11 de juliol 2013

Castanyer Gros de la Casa del Bosc (o Castanyer de can Cuch) (Cànoves i Samalús)


Castanyer Gros de la Casa del Bosc

Espècie: castanea sativa
Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: Miquel Cuch
Terme municipal: Cànoves i Samalús (Baga de can Cuch)
Coordenades UTM ED50 (m): X 445885  Y 4620935
Alçaria total: 15 m
Volt de canó: 13 m
Capçada mitjana: 17,5 m
Edat estimada: uns 500-600 anys

El fantàstic castanyer de can Cuch es considera l'abre més gros de Catalunya, almenys pel que fa a la mida de la seva soca, amb els seus 13 metres de perímetre. Igual que el Plàtan de la Font de la Pineda, aquest castanyer és un autèntic supervivent, que n'ha vist de tots colors en el seu mig mil·leni llarg de vida.

Castanyer de can Cuch (març de 2013)
Algunes de les dades que se'n coneixen són que als anys 1930 un incendi provocat a la seva soca va fer que el castanyer estigués cremant per dins durant tres dies i tres nits seguides. Com a resultat d'aquest incendi, el tronc va queda totalment buit per dins, malgrat que l'arbre va sobreviure.


El 1960 un carboner que treballava a la zona va aprofitar la gran cavitat que havia quedat a l'interior de l'arbre com a conseqüència de l'incendi per instal·lar-hi el seu habitatge, on va residir durant un any i mig. Hi tenia fins i tot una llar de foc, ja que el tronc del castanyer té, casualment, dos forats, un a cada banda, un a mode d'entrada a la "cabana" i l'altre com si es tractés d'una finestra o xemeneia.


Tot això, a part de les ventades, llampegades i nevades que ha suportat al llarg de tots aquests anys. Malgrat que el tronc principal de l'arbre és ben mort, amb les feines de manteniment que hi ha fet la família Cuch el castanyer ha rebrotat amb força i té múltiples branques laterals que any rere any produeixen unes castanyes que, diuen els qui les han tastades, estan d'allò més bones. Nosaltres, que el vam visitar a finals de març, no en vam trobar més que quatre pellofes.


Per arribar al castanyer de can Cuch cal anar fins a Cànoves i d'allà agafar la pista fins al pantà de Vallforners. Quan hi vam anar nosaltres, suposo que per ser diumenge, tot just agafar la pista, vam trobar una noia del Parc Natural del Montseny que ens va dir que havíem de pagar 3€ per aparcar a l'aparcament que hi ha prop de la presa del pantà. L'alternativa era deixar el cotxe al poble i fer també la pista fins el pantà a peu, però vam decidir rascar-nos la butxaca i arribar fins a la presa amb el cotxe (presa que és, per cert, la més ben dissimulada que he vist en la vida).


La noia ens va donar un mapa del Parc i ens va recomanar la ruta fins al castanyer. Nosaltres portàvem les indicacions del doctor Boada, així que les vam anar seguint fins al castanyer, però de retorn vam fer cas del que ens havia dit ella. 

Vam deixar el cotxe a l'aparcament i vam caminar per la pista cap a la presa. Allà vam seguir endavant, resseguint els marges del pantà (i les marques de GR) i, a l'arribar a la seva cua, vam agafar el sender que en surt a mà dreta en direcció a la Casa del Bosc, fins que, després de passar algunes cruïlles, el camí es bifurca en dos, la part de la dreta va a la casa del Bosc i la de l'esquerra ens porta en pocs minuts al castanyer.


De tornada, en lloc de fer-ho pel mateix camí, vam seguir les indicacions de la noia i vam agafar la pista (deixant-ne una a l'esquerra en fort pendent que condueix al cim del Sui) que ens va portar, en un agradable passeig amb interessants vistes sobre el pantà i, al fons, la nostra comarca del Maresme i el mar, a passar per davant de l'hotel de can Cuch i d'allí, en pronunciat descens per camí asfaltat, de nou al pantà i al cotxe.

