Rapeleando, rapeleando

Aquest matí, seguint les indicacions de Xavier Guerrero, amb el Mohawk hem decidit canviar la dinàmica dels últims temps i hem anat a baixar un torrent sec, malgrat estar força humit per les últimes pluges: el Torrent de Santa Caterina o Fons Seca, a Collbató.

Hem deixat el cotxe a Collbató i hem iniciat una agònica (bé, agònica per mi, que estic en molt mala forma) mitja hora (un quilòmetre aproximadament) de pujada intensa (i quan dic intensa vull dir intensa) per la Drecera de Fra Gari, (que porta camí del monestir), seguint les marques blanquigrogues fins a trobar unes barres grogues pintades en una paret.

A partir d'aquí hem agafat el caminet cap a la dreta i uns 500 m més enllà hem trobat el nostre objectiu: el Torrent de Santa Caterina.

La primera impressió no ha estat gens bona, perquè es veia tot cobert de romegueres, però passats els primers metres ja hem vist que no n'hi havia per tant. Ara que, com continuï plovent tant, les maleïdes zarzamoras creixeran de mala manera per tot arreu!


Els primers sis ressalts que hem trobat en el torrent, d'uns 4 o 5 metres d'alçada, estan equipats amb cordes fixes que faciliten molt el descens.

Fins que s'arriba al primer ràpel, d'uns 25 metres de llargada. Val a dir que el torrent està molt ben equipat i que els químics per montar-hi els ràpels estan prou ben situats per no tenir cap mena de dificultat.


Després del ràpel hi ha un tros de descens suau, fins a trobar el segon ràpel, d'uns quinze metres d'alçada.

I uns metres més avall dos ressalts més, de 15 i 10 metres, que es poden baixar en un sol ràpel.

Un tram més de tranquil·litat i un nou ràpel llarguet, aquest d'uns 18 metres, amb l'afegit de tenir les parets lleugerament humides (per no dir xorrejant).

Mentre seguíem baixant tranquil·lament, hem trobat uns companys d'excursió que teníin el tema molt més dominat que nosaltres.

I poc després hem arribat a l'últim tram vertical, equipat amb cordes fixes, malgrat que nosaltres hem preferit baixar rapelant.

En honor a l'amiga Gatta, no m'he pogut estar de fotografiar aquests espècimens de no sé què que creixien als troncs dels arbres caiguts a terra.

Ara ja només quedava seguir avançant fins a arribar a l'ermita de Nostra Senyora de la Salut, on hem dinat sota els rajos del sol, tan car de veure últimament, mentre observàvem des d'allà el torrent que acabàvem de baixar, l'entrada a les coves de Collbató i la bonica perspectiva que des d'allà teníem de la nostra bona amiga, la Montse.

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure

La setmana passada, amb els meus noiets de 4t d'ESO vam anar de "viatge de fi de curs" a Mallorca. Sí, ja sé que encara no estem a final de curs (encara que no queda molt per arribar-hi), però per motius d'organització del centre es va creure més convenient anar-hi just abans de Setmana Santa, mentre la resta de cursos d'ESO estaven fent el crèdit de síntesi.

Marxàvem el dissabte 28 al vespre i dissabte al matí ja estava plovent. Va començar i ja no va parar fins pràcticament una setmana més tard (més o menys el dijous, el dia que vam tornar a casa). Total, que els noiets, que tenien tanta il·lusió d'anar a Mallorca per poder banyar-se a la platja o a la piscina de l'hotel, se'n van quedar amb les ganes (fins i tot van trobar buida la piscineta del vaixell!). No acabo d'entendre aquestes ganes de platja en uns noiets que viuen al costat del mar i que tenen tota la costa del Maresme al seu abast, però el cas és que a causa del mal temps ni tan sols van arribar a veure la platja de Mallorca.

Ara bé, malgrat la pluja constant que ens va caure i que només va parar a estones, no ens vam estar quiets ni un moment. Vam tenir temps de visitar les coves d'Artà, de fer ruta turística per Palma (amb guia i tot), de fer alguns esports d'aventura (a excepció del piragüisme, pel mal estat del mar), d'anar en barquet de Sóller a la cala de Sa Calobra, de visitar una fàbrica de vidre, de comprar ensaïmades i, fins i tot, encara va sobrar una estona per fer amistat amb dues escoles més que hi havia en el mateix hotel que nosaltres, una de Toledo i l'altra de Tarragona.

Malgrat haver-se quedat sense poder banyar-se, els noiets s'ho van passar d'allò més bé, sobretot corrent amunt i avall de l'hotel, anant d'una habitació a l'altra a saludar els seus companys, ara a un ara a l'altre, com si no s'haguessin vist mai abans.

En total érem 36 noiets i 3 professors i he de dir que la valoració que en faig és molt positiva. Malgrat dormir poc, perquè havíem d'estar fent guàrdia a les nits per vigilar que ningú s'equivoqués d'habitació i acabés dormint en l'habitació d'algú altre, la veritat és que en general els nanos es van portar d'allò més bé. Mira que tenien prou motius per queixar-se, però pràcticament no van rondinar per res i, a més, encara diuen que s'ho van passar molt bé, així que, deixant de banda la pluja constant que ens va acompanyar tots i cada un dels dies que vam ser allà, sembla que tindran un bon record del viatge.

Una vaga, dues vagues, tres vagues...

Ja hi tornem a ser: dijous 19 de març (sí, sí, sant Josep) tornem a tenir vaga. En principi la vaga havia de ser només de professorat, però ja se sap que els estudiants sempre s'apunten a qualsevol sarau (diuen que sí a la vaga sense ni tan sols saber de què va), així que ara és de professors i estudiants.

La veritat és que aquesta vegada m'ho he pensat dues vegades sobre si en faria o no. Finalment he decidit que no (digueu-me esquirol), perquè crec que és una pèrdua de temps i que amb fer "un dia de festa" no s'aconseguirà res de res, però no serà perquè no tingui motius per fer-ne.

