La maledicció de la To causa estralls!!

Aquests últims dies, amb el Mohawk, després d'uns anys passejant per diverses valls dels Pirineus (Benasque, Boí, Ordesa, Ansó, Pineta, Sierra de Guara), n'hem anat a descobrir una que desconeixíem (bé, almenys jo): la Vall Fosca, al Pallars Jussà.

Vam marxar el dissabte al matí i vam retornar a caseta el dimecres al migdia. En total, cinc dies de muntanya amb una climatologia d'allò més variada.

El dissabte al matí vam carregar el cotxe fins dalt i ens vam dirigir cap a la que seria casa nostra durant aquests dies: el càmping Vall Fosca, a la Torre de Cabdella, al costadet del riu Flamisell.

Per la tarda teníem dos possibles plans:

a) Pujar des de l'estany de Sallent fins a l'estany Gento, fent el mateix trajecte que el telefèric, però caminant (és a dir, cansant-se força més, tardant força més temps, però força més barat).

b) Anar a fer el turista a la veïna vall de Boí, per tornar a veure les esglésies romàniques que ja vam veure l'any passat i que tant ens van agradar.

Després de muntar la tenda, dinar al càmping i discutir llargament sobre les dues alternatives per la tarda, finalment vam optar per la variant c) Quedar-nos fent el vago al càmping. I així va ser. Únicament ens vam moure per agafar el cotxe i anar fins a Sallent a contemplar com el telefèric baixava a les 18h en punt i després passar pel bar del càmping a prendre un refresc, que sempre va bé.

A la matinada, primera sorpresa (no del tot inesperada): una tempesta típica del Pirineu, amb els seus trons, llamps i sobretot llampecs (s'hi va estar més de tres hores llampegant!), i una mica de pluja.

El segon dia, diumenge, volíem anar a fer una excursioneta pel congost de Collegats, però el fet d'haver de travessar un petit riu amb el cotxe quan el cel amenaçava pluges i un esmorzar que no es va acabar de posar del tot bé ens van fer desistir de l'intent. Finalment, cap a les 12h del migdia (quan els núvols ja havien desaparegut i l'estómac d'una servidora semblava estar una mica més tranquil), la millor hora per posar-se a caminar sota el sol, vam decidir fer l'excursioneta que teníem pendent del dia anterior: l'estany Gento.

Vam anar fins a la central elèctrica de Sallent, vam atravessar la presa, vam deixar el cotxe allà mateix i vam iniciar el nostre recorregut muntanya amunt.

Després d'una hora i mitja de pujada a estones suau i altres estones no tan suau, vam arribar a la via del carrilet, que vam anar seguint fins a l'estany Gento.

Allà vam buscar ràpidament un racó a l'ombra de l'hotel i vam dinar. Amb la panxa contenta i alguns núvols que començaven a treure el nas, vam iniciar el descens de retorn a Sallent. Poc més d'una horeta de baixada i uns 7 km recorreguts segons el meu podòmetre (que encara no estic segura que sigui gaire fiable), vam arribar al cotxe i vam tornar a "caseta". Després d'una bona dutxa per treure's de sobre la suor i, sobretot, l'excés de crema solar que portàvem, vam tornar a visitar el bar del càmping, aquesta vegada per anar fent temps fins que arribéssin els nostres des de llavors nous companys de viatge: l'Ozzy i el Jortx, que òbviament es van instal·lar en l'Ozzymòbil al costat de la nostra petita tenda.

Si el diumenge la maledicció de la To ja havia fet acte de presència, primer amb la tempesta de la nit i després amb el meu malestar del matí, amb l'arribada de les altres dues víctimes de la maledicció la cosa va ser encara molt pitjor: a la nit, quan eren aproximadament les tres de la matinada i estàvem tots més o menys ben adormidets, va començar a llampegar i tronar de nou, com la nit anterior. Però aquesta vegada no en va tenir prou amb això i a més ens va caure una pedregada a sobre que ens va deixar a tots ben sorpresos, a part d'algun nyanyo al front d'algú que va treure el nas fora de la tenda quan no tocava. Afortunadament, tant els cotxes com la tenda van resistir d'allò més bé la intensa tempesta.

El dilluns es va llevar amb un aspecte horrible: tot emboirat, amenaça de pluja altra vegada i malestar estomacal de nou. Els meus companys van decidir encarar-se a la maledicció i anar a fer igualment allò que tenien pensat fer: la via Los pulmones bien, gracias, sobre l'estany de Mar, al costat de la Colomina. Jo, que no em trobava en condicions ni físiques ni anímiques, vaig decidir donar-los suport moral des de l'Ozzimòbil, que es va quedar al càmping. Sort que m'havia portat un llibre per llegir i la meva fantàstica Nintendo-DS, que si no...Total, que d'aquesta sortida ja us en parlaran ells, perquè jo no hi vaig anar.

Dilluns al vespre: sopar al càmping i partideta a l'Intelect, en la qual el Jortx va arrasar, acompanyada d'un orujo gentilesa de la sogra de l'anteriorment anomenat. A la nit ja esperàvem que ens tornaria a diluviar, però es veu que no, que la To va decidir canviar de tàctica i aquesta vegada va substituir la pluja per un cel ben estrellat (que ja ens hauria agradat el dia de la trobada amb la Gatta!) i, conseqüentment, una baixada extrema de les temperatures. Quin fred vam passar aquella nit, sobretot els dos innocents que dormíem a la tenda!!

Ara bé, dimarts el dia es va aixecar amb un aspecte totalment oposat al dia anterior (s'haurà acabat la maledicció de la To?), així que ràpidament ens vam llevar per poder complir l'objectiu escalatori del dia: la via Cigrons amb xampinyos, també a l'estany de Mar, tot i que en un altre extrem de la Pulmones...Vam anar fins a Sallent, a agafar el telefèric (amb un dia de pujar al Gento a peu ja en vaig tenir prou!)

i després ens vam dirigir caminant cap a la Colomina i l'estany de Mar, una servidora fent el recorregut per primera vegada, els altres repetint-lo per segona vegada en dos dies consecutius. El trajecte va ser agradable, amb una pujada constant, però força suau fins que vam arribar a l'estany de Mar i vam començar la pujada seriosa cap al peu de via.

Val a dir que jo hi vaig anar simplement com a acompanyant, així que mentre els meus companys es divertien enfilant-se per les parets, jo em vaig quedar a peu de via prenent el sol, contemplant l'interessant paisatge que tenia davant els meus ulls i gaudint del fabulós silenci que només es pot 'sentir' en indrets com aquests.

Dimarts al vespre, nova partida a l'Intelect, amb nou guanyador: aquesta vegada va arrasar el Mohawk mentre els altres ens ho miràvem més aviat al·lucinats. Curiosament, a la nit ni plou, ni pedrega ni fa fred extrem...S'haurà acabat realment la maledicció?

