Maresmejant per Setmana Santa

Aquest any, gràcies a les contínues retallades de la Generalitat i vista l'experiència meteorològica d'altres anys (per Setmana Santa sempre plou!) amb el Mohawk hem decidit que no ens mouríem de casa i, si el temps ens ho permetia, ja faríem alguna sortideta econòmica pels voltants.

Fa uns dies vam anar a l'Altaïr, a buscar un mapa i, per sorpresa, vam topar amb un llibre que desconeixíem sobre el Parc de la Serralada Litoral, serralada que es troba entre el Maresme i el Vallès i ens queda força prop de casa. El llibre, Parc de la Serralada Litoral. Història i itineraris, d'Adrià Triquell i Salomé, publicat per l'Editorial Piolet, ens va cridar l'atenció de seguida, perquè hi apareixien molts indrets que coneixem perfectament, però que resulta que en realitat no coneixem perfectament, perquè està ple de detalls que ens han passat per alt tot i haver-hi passat pel costat repetides vegades.

Ja feia dies que volíem fer un dels itineraris proposats en el llibre (Itinerari 2), una volta circular amb sortida i arribada a Premià de Dalt, però sobretot el mal temps no ens ho permetia. Avui, per fi, ha estat el dia. Ens hem llevat amb el cel novament lleugerament enteranyinat, però ens hem negat a quedar-nos a casa esperant la pluja (que al final no ha arribat), així que hem agafat els trastets, cotxe i cap a Premià de Dalt s'ha dit!

Un cop a Premià de Dalt, hem deixat el cotxe al costat del Sindicat i hem agafat el carreró que surt just a la seva esquerra cap a la Casa del Moro, passant pel costat d'una petita cova que no havíem vist abans. 

La Casa del Moro és una barraca feta per un veí d'Alella, propietari dels terrenys, imitant un tipus de construcció musulmana.

Seguint corriol amunt trobem les primeres restes d'un canal fet de teules que antigament portava l'aigua des de les mines del Serviol fins al poble. Actualment hi ha una nova canalització soterrada que fa la mateixa funció, motiu pel qual el canal de teula està en runes. Anem seguint el sender en direcció a les mines, trobant a estones més restes d'aquest canal, detall que ens confirma que anem pel bon camí.

Durant aquest trajecte fins a les mines del Serviol, trobem tres pontets que salven el desnivell provocat pels petits torrents que creuen el camí. Aquests pontets són, en realitat, petits aqüeductes en perfecte estat per on passa l'antiga canalització.

Abans d'arribar al tercer dels ponts, el sender es bifurca en dos, agafem el de l'esquerra fins a trobar una pista ampla. Creuem la pista i seguim el sender fins a trobar el tercer pont. Just damunt seu es veu la boca de la primera de les mines del Serviol. Les altres queden per sobre, però ens donem per satisfets, girem cua i retornem a la pista que havíem creuat minuts abans.

Aquesta pista prové de la zona de la Cadira del Bisbe, passa pel costat de les Roques de l'Ignasi i arriba, després d'uns quants revolts i força pendent a l'esplanada on conflueixen moltes de les pistes del Parc. Nosaltres l'hem agafat ja a la meitat, així que ens hem estalviat les pujades més contundents, que es troben a l'inici de la pista.

Un cop a l'esplanada ens hem dirigit cap a l'esquerra, on s'hi troba el Turó d'en Baldiri, amb la seva torre de vigilància i un mirador des d'on es pot contemplar una vista de gairebé 360º, malgrat que avui el dia mig emboirat ens ha impedit poder contemplar-lo a gust.

Tornem a l'esplanada i anem seguint la pista que segueix recta i planera en direcció al turó de Sant Mateu. Aquesta pista va a parar a la pista principal del Parc, la pista de la Carena. Poc abans de reunir-se amb ella, a uns 90 metres, a mà esquerra trobem un petit esvoranc que ens indica el lloc per on hem d'endinsar-nos al bosc. Tan sols uns metres més enllà trobem una de les curiositats del dia: un antic forn al turó del Bon Jesús en perfecte estat de conservació.

Anem fins a la pista de la Carena, la creuem i seguim recte per agafar un corriol, marcat amb una fita del Meridià Verd Nord, que ens portarà fins a l'ermita de Sant Mateu.

Gairebé més vistosa que l'ermita és la preciosa alzina bicentenària que es pot admirar just al seu davant.

Després d'observar l'ermita de Sant Mateu, seguim pel corriol que surt del costat de l'escalinata de l'ermita, senyalitzat amb marques de GR, que ens porta fins a una pista on trobem, a l'esquerra, la cadena que barra l'accés a la masia de can Riera. Anem cap a la dreta i al costat del punt on el corriol s'uneix amb la pista hi trobem la font nova de Sant Mateu i la bassa on se'n recull l'aigua.

A partir d'aquí comença l'aventura. Bé, tampoc n'hi ha per a tant, però l'itinerari fa una ziga-zaga per passar pel costat de les mines d'en Puig. De la font de Sant Mateu, seguim per la pista uns 270 metres, fins que trobem a mà esquerra un corriol en baixada que ens porta a una altra pista situada uns metres més avall. Seguim la pista cap a la dreta fins a arribar a una altra pista, que també seguim cap a la dreta. Uns 115 metres enllà, la pista fa un revolt a l'esquerra i just en aquest punt surt un corriol, també a l'esquerra, que seguim un bon tros fins a trobar la primera de les mines d'en Puig.

Seguim recorrent el corriol fins a una esplanada on trobarem les entrades de les mines d'en Puig 2 i 3.

De la banda esquerra de l'esplanada surten dos camins. Agafem el de la dreta, que fa pujada, i ens porta fins a una pista que ens portarà, finalment, a la pista de la Carena. Seguim aquesta pista cap a la dreta i a uns 250 metres trobem un altre dels arbres interessants de la jornada, l'alzina surera de la Molinera, que es troba just al costat de la pista i protegida per una barana de fusta.

Ens endinsem al bosc per un corriol que surt de darrere la surera i, uns 70 metres més avall trobem un espectacular pi del qual tan sols en podem intuir les dimensions, ja que les alzines del seu voltant ens impedeixen poder-lo contemplar en tota la seva magnitud.

Retornem a la pista de la Carena, avancem fins a la masia de can Bernadó, passada la qual agafem una pista que surt a mà esquerra. En uns 600 metres trobem una bifurcació, agafem la pista de l'esquerra que ens portarà de retorn a la Cadira del Bisbe i d'aquí de nou al poble, on hem deixat el cotxe unes tres hores abans. 

L'itinerari fa encara una ziga-zaga més, passant pel poblat ibèric de la Cadira del Bisbe i diverses mines escampades per la zona, però hem decidit deixar tota aquesta part per un altre dia, que si no el llibre se'ns acabarà molt ràpid!

Un matí d'allò més complet revisitant llocs que ja coneixíem, però que en el fons no coneixíem. I tot plegat amenitzat amb la música de fons dels motors dels cotxes que corrien avui al circuït de Montmeló!

Ens informa el llibre que el seu autor, Adrià Triquell Salomé, va morir l'any 2010, pocs dies després d'acabar la guia i dos anys abans que aquesta sortís publicada. Si des d'allà on sigui pot llegir aquestes línies, volem fer-li saber que ens ha encantat el seu llibre i ens ha meravellat la meticulositat amb què el va fer. Gràcies per les moltes hores dedicades a aquesta guia de la qual esperem poder treure molt suc.