Com hem fet ja els dos últims anys, amb el Mohawk, aquesta setmaneta de Nadal hem anat a buscar la caloreta de les Islas Canarias. El nostre objectiu era l'illa de La Palma, però quan vam anar a comprar els bitllets, resulta que ja no hi havia llocs lliures, així que vam canviar La Palma per Las Palmas de Gran Canaria.
Vam agafar l'avió al Prat el dia 22 al vespre i, comptant una hora de retard amb què va sortir l'avió i les tres hores de trajecte, vam acabar arribant a l'hotel, situat a la zona més turística de l'illa, Maspalomas, fora més tard del previst. Com que els de l'hotel estaven avisats que arribaríem al vespre, ens havien deixat el sopar preparat, així que ja ens veieu a nosaltres, morts de son com estàvem, sopant pa i embotit passada la una de la matinada.
El dia 23, divendres, ens vam llevar tranquil·lament, vam esmorzar com uns reis (com sempre que hi ha bufet) i després vam anar a buscar el que seria el "nostre" cotxe durant els següents cinc dies. Mapa en mà, ens vam dirigir cap a Santa Brígida, per fer un recorregut per la cresta de la Caldera de Bandama. Potser perquè el dia no era gaire clar o perquè ja havíem quedat prou impressionats amb el Timanfaya de Lanzarote, però l'excursió no ens va semblar res de l'altre món. Més aviat al contrari, malgrat estar donant la volta al cràter d'un petit volcà.
A la tarda vam anar a caminar pel passeig marítim de Maspalomas i allà vam començar a notar el que seria una constant de cada dia: el vent que bufa dia sí i dia també a partir del migdia i fins al vespre.
El dia 24, dissabte, vam anar a fer el turista al port de Mogán, el que ells mateixos anomenen la "petita Venècia de Canàries". Malgrat que originàriament era el barri pescador de Mogán, poble que es troba situat pocs quilòmetres terra endins, actualment el port s'ha convertit en una zona destinada totalment al turisme, malgrat que es mantenen encara els vaixells de pescadors que conviuen amb els iots de luxe.
A la tarda, després d'un agradable dinar al bufet de l'hotel, vam agafar novament el cotxe i vam anar resseguint carreteres interiors que ens van portar fins a la pedra més coneguda de l'illa: el Roque Nublo.
Com que era la tarda del 24, el lloc no estava massa transitat, malgrat que no érem els únics que voltàvem per la zona. De retorn cap al sud, vam canviar de carretera i vam descobrir un dels llocs que més ens va agradar: el barranc de Fataga (malgrat que les imatges que en tenim no li fan justícia).
A l'hotel, com que era Nochebuena, van preparar un sopar especial que va fer les delícies dels comensals (almenys d'una servidora, que va sortir del menjador d'allò més satisfeta).
El 25, dia de Nadal, com ja hem fet els dos anys anteriors, el vam dedicar a l'escalada. A Gran Canaria hi ha moltes zones on poder escalar, però cap d'elles crida massa l'atenció, així que posats a escollir, ens vam decidir per algun sector que quedés a prop de "casa". Així doncs, vam agafar novament la carretera de Fataga i allà, al costat de la petita presa, vam passar tranquil·lament el matí de Nadal.
Al migdia (una hora menys que a la península) vam fer una trucada a les famílies respectives, vam menjar-nos amb gust l'entrepà que portàvem i, com que encara ens quedava tota la tarda per davant, vam anar a descobrir un altre sector, Candelillas. Jo no puc fer una valoració de l'escalada de la zona, però diria que al Mohawk no el va acabar de convèncer...
Aquella nit, novament, al bufet ens havien preparat sopar especial, així que va ser una manera fantàstica d'acabar el dia de Nadal.
El 26, dilluns, vam anar a visitar una de les poques vies ferrades que hi ha a l'illa, la ferrata Primera Luna, al barranc del Berriel, prop de l'aeròdrom. Una indicació poc clara de com arribar a la via ens va fer donar una volta de més de mitja hora que ens podríem haver estalviat. Quan finalment vam aconseguir localitzar-la, una servidora va decidir que, si de cas, s'ho miraria des de baix, mentre el Mohawk s'enfilava per les parets. La impressió, igual com havia passat amb les vies d'escalada, no va ser massa bona, potser pel tipus de roca, potser pel paisatge del voltant, extremadament sec, que no el feia precisament atractiu.