Dimecres al matí tocava retornar cap a casa. Primer, però, el Jortx va convèncer el Mohawk per fer una ràpida visita a una nova via que acabava d'equipar no excessivament lluny d'allà, prop de Terradets. L'Ozzy i jo, cansats ja de tanta escalada, com que teníem dos mitjans de transport (és a dir, dos cotxes), vam decidir que els deixaríem anar fent i nosaltres, mentrestant, aniríem recollint les coses tranquil·lament i faríem un bon esmorzar al bar del càmping abans de marxar.

Finalment ens vam retrobar al llac de Terradets, ens vam redistribuir en els cotxes, vam fer una parada tècnica a Artesa de Segre per dinar i després se'n va anar cadascú cap a casa seva.

Per cert, després de veure les fotos que he anat fent aquests dies m'ha quedat un dubte: Què devien estar buscant aquests nois?

Bolets?
Les últimes clapes de neu?

L'estany de Sallent?

L'estany Gento?

El de la Colomina?

O potser el seu refugi?

L'estany de Mar?

Em sembla que no...

Potser buscaven la granota que havíem trobat diumenge baixant de l'estany Gento?

O els llimacs que compartien amb nosaltres el sòl del càmping?

L'aranya que va decidir compartir habitatge amb nosaltres i va muntar una fantàstica teranyina sota l'impermeable de la nostra tenda?

O la petita llagosta que ens va visitar mentre dinàvem dimarts prop del refugi de la Colomina?

De debò, què devien buscar?

La via del carrilet?
O potser algun dels seus múltiples túnels?

Alguna bonica cascada?

No! Buscaven les fites que ens indiquessin el camí a seguir!!

La gran festa de l'aigua...i aquesta vegada sense pluja!

Fa uns dies, per revenjar-me de les vegades que el Mohawk m'ha deixat soleta a casa per anar-se'n a escalar, vaig convèncer la meva tia per sortir un parell de dies, aprofitant que el meu maridet està acabant d'enllestir els últims detalls com a tribunal d'opos.

L'elecció del lloc de destí va ser molt fàcil, simplement ens vam guiar per "el que toca" i el que toca aquest any és visitar la ExpoZaragoza2008. A més, mataríem dos ocells d'un tret, ja que amb l'excusa podríem anar a 'estrenar' l'AVE, que encara no coneixíem.

Així doncs, dilluns al matí ens vam dirigir cap a l'estació de Barcelona-Sants amb un paperet tret d'internet que deia que valia com a bitllet per l'AVE. És la primera vegada que compro un bitllet a través de la xarxa, així que no estava del tot convençuda que el paper imprès a casa em servís per poder pujar al tren, però es veu que sí, que mentre es vegi bé el codi de barres ja n'hi ha prou. Un gran invent, això d'internet!!

Una hora i tres quarts després de sortir de Barcelona arribàvem a l'estació de Zaragoza-Delicias. Ara ja podíem fer una valoració sobre l'AVE. Em va sorprendre la poca comoditat dels seus seients, que em van semblar una mica durillus comptant que un s'hi pot passar gairebé quatre hores assegut allà. No arriben a l'extrem dels trens de rodalies, però podrien ser força més comfortables. A part d'aquest detall, la resta va anar molt bé. Realment l'AVE és molt puntual i arriba a agafar els 300 km/h en alguns trams. A més, a la tornada ens van regalar un llibret del Carlos Ruiz Zafón, Barcelona Gothic, i un caramelet de gominola.

Ja a Saragossa, de seguida vam començar a veure que la ciutat està volcada en aquesta exposició. Una noia d'informació ens va indicar quin autobús podíem agafar per anar fins a l'hotel on teníem reserva feta (via internet, és clar!) i també la gent del bus va ser molt amable indicant-nos exactament en quina parada havíem de baixar per arribar fins a l'hotel. S'ha de reconèixer que pertot on vam anar la gent va ser molt agradable i ens van ajudar sempre que vam necessitar alguna cosa.

Al baixar de l'autobús, el primer que vam veure va ser la Puerta del Carmen, del 1792, un monument amb forma d'arc de triomf romà que obre la Avenida Cèsar Augusto, una de les principals avingudes del centre de la ciutat, al casc històric, on hi teníem el nostre hotelet, prop dels carrers més comercials i de la gran atracció de la ciutat, la Basílica del Pilar.

Una altra cosa que ens va quedar clara des del principi és que la ciutat és, o ha estat, tremendament religiosa. Només en la Avenida César Augusto ja vam trobar dues esglésies i en vam veure una tercera molt a prop, a part de la dita Basílica i la Catedral de la Seo, que es troba al seu costat.

A més, també vam poder contemplar diverses cases senyorials renaixentistes, on actualment hi ha dependències dels diversos departaments del govern d'Aragó, com és el cas del palauet dels comtes de Morata, on actualment hi ha el Tribunal Superior de Justicia de Aragón.

Un cop instal·lades a l'hotel, el més urgent era anar a fer un bon dinar. Vam estar voltant una estona per la zona, però no acabàvem de trobar res que ens fes el pes. Finalment, com que la gana anava fent més acte de presència, vam decidir entrar en un baret que vam veure just passada de nou la Puerta del Carmen. El lloc es diu Mesón del Carmen i va ser un gran descobriment, perquè, malgrat que des de fora semblava un bar més aviat ronyós, a dins vam trobar que també hi havia una part de restaurant i que, a més, s'hi menjava d'allò més bé! Ens va agradar tant que vam repetir dues vegades més, ja que al vespre hi vam tornar i també hi vam sopar el dia següent.

A la tarda, després de fer la migdiada de rigor, vam anar a fer plenament el turista. És a dir, vam anar a visitar el Pilar, a fer fotos per totes bandes, comprar records d'aquells inútils, absurds i ridículs que la gent porta quan va de viatge i, ja que hi érem, també vam anar a conèixer les últimes tendències en moda aragonesa en botigues típicament de la zona com ara Zara, Mango, el Corte Inglés, Misako, etc.

El dimarts era el dia de visita a la Expo. Ens vam llevar d'horeta, tot i que no exageradament, ja que l'exposició no obre fins a les 10h. Primer de tot, tranquil·lament i sense estressar-nos, que teníem tot el dia per endavant, vam anar a esmorzar. Sempre he dit que el millor d'anar a un hotel són aquests esmorzars que hi fas, que no tenen res que no puguis fer tu mateix a casa teva, però que mai fas, per mandra o falta de temps.

Just davant de l'hotel hi parava un autobús que anava directe a la Expo, però òbviament a aquelles hores anava del tot ple, així que vam decidir provar d'anar fins al recinte caminant. Feia molt bon dia, així que va ser un agradable passeig d'una mitja horeta per la vora del riu. A les 10:15 entràvem a la ExpoZaragoza pel Pabellón-Puente.

No descriuré el que hi vam veure, perquè seria massa llarg. Em limitaré a donar alguns detalls i deixar les fotos.

