que anàvem, no tindríem temps d'acabar de menjar a temps, vaig dir-li al Mohawk que se n'anés ell solet cap al teatre (on havia quedat amb el Jortx), que una servidora es quedava allà per poder assaborir amb tota la tranquil·litat del món el seu sopar. No hauria dit mai, quan planificàvem el cap de setmana, que acabaria sola al bungalow veient la pel·lícula d'Antena3...bé, no, veient els interessants anuncis publicitaris d'A3, interromputs de tant en tant per fragments de pel·lícula...

Diumenge al matí volíem anar a fer la ferrata d'Oliana, però previnguts pels avisos dels meteoròlegs de TV3, que portaven dies anunciant pluja per diumenge a la tarda, vam decidir preveure un pla B, per si de cas. Així, finalment, quan ens hem llevat i hem vist el cel tot ben ennuvolat com estava, hem decidit deixar la ferrata d'Oliana per un altre dia (ja veig que serà un d'aquells projectes eterns que mai trobem moment de portar a terme) i anar fins al pla de Busa, on hi ha alguns sectors d'escalada que el Mohawk i el Jortx volen explorar un dia d'aquests. Hem pogut anar fins al mirador, des d'on hem tingut l'oportunitat de contemplar la Llosa del Cavall, que desconeixia i m'ha ben impressionat.

Volíem arribar fins al Capolatell, la presó de Busa, però ja al mirador ens ha començat a espurnejar i hem decidit retornar al cotxe i anar marxant, ja que l'últim tram de la pista era molt pedregós i no estàvem segurs que el cotxe pogués passar-hi bé amb els còdols mullats. Hem donat per acabat el nostre cap de setmana ferratil-gastronòmic i hem retornat a caseta, on ens esperava, impacient com sempre, la nostra gateta.

Un, dos, tres...pica paret!

Diumenge passat, amb el Mohawk, el Jortx i el Salva, ens vam apuntar a la Segona Jornada del Kaos organitzada per la botiga esportiva Camp Base, de Granollers-Mataró. La idea consisteix en reunir una bona colla d'amics bloquers, llogar un autocar i fer una sortida a algun sector amb molta pedra perquè els fanàtics del bloc puguin passar el dia enfilant-se per les pedretes en bona i nombrosa companyia.

L'any passat es va celebrar la primera edició de les Jornades del Kaos. Va ser tot un èxit: un autocar ple, un bon dia, un bon destí (Targassone) i molta diversió (imagineu-vos cinquanta tios caminant pel costat d'una carretera, tots amb pinta sospitosa i una mena de matalàs a l'esquena...). Així doncs, calia repetir-ho.

En la primera edició no hi vaig participar, perquè si l'escalada m'interessa poc, el bloc encara menys. Sí que hi van anar, en canvi, els meus companys. S'ho van passar tan bé, que aquest any van decidir repetir experiència i, a més, em van enredar a mi perquè els acompanyés.

Aquesta segona edició es volia canviar el lloc de destí, però finalment es va decidir tornar a Targassone, perquè al cap i a la fi si una cosa funciona, per què l'has de canviar? El problema no va ser el destí, ni la quantitat de gent, ni la falta de ganes. Què va fallar, doncs? El temps! Sí, després de dies i dies de bon temps, la Segona Jornada del Kaos va anar a caure, precisament, en un dels dies més ventosos que portem de tardor. Buf, quina mandra sortir de casa amb aquell vent i fred (més tenint en compte que l'autocar sortia de Mataró a les 7h del matí!). Però el fanatisme sembla que va poder més que el mal temps, perquè malgrat els temors inicials de ser els únics de presentar-nos al punt de sortida, a l'arribar-hi ens vam trobar que pràcticament tothom ja hi era.

Amb mitja hora de retard sobre l'horari previst, vam iniciar el trajecte (amb parada a Granollers, per recollir la resta del personal i acabar d'omplir l'autocar de gent i, sobretot, de matalassos que amb prou feines cabien al maleter). I cap a Targassone hi falta gent!

