Retallant per aquí, retallant per allà...

Aquest Nadal, gràcies a la política de retallades del nostre estimat govern (i aquí entengui's Generalitat o Govern Central, que tant li fa), hem trencat amb la nostra recent tradició de marxar uns dies a les Canàries per fugir del fred durant una setmaneta. La nostra intenció era poder visitar La Palma, però com que ens han robat, entre al Mohawk i a mi, el sou de dos mesos, hem optat per un destí més proper i assequible. Així doncs, hem deixat els vols en avió per un altre moment i ens hem decidit per un altre objectiu també present en la nostra llarga llista de llocs per visitar: el centre de la península Ibèrica, totalment desconeguda per nosaltres.

Com que no ens hi volíem deixar molts diners, però tampoc volíem estar-nos del plaer de passar una setmaneta ben agradable, vaig estar navegant per internet una bona estona i finalment vaig aconseguir trobar algunes ofertes d'allò més interessants, que ens han permès estar en hotels de 4* i, sobretot, menjar com uns reis!

El nostre primer destí va ser Segovia.

Ja feia molt temps que el Mohawk insistia per anar a visitar un dels llocs més coneguts de la ciutat. L'aqüeducte? No, el Mesón de Cándido, famós per tallar el cochinillo a cops de plat de ceràmica, que després llençava a terra perquè es trenqués. Diria que la tradició ja s'ha perdut, però el Mesón segueix existint i, a més, compta també amb un hotel de 4*, així que mirant la seva web vaig topar amb una interessant promoció d'estança + sopar degustació al Mesón i no m'ho vaig pensar dues vegades.

La veritat és que l'hotel no estava malament, tot i que no estic segura que sigui un 4*. El que sí ens va decebre una mica va ser el Mesón, on vam sopar la segona nit, que ens va semblar que tampoc era per a tant. Bé, suposo que pagues el nom i, sobretot, la situació, ja que vam assaborir el menú degustació als peus mateix del famós aqüeducte.

 

Al sortir del restaurant aquella nit (m'he oblidat de dir que l'hotel es troba a uns 30 minuts caminant del restaurant), vam trobar el que seria una constant durant tota aquella setmana: la boira.

  

Per sort, la primera nit que vam ser a Segovia la boira encara no havia fet acte de presència i el fred era relativament suportable, així que vam estar visitant la ciutat que tornaríem a recórrer de nou al matí següent. Així, vam poder fotografiar l'aqüeducte, la catedral i l'alcázar (els tres punts més interessants de Segovia) tant de dia com de nit.

 

Aquell vespre vam sopar en un restaurant de tapeo que ens va sortir més car del que esperàvem, però que ens va agradar força més que el Cándido. El lloc es diu "La Taurina", vaig sopar sota el cap dissecat d'un pobre cèrvol i vaig menjar una morcilla que em va semblar una delicia. Total, que aquella nit hauria tirat per terra tots els meus principis, si en tingués. 

Durant el dia següent (l'únic que passàvem tot sencer a Segovia) ens vam dedicar a fer el turista. Vam recórrer els carrers de la ciutat antiga, vam contemplar l'aqüeducte des de tots els seus angles 

i, finalment, vam entrar a l'Alcázar, el palau reial on van viure (a estones) una bona colla de reis castellans. Endevineu de qui eren els trons que es veuen a la foto de sota? Una pista: mireu la inscripció que hi ha al damunt.

 

   

  

El més peculiar de l'Alcázar de Segoviasón les seves teulades de pissarra en forma de triangles cònics. Ens va recordar molt cert castell de Baviera, però sobretot, ens va fer pensar en un altre castell inspirat en el de Neuschwanstein, Sabeu quin vull dir?

 

I per últim, a Segovia també vam descobrir el que seria una constant del viatge: la presència d'esglésies, ermites i monestirs per tot arreu! Us podria dir que n'hi ha un a cada cantonada i no aniria gaire errada!! Us en deixo unes quantes aquí:

Els Pirineus del Sud

Aquest cap de setmana llarg de Tot Sants, amb el Mohawk, seguint la nostra tradició d'intentar anar contracorrent, ara que tothom ja deu estar traient la pols als esquis, nosaltres vam decidir anar a passar quatre dies a prop de la costa. El destí, una zona a la que teníem moltes ganes des de fa temps, però no acabàvem de trobar el moment d'anar-hi: el Delta de l'Ebre. Volíem conèixer millor la zona, menjar un bon arròs i, sobretot, visitar el Parc Natural dels Ports, i més concretament el seu cim més alt, el Mont Caro.