Vam pujar a dalt de tot de la Torre del Agua, que té 22 pisos, però amb rampa en lloc d'escales. Em van agradar especialment les escultures, la de la Torre del Agua, (Splash), la que hi havia davant del Palacio de Congresos (El Alma del río) i la façana del pavelló de l'Aquarium, d'on queien cascades per totes bandes. En canvi, la façana del pavelló d'Espanya em va semblar d'allò més horrorosa (és la de baix a la dreta en la imatge de sobre). Bé, si a algú li agrada, que sàpiga que només és una opinió personal...

Al Pabellón de España no hi vam arribar a entrar perquè hi havia molta cua. I a l'Aquarium encara menys, perquè resulta que hi anava tanta gent que fins i tot s'havia de demanar hora i hi havia gent que al matí havia anat a recollir el tiquet per poder entrar-hi a les 18h!!

Dels espectacles que m'interessaven al final només en vaig poder veure un: el Despertar de la serpiente, una cabalgata pel recinte de l'exposició feta per la gent del Cirque du Soleil.

Volia veure la del Hombre vertiente, però es veu que uns dies abans l'actor que el feia va tenir un accident, així que com que ell no estava en les millors condicions per fer l'espectacle, doncs el van anul·lar. També em feia gràcia veure l'espectacle de la nit, Iceberg, del Calixto Bieito, a les 22:30, però he de reconèixer que quan eren les 18:30 ja començàvem a estar cansades, així que vam decidir deixar-ho córrer i tornar a l'hotel.

Per cert, com a curiositat, a la Expo em vaig emportar el meu cutrepodòmetreDecathlon per veure, més o menys, quants quilòmetres havíem caminat aquell dia. Resultat final: 15,5 km, dels quals 3 els vam fer en el camí d'anada i tornada de l'hotel al recinte.

El dimecres va ser dia de retorn a casa. Al matí, com que ens vam llevar amb temps de sobres per agafar l'AVE, vam fer l'esmorzar de rigor, vam recollir-ho tot i encara vam tenir temps de tornar a fer una volta per la plaça de les Catedrals. Vam anar a acomiadar-nos de la Pilarica i, novament, com ens havia passat el dilluns a la tarda, ens vam trobar que hi estaven fent missa, així que no li vaig poder fer cap foto a la imatge de la santa.

Després ens vam dirigir cap a l'estació de tren, d'on l'AVE va sortir amb la mateixa puntualitat que ho havia fet de Barcelona. Una hora i tres quarts més tard tornàvem a ser a Barcelona, amb la qual cosa finalitzava la nostra escapadeta de tres dies. Encara vam tenir temps de dinar a casa i tot!

Nit d'estels...o no...

Aquest cap de setmana, el Mohawk, l'Ozzy, el K, el Joan i jo mateixa havíem decidit afegir-nos a una interessant proposta que havia llençat la Gatta des del seu blog. Es tractava de fer una sortida escalatòria-astronòmica; és a dir, durant el dia escalar per la zona del Ripollès i a la nit dormir al refugi de Coll de Merolla, a Gombrèn, per anar a observar les estrelles i alguns planetes a través de telescopi, amb la col·laboració de dos astrònoms sense els quals ben poca cosa veuríem.

Des de principis de setmana, el servei meteorològic ha anat informant que aquests dies segurament veuríem poc el sol. La cosa, però, ha anat empitjorant amb els dies, perquè si en principi només hi havia d'haver quatre núvols mal comptats, al final ha resultat que ens està atravessant un d'aquells fronts amb pluges i tempestes que afecten pràcticament tota Catalunya.

Malgrat els mals auguris, aquest matí, veient que no plovia, hem decidit que, tot i que quedava clar que de planetes ben pocs en veuríem, podíem mantenir l'altra part del pla, la de l'escalada, amb estada al refugi inclosa. Així, encara que no veuríem les estrelles, almenys faríem vida social i ens podríem conèixer en persona amb alguns dels bloggers amb qui de moment només ens coneixíem virtualment.

Hem sortit del Maresme amb ànims, perquè vèiem alguns núvols, però no semblaven perillosos. Hem atravessat el Vallès amb la mateixa sensació i hem seguit el nostre camí plens d'esperança. De veure estrelles no, que ja ens havíem fet a la idea que no en veuríem, però almenys de poder escalar una mica (que en el meu cas vol dir poder fer quatre fotos). Tot ha canviat a l'alçada de Campdevànol, quan de sobte ens ha començat a ploure de valent. Hem fet una parada tècnica per reunir-nos amb els companys (anàvem en dos cotxes) i, ja que hi érem, fer un bon esmorzar.

Després de discutir una estona sobre el nostre futur més immediat i posar-nos en contacte amb la Gatta i els seus acompanyants, hem decidit provar sort en un sector d'aquells de paret desplomada sota la qual et pots resguardar en cas de pluja; és a dir, una zona de vies generalment inhumanes. L'indret escollit ha estat la Vena, a pocs metres sota el santuari de Montgrony.

S'ha de dir que ha estat una decisió força encertada, ja que, efectivament, malgrat la pluja, que ha anat fent acte de presència de manera intermitent durant tot el matí, pràcticament no ens hem mullat. Bé, això de matí és un dir, perquè hem arribat al sector a les 12:30 tocades i els nostres encara desconeguts nous amics un parell d'hores més tard...

Tot i que des del punt de vista escalatori el dia no ha estat gaire fructífer, des del punt de vista fotogràfic crec que ha estat tot un èxit. Hi havia un parell de vies, un 7a i un 7c+ molt fotogèniques, que m'han permès fer una sèrie de fotos i algun vídeo als meus col·legues que trobo força interessants. Segurament un fotògraf professional em diria que fan pena, però per a una aficionada autodidacta com jo estan molt bé!


Ara, el millor del dia encara estava per arribar. Quan eren aproximadament les 16:00 hem decidit que ja anava sent hora de dinar, així que hem deixat alguna via mig muntada per després i ens hem posat còmodes per assaborir els nostres respectius dinars, alguns més sibarites que altres. Érem força colla: la Selene, el Mohawk, l'Ozzy, el K, el Joan (darrere la càmera), la Gatta, la Sílvia, el Gerard, el Carles i la Isabel.

De mica en mica, sense gairebé ser-ne nosaltres conscients, s'ha anat quedant cada vegada més fosc. De sobte, cap a les 16:45, aquella plugeta agradable que ens havia acompanyat fins llavors s'ha transformat en una bona tempesta, amb els seus llamps i trons, aigua i fins i tot pedra! El més curiós ha estat que nosaltres, que estàvem sota el sostre, ens ho miràvem tan tranquils, com si estiguéssim asseguts còmodament al sofà de casa, ja que el desplom era tan gran que ens protegia totalment de la pluja.

Hem enviat els companys a desmuntar ràpidament la via que tenien preparada per poder marxar a la mínima ocasió. Finalment, quan ha amainat una mica la tempesta i ja ho teníem tot ben recollit, ens hem decidit a sortir del nostre refugi i córrer cap als cotxes, que ens esperaven a l'aparcament del santuari. Ha estat un recorregut curtet, però intens, perquè a mig camí ha decidit tornar a ploure amb ganes, amb la qual cosa, malgrat els impermeables que portàvem la majoria de nosaltres, hem arribat a l'aparcament ben xops.