El dimarts 27 vam decidir fer novament el turista, vam agafar el cotxe i vam atravessar l'illa de punta a punta per anar a veure el Cenobio de Valerón, un jaciment arqueològic anterior a l'arribada dels espanyols a l'illa.
Després vam desfer la ruta en direcció novament cap al sud i vam introduir-nos al barranc de Guayadeque, que vam recórrer fins al final. En tot el barranc s'hi van trobant casetes edificades aprofitant les coves formades a la roca, sent el més curiós el restaurant Tagoror, construït tot dins una cova, i la urbanització de Montaña Las Tierras, també feta de petites casetes construïdes dins la roca. Malgrat que el paisatge no és espectacular (el barranc de Fataga em va semblar molt més interessant), val la pena fer-li una visita i, sobretot, entretenir-se una estona assaborint el menjar típic canari dins del Tagoror (nom que significa "lloc de reunió").
El dia 28 al matí, després d'esmorzar esplèndidament com sempre, vam anar a tornar el cotxe que ens havia acompanyat els últims dies i, com que ja no disposàvem de transport per moure'ns per l'illa, vam decidir fer el turista per Maspalomas. El poble no té res d'especial, és el típic lloc de turisme de platja, però l'aire que bufa cada tarda crea una particularitat que ha fet conegut Maspalomas: les Dunes. Així doncs, l'últim matí que passàvem a la zona el vam dedicar a fer una curiosa passejada per entremig de les dunes que es formen a la part situada més al sud de l'illa. La veritat és que és bonic de veure, però la caminada no cal, ja que es veuen molt millor des de dalt del passeig marítim.
Aquella tarda la vam dedicar al relax, ja que al vespre havíem de sopar i anar a dormir d'hora, perquè a les 4:35 (!) de la matinada ens recollien per dur-nos a l'aeroport (el vol cap a Barcelona sortia a les 7h).
Gran Canaria no ens ha convençut gaire, no hi hem acabat de trobar res prou interessant com perquè valgui la pena una segona visita a l'illa. Tot i això, el balanç d'aquestes minivacances és més que positiu, ja que ens han tractat molt bé, hi hem menjat molt bé, hi hem dormit molt bé i, sobretot, no hem passat gens de fred!!
Vam agafar l'avió al Prat el dia 22 al vespre i, comptant una hora de retard amb què va sortir l'avió i les tres hores de trajecte, vam acabar arribant a l'hotel, situat a la zona més turística de l'illa, Maspalomas, fora més tard del previst. Com que els de l'hotel estaven avisats que arribaríem al vespre, ens havien deixat el sopar preparat, així que ja ens veieu a nosaltres, morts de son com estàvem, sopant pa i embotit passada la una de la matinada.
El dia 23, divendres, ens vam llevar tranquil·lament, vam esmorzar com uns reis (com sempre que hi ha bufet) i després vam anar a buscar el que seria el "nostre" cotxe durant els següents cinc dies. Mapa en mà, ens vam dirigir cap a Santa Brígida, per fer un recorregut per la cresta de la Caldera de Bandama. Potser perquè el dia no era gaire clar o perquè ja havíem quedat prou impressionats amb el Timanfaya de Lanzarote, però l'excursió no ens va semblar res de l'altre món. Més aviat al contrari, malgrat estar donant la volta al cràter d'un petit volcà.
A la tarda vam anar a caminar pel passeig marítim de Maspalomas i allà vam començar a notar el que seria una constant de cada dia: el vent que bufa dia sí i dia també a partir del migdia i fins al vespre.El dia 24, dissabte, vam anar a fer el turista al port de Mogán, el que ells mateixos anomenen la "petita Venècia de Canàries". Malgrat que originàriament era el barri pescador de Mogán, poble que es troba situat pocs quilòmetres terra endins, actualment el port s'ha convertit en una zona destinada totalment al turisme, malgrat que es mantenen encara els vaixells de pescadors que conviuen amb els iots de luxe.
A la tarda, després d'un agradable dinar al bufet de l'hotel, vam agafar novament el cotxe i vam anar resseguint carreteres interiors que ens van portar fins a la pedra més coneguda de l'illa: el Roque Nublo.