Més que estar o no estar d'acord amb les brillants idees de la nova llei d'educació (hi ha algunes coses que, francament, em fan certa por), el que comença a fer-me pujar la mosca al nas (i el motiu pel qual molta gent s'apuntarà a la vaga aquest dijous vinent) és la manera que tenen, tant el govern central com la nostrada Generalitat, de fer les coses.

Un exemple molt recent: fa una setmana, als meus noiets de la tutoria de 4t els explicàvem com funciona el nou batxillerat posat en marxa aquest mateix curs. Els dèiem que un dels canvis més importants era la possibilitat de passar el primer curs amb fins a quatre matèries suspeses i el curs següent dedicar-se a repetir aquestes matèries suspeses, però alhora podent completar l'horari amb matèries de segon curs (sempre que no fossin una segona part d'una matèria pendent de primer). Doncs bé, sis dies més tard els he hagut de dir que allò que valia la setmana passada, ara ja no val, perquè finalment els mandamases del país han decidit eliminar aquesta possibilitat.

El millor ha estat l'afegit a la notícia: com que era novetat d'aquest curs i encara no hi ha cap alumne d'aquest nou batxillerat que hagi passat a segon curs, el canvi no afecta a ningú. QUE NO AFECTA A NINGÚ?! Què me'n diuen d'aquells estudiants de primer de batxillerat que porten tot el curs confiats que amb quatre matèries suspeses podrien seguir endavant sense haver de repetir tot el curs sencer i que ara, de sobte, descobreixen que això no serà així? I d'aquells instituts modèlics que ja tenen l'horari del curs vinent mig preparat tot pensant en les importants modificacions que comportaria el fet de tenir alumnes fent mig primer i mig segon i que ara veuen que tot aquest esforç ha estat una total i absoluta pèrdua de temps? En tot cas, a qui segur que no afecta el canvi d'última hora és a les mentes pensantes que des d'un despatxet dirigeixen les nostres vides com si fóssim putxinel·lis.

Però no només el govern central resulta crispant, sinó que el nostre no es queda curt. Sobretot, ens molesta força el constum del conseller d'educació d'anar llençant globus-sonda, fent-ho públic als mitjans de comunicació sense haver-ho dit abans als implicats, a veure què tal reacciona la gent i, alhora, desviant l'atenció dels problemes realment importants. Ho dic, per exemple, per la recent brillant idea d'iniciar el curs una setmana abans i traslladar aquesta setmana de vacances al febrer, cosa que ja han dit que, si de cas, ho deixaríem per més endavant (això després d'haver causat tot el rebombori que han causat) o de l'altra brillant idea de demanar voluntaris per treballar més hores de les que els pertoca a canvi d'un sobresou (cosa que encara no he acabat d'entendre què vol dir realment).

Mentre la gent discuteix sobre aquestes propostes, cada una més increïble que l'anterior, no parla del que realment és preocupant: que hi hagi un professor de llengües clàssiques fent classes de socials perquè així s'estalvien enviar un altre professor de socials, que és el que faria falta; que hi hagi grups de primer curs d'ESO amb trenta nanos a l'aula, perquè han reduït grups i, per tant, estalviat professors, etc.

Amb uns mandamases així no m'estranya que les coses funcionin com funcionen. Això sí, quan els resultats acadèmics són negatius, la culpa sempre, sempre la tenen els profes, que no estan prou motivats (per què deu ser?) ni suficientment ben preparats per fer la seva feina, ni fan servir prou les noves tecnologies (ja se sap que un nen aprendrà molt millor a calcular fent servir una calculadora que el seu propi cervell, o sabrà escriure millor si ho fa en un teclat d'ordinador que en un paper) ni...

No només els estudiants s'equivoquen...

Fa uns dies ens va arribar un mail a l'institut que em va deixar tan sorpresa que no vaig saber si riure o plorar. Era de no sé qui de la Generalitat, secció Educació, encarregat de les proves de selectivitat o alguna cosa així.

El correu deia que en un dels llibres que estàvem treballant a literatura, a batxillerat, una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés, en l'edició que es va fer el curs passat, la primera, hi havia alguns errors en els poemes, versos canviats de lloc o fragments misteriosament desapareguts. El cas és que ens avisaven que havia sortit una segona edició corregida i que, òbviament, a les proves de selectivitat es tindria en compte aquesta segona edició, que és "la bona".

El millor del cas és que ho diuen ara, quan ja estem a mig curs i se suposa que els nanos, potser, ja hauran comprat els llibres, i quan el curs passat ja el vam estar treballant amb els alumnes que tenia llavors!

Si la cosa no m'hagués sorprès prou, encara em faltava descobrir un detallet que em va passar per alt al primer cop d'ull, però em va al·lucinar quan ho vaig llegir per segona vegada per comprovar que ho havia entès bé. Resulta que ara, fins i tot, han decidit rebatejar l'autor de l'antologia, ja que, segons el mail, el poeta que estudiem es diu Josep Vicent Estellés!!


Bufa! I després ens diuen a nosaltres que fem la feina mal feta!!

El Rector de...

A Francesc Vicent Garcia, un conegut poeta català de l'època barroca (s. XVII), se'l coneix més pel seu pseudònim que no pel seu nom. El seu pseudònim prové de la seva professió, ja que ell era el rector de...

Vallfugona
Vallfogana
Vellafogona
Vellafogana
Villafogona
Villafugona
Vallfonona
Vallforca
Vallfona

Resposta correcta: Vallfogona!

Sort que ho vaig escriure a la pissarra!!!!

Quines ventades!

Les fortes ventades que hi va haver a Catalunya la setmana passada van portar problemes per tot arreu. A casa, en lloc d'emportar-se res (el tros d'uralita que quedava al celobert ja havia sortit volant en una tanda de ventades anterior) ens va portar un regal inesperat: una gateta.

Aprofitant una estona de descans de les ràfegues de vent, amb el Mohawk ens vam arribar fins a la protectora d'animals que tenim a prop de casa (bé, a dos pobles de distància, però segueix sent a prop) a buscar algun bitxo amb el qual entretenir-me les llaaargues jornades en què el Mohawk em deixa soleta a casa per anar a escalar.

Un gos no ens va convèncer, més que res perquè cada dia s'ha de treure a passejar, cosa que em fa molta mandra. Així doncs, vam optar per un gat.

