Ai, la Minyona...

Tercera visita en pocs dies a la zona de Sau-Collsacabra. Aquesta vegada l'excursioneta ha estat una mica més llarga que les dues anteriors, amb alguna que altra sorpresa inclosa. Quan vam pujar a l'ermita de Cabrera, vam veure que molt a prop d'allà hi havia un altre petit cim amb una altra ermita al seu damunt. Buscant informació vam descobrir que es tractava del Santuari de Bellmunt i la vam apuntar a la nostra llista de projectes. No va durar gaire com a projecte, ja que pocs dies després, aprofitant les vacances, el bon temps i les ganes de moure'ns una mica, ja hi tornàvem a ser. Divendres, bon esmorzar, cotxe i cap al Collsacabra de nou.

Arribar fins a l'ermita va ser fàcil: deixem el cotxe a Vidrà, reculem una mica per la carretera fins a trobar el GR i l'anem seguint en suau ascens, primer per pista i després per corriol, fins a arribar al Santuari. Precioses vistes de tota la plana, malgrat que la boirina que ho entelava tot no ens va deixar localitzar amb claredat els altres punts que ja havíem visitat.

 

El retorn  el vam fer per una altra banda, agafant un sender que ens havia de portar fins al PR-C47 i aquest fins a Vidrà. El sender se'ns va fer llarg i monòton, fins que vam arribar al PR i, just agafar-lo, a uns metres de l'enllaç, vam poder comprovar per què a la Tosca de Degotalls se l'anomena d'aquesta manera. Al peu de la tosca hi havia una pedra sorrenca plenament habitada per tot tipus d'animalons que aprofitaven la seva porositat. Sobretot, hi havia un munt de petits rèptils, un dels quals va decidir "posar" per a la foto i, a més, ens va regalar l'espectacle de veure com caçava una mosqueta sense despentinar-se i se la cruspia tranquil·lament al nostre davant.

El PR, que anava seguint per un corriol per dins del bosc, de sobte es va convertir en una pista molt ampla, amb sorra de platja, sense ombra enlloc, que ens va desanimar una mica, pensant que tot el tram que ens quedava seria del mateix estil. Però no va ser així, ja que recorreguts uns quants metres, el PR agafava novament un corriol, que baixava fins al riu i l'anomenat Salt del molí, que ens va agafar desprevinguts, perquè no ens ho esperàvem tan bonic i, sobretot, no comptàvem amb que hi hagués ni gota d'aigua. Vam aprofitar per fer una pausa, remullar-nos una mica els peus, esmorzar, i agafar forces per seguir endavant. Havíem baixat fins al riu, això volia dir que ara tocaria tornar a pujar per arribar fins al poble.

Vam anar seguint el PR fins a arribar al Pont de Salgueda, un pont romànic al costat del qual sortia un sender que ens serviria de drecera per arribar fins a Vidrà. El recorregut se'ns va fer llarg, però finalment van localitzar la petita depuradora de Vidrà, signe inequívoc que ens trobàvem ja prop del poble. I així era, estàvem just a la punta contrària d'on havíem deixar el cotxe, així que vam poder fer la visita turística al poble sense haver-nos-ho proposat.

Uns dies més tard, dimarts, nova i, per ara, última visita al territori dels voltants del pantà de Sau. Aquesta vegada, l'excursioneta va ser molt més curta i, tot s'ha de dir, menys interessant. Vam deixar el cotxe al km 8 de la carretera, passat Folgueroles i cap a Vilanova de Sau. D'allà vam agafar una pista que, entre una cosa i altra, ens va portar fins al mirador del Salt de la Minyona. Aquesta vegada el paisatge no ens va impressionar gaire, potser perquè portàvem ja uns dies veient-lo des de diverses perspectives. A la foto de sota s'hi pot veure, d'esquerra a dreta: el pla d'Aiats, el Castell de Tavertet, el Puig de la Força, l'Agullola de Rupit i, finalment, a l'extrem, el Santuari del Far. I a la tercera fotografia, lamentablement, s'hi pot veure tota la capa de fum sorgit de l'incendi que ha estat cremant aquests dies tot l'Alt Empordà.

El que més ens va cridar l'atenció d'aquest recurregut va ser el Gorg de Llitons, un petit gorg, de 20m de llargada i 5m de profunditat, que ens hauria passat desaparcebut si no hagués estat pel cartell que l'indicar clarament. 

I també les múltiples papallones que vam anar trobant durant tota la pista, que ens anaven fent companyia amb els seus bonics colors.