El viatge es va anar allargant a causa de la lenta velocitat que portava l'autocar, tant que a estones semblava que es pararia a mitja carretera i hauríem de sortir a empènyer-lo tots plegat. Mentrestant, la gent s'entretenia mirant per la finestra i intentant endevinar quin panorama trobaríem al nostre destí.

Cap a les 11h arribàvem al túnel del Cadí i el dia seguia sent força ventós. Ara bé, la sorpresa va venir just passat el túnel: allà no hi feia vent, no, hi nevava! Vam trobar el terra tot emblanquinat i una temperatura d'aquelles que et fan trobar a faltar una bona llar de foc.

Vam parar a esmorzar a l'àrea de servei del Cadí i, ja amb la panxa plena i de nou a l'autocar, vam celebrar una assemblea per decidir què fèiem: tornàvem enrere o seguíem endavant? Comptant que allà el terra ja estava mig blanc i que la nostra destinació estava encara més al nord, vam acabar decidint per majoria que donaríem mitja volta, malgrat els vots en contra dels més fanàtics, que volien arribar a Targassone sí o sí. Democràticament, doncs, després d'haver recorregut mitja Catalunya i, el que és pitjor, haver pagat el peatge del Cadí, vam girar cua (i, per tant, vam tornar a passar pel peatge del Cadí), però no per anar cap a casa, sinó per canviar la nostra destinació: de Targassone a Savassona.

Una estoneta més de trajecte i finalment vam arribar a Savassona. Impagable la cara de la gent que hi havia en aquells moments a l'aparcament quan van veure arribar un autocar ple de fanàtics amb cara de bojos ansiosos d'enfilar-se per les parets després de cinc hores de visita turística pel centre de Catalunya.

Al final el canvi va resultar haver estat una bona idea. A Savassona no hi nevava, tot i que a estones hi bufava una mica de vent i, quan ho feia, ja podies anar ben abrigat. Ara, malgrat algunes ràfegues, el temps es va comportar i qui més qui menys tothom va poder fer alguna coseta. Alguns enfilar-se per les parets, altres preparar una paella que va fer les delícies de tots els seus comensals.

Finalment, cap a les 18h per fi vam aconseguir desenganxar les últimes "sargantanes" de les parets i ens vam dirigir cap a l'autocar, per iniciar el retorn, aquest cop sí, cap a casa. De tornada, a l'autocar es va fer el sorteig de diversos productes relacionats amb la gran afició de tots els presents. Gairebé ningú en va sortir amb les mans buides: el Salva amb una capsa de preses per rocòdrom, el Jortx amb una samarreta que, curiosament, era de la seva talla, i el Mohawk amb uns fantàstics peus de gat FiveTen que, de fet, no li van tocar a ell, sinó a la seva senyora, però, clar, com que ella no escala gaire i ja en té prou amb els peus de gat que té...

Curiosament, el trajecte de tornada fins a Mataró es va fer molt més curt que el de l'anada, no sé molt bé per què. Malgrat el vent i la neu, i el no haver pogut anar a Targassone i acabar fent una volta de cinc hores per acabar, com qui diu, escalant al costat de casa, cap dels assistents a la Segona Jornada del Kaos va perdre ni un moment el bon humor, cosa que fa preveure que hi haurà una tercera edició, tot i que esperem que sense neu ni fred.

Escalada (o no) al Collsacabra

Aquest cap de setmana, aprofitant el pla del Mohawk, el Jortx i el Gatsaule, d'anar a escalar la via Beltegeuse, que puja paral·lela al salt de Sallent (a Rupit) i acaba al mirador del salt, vaig enredar el meu partenaire per quedar-nos a dormir en un hostalet del poble i així sortir una mica de casa i oblidar-me, encara que només fos durant dos dies, de la vida quotidiana.

