Ferrateando, ferrateando

Ara que ja li queden pocs dies a l'agost i es comencen a veure les dents de llop al nou curs, he decidit fer un recull de totes les vies ferrades que he fet durant aquests últims anys, que ja en són unes quantes.

Abans de començar, per anar traient la pols dels apunts i posant-me de nou la disfressa de professora de llengua catalana, una breu nota filològica: ferrada o ferrata? En el diccionari normatiu hi apareix ferrat/-da ("Guarnit de ferro"), però no hi trobarem enlloc ferrata. Vol dir això que no es pot utilitzar? Doncs no exactament, es pot utilitzar sempre i quan recordem de posar-ho en cursiva. La diferència entre una forma i l'altra és que ferrada és la forma catalana que ha evolucionat a partir de la llatina ferrata; així doncs, ferrada és una paraula catalana, mentre que ferrata és la seva forma original llatina. Per tant, si posem ferrata el que estem fent és utilitzar una paraula que no pertany a la nostra llengua, i com sempre s'ha de fer quan posem paraules alienes al català, s'ha de posar en cursiva per indicar, precisament, que es tracta d'una paraula estrangera.

Val, val, ja callo i passo a fer la llista...

1) Ferrada de St. Feliu de Guíxols (Baix Empordà)

Cada vegada que hi penso em vénen ganes de plorar. Hauria estat la meva primera experiència ferratera, però quan portava fets uns deu metres em va agafar iuiu i vaig decidir deixar-ho córrer i tornar enrere. Ara està desequipada, així que sempre em quedarà l'espineta clavada, perquè mai la podré fer. Llàstima, semblava xula...

2) Ferrada de la Pertusa (Montrebei)

Aquesta sí va ser la meva primera via ferrada. Corria l'any 2004 i vam anar a passar la Setmana Santa als bungalows del càmping d'Àger. Força curta i senzilla, va des de pràcticament dins de l'aigua del pantà fins a l'ermita de la Pertusa.


3) Ferrada Olmo-Urquiza (Montrebei)

Més llarga i no tan fàcil com l'anterior, recordo que el Mohawk no es fiava gaire de les meves capacitats com a ferratera novata, així que em va lligar amb la corda durant tota la ferrata, per si de cas se m'acudia deixar-me anar dels escalonets. Però, com m'havia de deixar anar? Si a estones m'hi agafava tan fort que hi devia deixar les ungles marcades i tot!!


4) Ferrada del Santo Cristo (Ólvena, Huesca)

L'estiu del mateix 2004 vam anar per primera vegada a passar uns dies al Pirineu aragonès. Vam descobrir la vall de Benasque, vam fer la primera visita al Forau d'Aigualluts i, de retorn cap a caseta, vam fer una parada tècnica a Ólvena, per fer la ferrada del Santo Cristo. D'aquesta via en recordo bàsicament la solana que ens va caure al damunt durant tot el recorregut. Sort que no és excessivament llarg...


5) Ferrada de les Dames (Montserrat)

Un mes més tard, a l'agost del 2004, devia tenir mono de ferrates, perquè vaig repetir experiència, tot i que aquesta vegada una mica més a prop de casa. Novament, el Mohawk va decidir vigilar-me de prop amb la corda, aquesta vegada amb molt bon criteri, ja que he de reconèixer que sobretot a l'últim tram vaig patir una miqueta...


6) Ferrada de les gorges de Salenys (Romanyà de la Selva, Baix Empordà)

I encara el mateix 2004 vam tornar a repetir experiència, tot i que en mala època. La ferrada de les gorges de Salenys segueix el curs de la riera de Salenys, cosa que vol dir que deu ser interessant fer-la després d'uns dies de pluja per poder veure el torrent en tot el seu esplendor. Quan hi vam anar nosaltres feia temps que no plovia, així que la riera estava gairebé seca, tret d'algunes basses, encara que la humitat de la zona permetia que tot l'entorn estigués ben verd. Personalment, la zona em va agradar força, malgrat que les últimes informacions que m'han arribat diuen que actualment la via no es troba en gaire bon estat, tot i que no ho hem anat a comprovar.

7) Ferrada dels Carcaixells (Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà)

Tot i que no sé com està la situació en l'actualitat, quan hi vam anar nosaltres, el novembre i desembre de l'any 2004, a la zona dels Carcaixells hi havia diverses activitats per fer. Per una banda, vam fer un recorregut seguint un camí equipat amb cadenes i algun pont de fusta (que no posaré aquí, ja que no es tracta d'una via ferrada) i, per altra banda, una via ferrada amb una certa dificultat. Quan estàvem a mitja ferrata, al Mohawk li va agafar la paranoia que una servidora no seria capaç de superar la dificultat de la via, així que va decidir unilateralment deixar-la a mitges. Com que no hi hem tornat més, no puc dir que hagi fet tota la via, ja que no me la van deixar acabar. No cal dir que cinc anys més tard encara li estic recordant...