Vist el panorama i, sobretot, tenint en compte que no portàvem roba de recanvi (o almenys no calçat), la meitat de nosaltres hem decidit deixar córrer el tema del refugi i tornar cap a caseta avui mateix. Ens ha quedat pendent la sessió astronòmica, així que espero que algun dia, quan les circumstàncies siguin més propícies, puguem recuperar la idea i portar-la a terme en totes les condicions.

Per cert, al poble estan de Festa Major. Aquesta tarda havien de fer una guerra de farina seguida d'una ruixada. La guerra no sé si l'hauran feta, però una bona remullada de ben segur que l'han tinguda!

Aquestes parets haurien d'anar a visitar el dentista...

Avui, després de més d'un any d'inactivitat ferratera, he tret la pols al meu fantàstic dissipador Peltz i amb el Mohawk hem anat a repetir, a mitges, la via ferrada de Baumes Corcades, a Centelles. Dic 'a mitges' no perquè no l'hàgim acabada, sinó precisament perquè ja l'havíem fet fa temps, però com que ens quedava un tram nou per conèixer, doncs avui, desafiant les advertències del servei meteorològic, que amenaçava tempestes, ens hem decidit a anar a descobrir-lo.

Com que havíem decidit dinar a caseta, es tractava d'anar-hi més o menys d'hora (a les 9:15 hem començat a pujar, que tampoc calia exagerar) per poder-la fer tranquil·lament durant el matí. I ja ens ha anat bé la idea, perquè hem tingut estones de sol i altres de núvols, però observant el meteocat ja a casa hem vist que hi deu haver caigut un bon ruixat a primeres hores de la tarda!

Ingenus de nosaltres, pensàvem que sent diumenge de juliol tothom seria o bé torrant-se a la platja o de vacances a qualsevol país exòtic, però resulta que no. Tant bon punt hem arribat a la zona d'aparcament, ens hem trobat amb un grup d'unes set o vuit persones que s'estaven equipant clarament per anar a fer la ferrata. I quan hem arribat al peu de la via, resulta que ja hi havia un altre grup de quatre uns quants metres més amunt! I els que han anat venint més tard! Ostres, quanta concurrència!!

Afortunadament per nosaltres, aquell nombrós grup sembla que, a part de fer la via, també anaven a filmar-hi un documental o alguna cosa semblant, així que han tingut el detallet de deixar-nos passar a nosaltres primer.

La ferrada de Baumes Corcades té trams força interessants, amb uns quants desploms més o menys pronunciats, però també té trams força pesadets, en els quals en lloc d'avançar verticalment es fa horitzontalment, és a dir, interminables flanquejos que, a més, de vegades resulten ridículs, perquè mentre tu estàs penjat dels graons o les roques vas veient dos o tres metres més avall el caminet que va seguint la paret.

Deixant de banda el tostón dels flanquejos, la ferrata m'agrada. Sobretot em crida molt l'atenció el llarg pont penjant, que dura tant que fins i tot arriba a fer-se monòton. Trobo curiós que, malgrat que de vegades les alçades m'impressionen, per atravessar aquest tipus de ponts no acostumo a tenir-hi cap problema. Sort, perquè quan estàs a mig camí i comença a tremolar tot i mires cap avall i veus el terra allàààà, lluuuuny i que no pots tornar enrere ni seguir endavant i que no hi ha ningú que et pugui ajudar...


Allà al pont hem encalçat els quatre nois que anaven davant nostre, però òbviament després ens han tornat a agafar avantatge mentre el passàvem nosaltres. Flanqueig més enllà ens ha semblat curiós trobar caquetes de cabra per damunt de les roques per on passàvem (clar que no sé per què ens estranyem, si fa unes setmanes en vam trobar dalt de tot de l'Agulla de l'Ànec, a Montserrat!). Al passar una cantonada hem tornat a veure aquell grup de nois passant pel costat de la culpable de tots aquells "regalets" que havíem anat trobant pel camí. Suposo que la via deu ser molt transitada i aquests animals deuen estar molt acostumats a veure passar gent, perquè quan ells li han passat pel costat ni s'ha immutat i ha seguit menjant com si res! Més o menys el mateix que ha fet quan, uns minuts més tard, nosaltres hem passat també a pocs metres pel seu costat.

Bé, finalment hem acabat el tram conegut de la via ferrada i ens hem aventurat cap al desconegut. Hem trobat un cartell que anunciava dues possibilitats: la variant de la Tosquera, qualificada de 'fàcil' i la variant de l'esperó, 'molt difícil'; és a dir, que no hi havia terme mig, o molt fàcil o molt difícil! Anant amb el Mohawk està clar quina de les dues opcions hem escollit, oi? Doncs sí, la de l'esperó, que pujava al principi pel costat d'una cascada, tot i que avui totalment seca. He de dir que la qualificació de "molt difícil" no m'ha semblat exagerada, perquè hi havia pocs esglaonets, estaven força separats i a estones ni tan sols n'hi havia! Confesso que m'ha costat una mica aquest tram, sobretot perquè ja estava cansada de tot el que havíem fet fins llavors (portàvem hora i mitja de ferrata, ja!) i que el trosset sense esglaons m'ha fet una mica de cangueli, perquè he tingut la sensació d'estar escalant però sense corda. Ara bé, malgrat la dificultat, ha valgut la pena.

Ens quedava encara un bon tros de ferrata per fer, amb més desploms i una escaleta inclosa, però com que ja estava cansada, més psicològicament que física, hem decidit posar punt final a la nostra sortida i deixar aquest últim tram per un altre dia.

Això és "can Pixa"!!

Tot i que no en conec el funcionament intern, vist des de fora sembla que el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya sigui un autèntic caos.

Quan a principis d'aquest curs que ara acabem em van donar la plaça d'interina que estic ocupant ara mateix, el meu nomenament (nosaltres no tenim contractes, sinó que funcionem per 'nomenaments') havia de ser per dos anys, d'acord amb un pacte d'estabilitat que va idear el Departament fa cosa de dos o tres o quatre anys per assegurar certa 'estabilitat' laboral al seu personal interí.

Doncs bé, ara que ja s'acaba el curs, resulta que ha aparegut una llista (i sembla que no precisament curta) amb tots aquells interins que, malgrat estar acollits a aquest acord i, per tant, tenir, suposadament, contracte per dos anys, finalitzen el seu nomenament el 31 d'agost de 2008! Suposo que no cal que digui que el meu nom és un dels molts que figuren en aquesta llisteta...

Què vol dir això? Doncs exactament això, que els senyors mandamases del Departament s'han passat el seu pacte pel forro i ens faran canviar novament de centre el curs vinent. Algú em comentava que, de fet, el pacte garanteix que tindràs feina assegurada durant dos cursos, però que ningú promet que sigui en el mateix lloc...Doncs ja em direu què entenen llavors per "estabilitat" aquesta gent!

