Canvi radical de paisatge

El dia següent, 27 de desembre, vam tornar a anar d'excursió (què més podíem fer a l'illa?), però fent un canvi radical en el paisatge: vam passar d'un dia ben assolellat a caminar sota la pluja (molt feble, això sí, però pluja igualment); d'anar per una zona volcànica sense vegetació a trobar-nos ben bé al mig de la selva. Era el moment de conèixer la laurisilva.

Vam decidir fer el recorregut del Cubo de la Galga, que va des de la caseta d'informació que trobarem a la carretera LP 1, a Puntallana, al nucli de la Galga, fins al mirador de la Somada Alta. És un recorregut d'uns tres quilòmetres ben senyalitzat (més tres de tornada) en suau pendent, que passa, després de la pista inicial, pel costat del barranc de la Galga i acaba en una altra pista que porta fins al mirador. 

Aquella mateixa tarda, quan ja no plovia, vam passar a fer una visita ràpida a la capital, Santa Cruz.

I després del nostre habitual dinar amb pa de motlle, ens en vam anar fins a Belmaco, a veure les restes dels habitatges dels antics pobladors de l'illa, prehispànics, els benahorites, i els petroglifos que van deixar esculpits per tot arreu amb figures geomètriques, semicercles, espirals, etc., que encara no se sap del cert què podien significar ni per quin motiu els feien.

Trepitjant la lava

El dia 26 tocava la nostra excursió més esperada: la Ruta de los Volcanes; bé, una petita part de la ruta, des de l'àrea recreativa d'El Pilar fins al cràter de la Deseada, passant pel costat del Birigoyo, la Barquita, el Nambroque, el Hoyo Negro i l'espectacular Duraznero.

La ruta no ens va decebre pas. Ens va fer un dia esplèndid, amb molt de sol i poca boira (almenys al matí no, tot i que a la tarda va anar fent acte de presència), que va fer que algú retornés a l'hotel semblant una gamba.

El recorregut està molt ben senyalitzat, a part de molt trepitjat també, així que no té pèrdua. El més curiós del cas és que hi ha pals indicadors amb quilometratge diferent, així que hi ha moments que no queda massa clar si portem cinc quilòmetres recorreguts o ja n'hem fet sis i, per tant, tan sols en falta un per arribar al nostre destí.

Hoyo Negro

Tenerife

Pins amb formes ben curioses

Duraznero

Colada de la Malforada (erupció del 1949)

La Caldera de Taburiente durant el recorregut 

Una tortuga prehistòrica?

A la tarda, després de seguir amb la nostra dieta de dinar pa de motlle amb alguna altra cosa, vam decidir agafar una altra perspectiva de la Caldera de Taburiente, així que ens en vam anar fins al mirador de la Cumbrecita, on potser en vam aconseguir les millors fotografies.

Nadal a 20º

Com ja hem fet altres anys, el dia de Nadal, mentre les nostres respectives famílies es reuneixen per fer el tradicional dinar, amb el Mohawk intentem aïllar-nos del món anant a escalar (bé, un escala, l'altra s'ho mira des de baix estant...) a alguna zona on hi hagi poca gent. Estant a La Palma, era obvi que aquesta vegada tocava anar a descobrir algunes de les escoles d'escalada de l'illa. En vam escollir dues: el Barranco del Agua i el Barranco de la Madera, amb un fantàstic dinar de Nadal entremig consistent amb quatre llesques de pa de motlle i embotit (i torró de Xixona, que no podia faltar!). 

Ara sí, per fi, a La Palma!

Vam arribar, vam deixar les coses a l'hotel,

vam agafar la guia i el mapa de l'illa i ens en vam anar, sense pensar-ho dues vegades, a un dels llocs que tothom ens havia recomanat de veure: la Caldera de Taburiente, vista des del Roque de los Muchachos (a on s'arriba amb cotxe per la LP 103).

Nosaltres vam decidir fer un recorregut facilet, que segueix el GR 131 de la Ruta de las Cresterías, des del mirador del Roque de los Muchachos fins al mirador de los Andenes i tornada enrera. En total, unes dues horetes de camí amb poc desnivell, tot i que a molta alçada, que passa pel costat dels diversos telescopis del Observatorio Astrofísico del Roque de los Muchachos.

Per sobre de la cresta de la Caldera vam descobrir per primera vegada l'omnipresent Teide al seu darrere. Era la primera, però no l'última vegada que el veuríem, ja que, si la boira i els núvols ho permeten, es pot veure des de bona part de l'illa. També s'hi pot observar habitualment la silueta de la Gomera i, més cap al sud, la del Hierro.