8) Ferrada de la Morera (el Montsant)

Ja al 2005 i aquesta vegada amb companyia també del cunyat Ozzy, vam anar a fer aquesta ferrada del Montsant. El dia següent volíem fer-ne una altra a l'Hospitalet de l'Infant, però les ràfegues de vent de 110 km/h van fer que desistíssim en l'intent.


9) Ferrada de les Baumes Corcades (Centelles, Osona)

La ferrada de Centelles és de les poques que he fet dues vegades. Bé, més o menys, perquè la segona vegada hi vam anar quan vam tenir notícies que n'havien allargat una mica el recorregut. És potser una de les ferrates més difícils que he fet, sobretot la part nova, que té dues variants, una més senzilleta i l'altra que a estones sembla més una via d'escalada que no una ferrata.

La via té trams verticals i trams horitzontals (que, tot s'ha de dir, s'acaben fent una mica pesats), algun tram que s'ha de baixar en lloc de pujar, una escaleta de ferro i un pont de mico impressionant per la seva llargada (dels més llargs d'Europa diuen). Pel meu gust, la via val la pena, tot i que a mi se m'acaba fent una mica llarga (de fet, la segona vegada ens vam escaquejar del tram final al cim del Puigsagordi, perquè ja n'havíem tingut prou). La primera vegada hi vam anar el 2005 amb uns companys, la segona vegada va ser el 2008 i érem el Mohawk i jo solets (bé, i una cabra que vam trobar a mig camí).


10) Ferrada de Sacs (Benasque, Huesca)

L'estiu del 2005, en la nostra sortida annual a Huesca, vam fer un especial ferrates. Aquell any no ens vam quedar només a la vall de Benasque, sinó que vam recórrer diverses parts de Huesca. Durant la setmaneta que vam estar voltant per allà vam poder fer les vies ferrades de Sacs, a Benasque; la de Sta Elena, al desgraciadament cèlebre poble de Biescas; la del Sorrosal, a Broto (entrant a la vall d'Ordesa), i la del Espolón de la Virgen, a la immensa zona d'escalada de Rodellar.
La ferrata de Sacs té dos trams clarament diferenciats, un que més que part de la via és l'aproximació al segon tram. La primera pujadeta es fa infernal, no per la dificultat, que no en té, sinó pel poc interès. Però després, quan apareixen els escalonets, desploms, etc., es converteix en una via força més interessant.


11) Ferrada de Sta. Elena (Biescas, Huesca)

Via molt curta i senzilla, val molt la pena fer-la encara que només sigui pel paradisíac paisatge que et trobes quan arribes al seu final.


12) Ferrada del Sorrosal (Broto, Huesca)

Ferrada que transcorre paral·lela a la cascada del Sorrosal i que després travessa el riu a través d'un petit pont de mico. Mentre vas pujant, trobes diverses escales de mà i, fins i tot, no va malament portar-hi un frontal, perquè s'entra dins una cova que fa el recorregut més interessant. Passat el pont de mico i arribats a dalt del penya-segat, la ferrata segueix anant uns metres més enllà seguint els indicadors i passant pel mig d'un bosc, però aquest últim tram més aviat hi sobra.

L'únic que ens va saber greu va ser que la cascada pràcticament no tenia aigua quan hi vam anar, malgrat que no seria per molt temps, perquè uns mesos més tard vam sentir a les notícies que una riuada s'havia emportat el pont de mico (que suposo que hauran tornat a posar).


13) Ferrada del Espolón de la Vírgen (Rodellar, Huesca)

És una via no molt llarga (amb mitja hora la vam tenir feta) ni excessivament difícil, tot i que en algun moment és una mica aèria i pot fer una mica d'impressió.

El que més ens va costar va ser trobar l'inici de la via i després el camí de retorn cap al poble, ja que se suposa que havíem d'agafar una pista senyalitzada, però no la vam trobar i vam acabar anant camp a través.

La zona estava plena d'escaladors, sobretot francesos i, en època de sequera, que era el riu baixava amb molt poca aigua. Malgrat això, el lloc i la via ens van agradar força. Nosaltres portàvem ja tres vies ferrades fetes els dies anteriors, més un parell d'excursions per les valls de Benasque i Ordesa, així que recordo que els últims passos se'm van fer molt costosos, ja que les meves cuixes gairebé ja no em responien. Sort que ja era l'última!