El motiu pel qual sembla que han fet tot això és perquè resulta que ara estem en una època de "vaques flaques" i han retallat radicalment tota mena de subvencions. Nosaltres havíem demanat un curset d'aquells de formació pel professorat (allò que diuen que és la solució màgica per acabar amb l'augment del fracàs escolar, ja que tot és culpa del professor, que no està prou preparat...) però, malgrat que hi havia molta gent interessada, ens l'han denegat. I pels comentaris que he sentit (qui més qui menys, tothom té familiars, amics o coneguts en altres centres), sembla que és la tònica general d'aquest curs vinent: no hi ha diners absolutament per a res.

Al nostre institut, per exemple, el denegar-nos el curset és el més petit dels nostres mals. El problema realment gros és que han decidit que al centre hi sobren dos professors, perquè, segons ells, sobren classes. És a dir, que si hi ha 60 noiets en un curs, n'hi ha prou amb dues classes de 30 nanos en lloc de fer-ne tres de 20 (o més ben dit, dues de 25 i una altra de reforç de tan sols 10 alumnes). Ja m'explicareu com pretenen que fem el que ells en diuen "atenció a la diversitat" tenint grups de 30 noiets totalment heterogenis (que vol dir que n'hi ha de molt bons al costat d'altres de molt, molt dolents). Sí, ja sé què em direu: que abans hi havia classes de 40 nanos i que tothom sobrevivia. Sí, sí, però les classes de llavors us asseguro que no tenen res a veure amb les d'ara...

Com ja deureu haver deduït, hàbils lectors meus, els últims seran els primers, que deia aquell. I així és, els últims d'entrar a la casa, els primers de sortir-ne! Què vol dir? Que si sobren dos professors, el més fàcil és fer fora als interins que acaben d'entrar en lloc de fer moure un funcionari que ja està ben assentat a la casa. Ho trobo raonable. Jo que ja m'havia fet il·lusions de seguir en el mateix lloc el curs vinent (seria la primera vegada que repeteixo institut i, probablement, també alumnes) gràcies a haver-me acollit al pacte d'estabilitat i ara resulta que hauré de canviar de centre perquè algú, assegut en un despatx a Barcelona davant d'un full excel ple de números, ha decidit que sobro en aquest institut, perquè, segons ell, es poden fer classes perfectament de 1r a 4t d'ESO amb 30 alumnes per classe!!

Quan em van donar la notícia, fa un parell de setmanes, reconec que em va caure el món als peus, perquè jo ja estava fent plans pel curs vinent, cosa que encara no havia pogut fer mai. Afortunadament, al final no caldrà que marxi del centre i, efectivament, si no hi ha canvis d'última hora, seguiré amb els meus noiets de 3r, que passaran a 4t, tot i que, malgrat ser la mateix quantitat d'alumnes que aquest curs, passaran de tres còmodes classes de 22+23+12 a ser-ne dues de vés a saber quanta gent. I després encara ens demanaran (més ben dit, exigiran) qualitat en l'ensenyament i ens donaran tota la culpa a nosaltres quan els resultats no siguin els esperats!!

El motiu pel qual podré seguir on sóc és pel que els meus companys anomenen un "intercanvi de cromos". Resulta que tenim una col·lega que, malgrat tenir més marxa que tots nosaltres plegats, ja ha fet els 65 anyets, així que es jubila. Això vol dir que no posaran a ningú en el seu lloc i així ja compliran amb el professor menys que volien (l'altre professor que segons ells "sobra" seran dues persones que estan a mitja jornada, però elles ja sabien que acabaven el contracte ara...), així que si ella marxa, jo em quedo.

Tot i que he de dir que he tingut sort, no em direu que això que està fent el Departament no és una mala passada. Estan estalviant diners per on poden! Em pregunto si tot això tindrà alguna relació amb aquells famosos 400€ del Zapatero...

Retorn a l'escalada montserratina

Ostres, feia tant temps que no voltava per les parets de Montserrat que ni tan sols recordo quan va ser la darrera vegada! D'acord que la majoria de vegades hi vaig només com a fotògraf, però tot i això feia temps que no hi anava.

Així doncs, aquest diumenge, aprofitant que quan ens hem llevat no plovia, hem agafat les bosses ràpidament i ens hem dirigit ben de pressa i gairebé sense ni esmorzar cap a "ca la Montse", no fos cas que els núvols canviessin d'opinió i ens comencessin a regar de nou!

Avui hem aprofitat l'excusa de l'escalada per fer una miniexcursió, o bé hem aprofitat l'excusa de la miniexcursió per fer una mica d'escalada, no ho sé dir ben bé. El cas és que hem anat a l'agulla de l'Ànec a fer la via GAM (més indicacions al blog del Mohawk) i com que per arribar fins allà hem fet un recorregut d'una horeta pel GR-172 i després per la canal del coll d'Agulles, doncs ens ha servit també com a excursioneta, ja que ara feia temps que no sortíem a passejar per la muntanya (de fet, des que el Mohawk ha retornat a l'escalada que ja no em porta al monte com abans, mentre estava lesionat...).

Mentre transitàvem pel GR hem anat contemplant com la Foradada i la Cadireta d'Agulles s'anaven acostant cada vegada més, fins que hi hem passat per sota i, poca estona després, ja les teníem a la nostra esquena. L'última fotografia és la darrera imatge que n'hem tingut, just abans d'endinsar-nos entre els arbres. No, no se us ha entelat la vista ni se'ns ha espatllat la càmera, ho veieu bé: el que es veu a la foto és la boira que ens ha aparegut de sobte sense gairebé ni adonar-nos-en i que durant pràcticament la resta del matí ens ha privat de poder observar el sempre preciós paisatge de Montserrat.

Fins aquest moment el camí havia anat pla, però ara començava l'ascens. Des d'allà podíem (o més aviat no podíem) veure la canal d'Agulles, per on hauríem de passar pocs minuts més tard.


I no, la imatge no està borrosa, és novament la boira que ens acompanyava...A més, el terra estava totalment moll, així que, a part de la visibilitat, també hem tingut certes dificultats per no relliscar en els còdols. Ara, la part positiva és que en els trams més sorrencs, la humitat deixava la sorra més compacta i així era més senzill travessar-los.

Arribats al coll d'Agulles, ràpidament hem trobat, allà al costat mateix, la via que havíem anat a fer. De seguida hem descobert que, a part de la boira, tindríem un altre problema que no havíem previst: el vent.

Malgrat que en les imatges no s'aprecia, el maleït airet ens ha estat acompanyant durant tota l'ascensió, tot i que, afortunadament, no ha estat excessivament llarga. Ara, com podeu observar, la boira ha fet de nou acte de presència mentre una servidora anava pujant més o menys tranquil·lament.

