Maresmejant per Setmana Santa

Aquest any, gràcies a les contínues retallades de la Generalitat i vista l'experiència meteorològica d'altres anys (per Setmana Santa sempre plou!) amb el Mohawk hem decidit que no ens mouríem de casa i, si el temps ens ho permetia, ja faríem alguna sortideta econòmica pels voltants.

Fa uns dies vam anar a l'Altaïr, a buscar un mapa i, per sorpresa, vam topar amb un llibre que desconeixíem sobre el Parc de la Serralada Litoral, serralada que es troba entre el Maresme i el Vallès i ens queda força prop de casa. El llibre, Parc de la Serralada Litoral. Història i itineraris, d'Adrià Triquell i Salomé, publicat per l'Editorial Piolet, ens va cridar l'atenció de seguida, perquè hi apareixien molts indrets que coneixem perfectament, però que resulta que en realitat no coneixem perfectament, perquè està ple de detalls que ens han passat per alt tot i haver-hi passat pel costat repetides vegades.

Ja feia dies que volíem fer un dels itineraris proposats en el llibre (Itinerari 2), una volta circular amb sortida i arribada a Premià de Dalt, però sobretot el mal temps no ens ho permetia. Avui, per fi, ha estat el dia. Ens hem llevat amb el cel novament lleugerament enteranyinat, però ens hem negat a quedar-nos a casa esperant la pluja (que al final no ha arribat), així que hem agafat els trastets, cotxe i cap a Premià de Dalt s'ha dit!

Un cop a Premià de Dalt, hem deixat el cotxe al costat del Sindicat i hem agafat el carreró que surt just a la seva esquerra cap a la Casa del Moro, passant pel costat d'una petita cova que no havíem vist abans. 

La Casa del Moro és una barraca feta per un veí d'Alella, propietari dels terrenys, imitant un tipus de construcció musulmana.

Seguint corriol amunt trobem les primeres restes d'un canal fet de teules que antigament portava l'aigua des de les mines del Serviol fins al poble. Actualment hi ha una nova canalització soterrada que fa la mateixa funció, motiu pel qual el canal de teula està en runes. Anem seguint el sender en direcció a les mines, trobant a estones més restes d'aquest canal, detall que ens confirma que anem pel bon camí.

Durant aquest trajecte fins a les mines del Serviol, trobem tres pontets que salven el desnivell provocat pels petits torrents que creuen el camí. Aquests pontets són, en realitat, petits aqüeductes en perfecte estat per on passa l'antiga canalització.

Abans d'arribar al tercer dels ponts, el sender es bifurca en dos, agafem el de l'esquerra fins a trobar una pista ampla. Creuem la pista i seguim el sender fins a trobar el tercer pont. Just damunt seu es veu la boca de la primera de les mines del Serviol. Les altres queden per sobre, però ens donem per satisfets, girem cua i retornem a la pista que havíem creuat minuts abans.

Aquesta pista prové de la zona de la Cadira del Bisbe, passa pel costat de les Roques de l'Ignasi i arriba, després d'uns quants revolts i força pendent a l'esplanada on conflueixen moltes de les pistes del Parc. Nosaltres l'hem agafat ja a la meitat, així que ens hem estalviat les pujades més contundents, que es troben a l'inici de la pista.

Un cop a l'esplanada ens hem dirigit cap a l'esquerra, on s'hi troba el Turó d'en Baldiri, amb la seva torre de vigilància i un mirador des d'on es pot contemplar una vista de gairebé 360º, malgrat que avui el dia mig emboirat ens ha impedit poder contemplar-lo a gust.

Tornem a l'esplanada i anem seguint la pista que segueix recta i planera en direcció al turó de Sant Mateu. Aquesta pista va a parar a la pista principal del Parc, la pista de la Carena. Poc abans de reunir-se amb ella, a uns 90 metres, a mà esquerra trobem un petit esvoranc que ens indica el lloc per on hem d'endinsar-nos al bosc. Tan sols uns metres més enllà trobem una de les curiositats del dia: un antic forn al turó del Bon Jesús en perfecte estat de conservació.

