Anem cap al fred!

Dimarts ens vam llevar, vam esmorzar acompanyats dels plors del petit, que estava molest perquè no l’havien deixat jugar com ell volia amb el munt de joguines que amablement li havien deixat a l'hotel, vam recollir ràpidament les quatre coses que portàvem i vam reprendre el nostre itinerari. 

Ara tocava anar a conèixer la zona sud-est de l’illa, sobretot el gran Parc Nacional de Vatnajökull, on diuen que s’hi troba la glacera més gran del món, després de la zona del pol nord i l’Antàrtida. Era curiós anar observant com canviava el paisatge d'un moment a l'altre, passant del verd intens a les zones devastades per la lava del volcà Laki, per trobar-nos després amb grans extensions de sorra ben negra a una banda i les grans llengües de la glacera Vatnajökull a l'altra.

Primer de tot vam fer uns quants quilòmetres fins a Skaftafell, on vam fer un parell de passejos, l’un a veure l’Svartifoss, una petita cascada que es caracteritza per caure paral·lela a unes parets de basalt que li donen una aparença ben curiosa, i l’altra, a veure la part final d’una de les múltiples llengües de la glacera, amb un gel ennegrit per la cendra dels seus volcans.

Ara, sens dubte, el més interessant del dia va ser la primera visió que vam tenir del Jökulsarlón, un preciós llac que s’ha format al final d’una altra de les llengües de la glacera, que està sempre replè d’icebergs de totes mides, trossets de gel de la glacera que s’han anat trencant i passen pel llac en el seu camí cap al mar.

 

 

 

Aquella nit vam dormir a Hoffell, en una guesthouse (bàsicament una casa amb habitacions rellogades) als peus d’una de les llengües de la glacera, la Hoffelljökull. Això és el que es veia des de la finestra de l’habitació: 

Vam sopar a Höfn, població que celebra no sé quan un dia dedicat a la llagosta. Vam anar a un restaurant especialitzat en aquest animal, així que ja podeu imaginar que els meus companys s’hi van posar les botes amb el sopar a base de llagostes.

El viatge dins el viatge

Diumenge vam decidir repetir dia de relax, així que aquesta vegada vam deixar el cotxe aparcat i vam anar a voltar per la ciutat. Primer de tot, després d’esmorzar còmodament, vam anar fins al museu Perlan, el museu "d’història" de la ciutat, però no per entrar al museu, sinó per pujar a la seva cúpula, des d’on hi ha una panoràmica de tota la ciutat.
 

Després vam anar fins al port, on el cap de setmana s’hi fa un mercat de productes de segona mà que tothom diu que no et pots perdre. Potser perquè no m’interessen les coses de segona mà o les antiguitats, però el mercat no em va dir gran cosa. De fet, vam entrar, vam donar una volta i vam tornar a sortir com havíem entrat. Just a fora del mercat hi ha una paradeta de hotdogs que, pel motiu que sigui, té fama de fer els millors frankfurts de la ciutat, així que vam fer-hi la paradeta obligada i ens vam quedar allà al costat, asseguts en una taula de pícnic, menjant-nos els entrepans mentre vèiem com anava creixent la cua per demanar els corresponents Pilsa. El més curiós va ser veure un grup de cinc o sis persones de mitjana edat, ben arregladets, vestits com si sortissin de missa, fent cua per menjar-se els seus hotdogs.

I a la tarda, passejada per la ciutat, a comprar les quatre cosetes que faltaven, fer la bossa i deixar-ho tot a punt pel dia següent, quan començaria el nostre “viatge dins del viatge”.

Dilluns vam iniciar el nostre petit itinerari per la zona sud de l’illa. Al matí vam agafar la Ring Road, la carretera que rodeja tota l’illa, fins a Skogar, on passaríem la nit. Durant el trajecte vam parar a fer mil fotos a la cascada Seljalandsfoss, de 60 metres d'alçada, que té la peculiaritat que es pot recórrer per darrere.

Ja a l’hora de dinar, vam deixar les coses a l’hotel on dormiríem, vam agafar el pícnic que teníem preparat i vam anar fins a Skogafoss, una impressionant cascada (diuen que és la més perfecta de l’illa) de 62 metres de caiguda, on vam dinar estirats a la gespa mentre vèiem tots els turistes com nosaltres que anaven i venien fent fotos a la cascada.

A la tarda vam agafar novament el cotxe, per anar a veure altres paisatges dels voltants...

tot i que més que paisatges, a Dyrhólaey el que vam veure van ser ocells, els puffins, el que anomenen en català frarets, o frailecillos en castellà.

Vam sopar a la població veïna de Vik–Myrdal (pizza uns i hamburguesa els altres, menjar, com els hotdogs del dia anterior, típicament islandès).