ixí doncs, malgrat les males previsions meteorològiques anunciades pel cap de setmana, dimecres a la tarda, tot sortint de la feina, vam agafar el cotxe, amb les maletes ja a punt, i vam dirigir-nos, sota la ventada, cap a Sant Carles de la Ràpita, el que seria el nostre camp-base durant els pròxims quatre dies. Ens vam allotjar en un dels hotels més antics de la zona, el Carlos III i, malgrat la seva aparença i la seva senzillesa, s'ha de dir que hi vam estar d'allò més bé, sobretot tenint aquesta visió just despertar-nos:

Dijous, malgrat que el dia es va llevar força ventós, com que feia un bon solet, vam decidir agafar abric i anar a fer el que teníem previst fer: pujar al Caro. Així, a part de visitar una zona que ens era força desconeguda, jo podria tatxar un altre dels cims comarcals, afegint un altre cim a la meva col·lecció personal. I amb aquest en porto deu, cosa que vol dir que encara em queda molta feina per fer!

Vam agafar el cotxe fins a Roquetes, passant pel costat del monument al salvatge

i d'allà fins al refugi del Caro, el Restaurant del Port i, finalment, el coll de la Carrasqueta, on vam deixar el vehicle. Allà mateix vam trobar les marques del GR-7, que vam anar seguint fins a arribar al coll dels Pallers (que s'anomena d'aquesta manera per les dues roques que veieu a la foto de sota, que recorden a antics pallers).

Al coll dels Pallers vam deixar el GR i vam agafar un corriol a l'esquerra senyalitzat amb fites i marques vermelles que ens van acompanyar durant tota la resta del trajecte. Aquest recorregut passa per la carena del massís, atravessant la Moleta Rodona i arribant, després d'una canal força costeruda, al cim del Caro, coronat per dues grans antenes de televisió.
 

 

 

 

 

 

De retorn vam decidir continuar seguint les marques vermelles, que ens portarien de nou al coll de Pallers. El corriol, a estones desdibuixat, que anava pujant i baixant, esquivant els diversos barrancs i torrents que anàvem trobant, se'ns va fer d'allò més llarg, així que vam acabar trobant a faltar la carena, malgrat el vent que hi bufava.

 

 

 

 

 

Divendres el dia es va llevar més tranquil, així que ens vam vestir novament amb la roba "de guerra" i vam anar a fer una altra excursioneta, aquesta força més planera, per visitar la fageda del Retaule, lloc idíl·lic en plena tardor, on s'hi pot trobar el Faig Pare, un curiós faig de més de dos-cents cinquanta anys, i un pi gegant, el Pi Gros, d'uns 700 anys d'edat, 33 metres d'alçada i un tronc de gairebé 5 metres de diàmetre.

 

Per arribar a la fageda, vam agafar una pista forestal des de Mas de Barberans pel Barranc de la Vall i fins a Cases Velles, on vam deixar el cotxe. Val a dir que la pista, d'uns quinze quilòmetres, es recomana fer-la amb cotxe tot-terreny, malgrat que nosaltres la vam trobar en molt bon estat i no va suposar cap problema pel meu no-tot-terreny.

A mig camí, separat pocs metres de la pista, es pot contemplar la Cova de Vidre, la bauma més gran dels Ports. 

Allà mateix, per fi, vam trobar el que no havíem aconseguit veure encara; un fantàstic exemplar de cabra montesa. 

Ja ens podíem donar per satisfets: havíem pujat al cim del Caro, havíem vist el Pi Gros i el Faig Pare i havíem trobat una cabra montesa...a part dels múltiples voltors que anaven sobrevolant per damunt dels nostres caps, no sé ben bé per què...Ara ja podia ploure tant com volgués, que nosaltres ja havíem complert.

Dissabte, tal com havien previst, ens vam llevar amb una lleugera pluja, així que vam decidir fer el turista per la zona, anant amb el cotxe amunt i avall.

Vam anar fins a Fredes, el poble més recòndit de tota la comarca, passant pel costat del monestir de la Tinença de Benifassà, que no vam poder visitar, perquè només es pot veure els dijous de 13 a 15h.

De tornada, vam parar per contemplar el pantà d'Ulldecona, visió que ens va deixar més que sorpresos, ja que actualment es troba a menys de l'1% de la seva capacitat.

Ja havíem fet prou quilòmetres, així que vam anar a Sant Carles, a visitar el poble, on encara no havíem estat, ja que l'hotel es troba a les afores. Vam estar voltant pel passeig marítim, vam comprar els famosos pastissets de cabell d'àngel i vam dinar un bon arròs negre. Ara sí que ja ho teníem pràcticament tot fet. Ens quedava pendent una excursió a la Foradada, que havíem descartat per la pluja, però així ens quedaria una excusa per tornar a visitar els Ports un altre dia.

Diumenge tocava retornar cap a caseta i a la normalitat. Aquests quatre dies ens han servit per desconnectar una mica de la rutina i, sobretot, per col·leccionar un munt de boniques estampes de tardor i d'arbres ben curiosos (a part dels dos que he comentat abans).