10 de juliol 2013

Plàtan de la Font de la Pineda (Bigues i Riells)

Plàtan de la Font de la Pineda

Espècie: platanus x hispanica
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: E. Masip Ribas
Terme municipal: Bigues i Riells (Riells del Fai)
Coordenades UTM ED50 (m): X 432740  Y 4617352
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 4,40 m
Capçada mitjana: 25 m
Edat estimada: ?

Aquest plàtan, situat als peus de la Font de la Pineda,  a la riba del riu Tenes, és un autèntic supervivent. 

L'any 1992, un bufarut va fer que una aixada provinent del cobert de la casa del costat anés a clavar-se en una de les seves branques més altes, després de volar uns 50 metres. Aquest mateix bufarut va arrasar altres arbres propers.

L'agost de 1994 hi va haver un incendi als voltants de l'arbre, fet que encara es pot observar en les soques d'alguns plàtans. 

L'octubre del mateix any una revinguda del riu va fer pujar l'aigua fins a cobrir 1,5 metres del seu tronc.

Malgrat aquestes adversitats, el plàtan gaudeix d'una gran vitalitat i sobresurt esplèndid enmig dels seus veïns, també prou grans, però que queden eclipsats davant la seva majestuositat (compareu en la imatge de sota els dos plàtans que s'hi veuen...)

Plàtan de la Font de la Pineda (juny de 2013)


Per arribar-hi, cal anar a Riells del Fai. D'allà hem d'agafar el camí de la Pineda i deixar el cotxe a prop de l'àrea de lleure. A la zona d'aparcament hi ha un senyal indicador de limitació del període d'estacionament, ja que durant l'estiu diu que no està permès, però malgrat això l'indret era ple de cotxes, així que nosaltres també hi vam estacionar els quinze minuts que vam necessitar per arribar fins a l'arbre, admirar-lo per totes bandes i fer-li unes quantes fotos.


Per trobar el plàtan només cal agafar el caminet que surt de la dreta de l'aparcament, que ens porta a la riba del riu, i avançar uns quants metres cap a la dreta fins a trobar la Font de la Pineda i l'arbre al seu davant, que queda just a sota (al costat?) de la masia de la Pineda.


Aquesta nostra és la versió descansada per veure el plàtan. Hi ha altres possibilitats que inclouen caminades més o menys llargues. De fet, si ens ho proposem, podem anar des de Riells fins a Sant Miquel del Fai fent un agradable passeig per la zona (Sant Miquel es troba al fons de la imatge que teniu aquí a sota).


Un altre dels arbres Monumentals del Vallès Oriental era el Roure de can Corró, declarat Monumental l'any 1991. Era un roure de capçada irregular situat a prop de la masia de can Corró, a Caldes de Montbui. Un incendi sembla que intencionat provocat el 1977 el va deixar amb tan sols mig tronc i vint anys després, el 1997, l'arbre va morir definitivament i va ser talat per evitar-ne la caiguda.

Arbres Monumentals del Vallès Oriental

A la comarca del Vallès Oriental s'hi poden veure (contemplar, admirar...) 10 arbres declarats Monumentals:

- Plàtan de la Font de la Pineda (Bigues i Riells)
- Roure de can Corró (Caldes de Montbui) - mort el 1997
- Castanyer Gros de can Cuc (Cànoves i Samalús)
- Grèvol del pla de Morou (Fogars de Montclús)
- Castanyers de la Traüna (Fogars de Montclús)
- Alzines I i II de Santa Maria del Vallès (Lliçà de Vall)
- Arboç de Sant Esteve del Coll (Llinars del Vallès)
- Boix de l'Església (Montseny)
- Roure de Santa Maria del Montnegre (Sant Celoni) - mort el 2010 per temporal de neu i vent
- Om del Banc de la Paciència (Sant Feliu de Codines) - mort per grafiosi el 1996


S'ha de dir que alguns d'aquests "arbres" no són estrictament arbres, sinó arbustos que, degut a les seves especials característiques, han rebut també el qualificatiu d'Arbre Monumental. 