Ja fet el cim, on no ens hem quedat gaire estona, primer perquè no teníem paisatge per contemplar i segon perquè n'estàvem fins els c... d'aguantar el ventet, hem baixat fent un ràpel per la banda de la canal Ampla. Hem descobert que qui va tenir la brillant idea de posar-lo allà, ho devia fer en un dia emboirat com avui que no li va permetre veure què hi havia muntanya avall. Ho dic perquè justament allà on s'acaba el ràpel hi ha, exactament en el mateix lloc, el bonic tronc d'un simpàtic arbre que ha fet les delícies dels incauts que s'han atrevit a baixar per allà...

Després d'aquest divertit ràpel (crec que per mi ha estat el millor de la sortida d'avui), hem anat canal avall fins a retrobar novament el GR i retornar al cotxe, on ha finalitzat la nostra excursioneta-escalada d'avui.

Algunes petites reflexions literàries...

Avui, empapant-me de l'esperit de la Setmana de TV3, dedicada a la lectura, he decidit canviar radicalment de temàtica i parlar sobre alguns llibres que he llegit.

Tot i que potser són llibres poc interessants per la gent que no estigui relacionada amb l'ensenyament (o educació, que segons sembla ara és el mateix i a batxillerat ens hem de dedicar a "educar" als nostres alumnes en lloc d'ensenyar...), hi ha un parell de lectures que vull recomanar, perquè, malgrat que tracten la temàtica de l'educació tant a primària com secundària, els dos ho fan de manera prou amena perquè puguin interessar a qualsevol persona que s'animi a llegir-los.

El primer dels llibres que recomano es diu Generació L. Els fills de la reforma educativa, d'un professor lleidetà de llengua i literatura a secundària, Pere Pena (editorial Proa, 2005). En el llibre, l'autor ens explica l'origen i l'evolució de l'actual sistema educatiu, des que era tan sols la REM (Reforma de l'Ensenyament Secundari) fins a l'actual ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) i ens va analitzant les diverses problemàtiques que hi veu, que en són moltes. Diguem que explica més o menys el mateix que deia jo en les primeres entrades d'aquest blog, però de manera més ben dita i força més ben documentada.

El segon llibre que vull recomanar l'he llegit molt recentment, ja que me'l van regalar aquest passat sant Jordi i el vaig estar devorant sota el sol de Cuenca, mentre els meus companys de viatge s'enfilaven per les parets. Es diu ¿Educar? Educamos todos. Fracaso escolar: recetas para curarlo, d'un altre professor, però de la banda de ciències, David Rabadà i Vives (Lectio Ediciones, 2007). Com el seu títol indica clarament, aquest llibre analitza les causes del fracàs escolar des de totes les perspectives possibles, i val a dir que no se'n salva ningú: des de la televisió, la publicitat i la societat en general, les institucions com l'Estat i les seves contínues lleis educatives, els pares i altres familiars que envolten els escolars i també, òbviament, les escoles i els professors, tothom rep d'una manera o altra. Tal com deixa clar des del principi (més ben dit, ja des del títol del llibre), l'autor ens fa veure que tots i cada un de nosaltres, sobretot amb el nostre exemple, som responsables de l'educació de la nostra joventut. M'ha agradat molt aquest llibre, perquè mentre l'anava llegint tenia la sensació d'haver-lo escrit jo mateixa, ja que diu exactament el mateix que hauria dit jo i amb el mateix to irònic.

Deixant de banda els llibres d'assaig i passant a les novel·les, fa també pocs dies vaig acabar de llegir un llibre d'un autor que trobo d'allò més interessant: Noah Gordon. La novel·la porta per títol El celler (The bodega en l'original) i des que va sortir a la venda que havia tingut ganes de llegir-lo, primer per qui n'era el seu autor i segon per la seva ambientació, ja que la història (escita a Massachusetts) transcorre en unes vinyes del Penedès a finals del segle XIX, a l'època de l'assassinat del general Joan Prim. Tot i que la història no té res d'extraordinari, la volia llegir perquè sempre m'ha agradat molt la manera d'escriure del seu autor.

Quan fa uns quinze anys vaig llegir per primera vegada la seva novel·la més coneguda, El metge, ja vaig quedar encantada per la gran quantitat de detallets que hi posa en la seva narració, que aconsegueixen que et facis una idea molt clara de l'escena que t'està escrivint i que visquis amb el protagonista tot allò que li passa com si tu mateix et trobessis dins de la història. El mateix passa en les altres novel·les que segueixen l'anterior, El xaman i La doctora Cole, i El celler no podia ser menys.

Noah Gordon es pren molt seriosament la seva feina i fa una gran tasca de documentació abans de posar-se a escriure qualsevol cosa. Per això, malgrat ser americà, ens parla amb tota exactitud de la història d'Espanya a finals del segle XIX, on la mort del general Prim hi té una presència molt important, de com funcionaven les vinyes i la producció de vi i vinagre en la mateixa època i, fins i tot, de com era una fàbrica tèxtil en aquells moments. Per això, malgrat que, com he dit abans, la història en si no té res d'extraordinari, crec que val la pena llegir el llibre, perquè s'hi pot aprendre molt.

Em va fer molta gràcia quan descrivia la fàbrica tèxtil, perquè mentre l'anava llegint pensava "Aquesta fàbrica que descriu s'assembla molt al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa; suposo que en aquella època totes les fàbriques tèxtils devien ser més o menys iguals". La meva sorpresa va ser descobrir, al final del llibre, que en realitat està descrivint precisament aquesta fàbrica de Terrassa, que ell mateix va anar a visitar per documentar-se i poder descriure-la amb tot detall.

I seguint amb el tema dels llibres, el Mohawk, avorrit de tants dies de no poder escalar a causa de la pluja, ha decidit començar a fullejar un llibre que fa molt temps que té pendent: L'Ulisses de James Joyce. És un d'aquells llibres que tothom diu que ha llegit per quedar bé, però que molt poca gent ho deu haver fet realment. Jo puc presumir d'haver-lo llegit, tot i que també he de confessar que en la majoria de pàgines no hi vaig entendre ni un borrall, així que és com si no l'hagués llegit mai. Potser, si aconsegueixo reunir prou valor, el torni a llegir un dia d'aquests, a veure si en trec l'aigua clara...A diferència dels llibres anteriors, l'Ulisses no el recomanaria a ningú, perquè mentre el llegia, a part de no entendre-hi res, em feia la sensació que el seu autor m'estava prenent el pèl i que la seva intenció era precisament aquesta, la de fer un llibre infumable que ningú entengués.

Algunes petites anècdotes...

Ara, que ja ha arribat la primavera i la calor, i que s'acosten cada vegada més les vacances d'estiu, es nota en l'ambient de les classes.

Fa un parell de dies estava amb un grup de 3r fent com podia la meva classe. Quan tan sols quedaven 5 minutets per acabar, un dels noiets escalfacadires de la classe va tenir la brillant idea d'agafar una bossa de patates, que tenia oberta, i tirar-la a una companya. Ella, davant "l'agressió" va fer el que era més lògic, allò que hauríem fet tots: va agafar la bossa que havia anat a parar als seus peus i va escampar tot el seu contingut pel terra!

