Ara cap amunt, ara cap avall

Fa un temps vaig decidir fer un recull de les vies ferrades que he anat fent durant aquests últims anys. Fet el recompte final, resulta que en porto més d'una vintena. Qui ho hauria dit! A l'acabar el post em va sorgir el dubte de quantes vies d'escalada havia pujat fins ara. Anem a comprovar-ho, a veure si faig memòria...

Per començar, ja no recordo quina va ser la primera via que vaig pujar; és a dir, la primera vegada que el Mohawk em va enredar perquè em deixés penjar d'una corda. Em sona que era a ca la Montse, però sóc incapaç de dir on ni quan. Sí que començo bé el recull! Bé, anem per les que sí recordo...

Savassona (11 d'agost de 2005). Amb el Preky, la Mireia i el Guillem vam anar a passar el matí a Savassona. Jo em vaig passar l'estona contemplant els preciosos cavalls que voltaven per la zona i vigilant els núvols que de tant en tant ens anaven avisant, en forma de trons, que els tinguéssim en compte. Escalar el que seria escalar, no ho vaig fer gaire, però sí que vaig enfilar-me alguns metres fins a dalt del dau. No sé si val com a via d'escalada, ja que a Savassona bàsicament hi ha blocs per fer boulder. De totes maneres, el dau és prou gran per muntar-hi una vieta (a la part del darrere del que surt a la imatge), que deu rondar el III grau, perquè és una rampa i, a més, amb forats que semblen escalonets.

Ara, el que més recordo d'aquell matí a Savassona va ser l'haver hagut de "sortir per potes" perquè ens va anar d'un pèl que no ens enganxa una bona pedregada. Nosaltres no la vam patir gaire, però el cotxe...

Subirats (12 de febrer de 2006). Amb l'Ozzy, el Toni i la Gemma, vam anar a fer una tranquil·la matinal a Subirats. Bona part del matí vam estar acompanyats d'un pit-roig que no es movia del nostre costat i que em va deixar fotografiar-lo a poc més d'un metre de distància. Sí, sí, llavors ja tenia aquesta tendència a anar fotografiant tot el que em passa per davant...

Aquell dia no vaig escalar, però em van enredar perquè fes els primers passos d'un 6a clarament fora del meu abast. Ara, alguns metres sí que els vaig pujar.

Sòlius. A Sòlius hi he estat un parell de vegades, la primera vam quedar amb el PGB, l'Alba i família (gos inclòs) per passar el dia enfilant-nos per les parets. Aquell dia, amb tanta gent, només vaig fer una via. La segona vegada (7 de desembre de 2006) aprofitant que vam anar a passar el pont del desembre a l'Estartit, vam quedar amb l'Ozzy a Sòlius per passar una estoneta voltant per allà. Aquell dia vaig fer una altra via, malgrat que només tinc la prova gràfica d'aquesta segona. Buf, sí que duia el cabell llarg, llavors!

Montserrat. A Montserrat, terra d'escaladors, hi he estat diverses vegades i hi he pujat diverses vies, algunes d'elles de més d'un llarg.

La primera via llarga va ser a l'agulla Sens Nom (13 d'abril de 2006). L'experiència no devia ser del tot negativa, perquè l'he repetit dues vegades més, encara que en vies diferents d'agulles diferents...

La segona via llarga montserratina va ser la GAM, a l'agulla de l'Ànec (15 de juny de 2008). Com que la Sens Nom havia sortit tan bé, temps més tard vaig decidir visitar el cim d'una altra agulla. Al principi tot anava bé, fins que el clima habitual de la zona va fer acte de presència: a mitja via va començar a bufar el vent i amb poca estona tot va quedar cobert per la boira, fins al punt que no veia ni rastre de les agulles veïnes.

La tercera (i per ara última) via llarga que he pujat a Montserrat va ser l'Aresta Brucs de l'agulla del Frare Gros (28 d'agost de 2009). Aquesta vegada el temps es va comportar i no ens va fer vent ni es va veure ni mica de boira.


Margalef. A Margalef hi he estat dues vegades i no descarto tornar-hi una vegada més. El que té de bo és que hi ha un munt de zones d'escalada escampades pertot arreu i amb graus per a tots els gustos, des dels més fàcils (els meus, vaja) fins als més difícils (aquells de mira'm i no em toquis).

La primera vegada que vam visitar Margalef (18 de novembre de 2006) anàvem amb l'Ozzy, el Jordi i la Gemma. Vam estar donant voltes amunt i avall fins que finalment ens vam decidir pel sector Can Torxa. Allà hi havia vies de tot tipus, així que tothom hi va poder trobar la seva.