Alzina de can Ferrerons (Dosrius)

Alzina de can Ferrerons

Espècie: quercus ilex subsp. ilex
Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: M. Pujol Bachs
Terme municipal: Dosrius (can Ferrerons)
Coordenades UTM ED50 (m): X 453828  Y 4608880
Alçaria total: 19,5 m
Volt de canó: 4,15 m
Capçada mitjana: 26,8 m
Edat estimada: uns 100 anys

Per arribar a la masia de can Ferrerons hi ha diversos camins. Com que a nosaltres això d'aparcar el cotxe, baixar, fer la foto, tornar al cotxe i marxar no ens convenç gaire, vam triar l'opció de fer un mig, mig: Agafar la carretera que va cap al Santuari del Corredor, deixar el cotxe en un descampat al costat d'uns camps sembrats i anar caminant fins a can Ferrerons vint minutets per pista.


Voltant per Internet podeu trobar moltes altres opcions d'arribar-hi, a peu o en bicicleta, passant per les diverses pistes, visitant altres masies interessants de la zona i, fins i tot, arribant fins al santuari del Corredor.

Alzina de can Ferrerons (desembre 2012)
 

De fet, nosaltres, per acabar de completar el matí, vam agafar el cotxe, vam seguir la carretera i vam anar fins al Corredor, però no ens vam aturar allà, sinó que vam seguir avançant en direcció Vallgorguina, per passar a veure el dolmen de Pedra Gentil, molt més net i arregladet del que l'havíem trobat anys enrere.


Finalment, el cinquè arbre declarat Monumental a la comarca del Maresme, el Gatell de ca n'Arenas va morir l'any 2005 i pràcticament no en queden restes. No en tinc massa més informació.

07 de juliol 2013

Cuprés de can Figueres (Premià de Dalt)

Cuprés de can Figueres

Espècie: hesperocyparis macrocarpa
Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari: Ajuntament de Premià de Dalt
Terme municipal: Premià de Dalt
Coordenades UTM ED50 (m): X 445590  Y 4595172
Alçaria total: 18,5 m
Volt de canó: 6,08 m
Capçada mitjana: 18 m
Edat estimada: ?

Al cuprés de can Figueres s'hi pot arribar fàcilment amb cotxe, ja que es troba al centre de la població, al jardí de la masia de can Figueres, de propietat municipal, actualment Casa de Cultura de l'Ajuntament de Premià de Dalt. 

Per arribar-hi, anant des de la N-II, s'ha d'agafar a Premià de Mar la carretera d'accés a Premià de Dalt. Passat el pont que travessa l'autopista C-32 per sobre, agafarem el segon trencall a la dreta, el passeig de can Balet i, a continuació, el primer carrer a l'esquerra, que ens portarà a la riera de sant Pere. Seguint riera amunt no tardarem a trobar, a mà dreta, l'entrada a la masia. Deixem el cotxe a la riera i caminem uns metres pel jardí fins a localitzar, sense massa dificultats, el preciós cuprés.

L'any 1991 una forta ventada va fer que l'arbre perdés cinc de les seves dotze branques. Malgrat aquest contratemps, el cuprés segueix mantenint actualment tot el seu esplendor.


 
Cuprés de can Figueres (desembre de 2012)

Garrofer de Montcabrer (Cabrils)

Garrofer de Montcabrer

Espècie: ceratonia siliqua
Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari: F. Badia i hereus de J. Badia
Terme municipal: Cabrils (Urbanització Montcabrer)
Coordenades UTM ED50 (m): X 448202  Y 4597274
Alçaria total: 8 m
Volt de canó: 6 m
Capçada mitjana: 13 m
Edat estimada: uns 200 anys

Antigament conegut com a "Garrofé de Mataró", aquest espectacular garrofer es troba situat darrere la casa de can Roldós, molt a prop del Club de Tennis Montcabrer. La urbanització de la zona ha fet que amb el temps hagi quedat mig amagat, rodejat de construccions. Costa una mica de localitzar, però quan es troba, es reconeix de seguida.

