El dia 31 es va llevar radiant, per fer honors a l'últim dia de l'any 2014. Sense pensar-ho dues vegades, després d'esmorzar ens vam afanyar a fer de nou totes les corbes primer per sortir del Valle Gran Rey i després per atravessar el parc de Garajonay. Aquesta vegada ens vam dirigir cap a la població de Chipude amb l'objectiu de pujar a dalt de la Fortaleza, considerada Monument Natural protegit.
Hi ha diverses opcions d'excursions que porten fins a aquesta mola, però nosaltres, amb el xip vacances posat, vam escollir la més curteta, la que comença des de Chipude mateix i en qüestió de mitja hora ens porta al cim. El sender està ben senyalitzat i és ben visible, així que no té pèrdua. I la part rocosa està habilitada per tal de fer-la assequible a pràcticament tothom, amb pedres posades formant una escaleta força còmoda de pujar.
Si des del Alto Garajonay vèiem clarament la Fortaleza (quan la boira ens ho va permetre), és obvi que des de la Fortaleza s'havia de poder contemplar també el punt més alt de l'illa, a més de bona part del parc (que per aquesta banda es va salvar de l'incendi de l'estiu del 2012).
Des de la meseta de la Fortaleza, a part del Garajonay, es pot veure una bona panoràmica de la Gomera i, segons diuen, també la silueta de les illes veïnes en dies clars.
I com no podia ser d'altra manera, la boira fent acte de presència.
Feta l'excursió, quan anàvem per la carretera ens vam trobar amb el mirador de Igualero i la seva escultura dedicada al Silbo, el mitjà de comunicació habitual entre els antics habitants de l'illa, ja que era l'única forma de transmetre's informació d'una banda a l'altra dels grans barrancs que hi ha per tot arreu.
Com que l'excursió va acabar sent més ràpida del que comptàvem, vam decidir complementar-la amb una altra caminada, aquesta vegada baixant un barranc en lloc de pujar-lo (tot i que si primer es baixava, després s'hauria de pujar igualment...). Vam anar fins al mirador del Roque de Agando (unes quantes corbes de cotxe més enllà) i vam agafar el camí en direcció Benchijigua. Vam fer una part del recorregut i quan en vam tenir prou, vam girar cua i vam tornar a pujar.
Un cop al cotxe vam pensar que, total, ja no venia d'unes quantes corbes més, així que vam acabar de travessar l'illa i vam anar fins a Agulo, al nord, per seguir allà els indicadors que ens guiarien fins a la Playa de la Caleta.
Va costar arribar-hi, però la seva visió no ens va decebre i, a més, a la cala hi ha un bar i una bona colla de taules de fusta on vam poder dinar tranquil·lament contemplant les onades. Amb una mica de fred, això sí, però res que un bon abric ben cordat no pogués solucionar.
L'illa de la Gomera és la menys volcànica de les Canàries, no perquè no tingui un origen volcànic com totes les altres, sinó perquè fa milers o fins i tot milions d'anys que no hi ha hagut cap erupció. Els habitants de la Gomera acostumen a comparar l'illa amb un pastís, amb l'Alto Garajonay al centre de tot i una bona colla de grans barrancs a totes bandes que neixen al Garajonay i moren al mar, que s'han anat formant per l'erosió de l'aigua durant tots aquests segles. La Caleta és la zona més volcànica que vam veure a la Gomera, amb la platja negra i les parets dels penya-segats clarament formats per la lava.
Aquella nit vam celebrar el Cap d'Any per primera vegada lluny de casa. I per primera vegada, també, ens vam menjar el raïm quan els nostres rellotges marcaven les onze de la nit. És curiós, perquè a les Canàries, amb l'excusa d'anar una hora enrere respecte la península, poden celebrar les campanades dues vegades, a les dotze peninsulars i les dotze insulars.