14) Ferrada Teresina (Montserrat)

L'altra ferrata de Montserrat, aquesta la vam anar a fer a l'agost del 2005. Recordo que alguns trams em van costar força i que l'últim tros, aquell que t'has d'enfilar arrossegant-te enganxant els peus en una banda i l'esquena en l'altra em va semblar infernal, i aquesta vegada no per avorrit, sinó per dificultós. Ara, el millor és quan arribes al final, al mirador de St Jeroni, fet pols, suat, despentinat, amb roba "de guerra", etc., i t'hi trobes la cara d'al·lucinats dels domingueros que hi ha, ben vestidets i pentinadets, i que no acaben d'entendre d'on carai has sortit.


15) Ferrada de la Vall de St. Martí Sarroca (Alt Penedès)

Excessivament horitzontal pel meu gust, que prefereixo els desploms verticals als flanquejos, em va semblar una via llarga, difícil i poc interessant. S'ha de tirar constantment de braços, per anar avançant, amb la qual cosa acabes ben cansat. Hi vaig anar amb el Mohawk i l'Ozzy, i a mitja via em vaig ratllar, me'n vaig escaquejar i vaig deixar que l'acabessin ells dos sols. Actualment, si les meves informacions són correctes, la via està desequipada, perquè es trobava en una zona de propietat privada i els amos van dir que ja n'estaven tips de veure tanta gent corrent amunt i avall per la seva propietat.


16) Ferrada del Castellaso (Sesué, Huesca)

Pensant especialment en nosaltres, l'any 2005 l'ajuntament de Sesué va muntar una via ferrada a la penya del Castellaso, que queda just a sobre del càmping on acostumem a anar de vacances. L'any següent, el 2006, no vam esperar gaire per estrenar-la, així que vam arribar al càmping al migdia, vam muntar la tenda, vam dinar, vam fer la migdiada i ens en vam anar ràpidament a descobrir la nova ferrada. Aquest any, 2009, hem decidit repetir l'experiència i la veritat és que l'hem repetit força, perquè hem arribat, hem dinat, hem fet migdiada i hem anat a pujar la via tot just el sol ha començat a caure.

17) Ferrada de Cubilillo os fils (Riglos, Huesca)

El mateix any 2006, després de Benasque, vam seguir voltant per Huesca i vam passar per Riglos a fer la ferrada que hi ha. Bé, jo no la qualificaria de ferrata, ja que per mi les ferrates han de tenir escalonets, mentre que a Riglos hi ha el que anomenen clavijas. Tinc força mal record de Riglos en general, potser perquè hi vam anar en l'època de màxima calor, ens va costar molt trobar el camí de la ferrada (seguíem unes molt males indicacions) i no paràvem de veure voltors sobrevolant els nostres caps. Pels escaladors potser serà un paradís, però jo no tinc cap ganes de tornar-hi. Ni tan sols tinc una sola foto descent de la via per ensenyar, així que em limitaré a posar la que vam fer als Mallos des del final de la ferrata.


18) Ferrada de Tivissa

Recordo que la via, que vam anar a fer el novembre del 2006 amb el Mohawk i l'Ozzy em va costar força més del que m'esperava, però no va estar malament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure la "por de Tivissa"?


19) Ferrada del Tossal Gran d'Aixovall (Sant Julià de Lòria, Andorra)

El 2007, amb el Mohawk vam anar a passar uns dies al país veí d'Andorra, lloc on no acostumem a anar gaire sovint. Vam fer alguna excursioneta a visitar alguns llacs i vam aprofitar el viatge per conèixer tres vies ferrades de la zona. Ara que ja les coneixem, no caldrà tornar a fer-les.


20) Ferrada Racons (Canillo, Andorra)


21) Ferrada Canal de Grau (Canillo, Andorra)

Malgrat que aquesta i l'anterior són dues vies diferents, estan una al costat de l'altra, així que es poden fer seguides. És el que nosaltres vam fer, així matàvem dos ocells d'un tret.



22) Ferrada de les Roques de l'Empalomar (Vallcebre, Berguedà)

Un dia d'agost de l'any passat, que no sabíem què fer, amb el Mohawk vam agafar els trastets, ens en vam anar fins a Vallcebre a fer la ferrada de les Roques de l'Empalomar, vam acabar tan ràpid que no vam arribar a tenir temps de notar la calor i vam tornar a caseta per dinar. Va ser un bon matí.


23) Ferrada de la Trona (La Mussara, Serra de Prades)

La via no és espectacular, però està prou bé per passar l'estona. Potser el més interessant seria conèixer millor la història de la zona i així poder imaginar in situ com devia ser la vida a la Cova dels Carlins, utilitzada com a hospital de campanya en plena tercera Guerra Carlina.


23 vies ferrades fetes durant sis anyets voltant per Catalunya, Aragó i Andorra. No està malament...