A la protectora n'hi havia de totes mides i colors, la majoria ben arraulits en els seus llitets per protegir-se del temporal. Vam pensar que seria molt difícil, per no dir impossible, triar-ne un, ja que tots ens semblaven iguals. Fins que la vam veure: una bonica gata blanca i tigrada força joveneta, que anava caminant tota sola per una banda de la gatera. Al Mohawk li va cridar l'atenció de seguida i a mi també, tot i que jo vaig preferir voltar per allà una mica més. Volta inútil, perquè en el fons sabia que ja ens havíem decidit.

A la protectora ens van explicar que la gata l'havien trobat dins d'un contenidor d'escombraries, motiu pel qual van decidir anomenar-la Conty. A mi el nom no em va agradar i després de saber-ne l'origen encara em va semblar més horrorós. Calia buscar-li un altre nom i ens hem decantat per dir-li Lilith, el nom de la primera dona, creada juntament amb Adam, que va decidir abandonar el jardí de l'Edèn per iniciativa pròpia.

La Lilith tenia un problema en una de les potes, així que el veterinari del centre ens va dir que observéssim si caminava bé o no, perquè ells allà encara no ho havien pogut comprovar. Jo no hi entenc, però veient com salta per tot arreu, sembla que el problema ja està resolt.

Ens van dir que els primers dies els gats solen ser molt tímids, que s'amaguen i no es deixen tocar, perquè se senten insegurs en un lloc nou i amb gent desconeguda, però la nostra nova amiga, potser perquè tenia moltes ganes de sortir de la gatera, no ha tingut cap mena de dificultat per adaptar-se al nostre piset. De fet, li encanta posar-se a la falda i deixar que l'acariciem mentre ronroneja durant hores i hores, cosa que ha fet ja des del primer dia.


Tot bé, oi? Doncs no, ens esperava una sorpresa inesperada. Sabíem que la gata té aproximadament uns set mesos i que entre que és joveneta, el problema de la pota i una infecció que ha tingut recentment, el veterinari havia considerat que no era moment d'esterilitzar-la. Ens va dir que esperéssim un mes, a que estigués totalment recuperada i s'hagués adaptat a tots els canvis de la seva nova vida, i que després la portéssim allà, que l'esterilitzarien, com fan amb tots els animals que passen per la protectora.

Quina és la sorpresa? Doncs que al segon dia d'estar amb nosaltres al pis se'ns va posar en zel! No ens ho esperàvem, perquè se suposa que això no passa fins a la primavera, però remirant per internet hem pogut comprovar que en té tots els símptomes.


Afortunadament, sembla que avui ja li ha passat una mica i està més tranquil·la, encara que segueix miolant quan la deixem sola. Estàvem molt preocupats, perquè vivim en un bloc de pisos d'aquells que tenen parets que semblen de fullola i temíem que tots els veïns sentissin els crits de la gata, sobretot a la nit. Parlant amb ells, ens han dit que o bé no la senten o, si la senten, no els molesta, cosa que ha estat un descans per a nosaltres, ja que no tenim ganes de tenir mals rotllos amb la comunitat.

D'aquí una setmana l'esterilitzaran, amb la qual cosa s'acabaran definitivament els crits de zel. El que serà més difícil és recuperar el nostre apreciat sofà, en el qual hem fet les nostres llaaargues i plàcides migdiades, ja que des del primer moment la Lilith ens ha deixat clar que ara és el seu territori. Per sort, el sofà té chaise-long, així que és prou gran perquè hi capiguem tots plegats. Menys mal!

El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde

Durant el primer trimestre del present curs, amb els noiets de 4t hem estat treballant la novel·la El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde, de R. L. Stevenson.

La novel·la parla d'un científic, el dr. Jekyll, que fa un experiment per aconseguir separar en dos cossos diferents les dues personalitats que hi ha en tota persona, la part bona i la part dolenta. Com ell mateix reconeix, ho fa per tenir un altre cos, diferent del del respectat doctor, amb el qual poder fer realitat, com a Hyde, tots aquells desitjos ocults que com a Jekyll no pot realitzar, ja que tacarien el bon nom i la bona reputació del científic.

Els meus noiets es van perdre en algun moment, sobretot en la part del final, però està clar que alguns es van perdre més que altres. Si no, mireu aquestes "clares" respostes:

De què tracta l'argument de El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde?

- Tracta d’un assassinat a un polític, Hyde mata a Carew i envia una carta perquè es volia transformar en Jekyll perquè així es salvaria i no aniria a la presó perquè i té por, llavors envia una carta perquè li portin les pocions i es canviés de persona, perquè s’estava amagant de la policia. Finalment no podia més amb el que havia fet i es va suïcidar.

- Doncs que primerament Jekyll anava a l’escola amb dr. Lanyon. I quan ja són grans no es veuen tant...També tenen un amic comú, que es diu Utterson, que és un advocat. Jekyll tenia un criat que es deia Poole. [...] (Una bona manera de començar la història...) Poole va anar a buscar a Utterson perquè alguna cosa estranya estava passat a casa seva (a casa de Poole, suposo). Van anar a casa de Jekyll i Poole li va dir (a Jekyll?) que estava Hyde allà dins. Així va ser, estava mort.

- Tracta d’un home que descobreix una poció per canviar de personalitat, és a dir de persona. Té una sèrie de problemes perquè sense que ell vulgui canvia de forma, desesperat ja per no trobar solució es suïcida.

- En resum, és la història de la investigació que fa l’advocat Utterson sobre el cas del dr. Jekyll i mr. Hyde, dues personalitats oposades a una mateixa persona, en la que mr. Hyde és el dolent que fa més d’un delicte.


Què en saps de Robert Louis Stevenson?

- De petit, a Stevenson li van detectar una malatia, la qual no li permeti molt moure’s de llit. Quan es va casar va decidir amb la seva dona anar a veure món. Va viatjar molt. Va escriure molt mentre estava malalt al llit ja que no tenia res més a fer.

- R. L. Stevenson és l’autor del llibre El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde. És un home una mica especial, de família una mica rara, amb molts problemes en la seva vida.