Dissabte, mentre els tres escaladors n'anaven fent de les seves, jo vaig estar donant voltes per la zona del Collsacabra, fent fotos de tant en tant a les tres formiguetes que anaven avançant lentament.

Com que la via es va allargar més del compte (entre una cosa i altra s'hi van passar unes sis hores, més o menys), després de tres horetes passejant amunt i avall, al final en vaig tenir prou, els vaig deixar allà, progressant lentament, i me'n vaig anar de retorn tota soleta cap a l'hostal de Rupit.

Malgrat anar sola, el trajecte no va ser del tot desagradable, ja que, al no haver de seguir el ritme dels meus companys, massa ràpid pel meu gust, vaig poder contemplar el paisatge que no havia tingut temps de veure durant l'anada. Vaig veure que la riera de Rupit estava plena de branques i arbres secs per totes bandes, probablement resultat de les nevades de l'hivern passat i alguna posterior rierada que s'ho devia endur tot cap avall. Una llàstima, perquè feia la sensació d'estar tot brut i deixat.

A l'hostal vaig aprofitar el temps per acabar de llegir un llibre que tenia a mitges de feia temps i, un cop acabat, seguir amb el joc de la Nintendo DS amb el que estic jugant últimament.

Finalment, cap a les 17:15 van arribar al poble els heroics escaladors. El Jortx i el Gatsaule van tenir el temps just per dir "adéu", perquè tots dos tenien compromisos als quals ja feien tard (com són aquests escaladors, eh?), i amb el Mohawk vam aprofitar la resta de la tarda per voltar pel poble (feina que s'acaba ràpid, perquè Rupit no és precisament gran) i amortitzar el preu de l'habitació fent el vago fins a l'hora de sopar.

Aquest matí teníem intenció d'anar a escalar (escalar altra vegada? Doncs sí, què hi farem...) a l'Agullola Xica de Rupit, però una servidora no se sentia gens inspirada, així que s'ha limitat a fer d'asseguradora mentre el seu coleguita s'enfilava dalt de l'agulla.

Després, a l'hora de dinar, hem anat a descobrir la pista que va des de Rupit fins al pantà de Sau, asfaltada, un pèl estreteta, però d'allò més bonica, sobretot ara, plagada de diverses tonalitats tardorenques. Ja feia temps que dèiem d'anar-hi i avui finalment, a falta d'una idea millor, ha estat el dia escollit.

Al pantà hi hem estat el temps just per fer la foto de rigor al campanar de st. Romà de Sau, fotografiar també els cingles del voltant, respirar l'ambient camacu que hi havia i fugir corrents d'allà. Finalment, hem acabat dinant a casa, on ens esperava impacient i malhumorada la nostra gateta, a qui queda clar que no fa cap gràcia que marxem.

Ara cap amunt, ara cap avall

Fa un temps vaig decidir fer un recull de les vies ferrades que he anat fent durant aquests últims anys. Fet el recompte final, resulta que en porto més d'una vintena. Qui ho hauria dit! A l'acabar el post em va sorgir el dubte de quantes vies d'escalada havia pujat fins ara. Anem a comprovar-ho, a veure si faig memòria...

Per començar, ja no recordo quina va ser la primera via que vaig pujar; és a dir, la primera vegada que el Mohawk em va enredar perquè em deixés penjar d'una corda. Em sona que era a ca la Montse, però sóc incapaç de dir on ni quan. Sí que començo bé el recull! Bé, anem per les que sí recordo...

Savassona (11 d'agost de 2005). Amb el Preky, la Mireia i el Guillem vam anar a passar el matí a Savassona. Jo em vaig passar l'estona contemplant els preciosos cavalls que voltaven per la zona i vigilant els núvols que de tant en tant ens anaven avisant, en forma de trons, que els tinguéssim en compte. Escalar el que seria escalar, no ho vaig fer gaire, però sí que vaig enfilar-me alguns metres fins a dalt del dau. No sé si val com a via d'escalada, ja que a Savassona bàsicament hi ha blocs per fer boulder. De totes maneres, el dau és prou gran per muntar-hi una vieta (a la part del darrere del que surt a la imatge), que deu rondar el III grau, perquè és una rampa i, a més, amb forats que semblen escalonets.