Els vaig dir que no sortirien de l'aula fins que ho haguessin recollit, però cap dels dos no ho volia fer, un perquè ell, malgrat haver llençat la bossa, no ho havia escampat pel terra, i l'altra perquè l'altre li havia tirat la bossa, així que ho recollís ell. Total, una alumna va anar a buscar l'escombra i el recollidor i la resta del grup van marxar cap a la classe que els tocava a continuació. Mentre, aquells dos noiets es van quedar asseguts al seu lloc, entossudits que cap dels dos no pensava recollir-ho.

Com que després tenia classe amb batxillerat i no tenia ganes de perdre el temps amb aquestes criaturades que em crispen tant, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig anar a buscar algú de direcció. Quan el company i jo vam tornar a l'aula, curiosament el terra estava ben net i polit. El vaig deixar a ell encarregat de la situació i me'n vaig anar amb els de batxillerat. Sabeu allò de "La primavera, la sang altera"? Buf.

Avui n'ha passat una altra de força més curiosa. Tenia una hora lliure després del pati i he anat donant voltes per l'institut fent feina pendent. De sobte he vist a un profe i al conserge barallant-se amb el pany de la porta d'una aula. Uns minuts més tard, he tornat a passar per allà i resulta que s'havien multiplicat: hi havia el profe, el conserge, el director i la cap d'estudis, tots contemplant el pany de la porta. Després m'he assabentat que a dins de l'aula hi havia un grup de 2n d'ESO que no podia sortir. No sé què ha passat exactament, però resulta que el profe, el seu tutor, ha sortit un moment a buscar una cosa i quan ha tornat a l'aula ja no ha pogut obrir la porta! S'hi han estat una bona estona, però finalment han aconseguit alliberar els noiets de l'aula. El que m'ha semblat més curiós és no haver sentit els noiets de dins l'aula fent xivarri, perquè sempre aprofiten la més mínima ocasió per posar-se a cridar com bojos!

Ara bé, a la tarda, un dels graciosos de 2n (a qui ja he tingut el gust de posar alguna falta de disciplina greu...) ha tingut la brillant idea, animat per algun dels seus companys, de tornar a tancar la porta mentre eren tots a dins, així que a les 17h, quan ja marxava cap a caseta, altra vegada he tornat a veure la mateixa escena: el tutor, el dire, el conserge, la cap d'estudis i alguns més, tots allà intentant obrir la porta de nou. Afortunadament, aquesta vegada ha costat menys, suposo que perquè ja han agafat pràctica al matí...o potser perquè del pany ja només en quedava la meitat... A veure si això serveix d'excusa per perdre de vista el graciós de torn durant uns dies!

La Kuádriga, el Gorriya y el Capota contra Markus...

Davant el perill imminent que aparegui una via nova amb aquest curiós nom (o alguna cosa semblant, ja que hi poden haver múltiples variants), crec que val la pena que expliqui breument d'on surten cada un d'aquests pseudònims.

El primer que he de dir és que tots ells són personatges que per un motiu o altre ens van cridar l'atenció i van ser tema de conversa durant els quatre dies del nostre viatge a Cuenca.

Del "Capota" ja en vaig parlar en l'entrada anterior. El noiet que es va guanyar el sobrenom va tenir la mala idea d'expulsar tot l'esmorzar (acció coneguda popularment com a "potar") just en el moment en què nosaltres acabàvem d'aterrar al càmping de Cuenca. La visió va deixar al·lucinats els meus companys de viatge, motiu pel qual el desafortunat jovenent va ser tema de conversa durant els quatre dies que vam ser allà. El més curiós va ser veure el mateix noiet, uns minuts més tard de la "potada" jugant tranquil·lament amb una videoconsola com si res no hagués passat!

El "Gorriya" és un home amb pinta de sudamericà que ens va "ajudar" a aparcar l'Ozzimòbil prop de les Casas Colgadas quan hi vam anar a fer el turista. La veritat és que l'home va ser molt simpàtic, però sobretot el motiu de la nostra diguem-ne burla és que ell ens va dir que seria allà, vigilant els cotxes, fins a les 22h i quan nosaltres vam recollir l'Ozzimòbil, cap a les 20h, no hi havia ni rastre d'ell! La veritat és que no ens va sorprendre gaire...

Del "Markus" i "La Kuádriga" us diré el que em van comentar els companys, perquè jo no ho vaig viure personalment. Tots dos eren membres del grup de campistes que teníem a prop de la nostra parcel·la, els que sopaven cada dia carn feta a la barbacoa a les 24h aproximadament. El Markus no sabem exactament qui era, però va sobtar molt una frase que van sentir pronunciar a un dels seus companys: un dels nois va veure un dels seus amics anar corrent cap al lavabo i li va dir "¿A dónde vas?" i l'altre noi li va respondre "¡Al servicio, que está Marcus!" Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions...

Dient això, acabo de recordar una altra cosa del càmping que em va sorprendre molt, perquè és la primera vegada que m'hi trobo. Resulta que als lavabos no hi havia paper higiènic i si en volies fer servir, te l'havies de portar tu mateix! Imagineu l'escena: cada matí, els campistes dirigint-se cap a la caseta de serveis i passejant per tot el càmping la tovalloleta, el sabó, el raspall i... el rotllo de paper de vàter!! No cal dir que era el producte estrella de la botigueta del càmping...

Bé, per últim em falta parlar de "La Kuádriga". Resulta que amb aquest grup de noiets n'hi havia un que anava en cadira de rodes, cosa que no l'impedia ser el més marxós de tot el grup. El sobrenom que li van posar els meus companys no va ser perquè anés en cadira de rodes, sinó perquè hi va haver un moment en què el van veure voltant pel càmping a remolc d'un gos enorme que anava amb ells, a mode de carruatge tirat per cavalls. Jo no ho vaig arribar a veure, perquè en aquells moments havia tret a passejar per tot el càmping el nostre exclusiu rotllo de paper higiènic, però els meus acompanyants es van passar tota la tarda rient de la curiosa escena que havien vist.

En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...

Aprofitant el pont de l'1 de maig (dies 1, 2, 3 i 4), amb el Mohawk, l'Ozzy i el Jortx, i abusant una mica de l'Ozzymòbil, hem anat a fer una descoberta a les zones d'escalada de les terres quixotesques. La nostra primera intenció era anar a la Pedriza, a la capital del reino, Madrid (o Madrí o Madrit o Madriz, segons on es pronunciï), però necessitàvem un lloc on assentar l'Ozzimòbil i, dels dos càmping que volíem visitar, un ja estava del tot ocupat i l'altre, tancat. Així doncs, buscant una alternativa a l'últim moment, finalment ens vam decidir per anar igualment cap al centre de la península, però més a prop del mar, concretament a Cuenca.

Vam sortir de casa el dia 1, dijous, a les 8h del matí i vam fer camí cap a Cuenca, on vam arribar aproximadament a l'hora de dinar (15:30). Unes set hores de viatge, comptant que vam parar a esmorzar en una àrea de servei, on òbviament ens van donar un clatellot amb el preu, però el vam aguantar estoicament. I amb els peatges: AP-7 = 28.4€ per anar de Barcelona a València!! I del gasoil millor no en parlem, que m'agafa la plorera...