- R. L. Stevenson va néixer a Edimburg el 1850. Era molt malaltís i escrivia malalt. Viatjava molt arreu del món. El 1880 va anar a viure a Upolu i el 1894 va morir.

- El seu autor R. L. Stevenson és un home al qual des de molt petit li va agradar escriure però al llarg de la seva vida va tenir dificultats de salut per fer-ho però ell encara ho feia a més a més ja que pel seu estat viatjava molt li encantava explicar i redactar les seves aventures en els seus trajectes.


En què consisteix l'experiment del dr. Jekyll?

- Consisteix en una poció, perquè pensa que a cada persona s’hi troben dos. I vol fer-s’ho a ell mateix arriscant la seva vida.

- L’experiment d’en Jekyll consisteix en fer una pòcima en varies barreges, està tan interessat perquè és un científic i a part perquè ell volia fer tot el dolent que volgués però no volia baixar el cap en Jekyll, llavors va fer en Hyde. Pretén aconseguir fer el que volgués, però sense saber que és ell.

- El dr. Jekyll vol aconseguir les dues parts que té la bona i la mala i tenir dos personalitats en una mateixa persona i ho aconsegueix quan es pren la poció a part de canviar de personalitat també canvia físicament.

- Doncs l’experiment del doctor Jekyll consisteix, en poder fer una poció. El doctor Jekyll està interessat amb l’experiment que vol fer, perquè vol descobrir una cosa. El que pretén descobrir el doctor Jekyll es arribar a una conclusió amb l’experiment que fa.

Què li passa a mr. Carew?

- Mr. Carew el mata Hyde quan el doctor Jekyll va prendre la poció.

- Mr. Carew va ser assassinat molt tràgicament per en mr. Hyde. Quan es va transformar en el dr. Jekyll es va horroritzar tant que decidí no tornar-se a transformar en mr. Hyde, però va arribar a tal punt que es transformava sense necessitat de beure’s la poció.

Com acaba l’experiment del dr. Jekyll?

- Malament.

Cascades, cascades

Aquest matí, aprofitant que no plovia, però que ha plogut i sobretot nevat força últimament, amb el Mohawk hem decidit anar a visitar diverses cascades que ja havíem vist, però que a causa de la sequera dels últims anys quan les vam veure estaven gairebé o totalment seques.

Així doncs, hem pensat que ara, amb tanta pluja com ha caigut els últims mesos (a saber què li devia prometre el conseller Baltasar a la Moreneta!), per força havien d'estar ben ufanoses. I no ens hem equivocat pas!

El nostre objectiu eren tres cascades concretes: la Foradada de Cantonigròs, el Salt de Sallent de Rupit i el Salt de Tirabous als cingles de Santa Cília, camí de Tavertet.

Quan hem arribat al primer destí, Cantonigròs, hem tingut una sorpresa que hauríem d'haver previst, però ens ha passat per alt: la neu! Mira que fa dies que en sentim a parlar al Temps i no ho hem recordat! Per sort, la carretera estava ben neta i el camí cap a la Foradada també. Ara, això sí, els marges de la carretera estaven plens de neu i el camí ben moll de la neu ja fosa.

Sí, sí, ja sé que per a alguns la neu no té res d'especial, però per a uns maresmencs com nosaltres, que rarament veiem nevar a la costa, és un fet extraordinari. Així doncs, ja us podeu imaginar la Selene com una nena petita fent fotos a qualsevol tros de neu que veia, algunes fins i tot des de dins del cotxe en marxa!

La primera vegada que vam anar a veure la cascada de la Foradada, l'agost del 2007, estàvem en plena època de sequera, així que, malgrat que ja hi anàvem amb la idea de trobar-hi poca aigua, el que hi vam veure va ser encara molt pitjor, ja que no baixava pràcticament ni gota d'aigua per la cascada!


Malgrat tot, el lloc ens va semblar molt bonic i vam decidir que hi tornaríem algun dia després de pluges. Així doncs, avui ha estat el dia escollit i el que hi hem trobat ens ha tornat a sorprendre, però aquesta vegada per bé, ja que l'aspecte de la cascada no s'assemblava en res al que recordàvem d'un any abans.

Ben contents, hem anat ràpidament a cercar el nostre segon objectiu: el Salt de Sallent, que quan el vam veure, per allà l'any 2003 (quan ja es començava a notar la sequera), tot i no estar sec, no impressionava gaire.

Avui la seva aparença era totalment diferent.

De camí de Rupit cap al monestir de Sant Joan de Fàbregues, per on hem anat per arribar fins al Salt de Sallent, hem pogut contemplar una altra bonica cascada que, malgrat ser força modesta, m'ha semblat molt elegant i digna.

Ara ja només ens faltava el nostre tercer i últim objectiu del dia: el Salt de Tirabous. Segons el Mohawk, en aquesta cascada rarament hi ha aigua, així que no teníem gaires esperances de veure-la baixar. De fet, una servidora no només l'ha pogut contemplar des del Morro de l'Abella (des d'on també l'hem vista avui)

sinó que fins i tot n'ha baixat un trosset fent un ràpel moooolt llarg, cap allà el 2005.

cosa que confirma que realment poques vegades té aigua. Aquest és l'aspecte que tenia avui

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets. Havíem viscut un fet insòlit: veure baixar aigua pel Salt de Tirabous!

Des del mateix Morro de l'Abella hem pogut observar com ha pujat el nivell del pantà de Sau, que estava així el 6 de desembre de 2005

i així l'hem trobat avui

Ja sé que pels escaladors, excursionistes, etc. és una mala passada que plogui tant, però encara que només sigui per poder contemplar paisatges com aquests BENVINGUDA SIGUI LA PLUJA!!

Oh la la!

Aquest cap de setmana passat, aprofitant-nos una mica de l'hospitalitat d'uns bons amics que viuen a la ciutat, amb el Mohawk hem anat a fer una visita a la ciutat de l'amor, de la llum, la capital de la gastronomia, de la moda...en resum, París!

