Escalada (o no) al Collsacabra

Aquest cap de setmana, aprofitant el pla del Mohawk, el Jortx i el Gatsaule, d'anar a escalar la via Beltegeuse, que puja paral·lela al salt de Sallent (a Rupit) i acaba al mirador del salt, vaig enredar el meu partenaire per quedar-nos a dormir en un hostalet del poble i així sortir una mica de casa i oblidar-me, encara que només fos durant dos dies, de la vida quotidiana.

Dissabte, mentre els tres escaladors n'anaven fent de les seves, jo vaig estar donant voltes per la zona del Collsacabra, fent fotos de tant en tant a les tres formiguetes que anaven avançant lentament.

Com que la via es va allargar més del compte (entre una cosa i altra s'hi van passar unes sis hores, més o menys), després de tres horetes passejant amunt i avall, al final en vaig tenir prou, els vaig deixar allà, progressant lentament, i me'n vaig anar de retorn tota soleta cap a l'hostal de Rupit.

Malgrat anar sola, el trajecte no va ser del tot desagradable, ja que, al no haver de seguir el ritme dels meus companys, massa ràpid pel meu gust, vaig poder contemplar el paisatge que no havia tingut temps de veure durant l'anada. Vaig veure que la riera de Rupit estava plena de branques i arbres secs per totes bandes, probablement resultat de les nevades de l'hivern passat i alguna posterior rierada que s'ho devia endur tot cap avall. Una llàstima, perquè feia la sensació d'estar tot brut i deixat.

A l'hostal vaig aprofitar el temps per acabar de llegir un llibre que tenia a mitges de feia temps i, un cop acabat, seguir amb el joc de la Nintendo DS amb el que estic jugant últimament.

Finalment, cap a les 17:15 van arribar al poble els heroics escaladors. El Jortx i el Gatsaule van tenir el temps just per dir "adéu", perquè tots dos tenien compromisos als quals ja feien tard (com són aquests escaladors, eh?), i amb el Mohawk vam aprofitar la resta de la tarda per voltar pel poble (feina que s'acaba ràpid, perquè Rupit no és precisament gran) i amortitzar el preu de l'habitació fent el vago fins a l'hora de sopar.

Aquest matí teníem intenció d'anar a escalar (escalar altra vegada? Doncs sí, què hi farem...) a l'Agullola Xica de Rupit, però una servidora no se sentia gens inspirada, així que s'ha limitat a fer d'asseguradora mentre el seu coleguita s'enfilava dalt de l'agulla.

Després, a l'hora de dinar, hem anat a descobrir la pista que va des de Rupit fins al pantà de Sau, asfaltada, un pèl estreteta, però d'allò més bonica, sobretot ara, plagada de diverses tonalitats tardorenques. Ja feia temps que dèiem d'anar-hi i avui finalment, a falta d'una idea millor, ha estat el dia escollit.

Al pantà hi hem estat el temps just per fer la foto de rigor al campanar de st. Romà de Sau, fotografiar també els cingles del voltant, respirar l'ambient camacu que hi havia i fugir corrents d'allà. Finalment, hem acabat dinant a casa, on ens esperava impacient i malhumorada la nostra gateta, a qui queda clar que no fa cap gràcia que marxem.