La segona vegada (27 d'abril de 2008) que vam passar per Margalef (bé, segona vegada que VAIG passar per Margalef, perquè els altres hi han estat més sovint) vam triar un sector allunyat de la pista, excessivament transitada pel nostre gust: el sector Xorreres, del qual només arribar-hi vam descobrir-ne ràpidament el motiu del seu nom.

Aquell dia em vaig conformar amb fer un parell de vies, malgrat que n'hi havia alguna altra que podria haver pujat. El sector ens va sorprendre molt agradablement, malgrat que quedava un pèl a l'ombra i segons com hi feia una mica d'humitat i fred.

Tivissa (19 de novembre de 2006). El dia següent a la nostra primera visita a Margalef, amb el Mohawk i l'Ozzy vam anar a fer una segona sessió d'escalada, però canviant de zona: Tivissa. Allà vaig provar per primera vegada l'escalada en llastres, però no em va acabar de convèncer.

Cuenca (1-4 de maig de 2008). Amb el Mohawk, el Jortx i l'Ozzy havíem decidit anar a passar el pont del primer de maig a la Pedriza, però un problema inesperat amb l'allotjament va fer que acabéssim anant a Cuenca. Allà, a part d'observar com els masters s'enfilaven per una i altra via, jo també hi vaig afegir el meu petit (molt petit) granet de sorra i vaig pujar dues vies de IV grau, una anomenada Sin problemas i l'altra Principiante. Em sembla que el nom de les vies ja ho diu tot...

Rupit (5 d'octubre de 2008). Aprofitant la Fira del Llibre de Muntanya que se celebrava a Rupit el cap de setmana del 4 i 5 d'octubre, amb el Mohawk vam anar a visitar aquest bonic poble i, ja que hi érem, fer una mica d'escalada. Vam anar fins a l'Agullola de Rupit a fer la via Normal, un rostoll que només val la pena per l'interessant paisatge que es veu des del seu cim.

Benasque (29 de juliol de 2009). Després d'anys passant alguns minuts de les vacances d'estiu a can Barrabés, aquesta vegada, finalment, el Mohawk em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vell arnés i en comprés un de nou. Poca estona més tard ja l'estava estrenant enfilant-me a un parell de les vies que hi ha al sector que es troba just al costat del càmping on estiuegem. Quantes vegades podrem dir tan literalment que "anem a escalar al costat de casa"? Perquè després de les vegades que hi hem estat, el càmping de la Borda d'Arnaldet ja és com casa nostra.

Tagamanent (12 d'octubre de 2009). Amb el Podarcis i la Imma, vam anar a descobrir un sector desconegut per nosaltres: el Sot de la Guillota, a Tagamanent. En teoria hi anàvem tan sols a descobrir la zona, però ja se sap que els fanàtics són molt fanàtics, així que vam acabar passant tot el matí allà, pujant i baixant parets. Aprofitant que hi havia dues vies de IV grau i que he d'amortitzar el meu arnés nou, vaig fer les vies Castell de cartes i Diagonal.

Cabacés (17 d'octubre de 2009). Aprofitant una visita familiar a les terres de l'Ebre, i la presència de l'Ozzimòbil entre nosaltres, aquest matí, amb el Mohawk i l'Ozzy hem anat a conèixer les zones d'escalada de Cabacés (Priorat). Ja feia temps que hi volíem anar, però les ressenyes aparegudes precisament aquesta setmana al Desnivel han estat com un senyal que ens ha confirmat que, efectivament, era l'hora d'anar-hi. A més, la revista ens ha estat una guia excel·lent, tant per les ressenyes com per les indicacions de com arribar als diversos sectors. Bé, la revista i també la gent del refugi cal Ferrer, que ens ha aconsellat sobre on podíem anar.

Finalment, després de donar-hi unes quantes voltes, ens hem decidit pel sector can Pistraus, a la serra de Solans. En aquest sector hi ha tretze vies, que van des d'un III a un 6a, cosa que vol dir que era ideal per a mi. Com que tampoc he volgut abusar, m'he conformat amb fer dues vies: La riera (III) i Aboriginal (IV). També he fet la meitat de Jave el Tribut (IV+) (el de la foto), però a l'arribar al sostret he decidit que ja en tenia prou i ho he deixat córrer.

Bé, fet el recompte final, tenim un total d'una vintena de vies escalades. Queda clar que com a escaladora no m'hi guanyaré pas la vida...Ara em falta fer un recull dels barrancs que he baixat...