La Mussara multiaventures

Aprofitant els últims dies de vacances que ens queden abans no ens haguem d'enfrontar a un nou curs, ahir amb el Mohawk vam decidir seguir amortitzant el meu arnés nou i el fantàstic dissipador que em van regalar ja fa un temps i que poc he utilitzat, així que vam treure la nostra llista de vies ferrades pendents, a veure cap a on podíem anar. Finalment, ens vam decidir per anar a fer una visita a la Mussara per fer la ferrata de la Trona, seguint les indicacions dels companys de la Trencanous.

La via és ideal per a mandrosos, sobretot si no són baixets com una servidora, ja que a estones els escalonets queden un pèl massa separats. Dic que és ideal mandrosos perquè és una via que en pocs metres condensa el bo i millor de les vies ferrades, així que amb poc més de mitja hora tenim tota la feina feta. Hi ha:

Trams verticals

Trams horitzontals (amb alguns passos per fer sobre la roca, que és el que a una servidora més li va costar...)

Un ràpel d'uns deu metres (prèvia visita a una petita cova vivac on, segons sembla, s'hi amagaven els combatents carlistes durant la guerra del 1872-1876) i, fins i tot, un petit pont de mico de tres metres de llargada, que no presenta cap mena de dificultat.

Un últim tram vertical ens porta al final de la via, directament a la Cova dels Carlins, bauma que, segons hem llegit, va servir d'hospital pels ferits carlistes de la guerra abans esmentada.

Com que amb menys d'una hora i mitja ja teníem la feina enllestida, vam aprofitar que hi érem per fer una visita a una zona totalment desconeguda per nosaltres: els Avencs de la Febró, a pocs quilòmetres d'on ens trobàvem.

Vam aparcar el cotxe al pla de l'Agustenc, malgrat que vam patir una mica amb la pista, ja que estava plena de pedres. De fet, teníem informació de diverses fonts i algunes recomanaven deixar el vehicle a peu de carretera i pujar la pista caminant.

Seguint el sender cap a l'avenc, vam trobar una curiosa "inscripció" en un arbre que encara no sabem molt bé com interpretar, ja que semblava la marca d'un animal, però si és així, havia de ser un bitxo prou gran, ja que les marques estaven aproximadament a 1'5 metres del terra. No volten óssos per la Serra de Prades, oi?

Per si de cas, no ens vam quedar allà per descobrir-ho, així que vam continuar fins a trobar-nos amb l'avenc. Vam anar seguint les indicacions de les fites i vam trobar la manera d'accedir-hi a l'interior. Bufa, com va baixar la temperatura de cop només entrar-hi!

Vam recórrer el seu interior fins al final, on vam trobar una miniferrata per sortir-ne sense haver de tornar enrere
Ja de nou a la superfície, com que seguia sent d'hora per dinar, vam aprofitar que portàvem l'arnés i la corda i que la zona estava replena de químics per totes bandes (em sembla que s'hi fan pràctiques d'espeleologia habitualment) per fer un parell de ràpels una mica més llargs que el que havíem fet a la ferrata de la Trona.

Després d'estar jugant com nens amb les cordes i tota la resta, ens vam donar per satisfets i, ara sí, ja anava sent hora de dinar i el menjar ens esperava al cotxe. De camí vam trobar un curiós cartell que ens va fer emmudir de cop; hi deia: "Escolteu el silenci", cosa que em va recordar la clàssica cançó dels Depeche Mode, Enjoy the Silence, que us deixo aquí.





Amb lletra inclosa, si voleu...

Enjoy The Silence lyrics

Words like violence break the silence
Come crashing in into my little world
Painful to me, pierce right through me
Can't you understand, oh my little girl?

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

Words are spoken to be broken
Feelings are intense, words are trivial
Pleasures remain, so does their pain
Words are meaningless and forgettable

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

All I ever wanted, all I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm

Enjoy the silence, enjoy the silence
Enjoy the silence

El paisatge favorit...d'una selenita

Quan fa uns mesos a TV3 van començar a anunciar un nou programa, titulat El paisatge favorit de Catalunya, vaig reflexionar sobre quin era el meu paisatge favorit i ho vaig tenir clar de seguida. Ara, m'hauria servit poc per votar en aquest programa, perquè el paisatge favorit de la Selene no es troba a Catalunya, sinó a Aragó, concretament al Pirineu aragonès: la vall de Benasque, sota l'imponent massís de Posets-Maladeta.

Ja fa uns anyets (concretament l'estiu del 2004) que amb el Mohawk vam conèixer la zona del nord de Huesca. El motiu en principi va ser merament econòmic: buscàvem un lloc baratet lluny de la costa on poder anar a passar quatre dies comptats (érem uns pobres, què voleu...) i vam descobrir que al Pirineu aragonès els preus eren lleugerament més baratets que els del Pirineu català, així que com que no teníem cap preferència en especial vam decidir anar a provar a veure què tal.

