27 de juliol 2018

Castanyer d'en Farigola (Viladrau)

Com que ens queden pocs "cromos" per a completar la nostra col·lecció particular d'Arbres Monumentals, amb el Mohawk hem començat a pensar en una alternativa per a tenir ocupats els caps de setmana que no sapiguem què fer. 

Anant a la recerca dels arbres catalogats com a Monumentals hem anat descobrint que hi ha una bona colla d'exemplars de diferents tipus que, incomprensiblement, que sapiguem, no gaudeixen de cap tipus de protecció, malgrat que en alguns casos superen de llarg les característiques d'altres arbres que sí estan protegits. Així doncs, hem decidit seguir amb la recerca dels nostres arbres monumentals, encara que no disposin oficialment d'aquest títol.

Aquest és el cas dels castanyers que apareixen en aquesta entrada, tots ells dignes aspirants a gaudir de la catalogació de Monumentals, sobretot el que dona nom a l'entrada, el Castanyer d'en Farigola.

Si hi ha un arbre característic a la població de Viladrau, aquest és, sens dubte, el castanyer. Ja fa un temps que hi vam anar a veure el Castanyer de les Nou Branques i aquesta vegada hi vam tornar a buscar una bona colla de castanyers centenaris, que bé es mereixien la nostra visita.

Navegant per Internet vam trobar una bona colla de ressenyes d'una interessant excursió que va des de Viladrau fins al Matagalls, passant per l'ermita de Sant Segimon i seguint els indicadors del PR C-205. Nosaltres no teníem intenció de fer una excursió tan llarga, així que ens vam limitar a seguir-ne el primer tram, majoritàriament per pista forestal, amb poc desnivell i camí ben marcat, que ens portaria fins al nostre objectiu, el Castanyer d'en Farigola, passant prèviament per la castanyeda de can Bosc, pel costat de l'ermita de l'Erola i per la castanyeda Gran de can Gat.

M'estalviaré donar més detalls del recorregut, perquè es pot trobar la informació fàcilment navegant per la xarxa. Només diré que val la pena fer aquest itinerari, d'uns set quilòmetres entre anar i tornar, fins i tot en dies calorosos d'estiu, ja que majoritàriament transcorre per dins de bosc. I de ben segur també valdrà la pena repetir-lo a la tardor, quan tot tindrà un color ben diferent.

Us deixo una sèrie d'imatges d'alguns dels espectaculars castanyers que vam anar trobant pel camí:

Ermita de l'Erola

Castanyer d'en Farigola (juliol de 2018)
Castanyer d'en Farigola (juliol de 2018)

26 de maig 2018

Auba de la Descàrrega (Amposta)

Auba de la Descàrrega

Espècie: populus alba
Declarats Arbres Monumentals: l'any 1990
Propietari: ?
Terme municipal: Amposta (la Descàrrega)
Coordenades UTM ED50 (m):
Alçària total: 24 m
Volt de canó: 5,1 m
Capçada mitjana: 20,3 m
Edat estimada: ?

D'aquest arbre, que en el seu moment devia haver estat esplendorós, avui tan sols en queden les restes del seu immens tronc, tot i que no sembla que hagin d'aguantar molt. L'àlber va morir l'any 2009, al tombar-se com a conseqüència de les ventades del cicló Klaus, que va afectar una bona colla dels nostres arbres Monumentals. 

A la fitxa de la pàgina web de la Generalitat hi apareixen unes imatges que poc tenen a veure amb el que nosaltres ens hi vam trobar. Les herbes i arbustos a l'entorn del tronc han anat creixent ràpidament fins a envoltar-lo completament i fer-lo gairebé invisible. Si no fos perquè vam anar expressament a buscar-lo, mai l'hauríem arribat a veure, amagat com queda enmig de tanta vegetació.

Riu Ebre
 
Auba de la Descàrrega (abril de 2017)

Malgrat que lamentablement hi ha poca cosa a veure, si a algú li interessa anar-hi, les restes de l'àlber es troben al nord de la ciutat, entre el riu Ebre i el Canal de la Dreta de l'Ebre.


