Pi de les Planes, Alzina del Mas de Borbó (L'Aleixar), Perelloner de cal Cisterer (Prades)

Pi de les Planes (o Pi de L'Aleixar)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990
Propietari:
Terme municipal: L'Aleixar (camí de les Planes)
Coordenades UTM ED50 (m): X 336288  Y 4564209
Alçaria total: 19,5 m
Volt de canó: 4,55 m
Capçada mitjana: 27,5 m
Edat estimada:

Per localitzar el Pi de les Planes, o Pi de L'Aleixar, el primer que haurem de fer és anar fins a la població de l'Aleixar. D'allà hem d'agafar la pista que ens portarà cap a les Planes. El pi es troba en un lateral del camí, així que és impossible passar-hi pel costat i no veure'l.

Pi de les Planes (desembre del 2013)

 

 
Alzina del Mas de Borbó

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: M. Teresa Galofré i Barberà
Terme municipal: L'Aleixar (mas de Borbó)
Coordenades UTM ED50 (m): X 338851  Y 4564638
Alçaria total: 11 m
Volt de canó:  6,45m
Capçada mitjana:  24,5 m
Edat estimada: 1000 anys

Per anar fins al mas de Borbó seguirem la mateixa pista que ens portaria al Pi de les Planes, però si per anar a les Planes cal desviar-se cap a l'esquerra, per arribar a mas de Borbó s'ha de continuar recte per la pista una bona estona més (uns quatre quilòmetres aproximadament), fins a trobar la masia.

Mas de Borbó (setembre de 2019)

El dia que vam anar a trobar el Pi de les Planes, vam arribar-nos també fins al mas de Borbó per a localitzar-hi la fabulosa alzina. Aquell dia anàvem amb el temps just i, a l'arribar a prop del mas i trobar-nos l'accés tancat, vam pensar que ens havíem equivocat de camí i vam decidir que ja hi tornaríem un altre dia que tinguéssim més temps per dedicar-nos-hi.

Sis anys més tard vam fer-hi aquesta segona visita i llavors la nostra sorpresa va ser gran al comprovar que no ens havíem equivocat de camí, sinó que l'accés a l'alzina està ben tancat i barrat. Aquesta vegada anàvem seguint una ruta que passava pel costat de l'arbre i, quan vam arribar a prop de la masia, allà on havíem d'endinsar-nos al camp per a pujar fins a l'alzina, hi vam trobar una valla que encerclava tota la finca (de fet, és l'única finca de la zona que vam veure vallada) i cartells per tot arreu de "Prohibit el pas" que deixen ben clar que els propietaris del mas no tenen cap intenció de permetre que la gent s'acosti a la "seva" alzina. 

Quan vaig llegir a la fitxa dels Arbres Monumentals que l'Alzina tenia accés restringit perquè estava "envoltada d'una tanca" no m'imaginava que volgués dir que amb prou feines podria veure-la de lluny. Pràcticament no en vam poder distingir la capçada a distància, així que molt menys vam poder admirar el seu tronc. Queda clar, doncs, que ens haurem d'acontentar amb les múltiples imatges que es poden trobar navegant per Internet, perquè en directe està clar que no serà.

Alzina del Mas de Borbó (desembre de 2013)

He de dir que en aquell moment em vaig sentir estafada, perquè jo esperava poder admirar una de les alzines més grans que tenim a casa nostra i, tal com ens va passar també amb l'Alzina de Masgrau, a Tavèrnoles (de la que no hi ha fitxa en aquest blog, perquè ens va ser impossible de veure), els Roures dels Ullals, a Alfara de Carles (que tampoc tenen fitxa per la mateixa raó), o l'olivera de Vall-llobrega (que no és Monumental, però hauria de ser-ho), no en vam poder ni intuir les seves dimensions. 

Dit d'altra manera, alguns dels arbres més monumentals de casa nostra es troben en mans privades, dins de finques privades amb propietaris que dificulten tant com poden que la gent pugui arribar fins a ells. Puc entendre que, com a propietaris d'una finca, no els faci cap gràcia tenir gent voltant pel seu territori, però, alhora, trobo molt poc ètic apropiar-se d'un arbre que porta al mateix lloc molts més anys dels que nosaltres viurem barrant l'accés fins a ells a una població que durant segles ha gaudit de la seva presència. 

Legalment com a propietaris potser tenen tot el dret a fer el que vulguin amb la seva propietat, però considero que, tenint tant espai com tenen, tampoc els seria tan difícil permetre que, com a mínim, poguéssim acostar-nos a ells i poder-los contemplar com es mereixen, encara que fos a través d'una valla. És el que van fer, per exemple, amb lo Parot, l'olivera mil·lenària d'Horta (Orta?) de Sant Joan, que es troba dins d'una finca privada, però que han tingut el detall de posar-hi una tanca de fusta al voltant que la protegeix, però amb un accés que permet a qui vulgui poder admirar l'olivera sense entrar a la resta de la finca. Mentre es respectin les seves condicions, tots podrem gaudir de l'olivera, cosa que crec que sempre hauria de ser així. 

Això sí, de camí al mas vam passar pel costat d'una altra alzina centenària, més petitona que la que anàvem a buscar, però que també es mereix aparèixer en aquesta entrada. 

Alzina del mas de Garrut (setembre de 2019)

Ens va saber molt greu veure la quantitat de fulles seques que tenia (ho podeu comprovar fàcilment a la imatge), que fa presagiar que, si les coses no canvien, potser li quedi poc temps de vida.

Perelloner de cal Cisterer

Declarat Arbre Monumental: l'any 1991
Propietari: J. Roig Vallverdú
Terme municipal: Prades (Cap dels Plans)
Coordenades UTM ED50 (m): X 331659  Y 4573842
Alçaria total: 10,5 m
Volt de canó: 3,17 m
Capçada mitjana: 16 m
Edat estimada:

Per arribar al Perelloner de cal Cisterer hem de travessar Prades i agafar la carretera T-704 cap a la Febró. D'entrada, la carretera té una llarga recta i el perelloner es troba quan s'acaba aquesta recta i fa una petita corba. La veritat és que és molt difícil no veure'l, ja que a la carretera hi ha un clar senyal d'Arbre Monumental" que l'indica. Passem de llarg l'arbre i uns metres més endavant trobarem espai per aparcar el cotxe i agafar el sender que hi passa pel costat.

L'any 2009 l'arbre va perdre una de les seves besses a causa de les fortes ventades del cicló Klaus, ventades que van afectar molts dels nostres Arbres Monumentals, alguns dels quals van perdre branques importants i altres, fins i tot, hi van perdre la vida al ser arrencats de socarrel pels forts vents.

Perelloner de cal Cisterer (abril de 2014)