Anem fins a la pista de la Carena, la creuem i seguim recte per agafar un corriol, marcat amb una fita del Meridià Verd Nord, que ens portarà fins a l'ermita de Sant Mateu.

Gairebé més vistosa que l'ermita és la preciosa alzina bicentenària que es pot admirar just al seu davant.

Després d'observar l'ermita de Sant Mateu, seguim pel corriol que surt del costat de l'escalinata de l'ermita, senyalitzat amb marques de GR, que ens porta fins a una pista on trobem, a l'esquerra, la cadena que barra l'accés a la masia de can Riera. Anem cap a la dreta i al costat del punt on el corriol s'uneix amb la pista hi trobem la font nova de Sant Mateu i la bassa on se'n recull l'aigua.

A partir d'aquí comença l'aventura. Bé, tampoc n'hi ha per a tant, però l'itinerari fa una ziga-zaga per passar pel costat de les mines d'en Puig. De la font de Sant Mateu, seguim per la pista uns 270 metres, fins que trobem a mà esquerra un corriol en baixada que ens porta a una altra pista situada uns metres més avall. Seguim la pista cap a la dreta fins a arribar a una altra pista, que també seguim cap a la dreta. Uns 115 metres enllà, la pista fa un revolt a l'esquerra i just en aquest punt surt un corriol, també a l'esquerra, que seguim un bon tros fins a trobar la primera de les mines d'en Puig.

Seguim recorrent el corriol fins a una esplanada on trobarem les entrades de les mines d'en Puig 2 i 3.

De la banda esquerra de l'esplanada surten dos camins. Agafem el de la dreta, que fa pujada, i ens porta fins a una pista que ens portarà, finalment, a la pista de la Carena. Seguim aquesta pista cap a la dreta i a uns 250 metres trobem un altre dels arbres interessants de la jornada, l'alzina surera de la Molinera, que es troba just al costat de la pista i protegida per una barana de fusta.

Ens endinsem al bosc per un corriol que surt de darrere la surera i, uns 70 metres més avall trobem un espectacular pi del qual tan sols en podem intuir les dimensions, ja que les alzines del seu voltant ens impedeixen poder-lo contemplar en tota la seva magnitud.

Retornem a la pista de la Carena, avancem fins a la masia de can Bernadó, passada la qual agafem una pista que surt a mà esquerra. En uns 600 metres trobem una bifurcació, agafem la pista de l'esquerra que ens portarà de retorn a la Cadira del Bisbe i d'aquí de nou al poble, on hem deixat el cotxe unes tres hores abans. 

L'itinerari fa encara una ziga-zaga més, passant pel poblat ibèric de la Cadira del Bisbe i diverses mines escampades per la zona, però hem decidit deixar tota aquesta part per un altre dia, que si no el llibre se'ns acabarà molt ràpid!

Un matí d'allò més complet revisitant llocs que ja coneixíem, però que en el fons no coneixíem. I tot plegat amenitzat amb la música de fons dels motors dels cotxes que corrien avui al circuït de Montmeló!

Ens informa el llibre que el seu autor, Adrià Triquell Salomé, va morir l'any 2010, pocs dies després d'acabar la guia i dos anys abans que aquesta sortís publicada. Si des d'allà on sigui pot llegir aquestes línies, volem fer-li saber que ens ha encantat el seu llibre i ens ha meravellat la meticulositat amb què el va fer. Gràcies per les moltes hores dedicades a aquesta guia de la qual esperem poder treure molt suc.