Acabat el recorregut i novament al Roque de los Muchachos, vam agafar un altre sender que surt  de la dreta de la caseta d'informació i porta, en pocs minuts, al mirador del Espigón del Roque. 

Allà vam fer la segona descoberta del dia, que també seria habitual en els dies posteriors: els corbs. N'hi ha molts, són petitons de mida en comparació amb altres corbs que hem vist voltant pel Pirineu i, a més, deuen estar tan acostumats a la presència humana que no tenen cap mena de mirament a l'hora d'acostar-se a demanar menjar i arribar, fins i tot, a enfilar-se sobre les espatlles d'algú si això significa aconseguir el que volen.

Després de compartir el nostre menjar amb els corbs, vam agafar novament el cotxe per desfer els 32 quilòmetres de corbes que ens portarien altra vegada a los Cancajos. De baixada vam fixar-nos amb dos detalls més que es repetirien diàriament: la presència constant de la boira, pixanera en alguns casos, que explicaria per què l'illa és tan verda; i la grandesa del pi canari, present en tota l'illa (a part de les nombroses extensions de plataneres i la vinya), que deixa en poca cosa alguns dels nostres més preciats Arbres Monumentals.

 

Arribant a Santa Cruz de la Palma, capital de l'illa, vam fer una petita parada per contemplar l'ermita de las Nieves, amb la curiosa imatge de la verge posada a dins d'un gran tronc.

I uns quilòmetres més al sud, una altra parada al costat d'una altra ermita, aquesta vegada la de la Concepción, amb el seu mirador des d'on es pot veure Santa Cruz des de les alçades i tots els seus voltants.

Completat el primer dia d'estada a La Palma, ja només ens quedava conèixer una mica millor l'hotel que seria casa nostra durant els pròxims dies. Al ser 24 de desembre, el restaurant tancava a les 20h, així que vam fer horari "europeu" i a les 19h ja estàvem sopant. Així doncs, a partir de les 22h vam poder gaudir, per fi, d'una bona nit de descans després de l'estrés del dia anterior.

"Anem a La Palma..." "A Las Palmas de Gran Canaria?" "No, a La Palma!"

Com ja ve sent costum els últims anys, amb el Mohawk aquest Nadal també hem decidit passar-lo fora de casa i evitar-nos així les discussions típiques de "anem a casa dels teus pares o dels meus?" Posats a marxar, millor fer-ho cap a algun destí on faci menys fresqueta que aquí, així que per quarta vegada hem anat a passar la setmaneta de Nadal a les Canarias. Després de Lanzarote, Tenerife i Gran Canaria, l'illa que ens venia de gust visitar era la de La Palma, la "Isla bonita", la més occidental de les illes occidentals canàries, la més agresta, més verda, més agrícola i menys turística. De fet, a l'illa s'hi pot anar a caminar i veure plataneres, i poca cosa més, però a nosaltres això ja ens va bé. Tothom qui hi havia estat ens n'havia parlat molt bé, així que no ens ho pensem més i cap a La Palma s'ha dit!

Arribar a La Palma en època nadalenca és poc menys que una odissea. La nostra intenció era haver-hi anat ja l'any passat, però quan vam intentar comprar els bitllets d'avió, ens van dir que ja estava tot més que ple, així que ho vam deixar per més endavant. Aquest any vam ser més previsors i a principis de novembre ja vam córrer a buscar els bitllets. Ens va anar de poc, perquè ja quedaven poques places, però vam aconseguir les dues que necessitàvem. Bàsicament, el problema és que no hi ha vols que vagin directes a La Palma des de Barcelona, així que s'ha d'anar a Tenerife i allà agafar un vol regional cap a l'illa veïna. Aquests avions són força més petits, així que s'omplen de seguida i com que hi ha molts universitaris palmencs que estudien a Tenerife, però van a passar el Nadal amb la família, amb no res els avions estan plens.

Vam marxar cap al Prat el matí del dia 23 de desembre. Havíem contractat un vol amb Ryanair, perquè les altres companyies tenien els preus massa elevats pel nostre pressupost, així que sortiríem de la Terminal 2. A les 8 ja érem allà, a punt per embarcar les maletes, esmorzar tranquil·lament i esperar fins les 10:35 que començaríem a embarcar a l'avió. De cop algú veu que a les pantalles d'informació dels vols, en lloc de les 11:05 (hora prevista de sortida del vol) hi posava les 12:45! Millor encara, algú altre acabava de rebre un missatge al mòbil de la companyia dient que la sortida del vol es retardava fins... les 14:10!! Uf, ja hi tornem a ser! Quan vam anar a Lanzarote ja vam estar tres horetes de més esperant a l'aeroport per culpa del mal temps que feia, tant a Barcelona com a les Canaries, i ara semblava que es repetia la història, cosa que ningú entenia, perquè a Barcelona feia un dia esplèndid i a les Canàries tampoc havíem sentit que es preveiés mal temps.