Només arribar ja vam quedar sorpresos, i no pel paisatge precisament: per arribar a la vall de Benasque s'han de travessar un parell de congostos amb carreteres d'aquelles en les que desitges no trobar cap camió o autobús que et vingui en sentit contrari. Doncs en un dels trams més estrets i amb més corbes (i menys visibilitat), mentre anàvem circulant tranquil·lament darrere tres o quatre cotxes, de sobte vam veure com l'energúmen que dúiem al darrere canviava al carril esquerre i començava a avançar-nos a tots, posant clarament la seva vida en perill i també la nostra! Nosaltres en vam sortir amb una cara d'al·lucinats, però l'avi que anava el primer de la fila no va tenir la mateixa sort, perquè l'imbècil de torn li va trencar el retrovisor i, a sobre, va continuar circulant com si no hagués passat res. Aquell dia vam aprendre que el lloc visualment és molt atractiu, però que la gent conduint és una mica suïcida (hi hem viscut altres situacions semblants), així que sempre ens fa cert respecte passar per allà.

Passat el primer ensurt, vam arribar al poble de Sesué, on vam trobar el millor càmping que hem vist mai, la Borda d'Arnaldet. El càmping no té res d'especial, però dels que hem anat coneixent durant aquests anys, no n'hem trobat cap en el que ens hi sentim tant còmodes com en aquest.

Així, aquest estiu, després d'acabar ben cansada el curs i sortir (altra vegada) escaldada de les opos, més que tenir-ne ganes, sentia la necessitat urgent d'anar novament cap allà. Necessitava la simpatia del càmping, l'aire de la muntanya, la immensitat de la vall (i potser també les seves impressionats tempestes de tarda), contemplar novament aquell paisatge que em va enamorar ja el primer cop que el vaig trepitjar.

I com cada vegada que hi hem anat (i ja en van cinc) no ens va decebre. La vall de Benasque, a part del paisatge, ofereix un munt de possibilitats: excursions per la vall més o menys llargues, i amb més o menys dificultat, kayaks, escalada, vies ferrades, etc., a part de ser un lloc excel·lent per contemplar la fauna, la flora i també les estrelles...quantes que se n'hi veuen!

A més, al costat del càmping hi ha una via ferrada i un sectoret d'escalada, així que òbviament no es pot desaprofitar l'oportunitat! Després de temps insistint, aquesta vegada el Mohawk finalment em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vellet arnés i, aprofitant que teníem la mítica botiga Barrabés tan a prop, me'n comprés un de nou. Era diumenge al matí i quan el dependent que ens el va vendre ens va dir "¿Quereis una bolsa?" li vaig respondre "No gracias, me lo llevo puesto." I gairebé va ser així, perquè un quart d'hora més tard (el temps de recórrer els cinc quilòmetres que separen el poble de Benasque del càmping) ja l'estava estrenant! I el Mohawk descobrint a la seva nova guia d'escalada a Benasque, també recentment adquirida, que hi ha als voltants més sectors d'escalada dels que coneixíem, així que tenim feina per estona!!

Però no us penseu que ens vam passar els dies escalant, eh? No! Seguint les recomanacions del "doctor" Jortx, vam intentar evitar l'escalada (cosa difícil, tenint les vies tant a tocar...) i ho vam limitar a la matinal del diumenge. El divendres al migdia vam arribar al càmping, vam muntar la tenda (com vam poder, perquè era nova i encara no sabíem com anava), vam dinar, vam esperar que el sol baixés una mica i ens en vam anar a fer la ferrata del Castellaso, que està just sobre el càmping. És una bona via, perquè no és molt llarga ni molt difícil, però té dos o tres desplomets que la fan prou interessant, a part de les vistes que es poden contemplar des de dalt.

El dissabte teníem pensat pujar a veure el llac de Cregüeña, un dels més grans del Pirineu, però la gent que hi ha anat ens ha dit que la pujada és força intensa, i donada la meva pobra condició física al final vam decidir canviar el nostre objectiu i endinsar-nos per la vall d'Estós. Vam fer un recorregut d'uns 14 quilòmetres seguint el curs del riu Estós fins pràcticament arribar a les Agulles de Perramó (on sabem que un conegut nostre hi va obrir una via d'escalada...) i tornar.

Diumenge a la tarda, estrenat ja l'arnés, a la tarda vam agafar el cotxe i vam fer el turista. Vam pujar fins al port de Sahún per la pista que va des de Chía fins a Plan, des d'on vam poder contemplar les vistes de la vall de Benasque.