01 de novembre 2017

Pins Vells de l'Arp (La Vansa i Fórnols)

Pins Vells de l'Arp

Espècie: pinus uncinata
Declarats Arbres Monumentals: l'any 2016
Propietari: ?
Terme municipal: La Vansa i Fórnols (Sorribes de la Vansa, pletes de Sisquer)
Coordenades: UTM 31N x,y (m): 377441,4673064
Alçària total: 18 m (I); 15,5 m (II)
Volt de canó: 5,46 m; 4,01 (II) 
Capçada mitjana: 13,5 m; 13,7 m (II)
Edat estimada: ?

Trobar els Pins Vells de l'Arp no és excessivament complicat, tot i que a nosaltres tampoc ens va resultat tan senzill com semblava d'entrada.

Primer de tot, ens dirigirem cap a l'estació d'esquí de Tuixent-La Vansa. Nosaltres hi vam accedir des de la banda del Berguedà, passant per Gósol, des d'on podem contemplar el sempre majestuós Pedraforca de ben a prop, Josa de Cadí i Tuixent. 

Un cop a les instal·lacions de l'estació d'esquí, podem deixar el cotxe al seu aparcament o bé fer els 400 metres de pista fins al Refugi de l'Arp. A l'aparcament de l'estació hi trobarem aquest cartell que veieu aquí a sota, que ens indica que hi ha un itinerari de natura per visitar els Pins Vells de l'Arp. Així doncs, pel que diu, el recorregut hauria de ser fàcil.


Nosaltres, com que som fanàtics de fer pistes, vam decidir deixar el cotxe a l'aparcament del refugi, on vam trobar un panell informatiu sobre aquest itinerari dels Arbres Vells de l'Arp. El primer que hi vam veure, i que ens va espantar per un moment va ser:

"L'itinerari es pot seguir entre el 16 d'abril i el 31 d'octubre. Des de l'1 de novembre fins el 15 d'abril cal preservar la tranquil·litat del bosc perquè és l'època d'hivernada del gall fer i qualsevol molèstia o estrès podria posar en perill la seva supervivència."

Per un moment vam pensar que hauríem fet tot el viatge en va, però no, per pocs dies encara no ens trobàvem dins del període d'hivernació, així que vam acabar de fer un cop d'ull al cartell i ens vam posar a caminar. 

L'itinerari fa un recorregut circular que comença seguint durant un quilòmetre la pista, s'endinsa al bosc, passa pel costat dels Pins Vells i se'n va a trobar el tallafoc que ens porta directament a les instal·lacions de l'estació d'esquí.  

D'entrada sembla que l'itinerari ha d'estar perfectament ben senyalitzat: senyal a l'aparcament de l'estació d'esquí, panell al costat del refugi, cartell indicador allà on hem de deixar la pista per entrar dins del bosc. 

Cartel que ens indica que ens endinsem al bosc

Però resulta que el camí es fa molt evident fins aquí, perquè un cop dins del bosc ens trobarem que no hi ha cap sender fressat que ens marqui el recorregut i hem d'anar seguint unes estaques pintades de groc mig amagades entre els arbres que no es veuen clarament unes des de les altres, així que hem d'anar una mica a l'aventura, intuint cap a on deu anar el camí.


A aquest fet s'hi suma que els arbres catalogats com a "monumentals" encara no tenen placa identificativa, així que, tenint en compte que tampoc disposem de les mides ni les característiques dels pins i que la zona és plena de pins de grans dimensions, al final ens vam dedicar a anar fent fotos a tots els pins que ens van cridar l'atenció, sense saber quins són els que estan catalogats.

L'Avi (octubre de 2017)


Després d'estar fent voltes pel bosc, buscant fites i arbres, vam pensar que ja n'hi havia prou, així que vam anar a cercar el tallafoc que ens conduiria directament a l'estació d'esquí.

Tallafocs

Blada de la Coma (la Vansa i Fórnols)

Blada de la Coma

Espècie: acer opalus subsp. opalus
Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: ?
Terme municipal: La Vansa i Fórnols (Fórnols, la Plana de cal Coma)
Coordenades UTM 31N x,y (m): 377391,4678815
Alçària total: 13,5 m
Volt de canó: 3,13 m 
Capçada mitjana: 16,1 m
Edat estimada: ?