Vam agafar l'avió a Girona el divendres al vespre i amb tan sols una hora i mitja vam arribar a l'aeroport de Beauvais-Tille, a uns 80 km de la capital francesa. Allà ens esperava el que més ens preocupava del viatge, la manera de traslladar-nos des de l'aeroport fins a la ciutat. Afortunadament, la cosa va resultar molt més senzilla del que esperàvem, ja que l'autocar-llançadora que fa el trajecte d'una banda a l'altra estava esperant just a la sortida, així que no ens va costar gaire de trobar. A més, com que ja teníem els bitllets comprats via internet, només va caldre ensenyar el paperet i pujar al vehicle.

Una hora i quart més tard (sobre les onze de la nit) arribàvem davant del Palau de Congressos de París acompanyats de les exclamacions d'un parell de noietes adolescents que estaven al nostre costat i que no s'acabaven de creure que realment eren a París.

Arribats a Port Maillot, on ens va deixar l'autocar, ràpidament vam localitzar els nostres amfitrions, i vam iniciar la nostra ruta turística per la ciutat. El primer que vam conèixer va ser la part de París que veuríem més sovint durant els dos dies següents: el metro.


París està molt ben comunicat via subterrània, amb nou línies de metro i quatre de tren que arriben a tots els racons de la ciutat. Malgrat que el preu és una mica més alt que el de Barcelona (una mica, però tampoc molt), els vagons són més estrets i que en general es veu força més vellet que el transport de la nostra ciutat comtal, la valoració general que en vam fer va ser molt bona.

El matí següent, dissabte, vam posar-nos els nostres millors vestits de turista i vam iniciar, càmera en mà, el nostre recorregut per la mítica ciutat, sempre ben acompanyats pels nostres guies, gràcies als quals tot va ser molt més fàcil. El primer pas va ser fer un bon esmorzar a base d'un croissant d'ametlla que estava tremendament bo, cosa que ens va donar l'energia necessària per aguantar el llarg dia de caminades que ens esperava.

El nostre primer objectiu va ser el Centre Pompidou, (el que en podríem dir el MACBA francès) famós per la seva façana, que sembla estar en obres perpètuament, i les escales situades a l'exterior de l'edifici, que van des de baix fins a dalt de tot. No hi vam entrar; de fet, pràcticament no vam entrar en cap edifici, perquè teníem moltes coses per veure i poc temps per fer-ho tot.

Vam continuar caminant carrer avall i ens vam trobar amb aquesta font plena de curioses escultures que van fer les delícies dels més petits (és a dir, que al Mohawk, com a bon enginyer que és, li van encantar).

Vam seguir avançant fins a trobar-nos amb el Sena. El primer gran edifici que va aparèixer als nostres ulls va ser la Conciergerie o Palais de la Cité, impressionant edifici que, entre altres coses, va servir de presó durant la Revolució Francesa.


D'aquí vam anar seguint el Sena fins a arribar al lloc que més m'interessava veure de París: el museu del Louvre. He de dir que em va impressionar, perquè si normalment, quan ens trobem amb edificis mítics diem allò de "me l'imaginava més gran", en aquest cas va ser just al contrari, ja que el vaig veure molt més gran i espectacular del que m'esperava. Tampoc hi vam entrar, perquè hauríem necessitat dos dies sencers per poder contemplar tot el seu interior, però en vam tenir prou en veure'l per fora per quedar-nos bocabadats.


Però el nostre recorregut no va acabar aquí. Passant per sota l'art de triomf del Carrousel, fet construir per Napoleó Bonaparte el 1806 per commemorar les seves victòries militars, es passa el Jardí de les Tulleries i, seguint recte, s'arriba a la plaça de la Concòrdia, amb el seu obelisc de Luxor, on comença l'avinguda dels Champs-Élysées.


La plaça de la Concòrdia és el lloc on es va instal·lar la guillotina durant la Revolució Francesa. Acabava l'època del terror, es va rebatejar com a Place de la Concorde. L'obelisc de Luxor es trobava originàriament al temple de Luxor (Egipte) i va ser transportat a París el 1830, cedit a França pel llavors virrei d'Egipte Muhammad Alí.

Els Champs-Élysées, malgrat que té nom que sona a grans jardins, és una avinguda que sembla més el Passeig de Gràcia de Barcelona que altra cosa. Això sí, a l'arribar al final de l'avinguda s'hi troba el conegut arc de triomf de l'Étoile, fet construir també per Napoleó el 1806, malgrat que no va ser acabat fins el 1836.

Arribats a aquest punt, quan eren aproximadament les 14h, la gana va començar a deixar-se notar (es van acabar els efectes del croissant d'ametlles), així que vam decidir que era bona hora per anar a dinar. Després de discutir-ho uns breus moments, vam decidir que, ja que érem a la capital de la gastronomia, el millor que podíem fer era anar a dinar a un restaurant mexicà, així que vam agafar el metro i uns minuts més tard estàvem assaborint uns bons burritos en ple centre de París.

Amb les bateries plenes de nou, van reiniciar el nostre recorregut. Ara tocava la catedral gòtica de Notre-Dame, dedicada a la verge Maria, situada a la Ile de la Cité, una de les dues illes que forma el riu Sena al seu pas per la ciutat, i que es va començar a construir el 1163, malgrat que no es va acabar fins el 1220. La catedral és coneguda potser sobretot gràcies a la novel·la de Victor Hugo, El geperut de Notre-Dame, així com per les seves múltiples gàrgoles que decoren tota la façana lateral.


Ja pràcticament de nit (no oblidem que era dia 20 de desembre, per tant, el dia més curt de l'any), ens vam dirigir cap al Panteó, edifici d'estil neoclàssic del 1780, on hi ha enterrades personalitats il·lustres com Victor Hugo, Voltaire, Rousseau, Émile Zola, Marie Curie, Alejandro Dumas, etc., i on el 1851 León Foucault va instal·lar el seu conegut pèndol que demostra la rotació de la Terra.