Després, quan ja s'anava fent fosc, vam anar a descobrir les pistes d'esquí de Cerler, ara ben peladetes perquè no hi ha gens de neu. Per acabar de fer els burgesos, aquell vespre vam sopar d'allò més bé al restaurant del càmping, que encara no havíem provat, malgrat les vegades que hem estat allà.

Dilluns vam decidir fer una nova excursió per acabar d'amortitzar la vall i dos dels regals que em van portar els reis aquest any: el fantàstic pal de trekking i la càmera reflex que encara no hem après a fer funcionar.

Buscàvem un itinerari menys dur que el de dissabte, que havia estat una pujada constant, així que vam decidir tirar vall amunt, cap al Forau d'Aigualluts i direcció a la Forcanada i el Pas dels Aranesos.

La presència d'uns núvols amenaçadors que anaven creixent, i comptant que ens trobàvem totalment a descobert i a tres hores de camí del cotxe, van fer que abandonéssim quan ens trobàvem a una mitja hora del nostre objectiu. Malgrat això, vam fer un agradable recorregut de pràcticament vint quilòmetres que pel meu gust va ser una delícia.

Dimarts vam desmuntar la tenda i vam anar fins a Aínsa, on volíem passar una nit d'hotel. Vam intentar anar a veure el naixement del riu Yaga, a Escuaín, però ens vam trobar que el sender que hi portava estava tallat per una esllavissada (que ara, mirant per internet, he descobert que va ser l'any 2005!!!), així que ens vam limitar a contemplar el congost des de dalt, fer quatre fotos i anar a fer el turista per Aínsa.

Dimecres al matí, després d'un bon esmorzar a l'hotel, vam iniciar el nostre retorn cap a l'estrés de la civilització, prenent nota ja dels objectius per l'any vinent.

Per cert, us deixo aquí una mostra de per què dic que la vall de Benasque és el meu paisatge favorit...

Professora de secundària busca nova professió...

Fa uns dies, el Gatsaule em comentava, en un dels meus escrits, que em notava una mica cremadeta. Ara mateix li diria que sí, que té tota la raó, que em noto molt cremada amb el sistema educatiu i que ara per ara se m'està fent molt difícil pensar en positiu i mirar endavant.

Cada curs em trobo un moment o altre amb la idea que m'he equivocat de feina i que valdria més dedicar-se a alguna altra cosa menys estressant. Ja sé que hi ha molta gent que creu que la nostra feina és "un chollo", però jo no ho veig de la mateixa manera. És cert que fem "només" divuit hores de classe, però això no vol dir que treballem només divuit hores a la setmana, sinó el que he dit, que fem divuit hores de classe. Darrere les classes hi ha hores de preparació de la classe pròpiament, d'activitats, d'exàmens, de correccions de tot tipus, de reunions (amb els companys d'assignatura, amb els companys que fan classe a un mateix curs, de tot el professorat en general, dels qui fan classe a grups de reforç, per no dir les reunions de tutors d'un mateix curs, de caps de departament, de coordinadors diversos...) i, cada vegada més, de munts de paperassa burocràtica que no serveixen per a res, que ningú es mira ni es mirarà mai. I les guàrdies, no oblidem les dues, tres o quatre hores d'insuportables guàrdies que et poden caure a la setmana!

Fins aquí no hi hauria cap problema, si no fos perquè amb tota aquesta feina que fas de la millor manera possible, no tan sols ningú t'agraeix mai l'esforç ni et felicita per la feina feta, sinó que contínuament ens van posant més pals a les rodes: més burocràcia absurda; més alumnes per classe, però amb l'exigència d'atendre a les necessitats específiques de cada un d'ells; un Departament d'Educació que només es preocupa de les estadístiques i del què diran i que en lloc de donar suport al professorat, s'hi posa sistemàticament en contra; uns pares que defensen els seus nens per sobre de tot, malgrat tenir proves irrefutables del seu mal comportament; mocosos cada vegada més maleducats que saben perfectament que el sistema sempre els afavoreix a ells en lloc dels professors i se n'aprofiten tant com poden i, sobretot, la culpa de tots aquests problemes que sempre la té el professor, que no està prou ben preparat per fer bé la seva feina! És indignant.

Si escric aquest text avui en lloc d'haver-ho fet fa una setmana, quan vaig acabar el curs, és perquè ahir, després d'haver-me presentat per tercera vegada a les opos, per tercera vegada m'han suspès amb un 4 i poc. He sentit molts comentaris per animar, del tipus "és que sou molta gent per tan poques places", "no passa res, un altre any serà", etc., etc. Sí, sí, ja sé que les oposicions són un mètode de selecció com ho podria ser qualsevol altre (treure boletes d'un bombo?), però el que em molesta és que cada any m'acaben suspenent per motius burocràtics; és a dir, que ningú es preocupa de veure si faig bé o no les classes, si els nanos m'entenen, si surten ben preparats, si estan contents amb mi, etc., sinó que es limiten a demanar textos burocràtics en els quals, si no segueixes les normes al peu de la lletra, resulta que ja no serveixes per a res. Hauríeu d'haver vist la carona d'angelets que posaven els meus noiets de 4t el dia que va venir la inspectora a la classe: es van portar de meravella (com a agraiment, els vaig convidar a un chupa-chups), però això ella no ho va valorar per a res, només es va encaparrat en què no tenia posat per escrit tot allò que feia a la classe...