Per trobar la Blada de la Coma primer de tot haurem d'arribar fins a la població de Fórnols, on hi accedirem passant prèviament per Cornellana. 

Just abans d'entrar al poble, agafarem la pista a mà esquerra que ens dirigeix cap al restaurant d'El Paller de cal Coma. Seguirem aquest camí i deixarem el vehicle a l'aparcament del restaurant. La Blada s'hi troba molt a prop, al lateral dels camps que veurem sota nostra, però no es veu des d'aquest punt. 

Per entendre'ns, prop del pàrquing hi ha un tancat amb gossos de caçadors de la zona; la blada es troba just darrere (alguns metres per sota) d'aquest tancat. A mà dreta veurem que continua la pista, ara novament de sorra, com a l'inici, però l'accés està barrat per un filat que evita que les vaques surtin del camp on pasturen. Aquí tocarà passar-hi a peu: travessarem el filat i anirem avançant uns metres més per la pista, fins que a mà esquerra desapareix la tanca. A partir d'aquí veurem un petit sender (tot i que nosaltres vam anar-hi passant pel costat del camp) que ens conduirà fins a la blada. 


Al tractar-se d'un arbre de fulla caduca, canvia radicalment el seu aspecte segons l'època de l'any en què ens trobem. A la fitxa de la web dels Arbres Monumentals hi apareix ben pelada; també n'hem vist alguna imatge amb tot el fullatge de l'estiu, i nosaltres, que hi vam anar a finals d'octubre, la vam poder contemplar amb el seu millor vestit de tardor.

Blada de la Coma (octubre de 2017)

24 d’octubre 2017

Avet de Cireres i Pi Roi de Cireres (Alt Àneu)

Avet de Cireres

Espècie: abies alba
Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: EMD Isil i Alós d'Isil
Terme municipal: Alt Àneu (Isil i Alòs d'Isil, Bosc de Cireres)
Coordenades UTM ED50 (m): X 342719  Y 4734982
Alçària total: 33,5 m
Volt de canó: 4,36 m
Capçada mitjana: 15,5 m
Edat estimada: ?

Pi Roi de Cireres 

Espèciepinus sylvestris
Declarat Arbre Monumental: l'any 2016
Propietari: EMD Isil i Alós d'Isil
Terme municipal: Alt Àneu (Isil i Alòs d'Isil, Bosc de Cireres)
Coordenades UTM ED50 (m): X
Alçària total: 20 m
Volt de canó: 3,93 m
Capçada mitjana: 14,2 m
Edat estimada: ?

A la tercera va la vençuda! Aquesta vegada sí!


Ja havíem fet dues visites a la zona del Bosc de Cireres per a intentar localitzar-hi els dos arbres monumentals del bosc: el Pi Roi i l'Avet. Fins ara disposàvem d'informació poc clara o, directament, errònia, amb la qual cosa havíem anat fent voltes pel mig del bosc intentant identificar els nostres objectius sense aconseguir trobar-los. 

La nostra salvació ens l'ha donada la mateixa Generalitat, que ha modificat les explicacions de la pàgina web d'Arbres Monumentals, afegint-hi una petita dada que ens resultava imprescindible per a entendre les indicacions.

A la pàgina dels dos arbres encara hi segueix apareixent aquesta descripció:

"De les mateixes bordes de Perosa surt un sender pel vessant que mira a l’est que baixa per una mata frondosa de bosc, el bosc de les Cireres. Si seguim aquest mateix sender trobarem una pasarel·la que ens permet creuar el Riu Noguera Pallaresa. A uns 100 metres de la passarel·la, trobem el Pi Roi de Cireres, i a uns 20 metres un arbre caigut al costat de l'Avet de Cireres (monumental). A uns 250 metres més enllà trobem un altre avet singular."

I això és el que vam fer en la nostra segona visita: buscar un sender prop de les bordes de Perosa que "baixés" cap al bosc. Vam trobar una passarel·la i prop seu un avet que vam considerar que era prou digne per a ser Monumental. Del Pi ni rastre, així que aquell dia vam marxar mig convençuts d'haver trobat l'avet que buscàvem, ja que no havíem vist per enlloc el pi roig que se suposa que havia de ser al seu costat.