Per ser el primer dia de turisme parisenc no estava gens malament. Però ens faltava el monument estrella de París, la tour Eiffel, construïda el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal de París. Així doncs, vam agafar novament el metro, vam travessar mitja ciutat i ens vam situar als peus de la mítica torre. Era ja de nit, així que la vam poder veure ben il·luminada. Aquests dies, des del juliol fins al desembre, la torre està il·luminada amb focus blaus en lloc dels tradicionals ataronjats per commemorar els sis mesos de presidència francesa de la Unió Europea. Pel mateix motiu, al centre de la torre hi brillaven les estrelles de la bandera europea que la feien més atractiva. No la vam arribar a veure ni de dia ni de color ataronjat, però així de color blau i amb les estrelletes ens va encantar.

A més, per celebrar el Nadal, durant cinc minuts cada hora (a l'hora en punt) la torre sencera es converteix en un mar de chispitas, com vam poder contemplar a les 20:00.

Ara sí que ja havíem complert, així que era el moment de retornar a "casa", sopar i anar a dormir per recuperar forces per l'endemà.

El diumenge al matí ens vam dirigir cap a Montmartre, a visitar el Sacré Coeur, una bonica basílica contruïda dalt del turó de Montmartre entre 1875 i 1914 amb la intenció de retre homenatge a les víctimes franceses de la guerra franco-prusiana.

Des de dalt de la cima de Montmartre es pot contemplar una panoràmica de bona part de la ciutat. Allà també hi vam veure uns altres habitants de la ciutat que no havíem conegut fins llavors: els corbs.

Ara bé, de corbs, on sí en vam veure va ser en el nostre següent destí, el Cimetière du Père-Lachaise, un dels grans cementiris de París, on s'hi troben, per exemple, les tombes d'Oscar Wilde, Chopin o Jim Morrison, entre molts altres.


Abans, de camí cap al cementiri, vam passar per davant del mític Moulin Rouge, malgrat que no vam poder fer cap foto al molí, ja que estava envoltat d'una bastida. I en el mateix carrer vam fer una parada tècnica per esmorzar, com no, un croissant acompanyat de te uns i cafè l'altra.

Vistes les tombes, vam decidir que havia arribat l'hora de dinar, així que vam tornar a agafar el metro de nou i vam travessar la ciutat per anar a menjar crepes a una creperia que ens van recomanar els nostres guies (i qui érem nosaltres per portar-los la contrària?).

Ben tips, vam sortir de la creperia i ens vam dirigir cap al que seria el nostre darrer objectiu per acabar de fer bé el turista: una volta en barca pel Sena. Comptant que la volteta va durar una hora sencera i que vam tenir la brillant idea de posar-nos a coberta en lloc de a cobert, em sembla que algú s'haurà emportat un bon refredat de record de París!

Ara sí, ben satisfets de tot allò que havíem pogut veure en tan sols dos dies (i després d'uns deu viatges en metro i tren), vam donar per finalitzada la nostra ruta turística. Vam anar a sopar a "casa" i el dia següent ens vam acomiadar au revoir dels nostres companys i vam iniciar el retorn cap a casa, aquesta vegada sense cometes.

Perigeu

En dies (nits) com avui, val la pena contemplar-me una bona estonal!!

Pels qui no ho sàpiguen, la Lluna, en el seu recorregut al voltant de la Terra, no sempre es troba a la mateixa distància, sinó que unes vegades està més a prop i altres més allunyada.

El perigeu, que és avui mateix, és el moment en què el nostre estimat satèl·lit es troba en el seu punt més pròxim al planeta, per aquest motiu es veu més gran que de costum.

Quan es troba en el punt més allunyat, s'anomena apogeu, moment en què sembla que es faci més petiteta.

Visca la burrrrrocràcia!!

Cada any la mateixa història. A inicis de cada curs, com que no tenim prou feina, en demanen des de les altes esferes que fem una programació de la nostra matèria (bé, de cada una de les asignatures que fem, perquè no en fem només una). Això vol dir que posem per escrit de manera detallada però esquemàtica allò que tenim pensat fer durant el curs sencer. En el fons es tracta simplement de burocràcia (és a dir, una total i absoluta pèrdua de temps), perquè aquestes programacions als profes ens serveixen de ben poc, per no dir absolutament de res.

D'acord, ho explicaré amb una mica més de detall, per aquells que no sou del mundillo. Fer una programació consisteix en especificar, amb més o menys detall:

- quins objectius esperem assolir durant el curs.

- quins continguts donarem, desglossats en conceptes (el que vindria a ser la teoria), procediments (posar en pràctica allò que s'ha vist teòricament) i actituds (quins valors n'han de treure els nens de tot plegat: respectar l'opinió dels companys, tenir afany de superació, respectar el material, etc.) per poder assolir aquests objectius.

- quines activitats farem per tal que els noiets assoleixin els continguts per tal de poder complir amb els objectius proposats de bon principi.

- com s'avaluarà la matèria.

- quin mètode es té previst per recuperar aquells que hagin suspès (no insistiré més en el tema...).

- quins continguts mínims (competències bàsiques, que en diuen) caldrà que tinguin els nens per poder donar per superada la matèria (és a dir, si n'hi haurà prou amb què escriguin el seu nom correctament o els demanarem que, a més, també siguin capaços d'escriure bé la data, clar que això potser ja serà massa...).

Com ja dic, es tracta simplement de burocràcia, perquè ja podeu imaginar que aquestes programacions no es poden fer de qualsevol manera, sinó que s'ha de seguir un patró molt concret i fer servir exactament el mateix vocabulari que ells proposen (ja en teniu una mostra aquí sobre: objectius, competències, conceptes, procediments, etc.), i que pot anar variant d'un curs a l'altre, perquè si no resulta que no ho estàs fent bé i, per tant, ets molt, però que molt mal profe.

A la pràctica, com que els profes ja anem prou estressats per entretenir-nos amb aquestes tonteries que, com dic, a nosaltres de poc ens serveixen (cosa que no vol dir que no tinguem un programa del nostre curs, vull dir que no ens fa falta posar-ho d'aquesta manera), normalment el que s'acostuma a fer és agafar l'índex del llibre de text que es fa servir a classe i copiar-lo en l'apartat de "conceptes", buscar quatre objectius que quedin bé amb aquests continguts i afegir-hi algunes activitats que semblin originals i, sobretot, que incloguin en alguna banda les paraules "noves tecnologies". Això si no anem directament a la guia del professor que porten aquests llibres de text, en la qual ja solen haver-hi programacions fetes; en aquest cas es fa un ràpid "retallar i enganxar" i feina feta.

