divendres, 13 de setembre de 2013

Roures d'Hormoier (Montagut)

Agafant com a "camp base" el bonic poble de Castellfollit de la Roca, en un matí llarg podem veure tres parells d'arbres monumentals, amb petita i agradable excursió inclosa: els Roures de can Planes, els de la Torre i els de la vall d'Hormoier. Nosaltres vam seguir aquest ordre: Roures d'Hormoier, amb excursioneta xino-xano de 3-4 hores; Roures de can Planes, i  Roures de la Torre.

Roures d'Hormoier (o Ormoier o Hortmoier)

Declarats Arbres Monumentals: 1988
Propietari:
Terme municipal: Montagut (Oix, pla de Plancesilles)
Coordenades UTM ED50 (m): X 461682  Y 4683241
Alçaria total:  27 m (I), 30 m (II)
Volt de canó: 5,17 m (I), 4,92 m (II)
Capçada mitjana: 28,6 m (I), 31 m (II)
Edat estimada: 400 anys

Des de Castellfollit de la Roca agafarem la carretera GIV-5221 que ens durà fins al petit poble d'Oix. Allà deixarem el cotxe a l'aparcament, davant de l'església, i començarem la caminada. El primer que hem de fer és seguir la carretera en direcció Beget. Uns minuts més tard trobarem una bifurcació que ens indicarà la casa de turisme rural de can Pei. Hem de seguir per aquesta pista, passant pel costat de la casa rural i continuar endavant, seguint les marques grogues que ens guiaran cap a Sant Miquel d'Hormoier, sempre amb la riera d'Oix al nostre costat (ara a la dreta, ara a l'esquerra) i la cresta del Ferran cada vegada més a prop (en sé d'un que ja està planificant quan anar a escalar-la...).

Cresta del Ferran
Quan trobem algun encreuament, hem d'anar seguint les marques grogues o groc-i-blanques, o bé els indicadors de Sant Miquel d'Hormoier (clarament senyalitzat), ja que l'ermita es troba molt a prop dels arbres que anem a visitar.
Riera d'Oix
A l'alçada de la Cresta del Ferran, trobarem una bifurcació que ens portaria, cap a la dreta, cap a Santa Maria d'Escales, però a nosaltres ens interessa la banda esquerra, on comença la Vall d'Hormoier, amb la riera de Beget als seus peus.


Vall d'Hormoier
Seguirem avançant, acompanyats pel so de l'aigua de la riera, fins que de sobte ens trobarem amb un canvi de paisatge al endinsar-nos en un bosc aparentment màgic (crec que si se'ns hagués aparegut algun follet no ens hauria sorprès gaire!). Minuts més tard trobarem una esplanada amb pollancres, la Plantada, on s'acostumaven a fer acampades (com demostra l'indicador que diu "Prohibit acampar" o una cosa similar).

 

En aquest punt hi trobarem una pista que ens ve de la dreta, per on passa el GR-11 i ara s'enllaça amb el PR que anem seguint nosaltres. Així doncs, a partir d'aquí es barregen tot tipus de senyals de tots colors: grogues, grogues i blanques, i blanques i vermelles.

Passarem pel costat d'una valla de fusta i poc després trobarem aquesta mena de barraca-refugi-xiringuito  que, segons hem descobert, va ser construït per un tal senyor Racionero (suposo que propietari de la zona) que va voler tancar l'accés a la vall per fer-ne una reserva privada de caça. De fet, prop de la barraca hi ha un cartell ben vistós on diu "Propietat privada", així que no ens vam atrevir ni a acostar-nos-hi.


Poc després trobarem que la pista que anem seguint se'n va cap a la dreta, travessant la riera (no hi ha pont ni passera), mentre que el GR segueix en línea recta. Nosaltres vam pensar que les indicacions que portàvem no eren massa clares en aquest punt (ens deia de creuar la riera, i seguir per la banda dreta fins a l'ermita i d'allà anar fins al pla de Plancesilles, on hi ha els dos roures), així que, veient que el GR ens portava també cap a la mateixa ermita, però per la banda esquerra de la riera, vam decidir deixar les ressenyes i seguir els senyals pintats.

Fins que, oh, sorpresa, vam trobar-nos amb la riera al nostre davant i, ara sí, no ens va quedar més remei que descalçar-nos per travessar-la. Ara, el petit esforç va valdre la pena, perquè a pocs metres de distància va aparèixer davant dels nostres ulls l'agradable pla de Plancesilles amb els dos grans roures en un costat. 

Quan van ser declarats Monumentals, aquest conjunt de roures era format per tres membres, però un dels roures va caure l'any 1996 a causa dels fongs i el vent. Els altres dos, que es mantenen perfectament dempeus, es veuen molt tocats per les inclemències meteorològiques i tenen pràcticament totes les grans branques escapçades. Tot i això, malgrat que les capçades no són molt grans, els seus troncs sí deixen clar que no es tracta d'uns arbres qualssevol.

Roure d'Hormoier I (setembre de 2013)
Roure d'Hormoier II (setembre de 2013)