Ara, el que més recordo d'aquell matí a Savassona va ser l'haver hagut de "sortir per potes" perquè ens va anar d'un pèl que no ens enganxa una bona pedregada. Nosaltres no la vam patir gaire, però el cotxe...

Subirats (12 de febrer de 2006). Amb l'Ozzy, el Toni i la Gemma, vam anar a fer una tranquil·la matinal a Subirats. Bona part del matí vam estar acompanyats d'un pit-roig que no es movia del nostre costat i que em va deixar fotografiar-lo a poc més d'un metre de distància. Sí, sí, llavors ja tenia aquesta tendència a anar fotografiant tot el que em passa per davant...

Aquell dia no vaig escalar, però em van enredar perquè fes els primers passos d'un 6a clarament fora del meu abast. Ara, alguns metres sí que els vaig pujar.

Sòlius. A Sòlius hi he estat un parell de vegades, la primera vam quedar amb el PGB, l'Alba i família (gos inclòs) per passar el dia enfilant-nos per les parets. Aquell dia, amb tanta gent, només vaig fer una via. La segona vegada (7 de desembre de 2006) aprofitant que vam anar a passar el pont del desembre a l'Estartit, vam quedar amb l'Ozzy a Sòlius per passar una estoneta voltant per allà. Aquell dia vaig fer una altra via, malgrat que només tinc la prova gràfica d'aquesta segona. Buf, sí que duia el cabell llarg, llavors!

Montserrat. A Montserrat, terra d'escaladors, hi he estat diverses vegades i hi he pujat diverses vies, algunes d'elles de més d'un llarg.

La primera via llarga va ser a l'agulla Sens Nom (13 d'abril de 2006). L'experiència no devia ser del tot negativa, perquè l'he repetit dues vegades més, encara que en vies diferents d'agulles diferents...

La segona via llarga montserratina va ser la GAM, a l'agulla de l'Ànec (15 de juny de 2008). Com que la Sens Nom havia sortit tan bé, temps més tard vaig decidir visitar el cim d'una altra agulla. Al principi tot anava bé, fins que el clima habitual de la zona va fer acte de presència: a mitja via va començar a bufar el vent i amb poca estona tot va quedar cobert per la boira, fins al punt que no veia ni rastre de les agulles veïnes.

La tercera (i per ara última) via llarga que he pujat a Montserrat va ser l'Aresta Brucs de l'agulla del Frare Gros (28 d'agost de 2009). Aquesta vegada el temps es va comportar i no ens va fer vent ni es va veure ni mica de boira.


Margalef. A Margalef hi he estat dues vegades i no descarto tornar-hi una vegada més. El que té de bo és que hi ha un munt de zones d'escalada escampades pertot arreu i amb graus per a tots els gustos, des dels més fàcils (els meus, vaja) fins als més difícils (aquells de mira'm i no em toquis).

La primera vegada que vam visitar Margalef (18 de novembre de 2006) anàvem amb l'Ozzy, el Jordi i la Gemma. Vam estar donant voltes amunt i avall fins que finalment ens vam decidir pel sector Can Torxa. Allà hi havia vies de tot tipus, així que tothom hi va poder trobar la seva.

La segona vegada (27 d'abril de 2008) que vam passar per Margalef (bé, segona vegada que VAIG passar per Margalef, perquè els altres hi han estat més sovint) vam triar un sector allunyat de la pista, excessivament transitada pel nostre gust: el sector Xorreres, del qual només arribar-hi vam descobrir-ne ràpidament el motiu del seu nom.

Aquell dia em vaig conformar amb fer un parell de vies, malgrat que n'hi havia alguna altra que podria haver pujat. El sector ens va sorprendre molt agradablement, malgrat que quedava un pèl a l'ombra i segons com hi feia una mica d'humitat i fred.