Revisant la informació de la web, però, vam descobrir que a la fitxa dels dos arbres hi ha una explicació de com arribar-hi lleugerament diferent on, com deia, hi ha una informació important que no apareixia al text anterior:

"De les mateixes bordes de Perosa cal remuntar a peu 1,5 km la pista de la Mina. Des d’una corba tancada surt un sender pel vessant que mira a l’est que baixa per una mata frondosa de bosc, travessa el riu de Cireres i remunta pel bosc vell de Cireres. A uns 100 metres del riu, trobem l'Avet de Cireres, a pocs metres del Pi Roi de Cireres."

Noteu la diferència? Nosaltres "baixant" pel bosc quan el primer que havíem de fer era "pujar" pràcticament dos quilòmetres pista amunt abans d'endinsar-nos al bosc!! Vaja, que ja els podíem anar buscant per la part de baix quan resulta que aquests dos arbres es troben força més amunt.

Per cert, al primer text hi ha un altre error, que el que es creua és el riu de Cireres, no la Noguera Pallaresa, que passa per l'altra banda de les bordes de Perosa.

Bé, deixem les anècdotes i anem al que interessa: com localitzar l'Avet i el Pi Roi de Cireres (si en trobem un, trobem l'altre, ja que estan a uns 20 metres un de l'altre).

Malgrat totes els dubtes sobre on serien els dos arbres, el que sí teníem clar, claríssim, era com arribar al Bosc de Cireres: de la mateixa manera que arribarem a la Coma de Perosa, on trobarem els Avets, o al Pletiu d'Aulà, on podrem admirar els Pins Orcs (que realment valen la pena de veure) i la resta. 

Per si us fa mandra llegir les altres entrades, repeteixo que per arribar-hi, primer de tot hem d'anar a Alòs d'Isil i d'allà continuar per la carretera, camí de Bonabé, que poc després es converteix en pista (l'asfalt arriba fins al refugi del Fornet) força apta per a qualsevol vehicle, i fer els quinze quilòmetres que hi ha (vuit des del refugi), acompanyant la Noguera Pallaresa cap amunt, fins a arribar a l'aparcament habilitat, poc després de passar pel costat de la Borda Ignasia. Us aviso que aquesta pista té l'accés restringit des de l'1 de novembre fins l'1 de juny, així que durant els mesos d'hivern i primavera no és transitable. 

Noguera Pallaresa al costat de l'aparcament (foto feta des del pont que creua el riu)

Al costat de l'aparcament, la pista creua el riu, s'endinsa pel Bosc de Cireres i surt novament "a l'exterior" a l'alçada de la Coma de Perosa per continuar el seu camí cap a Montgarri. Fins aquí ho tenim tot clar: el Bosc de Cireres és, sí o sí, el que tenim al nostre davant just baixar del cotxe, a l'altra banda de la Noguera. 

Si la primera vegada hi havíem anat al juliol, en un dia rúfol en què, de fet, vam acabar dinant sota la pluja, la segona vegada hi vam anar en un dia radiant de mitjans d'octubre, així que hi vam poder contemplar la preciosa diversitat cromàtica de la tardor.

Bosc de Cireres (octubre de 2017)

La tercera vegada, a finals d'agost, també vam enxampar un dia mig ennuvolat, però ja ens va anar bé, perquè ens vam estalviar la calorada d'aquesta època. 

Bé, ara que som a l'aparcament, creuarem la passera sobre la Noguera Pallaresa (aquesta sí que ho és) i anirem cap a les Bordes de Perosa, on veurem els tres Avets monumentals que hi ha prop seu. Aquests es veuen clarament, així que no hi ha cap mena de dubte de quins són. Hi podem anar per la pista de Montgarri o bé agafant la pista de la Mina (que és l'altra pista que veiem sortir des de l'aparcament, amb un senyal de trànsit que prohibeix l'accés motoritzat excepte a veïns i serveis), que és la que anirem seguint després.