Retallant per aquí, retallant per allà...(i IV)

Per acabar aquests sis dies de viatge, vam anar a passar dues nits a l'antiga capital del Reino, Toledo. Allà ens vam allotjar en un altre hotel de 4*, situat davant, porta per porta, de l'Alcázar de la ciutat. Com havia fet a Segovia, vaig reservar un pack d'allotjament + sopar degustació que portava inclosa una ampolla de cava (bé, de vino espumoso de Castilla la Mancha)

Altra vegada vam tenir la sensació que l'hotel no era gran cosa; no estava malament, però jo no el qualificaria de 4* (afortunadament, el preu tampoc hi corresponia). Ara, en la web mateixa de l'hotel deien que tenien un dels millors restaurants de la ciutat i amb això sí hi vam estar totalment d'acord: com vam sopar!! He llegit comentaris que diuen que troben el lloc un pèl car pel que ofereix, però agafant el menú degustació junt amb l'habitació, la veritat és que ens va sortir fantàsticament bé de preu, sobretot veient el solomillo que vam sopar el primer dia i l'entrecot del segon! Malauradament, no en tinc cap imatge, així que no us puc fer més dentetes.

A part del menjar, Toledo ens va semblar que tenia poc a oferir. Potser era perquè ja estàvem una mica saturats de muralles, catedrals, esglésies, ermites i monestirs, però ja gairebé res ens cridava l'atenció. 

 

Ara, he de dir que la catedral de Toledo, vista des de fora, crec que és una de les més boniques que he vist fins ara. 

El dia sencer que vam passar a la ciutat el vam dedicar bàsicament a dues coses: al Museu del Greco i el Museu de l'Exèrcit, situat a l'edifici de l'Alcázar. Com que era diumenge, els dos museus tenien portes obertes, així que no vam pagar ni un cèntim per entrar-hi. No ho havíem previst, però ens va anar de perles pel nostre pla d'intentar estalviar despeses.

La casa-museu del Greco no ens va desagradar, però ens va semblar una mica una enganyifa, ja que no es tracta de la seva casa real, sinó d'una recreació que va fer algú a inicis del segle XX imaginant com devia haver estat. A més, dins el museu hi ha força quadres, però gairebé cap pertany al Greco, sinó als seus deixebles i imitadors. Total, ens va servir per ocupar el matí de diumenge, però no ens va aportar gran cosa, la veritat.

Una altra cosa va ser l'Alcázar, on podíem haver passat dies sencers. A part de ser una antiga casa reial parcialment destruïda durant la Guerra Civil i reconstruïda posteriorment, ara mateix és la seu del museu de l'exèrcit, però també s'hi poden contemplar restes de diverses construccions anteriors.

No sóc gens amant dels exèrcits ni molt menys de les armes, però he de reconèixer que el museu em va agradar molt. Trobo que està molt ben fet, que és molt complet i, contràriament al que esperàvem, no excessivament patriòtic. Val la pena fer-li una visita i, al ser tan gran, és millor anar-hi havent decidit prèviament quina part es voldrà visitar, pequè és impossible veure-ho tot en un sol dia. El que més gràcia em va fer va ser la maqueta que podeu veure una mica més avall, que correspon a l'Alcázar de Segovia, lloc que havíem visitat quatre dies abans.

La part patriòtica, lamentablement, la vam trobar al carrer. Per sort, nosaltres no vam tenir cap mena de problema per anar parlant en català, però sí vam veure algunes mostres de orgullo patrio que ens va preocupar una miqueta. El primer va ser comprovar com dos cambrers que treballen en un hotel, a la part més turística de la ciutat, eren incapaços (perquè no en sabien o no en volien saber...) de preguntar a uns nois anglesos el seu número d'habitació. És a dir, no vam saber (o no van voler saber) dir ni tan sols un "Your room number, please?", anaven repetint "habitación, habitación, número, habitación" i els nois fent que no amb el cap perquè no els entenien. Vamos, que eren castellanos, castellanos.

Ara, la segona cosa que ens va espantar (i aquesta em va semblar més preocupant), va ser trobar això que veieu aquí sota en dos aparadors de botiguetes de souvenirs per a turistes.

 

Retallant per aquí, retallant per allà...(III)

Després d'Ávila, el proper i últim destí era Toledo, on passaríem dues nits més abans de retornar cap a caseta. Al matí ens vam llevar novament amb molta boira, que ens va acompanyar a estones la resta del dia.