Ara bé, resulta que no n'hi ha prou amb fer la programació de l'assignatura general, sinó que ara també ens hem de dedicar a fer programacions per totes i cada una de les assignatures, optatives incloses. És a dir, que aquella assignatura que faig jo aquest curs, que he preparat jo mateixa pel meu compte i que a partir del curs vinent ja ningú no tornarà a fer mai més també necessita la seva programació (es veu que si no n'hi ha no es pot fer classe, com si jo no sabés el que estic fent sense necessitat de posar-ho per escrit en un paper!).

Doncs bé, per ara, aquest curs he de fer sis programacions: la de llengua de 3r, la de llengua de 4t, la de literatura de batxillerat, més la de les tres optatives que faré aquest curs (d'aquestes que faig jo però no farà ningú més)! Ui, i espera que no me'n demanin alguna també de la tutoria, perquè al pas que anem aviat hi haurem de fer exàmens i tot!!

Per si tot plegat no fos suficient (compteu l'estona que he de perdre per fer cada programació, buscant continguts, objectius, activitats, etc. i sobretot, buscant altres programacions ja fetes per copiar-ne el vocabulari utilitzat), l'última novetat: aquest any s'han inventat una forma nova per donar-nos encara més feina. Ara resulta que, fins i tot, ens demanen que fem programacions individualitzades per aquells alumnes amb NEE (necessitats educatives específiques)!!

És a dir, que hi ha alguns alumnes que vénen a l'institut amb informes fets per vés a saber qui que diuen que necessiten una atenció individualitzada, sigui pel motiu que sigui, i que han de tenir una programació adaptada a les seves necessitats. Això no és nou, fa molts anys que es parla d'atenció a la diversitat (més parauletes d'aquestes...), però fins ara mai ens havien dit que ho haguéssim de posar per escrit! Per sort, són pocs nanos amb informe, perquè si no, ja em veig fent una programació per cada un dels 25+24+17+12+7+15+19 alumnes que tinc!!!

Això ja em sembla el colmo de la ridiculesa. Si ja trobo absurd fer una programació de les matèries optatives que faig jo i només jo i que probablement no farà ningú més, algú em pot explicar de què c... serveix que posi per escrit en un bonic esquema (que necessitaré com a mínim una hora per fer) què és el que penso fer amb aquests dos nanos que tenen informe? Què creuen que faré amb ells? Doncs el que bonament pugui, com amb tota la resta!! Potser sí que es pensen que els profes tenim la capacitat de dividir-nos en vint-i-cinc parts diferents i fer vint-i-cinc classes diferents alhora per tots i cada un dels diferents alumnes que tenim a la classe!

Maleïda burrocràcia...

La qüestió és aprovar

Dins de les moltes novetats amb les que ens trobem aquest curs (noves programacions, noves assignatures, etc.), un altre aspecte que canvia és el tema de les avaluacions. Bé, canviar, canviar, molt no canvia, simplement es complica encara una mica més.

Sempre he sentit a dir que, quan algú passa al curs següent tenint pendents una o dues matèries del curs anterior, durant aquest curs següent ha de recuperar aquestes matèries pendents del curs anterior. Per no complicar-nos massa la vida, habitualment el que fan tots els departaments és dir: si l'alumne en qüestió aprova com a mínim el primer trimestre del curs següent (o, millor, tot el curs següent), se li aprova automàticament el curs anterior, ja que se suposa que si ha estat capaç d'aprovar, per exemple, el quart curs és perquè com a mínim ha assolit els coneixements del tercer.

Fins aquí no hi ha cap novetat, perquè, com dic, la idea de les recuperacions de matèries pendents de cursos previs sempre hi ha sigut. Ara bé, la brillant idea que han tingut las mentes pensantes aquest any ha estat que per tal d'aprovar matèries suspeses de cursos anteriors no n'hi ha prou amb aprovar el curs present, ni tampoc n'hi ha prou posant un examen de recuperació, sinó que s'ha d'avaluar amb alguna cosa més.

ÉS a dir, com que no tenim prou feina amb el nostre curs present, ara resulta que també ens hem de preocupar de veure qui té la matèria suspesa dels curs passat i posar-los una feina extra ( que com dic no pot ser només un examen), per tal que aprovin la matèria dels curs anterior. Això tenint en compte que el profe que ha de fer tota aquesta feina per començar no sap qui va suspendre el curs anterior, no va tenir els nanos el curs anterior, no sap què van fer o deixar de fer ni què és exactament el que ha de recuperar. Doncs res, ¡buscate la vida!

Per si amb tot aquest rotllo no n'hi hagués prou, a més, resulta que, i això sí que és novetat, a partir d'ara s'hauran de fer recuperacions de cada trimestre suspès. És a dir, que aquells noiets que em suspenguin ara el primer trimestre (que al pas que anem seran uns quants...), durant el segon trimestre els hauré de posar feina extra per recuperar aquest primer trimestre suspès. Si seguim així, no hi ha manera d'avançar amb res, perquè contínuament haurem de tornar sobre el que ja s'ha fet, amb la qual cosa no es pot fer cosa nova.

Per entendre'ns, un exemple: si un noiet suspèn el primer trimestre de 3r d'ESO, al segon trimestre se li farà una recuperació per aprovar-lo. Si segueix suspenent, al tercer trimestre tindrà una nova oportunitat per aprovar-lo. Si tot i això, encara no se'n surt, hi ha una prova extraordinària al juny (que ara ja no és suficiència, sinó prova extraordinària, cosa que vol dir que no només s'hi presentaran els que hauran suspès, sinó que hi podrà anar qualsevol alumne que vulgui pujar nota. Apa, més feina, que no ha estat res!). Si, malgrat tot, no aprova la matèria, doncs no passa res, perquè la podrà aprovar tranquil·lament el curs següent, però no amb un sol examen (si no fa la feina al primer trimestre, doncs ni poses més pel segon i, si tampoc la fa, doncs al tercer i el que faci falta! I potser encara hi haurà proves extraordinàries al juny per aprovar les matèries del curs anterior! Això últim és broma, però al pas que anem...).