Per arribar-hi, hem d'entrar a la urbanització Montcabrer de Cabrils, situada a la part dreta del poble (venint des de la N-II).


Nosaltres vam entrar pel Camí de Montcabrer, rotonda cap a l'esquerra pel Carrer de Baix i tot seguit a la dreta, pel camí de la Punta. Quan trobeu una petita placeta al costat d'una casa pintada de color salmó, pareu allà mateix. El garrofer es troba a l'esquerra de la casa, visitable, malgrat que d'entrada no ho sembla.


El garrofer, almenys aparentment, gaudeix d'una gran vitalitat, tot i trobar-se mig enclotat a causa de l'excessiva urbanització que hi ha al seu voltant.

Garrofer de Montcabrer (novembre de 2012)




Alzina de can Rosselló (Alella)

Alzina de can Rosselló

Espèciequercus ilex subsp. ilex
Declarat Arbre Monumental: l'any 1992
Propietari: ?
Terme municipal: Alella (can Rosselló)
Coordenades UTM ED50 (m): X 441349   Y 4595098
Alçaria total: 19,5 m
Volt de canó: 3,7 m
Capçada mitjana: 26,5 m
Edat estimada: ?

Aquesta alzina es troba dins el terme municipal d'Alella i s'hi pot arribar fàcilment amb cotxe. És molt fàcil de localitzar, ja que està molt a prop de la carretera que va d'El Masnou a Vallromanes (BP-5002), vora la riera de Coma Clara. 

Si comptem que hi anem des d'El Masnou en direcció Vallromanes, travessem Alella i quan ens trobem gairebé fora del poble, agafem un trencall a la dreta amb indicador de "Museu can Magarola". De la carretera mateix es veu ja la gran capçada de l'alzina, així que no hi ha dubte d'on és. Ara bé, es troba dins d'una propietat privada, així que cal anar en compte. De totes maneres, des de la Coma Clara es pot veure tota la seva capçada.


Actualment, l'alzina no té aspecte de gran vitalitat. Ignoro la seva edat, tot i que deu tenir els seus anyets, cosa que es va notant en les seves branques.

Alzina de can Rosselló (novembre de 2012)

Una de Monumental!

Ara fa uns mesos, amb el Mohawk hem afegit una nova afició a la nostra llista per tenir els caps de setmana ocupats: anar a la "recerca i captura" dels Arbres Monumentals de Catalunya.

Aniré posant per aquí algunes de les troballes que hem fet, seguint les indicacions de la Generalitat de Catalunya, que és l'organisme que otorga el títol d'Arbre Monumental a aquells arbres o arbredes que per la seva edat, les seves dimensions o característiques peculiars s'han guanyat el qualificatiu de "Monumentals". N'hi ha uns 250 escampats per tot el territori de Catalunya, així que tenim feina per estona!

Començaré la meva llista particular amb els exemplars que ens queden més a prop de casa. Si voleu saber si hi ha algun arbre protegit, sigui Monumental (AM), d'Interès Comarcal (AC) o d'Interès Local (AL)  a prop de casa vostra, podeu fer un cop d'ull a aquest llistat. 

El Barcelonès és l'única comarca que no té declarat cap arbre com a Monumental, que no vol dir que no tingui arbres interessants, sinó que, almenys per ara, cap ha estat declarat oficialment com a Monumental. 