Tivissa (19 de novembre de 2006). El dia següent a la nostra primera visita a Margalef, amb el Mohawk i l'Ozzy vam anar a fer una segona sessió d'escalada, però canviant de zona: Tivissa. Allà vaig provar per primera vegada l'escalada en llastres, però no em va acabar de convèncer.

Cuenca (1-4 de maig de 2008). Amb el Mohawk, el Jortx i l'Ozzy havíem decidit anar a passar el pont del primer de maig a la Pedriza, però un problema inesperat amb l'allotjament va fer que acabéssim anant a Cuenca. Allà, a part d'observar com els masters s'enfilaven per una i altra via, jo també hi vaig afegir el meu petit (molt petit) granet de sorra i vaig pujar dues vies de IV grau, una anomenada Sin problemas i l'altra Principiante. Em sembla que el nom de les vies ja ho diu tot...

Rupit (5 d'octubre de 2008). Aprofitant la Fira del Llibre de Muntanya que se celebrava a Rupit el cap de setmana del 4 i 5 d'octubre, amb el Mohawk vam anar a visitar aquest bonic poble i, ja que hi érem, fer una mica d'escalada. Vam anar fins a l'Agullola de Rupit a fer la via Normal, un rostoll que només val la pena per l'interessant paisatge que es veu des del seu cim.

Benasque (29 de juliol de 2009). Després d'anys passant alguns minuts de les vacances d'estiu a can Barrabés, aquesta vegada, finalment, el Mohawk em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vell arnés i en comprés un de nou. Poca estona més tard ja l'estava estrenant enfilant-me a un parell de les vies que hi ha al sector que es troba just al costat del càmping on estiuegem. Quantes vegades podrem dir tan literalment que "anem a escalar al costat de casa"? Perquè després de les vegades que hi hem estat, el càmping de la Borda d'Arnaldet ja és com casa nostra.

Tagamanent (12 d'octubre de 2009). Amb el Podarcis i la Imma, vam anar a descobrir un sector desconegut per nosaltres: el Sot de la Guillota, a Tagamanent. En teoria hi anàvem tan sols a descobrir la zona, però ja se sap que els fanàtics són molt fanàtics, així que vam acabar passant tot el matí allà, pujant i baixant parets. Aprofitant que hi havia dues vies de IV grau i que he d'amortitzar el meu arnés nou, vaig fer les vies Castell de cartes i Diagonal.

Cabacés (17 d'octubre de 2009). Aprofitant una visita familiar a les terres de l'Ebre, i la presència de l'Ozzimòbil entre nosaltres, aquest matí, amb el Mohawk i l'Ozzy hem anat a conèixer les zones d'escalada de Cabacés (Priorat). Ja feia temps que hi volíem anar, però les ressenyes aparegudes precisament aquesta setmana al Desnivel han estat com un senyal que ens ha confirmat que, efectivament, era l'hora d'anar-hi. A més, la revista ens ha estat una guia excel·lent, tant per les ressenyes com per les indicacions de com arribar als diversos sectors. Bé, la revista i també la gent del refugi cal Ferrer, que ens ha aconsellat sobre on podíem anar.

Finalment, després de donar-hi unes quantes voltes, ens hem decidit pel sector can Pistraus, a la serra de Solans. En aquest sector hi ha tretze vies, que van des d'un III a un 6a, cosa que vol dir que era ideal per a mi. Com que tampoc he volgut abusar, m'he conformat amb fer dues vies: La riera (III) i Aboriginal (IV). També he fet la meitat de Jave el Tribut (IV+) (el de la foto), però a l'arribar al sostret he decidit que ja en tenia prou i ho he deixat córrer.

Bé, fet el recompte final, tenim un total d'una vintena de vies escalades. Queda clar que com a escaladora no m'hi guanyaré pas la vida...Ara em falta fer un recull dels barrancs que he baixat...