Total, que després de moltes suposicions, vam acabar descobrint que l'avió que ens havia de portar fins a Tenerife prèviament venia de Roma i allà hi havia una boira tan densa que no els havien donat permís per aterrar-hi fins a les 13h. A partir d'aquell moment, avia d'aterrar, deixar el passatge, omplir dipòsit, recollir el nou passatge i volar fins a Barcelona, per aterrar, deixar el passatge, omplir dipòsit i recollir en nou passatge (que érem nosaltres) per anar cap a Tenerife. Vaja, que després de tanta història, finalment vam aconseguir enlairar-nos aproximadament a les 16h.

Ara, aquí no s'acabava el problema, perquè a l'arribar a Tenerife havíem d'agafar l'enllaç cap a la Palma, enllaç que òbviament vam perdre. Com que teníem una tarifa que permet modificar el vol i agafar-lo més d'hora o més tard, quan vam arribar a Tenerife ràpidament ens vam dirigir cap al mostrador de Binter, a veure si ens podíen deixar agafar l'avió de les 19h o el de les 20h, que era l'últim. Com que els vols anaven molt plens, no ens podien assegurar que quedessin places lliures per a nosaltres, així que la seva recomanació va ser que ens esperéssim, a veure si hi havia sort! Total, que vam esperar el vol de les 19h i ens vam quedar a terra. Vam esperar al vol de les 20h i novament ens vam quedar a terra. Així que ens van proposar que ho tornéssim a provar el dia següent, malgrat que no ens podien garantir que hi haguessin places lliures, perquè, al ser dia 24, els vols anaven molt i molt plens. 

Afortunadament, la noia de l'agència de viatges, mentre nosaltres esperàvem pacientment a l'aeroport, avui anat fent un cop d'ull a la web de Binter, esperant a veure si apareixia alguna plaça lliure per als vols dia següent i en va aconseguir dues!! Buf, ara sí, sembla que a les 7:30 del matí podríem agafar l'avió i arribar per fi a La Palma. Per si de cas, tan ella com la noia del mostrador de Tenerife ens van recomanar que demanessim ja els bitllets el dia abans, així quan arribéssim al matí només caldria deixar les maletes i embarcar. Així ho vam fer i, ja una mica més tranquils, pensant que almenys al dia següent teníem el vol assegurat, vam anar a buscar un taxi que ens portés a algun hotel on poguéssim passar la nit. Ens va portar al lloc més proper, La Laguna, i vam dormir a l'hotel Nivaria, situat en una de les cases senyorials que hi ha al centre històric de la ciutat. No ho havíem previst (i ens va suposar pagar una nit extra d'hotel, quan ja teníem pagada la de La Palma), però no ens queixem pas de l'experiència, perquè hi vam sopar com uns reis i hi hauríem dormit encara millor si no haguéssim hagut d'estar pendents de llevar-nos d'hora, per a les 7h poder ser a l'aeroport.

Al matí següent, ens vam llevar, vam esmorzar a corre-cuita i de dret cap a l'aeroport amb els bitllets a la mà. Arribem allà i la noia del mostrador comença a mirar massa estona la pantalla que tenia al seu davant...Ui, alguna cosa ja no va bé...Ja hi tornem a ser? Doncs sí, no sé exactament què va passar, però ens va dir que un dels dos bitllets estava confirmat, però que l'altre no, així que em posarien en llista d'espera i a veure si tenia sort i hi havia un seient lliure, perquè en aquells moments no em podien garantir que pugués volar! Altra vegada no!! Em vaig quedar tan sorpresa que no vaig poder ni reaccionar. Ens vam asseure a esperar que fos l'hora d'embarcar, a veure si tenia "sort" i quedava algun lloc lliure, malgrat que tenia moltes ganes d'engegar-los a tots a passeig i agafar el primer vol que anés cap a Barcelona. Quan va ser l'hora de pujar a l'avió, la noia ens va dir que podia volar, que cap problema i llavors el Mohawk va respirar tranquil, malgrat que a mi les ganes de plorar em van durar la resta del dia. Per fi arribàvem a La Palma, teníem el cotxe de lloguer i la nostra habitació a l'hotel Las Olas de los Cancajos. Se suposa que ja podia estar tranquil·la, però jo no em treia de sobre la sensació que encara hi havia massa coses que podien sortir malament...