El Maresme, ara mateix té cinc arbres amb la declaració d'Arbre Monumental:

- Alzina de can Rosselló (Alella)
- Garrofer de Montcabrer (Cabrils)
- Gatell de can Arenes (Dosrius)
- Alzina de can Farrerons (Dosrius)
- Cuprés de can Figueras (Premià de Dalt)


Anem per parts...

28 de març 2013

Maresmejant per Setmana Santa

Aquest any, gràcies a les contínues retallades de la Generalitat i vista l'experiència meteorològica d'altres anys (per Setmana Santa sempre plou!) amb el Mohawk hem decidit que no ens mouríem de casa i, si el temps ens ho permetia, ja faríem alguna sortideta econòmica pels voltants.

Fa uns dies vam anar a l'Altaïr, a buscar un mapa i, per sorpresa, vam topar amb un llibre que desconeixíem sobre el Parc de la Serralada Litoral, serralada que es troba entre el Maresme i el Vallès i ens queda força prop de casa. El llibre, Parc de la Serralada Litoral. Història i itineraris, d'Adrià Triquell i Salomé, publicat per l'Editorial Piolet, ens va cridar l'atenció de seguida, perquè hi apareixien molts indrets que coneixem perfectament, però que resulta que en realitat no coneixem perfectament, perquè està ple de detalls que ens han passat per alt tot i haver-hi passat pel costat repetides vegades.
Ja feia dies que volíem fer un dels itineraris proposats en el llibre (Itinerari 2), una volta circular amb sortida i arribada a Premià de Dalt, però sobretot el mal temps no ens ho permetia. Avui, per fi, ha estat el dia. Ens hem llevat amb el cel novament lleugerament enteranyinat, però ens hem negat a quedar-nos a casa esperant la pluja (que al final no ha arribat), així que hem agafat els trastets, cotxe i cap a Premià de Dalt s'ha dit!
Un cop a Premià de Dalt, hem deixat el cotxe al costat del Sindicat i hem agafat el carreró que surt just a la seva esquerra cap a la Casa del Moro, passant pel costat d'una petita cova que no havíem vist abans. 


La Casa del Moro és una barraca feta per un veí d'Alella, propietari dels terrenys, imitant un tipus de construcció musulmana.


Seguint corriol amunt trobem les primeres restes d'un canal fet de teules que antigament portava l'aigua des de les mines del Serviol fins al poble. Actualment hi ha una nova canalització soterrada que fa la mateixa funció, motiu pel qual el canal de teula està en runes. Anem seguint el sender en direcció a les mines, trobant a estones més restes d'aquest canal, detall que ens confirma que anem pel bon camí.


Durant aquest trajecte fins a les mines del Serviol, trobem tres pontets que salven el desnivell provocat pels petits torrents que creuen el camí. Aquests pontets són, en realitat, petits aqüeductes en perfecte estat per on passa l'antiga canalització.


Abans d'arribar al tercer dels ponts, el sender es bifurca en dos, agafem el de l'esquerra fins a trobar una pista ampla. Creuem la pista i seguim el sender fins a trobar el tercer pont. Just damunt seu es veu la boca de la primera de les mines del Serviol. Les altres queden per sobre, però ens donem per satisfets, girem cua i retornem a la pista que havíem creuat minuts abans.


Aquesta pista prové de la zona de la Cadira del Bisbe, passa pel costat de les Roques de l'Ignasi i arriba, després d'uns quants revolts i força pendent a l'esplanada on conflueixen moltes de les pistes del Parc. Nosaltres l'hem agafat ja a la meitat, així que ens hem estalviat les pujades més contundents, que es troben a l'inici de la pista.