Per cert, en un prospecte de l’hotel vaig llegir que des de Vik (la zona més al sud d’Islàndia) anant cap al sud, la terra més propera és l’Antàrtida.  Reconec que em va costar una mica d’entendre, però després vaig recordar haver llegit abans de venir cap aquí que els islandesos gaudeixen d’un fi sentit de l’humor que acostuma a aparèixer en forma d’ironia. Una mostra n’és aquesta i una altra, aquesta samarreta i altres de similars que se'n riuen de la dificultat de pronunciar islandès:

Després, mentre els nostres amics posaven el nen a dormir, amb el Mohawk vam aprofitar que el dia és molt llarg per anar a veure com es ponia el sol prop de l’Skogafoss.

Per acabar bé el dia, ens en vam anar a dormir, sabent que ens trobàvem just als peus de l’Eyjafjallajökull (nom que sóc incapaç de pronunciar), el famós volcà que va deixar sense trànsit aeri tota Europa quan va decidir entrar en erupció fa cosa d’un parell d’anys (cosa que recorden perfectament els nostres companys, que en aquells moments es trobaven a l’aeroport de Tokio esperant l’avió per retornar cap a Catalunya). Per sort, aquesta vegada no va donar mostres de la seva presència, gairebé ni física, ja que durant tot el dia hi va haver uns núvols baixos que ens van impedir veure’n el seu cim, igual com ens havia passat amb l’Snaefellsjökull.

A Skogar vam veure una de les peculiaritats dels hotels de l'illa: els banys són comunitaris. Dins de cada habitació hi ha una pica al costat del llit per rentar-se la cara i les mans, però no hi ha vater ni dutxa com sol haver-hi habitualment als hotels, sinó que estan en una altra habitació que utilitza tothom, cosa que vol dir que si l'hotel està ple, en segons quines hores s'ha de fer cua per poder fer un pipí o una bona dutxa.    

Buscant el centre de la Terra

Divendres tocava relaxar-se, així que vam anar a un altre dels llocs turístics típics d’Islàndia: el Bláa Lónid, el Llac Blau (Laguna Azul en castellà o Blue Lagoon en anglès). Es tracta d’una piscina d’aigües termals on van tant turistes com islandesos. Aquesta vegada el sol no ens va acompanyar, però és igual, perquè l’aigua estava tan calenteta que era una delícia igualment.

 

 

 

L’endemà tocava anar a descobrir l’entrada al centre de la Terra. Dit d’una altra manera, vam anar a visitar la península d’Snaefellsness, on s’hi troba la glacera Snaefellsjökull, sota la qual hi ha el volcà on Jules Verne situava l’inici de l’aventura al seu Viatge al centre de la Terra. Aparentment la península no quedava gaire lluny, vist sobre el mapa sembla que estigui molt a prop de Reykjavik, però només cal dir que la península sola té 100 quilòmetres de llargada (i, òbviament, la glacera es troba a la punta més allunyada possible), així que ja us podeu imaginar. Total, dues hores i mitja de carretera passant per dos fiords, un travessat per sota a través d’un túnel de cinc quilòmetres i l’altre per dalt, per un pont molt més curt. 

Com el dia anterior, el clima no ens va acompanyar gaire i vam estar tota l’estona sota uns núvols baixos que, si bé no van deixar anar ni una gota, sí que ens van privar de veure el cim del volcà i la seva glacera. Malgrat això, l’excursió no va ser en va, ja que el paisatge que vam trobar va pagar de sobres els dos-cents quilòmetres que havíem recorregut per arribar-hi. Vam fer una petita caminada des d'Arnastapi fins a Hellnar, dos poblets situats als peus de la glacera i a tocar del mar, un recorregut d'un parell de quilòmetres gairebé pla i arran dels penya-segats.

Per cert, ja que hi som, un petit apunt filològic. No sé si us heu fixat que he parlat del Snaefellsjökull i potser aquest nom us recordarà cert altre famós volcà del qual vam sentir molt a parlar fa uns anyets, l’Eyjafjallajökull. I també hi podem trobar el Vatnajökull, el Mýrdaksjökull, el Langjökull i altres. Un bon observador podria pensar que aquesta terminació –jökull que apareix al final de tots aquests noms deu significar “volcà” en islandès. Doncs va ben encaminat, però no és exactament això: resulta que –jökull significa “glacera” i que els volcans que es troben sota aquestes glaceres ni tan sols tenen nom, sinó que els islandesos es refereixen a ells com “el volcà que es troba sota la glacera X”. Així doncs, quan fa un temps tots els telenotícies parlaven del volcà Eyjafjallajökull estaven demostrant desconèixer la realitat d’aquest país, ja que no és un volcà, sinó una glacera, i el que va entrar en erupció va ser el volcà que es troba sota el seu gel.