El tribunal de les opos té una plantilla amb tota una sèrie d'ítems que han de valorar, però que nosaltres desconeixem. Així, probablement els qui passen és perquè han tingut la sort de dir les paraules adequades en el moment adequat, mentre que els qui hem fet servir vocabulari diferent quedem com uns tontos. No vull pas dir que els qui han aprovat les oposicions no s'ho mereixin, segur que han treballat molt per aconseguir-ho, però és que jo també he treballat molt i he dedicat moltes hores a fer la maleïda programació i preparar el temari, però tot aquest esforç ha acabat sent una absoluta pèrdua de temps, perquè no m'ha servit de res.

I no només això, sinó que ara mateix estic en un moment incert, en què suposo que tindré feina el curs vinent (això m'ha promès la Generalitat, però no sé si fiar-me'n), però no sé a on aniré a parar ni quines assignatures em tocarà fer. Ja em veig el dia 1 de setembre arribant a un institut desconegut i que el director o el cap del departament em digui "aquest curs seràs tutora d'un grup de 30 nanos de 1r d'ESO, hauràs de fer la literatura universal a 2n de batxillerat i, com que ens hem quedat sense professor de clàssiques, t'hem posat també a fer llatí amb els de 4t d'ESO; ah, també tindràs el grup de reforç de 2n, amb 20 nanos a la classe, i un variable de publicitat que començaràs el segon dia de classe". ¡Toma ya! Això potser sembla exagerat, però veient com van les coses no és impossible.

Això sí, en un cas així, aniria tot el curs "de puto cul" i encara m'hauria de sentir dir que el problema és meu, perquè no estic prou preparada!!

Doncs sí, malgrat que alguns pensin que tinc la millor feina del món, jo em plantejo canviar-la. El problema és que no em veig fent una altra cosa i com que tinc una hipoteca per pagar em temo que hauré de seguir resistint, almenys un curs més...

I per si tot això no fos suficient, al poble estem de Festa Major i el cel amenaça pluja, així que em temo que aquesta nit ens quedarem amb les ganes de poder anar al nostre esperat Correfoc!!

¡Que viene el coco!

Fa uns dies que em pregunto per què aquest any s'han convocat oposicions per entrar a formar part del cos de professors de secundària. No acabo d'entendre per què demanen que hi hagi més funcionaris quan està clar que, des de fa ja algun temps, i sobretot prenent com a excusa la ja mítica crisi econòmica, s'ha iniciat una important campanya de neteja de personal.

Personalment, ja en vaig patir les conseqüències fa justament un any, quan em van dir que, malgrat que havíem fet un pacte amb la Gene amb el qual em prometien plaça segura durant dos cursos, el juny passat va aparèixer misteriosament una llista, on sortia el meu nom entre molts altres, que ens feia saber que es trencava (unilateralment) aquest pacte (per no dir que se'l passaven pel forro) i a tots els de la llista que ens havien promès dos anys de tranquil·litat ens feien fora dels llocs que ocupàvem i se suposa que havíem d'ocupar també el curs següent.

Aquest curs, però, la cosa és encara molt pitjor. Un company meu sempre diu que l'actual conseller d'educació, el sr. E.M., hi és precisament per fer "la feina bruta", és a dir, trobar qualsevol mètode, sigui el que sigui, per reduir despeses, encara que això vagi en perjudici de tot el professorat i, el que és pitjor, de tot l'alumnat.

Aquestes últimes setmanes han estat ballant moltes xifres de cara al curs vinent: quantitat d'alumnes previstos, quantitat de grups que hi haurà en cada curs i, per tant, quantitat de professors en plantilla. El curs passat ja ens vam trobar que ens van treure un grup a 4t d'ESO, cosa que ha estat un total fracàs per aquells alumnes que haurien d'haver anat en el tercer grup, que és el de reforç (cinc d'ells hauran de repetir curs, perquè aquest any no han pogut fer res de bo). Aquest any, en canvi, no perilla només aquest tercer grup de 4t, sinó que perilla un grup en cada curs si les xifres no arriben on se suposa que han d'arribar.