De camí entre Ávila i Toledo vam fer un parell de parades tècniques, la primera per visitar El Escorial i la segona, molt a prop d'allà, al Valle de los Caídos.

D'aquests dos llocs en tenim poques imatges, ja que a l'interior no ens van deixar fer fotos. La part diguem-ne divertida va ser al Valle de los Caídos, on vam entrar amb bona visibilitat i en vam sortir sota una espessa boira que no ens deixava veure pràcticament res. A més, a part de la boira, ens va començar a ploure, així que no vam poder acabar-lo de visitar tot. 

Com a bons catalans, vam dinar un entrepà dins del cotxe, esperant que parés de ploure, mentre la resta de la gent estava fent l'aperitiu a la cafeteria. No vam poder evitar fer la broma de dir que el "tío Paco" ens havia enviat tota aquella boira perquè li havia molestat que uns catalans no tan sols s'hguessin atrevit a entrar al seu santuari, sinó que ho havien fet, a més, sense pagar ni un sol cèntim gràcies al Carnet Docent expedit per la Generalitat de Catalunya.

 

 

Quan va parar de ploure, i abans de continuar en el nostre trajecte fins a Toledo, encara vam tenir un moment de lucidesa per poder fer aquesta fotografia, amb l'entrada a la "cripta" i la gran creu al seu damunt, assenyalant el lloc exacte on està enterrat el "Generalisimo".

Retallant per aquí, retallant per allà...(II)

La segona parada del nostre petit viatge nadalenc va ser Ávila. En aquest cas, com que algú ens havia dit que amb un matí l'havia visitada tota (la part antiga, s'entén, perquè Ávila és força més gran del que sembla), vam decidir quedar-nos-hi tan sols una nit. com que veníem de Segovia, a les 10h del matí ja érem allà, així que vam tenir temps de sobres per fer tot el que teníem previst: visitar la ciutat emmurallada, menjar espectacularment bé, fer una bona migdiada per amortitzar l'habitació de l'hotel, tornar a visitar la ciutat, aquest cop de nit i, finalment, sopar una bona xocolata desfeta amb pa de pessic. 

A Ávila vam triar un hotel de 3*, que no estava gens malament, on ens van fer sentir com a casa i, a més, es troba al carrer més cèntric de la ciutat emmurallada. Així, vam arribar a Ávila, vam deixar el cotxe ben aparcadet en un pàrquing i ja no el vam tornar a agafar fins l'endemà. Primer de tot vam anar fins al mirador de los Cuatro Postes i des d'allà vam poder tenir una primera visió del que crec que és el més interessant de la ciutat: la seva fantàstica i ben conservada muralla.

El segon que vam descobrir, a part dels molts palauets que hi ha repartits per tot arreu, van ser els "verracos", escultures zoomòrfiques de granit fetes pel poblat pre-romà que habitava la zona nord-oest de la península, els vetons. Gairebé per casualitat i sense voler-ho, en vam trobar quatre, tot i que només en vam fotografiar dos.

I la tercera cosa que vam constatat, molt més que a Segovia, és la gran quantitat de propietats que arriba a tenir l'església escampades per la península. Com em comentava algú fa uns dies, així no és estrany que es neguin rotundament a pagar IBI, si tenen, i aquí sí, una església, monestir o ermita a cada cantonada! Us en deixo algunes mostres, totes de llocs diferents (i no n'hi ha cap de la catedral!):

Per cert, una mica més de publicitat: el restaurant on el Mohawk s'hi va posar les botes amb aquest chuletón es diu Restaurante de los Reyes Católicos i es troba molt a prop d'on teníem l'hotel, en un altre dels carrers cèntrics i, per tant, comercials, de la ciutat emmurallada. Jo vaig provar el seu menú degustació de productes típics de la zona, que incloïa unes cassoletes amb judiones, unes patatas revolconas i una sopa castellana (feta amb pa i ou) que estaven delicioses. De segon vaig demanar un milfulles amb formatge de cabra que encara estic assaborint. En resum, que a Ávila hi vam dinar molt bé, no sé si ha quedat clar...