A l'arribar al càmping Caravaning, de Cuenca, ens vam emportar el primer ensurt. La noia de recepció ens va dir que ens poséssim allà on volguéssim. Aviat vam descobrir que el càmping estava a rebentar de gent, sobretot de nens corrent per tot arreu, i que les parcel·les no estaven numerades! De fet, en molts casos ni tan sols estaven ben delimitades, sinó que la gent es posava entre els arbres allà on volia (o podia) i com volia (o podia). Això ens va portar la primera complicació, ja que si no teníem parcel·la assignada, com ho faríem perquè no ens la prenguessin? Penseu que dormíem a l'Ozzymòbil, que és una furgoneta, cosa que vol dir que la necessitàvem també per poder-nos desplaçar d'una banda a l'altra. Així doncs, com ho havíem de fer per deixar constància de la nostra presència?

La nostra primera idea va ser deixar al lloc un parell de tamborets de platja que portàvem, però la cosa no va acabar de funcionar, ja que al retornar ens vam trobar amb un cotxe mig aparcat en el nostre tros de tal manera que l'Ozzimòbil no hi podia entrar. Tampoc era qüestió de barallar-se, així que vam prendre una altra parcel·la i al dia següent ho vam fer millor: vam deixar els dos tamborets ben col·locadets a banda i banda de la parcel·la i, just al mig i fent de barrera, una bona bossa d'escombraries. Aquesta vegada sí que va funcionar!!

Ara bé, la imatge impactant del dia va ser quan, tot just arribar i aparcar per primera vegada, mentre l'Ozzy encara feia maniobres per col·locar bé l'Ozzymòbil, els altres tres ens vam girar cap als veïns de la parcel·la de davant i vam veure com un noiet d'uns deu anys expulsava allà mateix tot el que havia menjat per esmorzar. A partir d'aquest moment, el desafortunat jovenet va passar a ser conegut amb el sobrenom de "El Capota" pel meu selecte grup d'acompanyants.

Aquell mateix primer dia, després de dinar i ja agobiats per la vida del càmping, ens vam dirigir ràpidament a conèixer un dels sectors d'escalada de la zona: l'Alfar, a la zona de la Hoz del Júcar, a dos o tres quilòmetres del càmping.

Allà, la primera desil·lusió: el sector, igual que el càmping, estava replè de gent. Fins i tot hi havia moltes vies "ocupades", és a dir, hi havia les cintes i fins i tot les cordes posades, però no hi havia ningú fent-les en aquell moment. Fastiguejats de l'ambient que hi havia, ens vam dirigir cap a un altre sector veí, el Sombrativo. Allà, els meus companys van estar enfilant-se per les parets una estona, tot i haver perdut bona part de la motivació inicial que portaven, principalment per perdre el temps i no haver de tornar tan d'hora al càmping.

Al dia següent, divendres, ens vam llevar d'horeta i vam anar ràpidament (bé, no tant ràpidament, que primer vam fer un bon esmorzar a base de torradetes amb melmelada i cafetó calent!) cap a l'Alfar, a veure si hi havia sort i hi arribàvem abans que tothom es despertés i tornés a quedar com el dia anterior. Des de les 10h hi vam estar força tranquil·lets, però a partir de les 11h poc a poc es va anar omplint de gent. Tot i això, vam poder fer algunes vies i, fins i tot, jo em vaig animar a enfilar-me a una via anomenada "Sin problemas" que, per si el nom no fos prou explícit, us diré que tenia un IV grau. Ja sé que pels escaladors això més aviat fa vergonya, però a mi em va agradar molt, perquè era molt facileta, tal com a mi m'agraden. De fet, em va agradar tant que la vaig pujar dues vegades! Home, per una via fàcil que trobava, ho havia d'aprofitar!! De fet, a la zona no abunden les vies de grau baix, sinó que la majoria són de 7è i fins i tot 8è grau!!

Quan ja en vam tenir prou d'escalada, vam dinar i després vam anar a visitar la Ciudad Encantada, on bàsicament vam veure...més pedres! Mentre la resta de turistes (sí, ara fèiem de turistes) s'anaven admirant de les curioses formes que el vent i el pas del temps ha anat donant a les roques, els meus companys no deixaven de lamentar-se veient quines boniques vies es podien haver obert allà. Quanta pedra desaprofitada! Fins i tot, en algun cas ja aventuraven quin grau tindrien!! Homes, sempre pensant en el mateix...


Ara bé, el millor que vam veure allà va ser una bestioleta, que va descobrir l'Ozzy i que em va fer molta il·lusió, ja que rarament aconsegueixo fer fotografies d'aquest tipus:


De retorn cap al càmping, a la carretera vam veure una segona bestiola que ens va deixar bocabadats: una preciosa àguila ens va passar volant just davant nostre, a pocs metres de l'Ozzimòbil, tot i que malauradament no li vaig poder fer cap fotografia. Quina llàstima!!

Vam arribar al càmping, on vam estar el temps just per dutxar-nos i fugir-ne corrent altra vegada, tot i que ara no vam anar a escalar, sinó a fer de nou el turista, aquesta vegada a Cuenca ciutat, a veure les famoses Casas Colgadas (o "Casas flotantes", com vam sentir que algú les anomenava). Vam donar unes quantes voltes per allà i quan ja vam haver complert amb el nostre paper de turistes, vam tornar novament al càmping.

El tercer dia, dissabte, vam decidir anar a descobrir una altra zona d'escalada, la Chopera sur, entre Valeria i Valera de Abajo. Allà vam trobar una zona molt i molt agradable, amb vies per a tots els gustos, un bon peu de via (la chopera que dóna nom a la zona) i molta ombra, ideal pel dia excessivament assolellat que feia. A més, quan hi vam arribar només hi havia dues cordades més, així que s'hi estava d'allò més tranquil.


Allà em vaig animar a fer una altra via, novament amb un nom massa explícit: "Principiantes". No em va agradar tant com la del dia anterior, però no estava malament. Els meus col·legues, en canvi, van poder anar triant i remenant, fins que poc a poc el territori es va anar omplint de gent. En el punt àlgid hi havia reunits allà al costat de la carretera fins a 17 cotxes, la majoria dels quals eren furgonetes de tota marca i model!



Vam dinar allà mateix i després vam tornar al càmping, on vam estar una bona estona fent el mandrós, esperant l'hora de sopar. Com que era l'última nit, vam decidir menjar bé i vam anar al restaurant del càmping. Val a dir que vam menjar molt bé, tot i que ens va costar més aquest sopar que la resta de la nostra estada al càmping!!

Al matí següent, diumenge, se'ns va acabar la bona vida i vam haver d'iniciar el nostre retorn a casa. Tocava tornar a treballar i, mentrestant, anar somiant amb les properes vacances...