Fins a cert punt, entenc la pèrdua del 4t C aquest curs, ja que a 4t hi havia tan sols 50 alumnes i hauria estat una mica absurd fer tres grups, però el curs vinent, a 4t hi haurà 70 alumnes, vint més que aquest any, i tot i això el Departament ha decidit que es mantenen igualment els dos grups! A veure, jo sóc de lletres i les matemàtiques em costen una mica, però jo diria que no em surten els càlculs: 70 nanos dividits en dos grups, això vol dir...35 alumnes per classe!!!

Doncs sí, ho heu llegit bé, la gran novetat d'aquests últims dies és que les brillants mentes pensantes del Departament d'Educació han decidit que la millor manera de reduir despeses és reduir grups i així reduir professorat, cosa que vol dir menys sous per pagar. Això sí, a primària cada nen amb el seu portàtil, que segur que així aprendran molt millor que amb un mestre!

Us imagineu un grup de 1r d'ESO amb 35 nanos insuportables i impossibles de controlar? Si ja es fa difícil amb 25, com ho farem amb deu nanos més per classe?! Ja sé que alguns em direu que fa uns anys, en una aula hi podien haver fins a 40 alumnes o fins i tot més i que tots vam sobreviure i que tampoc va sortir tan malament. Hi estic d'acord, a la meva classe de primària érem 37 i 40 a la classe del costat, però us asseguro que el comportament que teníem nosaltres llavors amb el que tenen els nens d'ara no s'assembla en res.

Recordo que quan el professor ens cridava l'atenció perquè estàvem parlant, tots ens quedàvem callats mirant a terra i ningú s'atrevia a dir res més; o quan algú no portava els deures fets, no aixecava la vista de la taula i es posava tot vermell de vergonya abans de reconèixer que, efectivament, no havia fet la feina.

Ara, t'hi deixes la veu cridant per aconseguir que hi hagi silenci i ni tan sols així ho aconsegueixes. De fet, de vegades fins i tot hi ha qui diu "Ai, profe, no cridis tant, que tinc mal de cap" I quan no fan els deures, et vénen i et diuen "No els he fet, què vols que hi faci?" Quan algú arriba tard perquè s'ha adormit et deixa anar un "Què vols? M'he adormit, no és culpa meva!" Ah, no, encara serà culpa meva! O s'han deixat la feina que havien d'entregar a casa i et deixen anar un "I què vols que hi faci, m'ho he deixat a casa!" I t'ho diuen tan tranquils, com si la culpa de tot fos meva!

Em fa por pensar en el curs vinent. No em veig fent classe amb 35 nanos alhora, més si són com els impresentables que he tingut aquest curs a 1r. Ara, això sí, el Departament t'omple l'aula d'alumnes i, a sobre, t'exigeix "atenció a la diversitat". Per si no n'hi hagués prou amb haver de tenir en compte les necessitats específiques de cada un dels alumnes, aquest últim curs fins i tot ja ens han fet posar per escrit la programació individualitzada que hem hagut de fer per alguns alumnes que porten un informe psiquiàtric segons el qual tenen tantes dificultats que necessiten una programació diferent de la resta (és a dir, que pràcticament els has de fer una classe especial per a ells, mentre ALHORA estàs fent la classe per a tota la resta!).

Està clar, no? Resulta que hauré de dedicar el meu temps a la maleïda burocràcia d'anar posant inútilment sobre paper programacions, no només de cada una de les classes que tingui, sinó també la de cada alumne amb informe (total, posem-hi unes deu programacions diferents més o menys), això mentre preparo les classes del dia següent, tenint en compte que he de fer una classe diferent per a cada un dels 35 alumnes, perquè tots tenen les seves pròpies necessitats (i en un dia no tinc una sola classe, sinó tres o quatre o cinc, segons el dia), i mentre, alhora, corregeixo la feina que m'hauran entregat el dia anterior, etc.

I després resulta que hi ha mals resultats i la culpa és del professorat, que no està prou ben preparat!!

A aquests maleïts buròcrates que tenen aquestes brillants idees els haurien de tancar un dia sencer amb un grup com el dels imbècils de primer cursque he tingut aquest últim trimestre, a veure què tal se'n sortirien. Segur que als deu minuts sortirien corrent de la classe horroritzats per anar a buscar algú que els ajudés!!

Com això segueixi així, no sé pas a on anirem a parar, però està clar que les coses en lloc de millorar van empitjorant amb el temps (això sí, totes les aules amb el seu ordinador i projector, per tenir els noiets atontats amb qualsevol estúpida pel·lícula, que sembla que així aprenen més).

Quina por! I així se suposa que he d'estar motivada per passar les opos? Ja m'imagino el curs vinent alguns professors dient als seus fills: "Vinga, a dormir, que si no vindrà el Conseller d'Educació i se t'emportarà!"