Avets de la Coma de Perosa (agost de 2019)

Als peus dels Avets de la Coma de Perosa abandonem la pista de Montgarri i seguim l'altra pista, la de la Mina, una mica més desdibuixada, però força evident també. Anirem pujant lentament sense complicacions per aquesta pista gairebé un parell de quilòmetres fins que en una corba trobarem a mà esquerra un curiós avet amb cinc troncs. És l'Avet de les Cinc Branques, catalogat com a Arbre d'Interès Local Bé, crec que és aquest, ja que no té placa i no és l'únic avet amb diversos troncs que vam veure. Sigui o no sigui, quan localitzem aquest avet estarem arribant al punt on deixarem la pista de la Mina i ens endinsarem al bosc, així que ens servirà de referència.
 
Avet de les Cinc Branques (agost de 2019)

Poc després, en un tram de pista recte, amb descampat a l'esquerre, trobarem un petit corriol que entra al prat, que anirem seguint.


Aquest corriol, que a estones se'ns desdibuixarà i n'haurem d'anar intuint el recorregut, ens portarà fins als nostres objectius. Primer de tot creua el prat, passant pel costat de dos preciosos avets bessons, amb dos troncs cadascun.


Després de creuar el prat, entrarem a dins del bosc de Cireres. Anirem resseguint el corriol, creuarem el torrent i seguirem avançant, ara ascendint lleugerament. A partir d'aquí poca indicació puc donar, ja que ens trobem dins del bosc, molt a prop ja dels nostres arbres, però difícils de veure a distància, amb un corriol que es desdibuixa precisament en aquest tram. Algunes indicacions: vam passar pel costat d'uns curiosos bolets i d'un gran formiguer que ens va posar els pèls de punta. 

 

Tenim l'avet a tocar, uns metres més amunt, però sense placa identificativa que ens orienti. És un avet molt gran, però que queda dissimulat enmig de tants altres avets també espectaculars, així que costa una mica d'identificar.

Ara, el que no hi haurà dubte que haurem trobat quan l'haguem trobat és el Pi Roi, ja que hi ha pocs pins al bosc i cap d'ells s'aproxima a les mides del que busquem. Estan un al costat de l'altre, amb uns vint metres de distància, així que si en trobem un, hem de trobar l'altre també. Venint des del torrent (Riu de Cireres), primer de tot apareixerà l'Avet i després el Pi Roi. D'allò de "l'arbre caigut" ni cas, perquè el bosc n'és ple, d'arbres caiguts!

Avet de Cireres (agost de 2019)

Avet de Cireres
Pi Roi de Cireres (agost de 2019)
Pi Roi de Cireres
Pi Roi de Cireres
Després de trobar els dos arbres monumentals, si ens animem a seguir avançant pel corriol, que retrobarem ben fressat prop del pi, veurem altres avets ben grans i, quan arribem al prat, un de diversos troncs que també es val la seva visita.

 

Avet singular

Retornarem cap a l'aparcament pel mateix camí per on haurem pujat. 

Nota: De l'entrada anterior que havia fet d'aquests arbres, on hi havia informació errònia, en deixaré la part final, que no vull perdre. Vam estar buscant els arbres força metres més avall del lloc on es troben realment, i la volta va valdre la pena perquè no vam aconseguir trobar els arbres que buscàvem però esmorzant en una esplanada vam viure un moment que ens va semblar màgic:

"Vam acabar arribant a l'esplanada que ja coneixíem, així que vam decidir que era el lloc i el moment ideals per fer una parada tècnica per esmorzar. I realment va resultar ser el lloc i el moment perfectes, perquè al cap de pocs minuts va aparèixer una colla de cavalls que, sense mostrar cap mena de desconfiança, va venir a fer-nos companyia menjant al nostre costat. Ens va sorprendre molt la seva actitud, perquè, malgrat no ser animals salvatges, fins ara mai ens havíem trobat cavalls, en plena muntanya, que se'ns acostessin tant i amb tanta tranquil·litat. Em sentia a la glòria, primer amb les vaques que ens anaven guiant, després amb els cavalls que ens van acompanyar mentre esmorzàvem i encara més tard, amb un parell de daines i un esquirol que vam trobar dins del bosc, que no vam poder arribar a fotografiar."

Euga que tenia pinta de ser la líder del grup, la que més se'ns va acostar, malgrat que no va deixar que la toquéssim

Poltre posant-s'hi bé per a la foto