Un cop a l'esplanada ens hem dirigit cap a l'esquerra, on s'hi troba el Turó d'en Baldiri, amb la seva torre de vigilància i un mirador des d'on es pot contemplar una vista de gairebé 360º, malgrat que avui el dia mig emboirat ens ha impedit poder contemplar-lo a gust.
Tornem a l'esplanada i anem seguint la pista que segueix recta i planera en direcció al turó de Sant Mateu. Aquesta pista va a parar a la pista principal del Parc, la pista de la Carena. Poc abans de reunir-se amb ella, a uns 90 metres, a mà esquerra trobem un petit esvoranc que ens indica el lloc per on hem d'endinsar-nos al bosc. Tan sols uns metres més enllà trobem una de les curiositats del dia: un antic forn al turó del Bon Jesús en perfecte estat de conservació.


Anem fins a la pista de la Carena, la creuem i seguim recte per agafar un corriol, marcat amb una fita del Meridià Verd Nord, que ens portarà fins a l'ermita de Sant Mateu.


Gairebé més vistosa que l'ermita és la preciosa alzina bicentenària que es pot admirar just al seu davant.


Després d'observar l'ermita de Sant Mateu, seguim pel corriol que surt del costat de l'escalinata de l'ermita, senyalitzat amb marques de GR, que ens porta fins a una pista on trobem, a l'esquerra, la cadena que barra l'accés a la masia de can Riera. Anem cap a la dreta i al costat del punt on el corriol s'uneix amb la pista hi trobem la font nova de Sant Mateu i la bassa on se'n recull l'aigua.




A partir d'aquí comença l'aventura. Bé, tampoc n'hi ha per a tant, però l'itinerari fa una ziga-zaga per passar pel costat de les mines d'en Puig. De la font de Sant Mateu, seguim per la pista uns 270 metres, fins que trobem a mà esquerra un corriol en baixada que ens porta a una altra pista situada uns metres més avall. Seguim la pista cap a la dreta fins a arribar a una altra pista, que també seguim cap a la dreta. Uns 115 metres enllà, la pista fa un revolt a l'esquerra i just en aquest punt surt un corriol, també a l'esquerra, que seguim un bon tros fins a trobar la primera de les mines d'en Puig.


Seguim recorrent el corriol fins a una esplanada on trobarem les entrades de les mines d'en Puig 2 i 3.


De la banda esquerra de l'esplanada surten dos camins. Agafem el de la dreta, que fa pujada, i ens porta fins a una pista que ens portarà, finalment, a la pista de la Carena. Seguim aquesta pista cap a la dreta i a uns 250 metres trobem un altre dels arbres interessants de la jornada, l'alzina surera de la Molinera, que es troba just al costat de la pista i protegida per una barana de fusta.


Ens endinsem al bosc per un corriol que surt de darrere la surera i, uns 70 metres més avall trobem un espectacular pi del qual tan sols en podem intuir les dimensions, ja que les alzines del seu voltant ens impedeixen poder-lo contemplar en tota la seva magnitud.



Retornem a la pista de la Carena, avancem fins a la masia de can Bernadó, passada la qual agafem una pista que surt a mà esquerra. En uns 600 metres trobem una bifurcació, agafem la pista de l'esquerra que ens portarà de retorn a la Cadira del Bisbe i d'aquí de nou al poble, on hem deixat el cotxe unes tres hores abans. 

L'itinerari fa encara una ziga-zaga més, passant pel poblat ibèric de la Cadira del Bisbe i diverses mines escampades per la zona, però hem decidit deixar tota aquesta part per un altre dia, que si no el llibre se'ns acabarà molt ràpid!


Un matí d'allò més complet revisitant llocs que ja coneixíem, però que en el fons no coneixíem. I tot plegat amenitzat amb la música de fons dels motors dels cotxes que corrien avui al circuït de Montmeló!

Ens informa el llibre que el seu autor, Adrià Triquell Salomé, va morir l'any 2010, pocs dies després d'acabar la guia i dos anys abans que aquesta sortís publicada. Si des d'allà on sigui pot llegir aquestes línies, volem fer-li saber que ens ha encantat el seu llibre i ens ha meravellat la meticulositat amb què el va fer. Gràcies per les moltes hores dedicades a aquesta guia de la qual esperem poder treure molt suc.