El món s'enfonsa...el Montcau!

Fa uns dies, al meu perfil de l'omnipresent Facebook hi vaig escriure "Tot plegat és una bona merda." De seguida alguns dels meus amics es van interessar pel significat de les meves paraules, pensant que potser m'havia passat alguna cosa greu. La meva resposta va ser això, que tot plegat és una bona merda. No es tracta de res concret, sinó de tot el que està passant últimament, males situacions que s'acumulen i fan que, al final, tot acabi resultant força depriment.

Per començar, no cal que ho detalli, perquè surt contínuament als noticiaris. Retallades per aquí, augments per allà. Pel que fa al tema laboral, de cara al curs vinent ja ens han anunciat (i segur que s'acabarà fent) que ens posen una hora més de classe sumada a l'hora de més que ja estem fent aquest curs, amb més alumnes per aula i menys sou pels professors. Si ja costa poder fer classe a batxillerat amb més de trenta nanos a l'aula, no vul ni imaginar què pot ser això sobretot en els primers cursos de la ESO! Això sí, segons les "mentes pensantes", tot això es farà sense que se'n vegi afectada la qualitat de l'ensenyament. Sí, clar, que ho diguin als meus noiets de 4t, que viuen com uns reis en classes de tan sols 25 alumnes i que funcionen perfectament bé que els qui repeteixin curs tindran deu companys més per aula. Ells mateixos són els primers de dir que tot plegat no pot funcionar pas bé!

I surts de la feina i et trobes amb més bones notícies: apujada del preu de la llum, del preu de l'aigua, del preu del gas, de la retenció de l'IRPF, del preu dels carburants, del preu de...Tot pagat amb un sou cada vegada més baix.

Tot això més o menys ho hem anat aguantant tot aquest curs, però últimament ens ha caigut ja la gota que ha fet vessar el got, suposo que també conseqüència de les múltiples retallades que estan tant de moda actualment. Resulta que fa cosa de gairebé tres mesos el Mohawk es va fer una lesió al genoll mentre escalava, fet pel qual va estar un parell de setmanes sense gairebé poder caminar i ara, malgrat que ja pot caminar amb més o menys normalitat, encara li impedeix poder doblegar el genoll i, el més tràgic des del seu punt de vista, poder escalar. El cas és que, ingenus de nosaltres, vam pensar que, com que el mal se l'havia fet escalant i portava més de dotze anys pagant la federació, la FEEC seria tan amable de fer-se càrrec de les gestions necessàries per tal que es pogués recuperar al més aviat possible i tornar a fer vida normal com si no hagués passat res (se suposa que per això un escalador, excursionista, alpinista, etc. està federat, no?). 

Doncs bé, resulta que la FEEC es va fer càrrec de la primera visita al traumatòleg, d'una ressonància que li van fer i de deu dies de rehabilitació aconsellades pel traumatòleg per desinflamar tota la zona. La sorpresa va venir a l'anar a fer la segona visita al traumatòleg, després de la rehabilitació, que va permetre que el Mohawk pogués tornar a caminar, però no va alleugerir el mal que li fa doblegar el genoll. Resulta que a la ressonància no s'hi veia res trencat per enlloc (cosa que ens han dit que és habitual), així que el pèrit de la FEEC, que és qui ha d'anar autoritzant cada un dels passos que es fan, va considerar que, com que a la "foto" no hi sortia res trencat ni esguinçat, el Mohawk no tenia res al genoll i que passava de pagar res més. Al parlar amb ell per telèfon, ens va dir que tornéssim a veure el traumatòleg i li demanéssim un informe fet "amb més carinyu" (paraules textuals) on digués per què demanava rehabilitació si a la ressonància no s'hi veia res. Total, resumint la situació, el traumatòleg, òbviament, va passar de fer l'informe, la FEEC passa de fer-se càrrec de més despeses mentre no hi hagi un informe clarificador i, mentrestant, l'afectat al mig de tot plegat sense saber ben bé què fer ni cap a on tirar. 

Avui, malgrat tots aquests inconvenients, hem decidit provar de fer una excursioneta light, per sortir a prendre l'aire (i per poc l'aigua també!) i, alhora, posar a prova el genoll del Mohawk.

 Primer havíem pensat d'anar a Sant Llorenç i pujar a la Mola, però després ens ho hem repensat i hem decidit anar fins al cim del Montcau, on una servidora encara no havia estat.

En lloc d'anar directament cap al cim, hem fet el recorregut llarg, pujant primer als Cortins per una canal equipada amb graonets metàl·lics i després al Montcau.

 La part més curiosa del dia ha estat veure el Mohawk baixant les pedres amb bastó i al mateix ritme lent que les baixo jo, després d'anys sentint-lo riure de la meva manera de fer!!