Conclusió: no hi poden haver suspesos, s'ha d'aprovar sí o sí. Si un nen suspèn per manta, se li fa una recuperació; si no l'aprova perquè no s'ha molestat ni en obrir el llibre, se li fa una altra recuperació (que òbviament haurà de ser més senzilla, perquè si no ha aprovat abans, no ho farà ara); si continua suspenent, doncs una altra recuperació; i així ad eternum fins que, sigui com sigui, al final acabi sortint de l'institut amb totes les matèries aprovades sense haver agafat un bolígraf en, com a mínim, quatre anys, simplement per haver estat capaç d'escriure bé el seu nom. El que compta aquí són les estadístiques i el nombre de títols que es donen, la resta és irrellevant.

I després encara s'omplen la boca parlant de qualitat...

I això uns bons estudiants-II

No m'ho puc creure: ho han tornat a fer!! Fa uns dies rondinava perquè els meus cinc noiets de literatura havien estat misteriosament abduïts (veure aquí). Doncs bé, després de la bronca que els va caure, esperava que no se'ls acudiria tornar-ho a fer, però m'equivocava: avui, els ara set alumnes que tinc a literatura han tornat a desaparèixer amb tota la barra del món!! Sí, ara són set, perquè un parell de nanos han decidit canviar de modalitat, del batxillerat social a l'humanístic (suposo que per veure si en l'humanístic poden aprovar més fàcilment i treballant menys).

L'altre vegada que ho van fer després em van venir amb una historieta que no es creien ni ells mateixos. Em van dir que, com que no m'havien vist en tot el matí, ells solets, sense que ningú els digués res, havien deduït que no hi era, així que havien anat a preguntar al conserge i ell els havia dit que tampoc m'havia vist (cosa que no vol dir necessàriament que no hi fos, perquè està clar que hi era!!) i, òbviament, en lloc d'anar a la classe a veure si realment la profe hi era o no hi era, van decidir que no hi era i van marxar tan feliços.

El millor és que la classe anterior la fan a l'aula just al costat de la que ens tocava, i jo no hi vaig arribar precisament tard (de fet, vaig ser d'allò més puntual), cosa que vol dir que l'excusa no s'aguanta, perquè si no em van veure ni jo vaig tenir temps de veure'ls marxar, vol dir que quan va acabar la classe d'anglès que fan just abans van sortir esperitats com perseguits pel dimoni, ràpidament, no fos cas que jo hi fos, els veiés i llavors no tinguessin excusa per fotre el camp.

Ara, avui s'han superat, perquè no han faltat només a la meva classe, sinó també a les dues anteriors! Això vol dir que a l'hora del pati han sortit de l'institut (els de batxillerat poden sortir a esmorzar fora, si volen) i ja no han tornat a entrar. A les 13:35, mentre esperava a l'aula que apareguessin (tot i que no sé per què, ja m'olorava que no ho farien...), ha passat per allà un coleguita que m'ha posat al dia de la situació. Ell és el seu profe de llengua catalana i resulta que, precisament avui, després de l'hora del pati, els noiets tenien un examen amb ell. Això ho explica tot: han marxat per no fer l'examen i ja no han tornat!

No sé en què deuen pensar aquests noiets o què esperen treure'n de la seva gracieta, perquè està clar que el profe no els deixarà fer l'examen un altre dia, així que hi tindran tots un zero ben rodonet. Això, sense tenir en compte les bronques que s'emportaran per la seva malfeta, perquè la primera vegada vaig ser força benèvola amb ells, però aquesta vegada no penso ser-ho tant.

El meu company ja ha decidit que a partir d'ara tots els exàmens que hagin de fer els els posarà els divendres i jo m'estic rumiant de posar-los un examen "sorpresa" per la pròxima classe, que no seria exactament "sorpresa", perquè està clar que jo, avui mateix, els he dit clarament que el pròxim dia faríem l'examen, o no? Suposo que al final no ho faré, perquè ara no em ve de gust posar un altre examen i haver-lo de corregir després, però de moment no descarto la idea...

Un nou dia festiu anomenat VAGA

Ja fa dies (de fet, em sembla que des d'inici de curs) que sento dir que el dia 13 de novembre hi havia convocada una vaga dels sindicats de professors (a la qual, com pràcticament sempre, s'han apuntat també els d'estudiants) per queixar-se de la nova llei d'educació tot just estrenada.

Doncs bé, finalment ha arribat el dia assenyalat i efectivament avui s'ha fet vaga. Havia pensat desfogar-me una mica aquí expressant què en penso dels sindicats i les seves vagues, però remirant entrades anteriors del blog (estava segura que no seria la primera vegada que parlava d'aquest tema) m'he trobat amb això, del 25 d'octubre de 2006:

"Doncs sí, ja portem més d'un meset de curs i ja era hora que hi hagués alguna de les tradicionals vagues. La millor època per fer vaga és el segon trimestre, perquè no hi ha cap dia de festa des de Nadal fins a Setmana Santa, així que un o altre dia de vaga sempre va bé. Però, incomprensiblement sempre s'entesten en fer-les a l'octubre o novembre, encara no he descobert el perquè...
La qüestió és que sempre un sindicat o altre (sigui d'alumnes o professors) ha d'organitzar un dia de fer el vago (ups, vull dir de vaga) per fer-se notar i demostrar així el seu poder de convocatòria. I és clar, els estudiants o treballadors afectats, quan senten la paraula 'vaga' (que tenim ja associada a un dia de festa, no sé molt bé perquè...), de seguida s'hi apunten.
Demà, dijous 26 d'octubre de 2006, el Sindicat d'Estudiants ha organitzat una 'Jornada de lluita estudiantil' (paraules extretes del full que ells mateixos han repartit) per demanar un 'futur digne per a la joventut'. I és clar, quin millor moment per fer-ho que una setmana abans de les eleccions al Parlament, com si així els haguessin de fer més cas els polítics..."

Total, que allò que anava a dir avui resulta que ja ho havia dit fa exactament dos anys! Això confirma que no devia anar massa desencaminada amb el que pensava el 2006...