Com que era la tarda del 24, el lloc no estava massa transitat, malgrat que no érem els únics que voltàvem per la zona. De retorn cap al sud, vam canviar de carretera i vam descobrir un dels llocs que més ens va agradar: el barranc de Fataga (malgrat que les imatges que en tenim no li fan justícia).
A l'hotel, com que era Nochebuena, van preparar un sopar especial que va fer les delícies dels comensals (almenys d'una servidora, que va sortir del menjador d'allò més satisfeta).El 25, dia de Nadal, com ja hem fet els dos anys anteriors, el vam dedicar a l'escalada. A Gran Canaria hi ha moltes zones on poder escalar, però cap d'elles crida massa l'atenció, així que posats a escollir, ens vam decidir per algun sector que quedés a prop de "casa". Així doncs, vam agafar novament la carretera de Fataga i allà, al costat de la petita presa, vam passar tranquil·lament el matí de Nadal.
Al migdia (una hora menys que a la península) vam fer una trucada a les famílies respectives, vam menjar-nos amb gust l'entrepà que portàvem i, com que encara ens quedava tota la tarda per davant, vam anar a descobrir un altre sector, Candelillas. Jo no puc fer una valoració de l'escalada de la zona, però diria que al Mohawk no el va acabar de convèncer...
Aquella nit, novament, al bufet ens havien preparat sopar especial, així que va ser una manera fantàstica d'acabar el dia de Nadal.El 26, dilluns, vam anar a visitar una de les poques vies ferrades que hi ha a l'illa, la ferrata Primera Luna, al barranc del Berriel, prop de l'aeròdrom. Una indicació poc clara de com arribar a la via ens va fer donar una volta de més de mitja hora que ens podríem haver estalviat. Quan finalment vam aconseguir localitzar-la, una servidora va decidir que, si de cas, s'ho miraria des de baix, mentre el Mohawk s'enfilava per les parets. La impressió, igual com havia passat amb les vies d'escalada, no va ser massa bona, potser pel tipus de roca, potser pel paisatge del voltant, extremadament sec, que no el feia precisament atractiu.
El dimarts 27 vam decidir fer novament el turista, vam agafar el cotxe i vam atravessar l'illa de punta a punta per anar a veure el Cenobio de Valerón, un jaciment arqueològic anterior a l'arribada dels espanyols a l'illa.
Després vam desfer la ruta en direcció novament cap al sud i vam introduir-nos al barranc de Guayadeque, que vam recórrer fins al final. En tot el barranc s'hi van trobant casetes edificades aprofitant les coves formades a la roca, sent el més curiós el restaurant Tagoror, construït tot dins una cova, i la urbanització de Montaña Las Tierras, també feta de petites casetes construïdes dins la roca. Malgrat que el paisatge no és espectacular (el barranc de Fataga em va semblar molt més interessant), val la pena fer-li una visita i, sobretot, entretenir-se una estona assaborint el menjar típic canari dins del Tagoror (nom que significa "lloc de reunió").
El dia 28 al matí, després d'esmorzar esplèndidament com sempre, vam anar a tornar el cotxe que ens havia acompanyat els últims dies i, com que ja no disposàvem de transport per moure'ns per l'illa, vam decidir fer el turista per Maspalomas. El poble no té res d'especial, és el típic lloc de turisme de platja, però l'aire que bufa cada tarda crea una particularitat que ha fet conegut Maspalomas: les Dunes. Així doncs, l'últim matí que passàvem a la zona el vam dedicar a fer una curiosa passejada per entremig de les dunes que es formen a la part situada més al sud de l'illa. La veritat és que és bonic de veure, però la caminada no cal, ja que es veuen molt millor des de dalt del passeig marítim.
Aquella tarda la vam dedicar al relax, ja que al vespre havíem de sopar i anar a dormir d'hora, perquè a les 4:35 (!) de la matinada ens recollien per dur-nos a l'aeroport (el vol cap a Barcelona sortia a les 7h).Gran Canaria no ens ha convençut gaire, no hi hem acabat de trobar res prou interessant com perquè valgui la pena una segona visita a l'illa. Tot i això, el balanç d'aquestes minivacances és més que positiu, ja que ens han tractat molt bé, hi hem menjat molt bé, hi hem dormit molt bé i, sobretot, no hem passat gens de fred!!
1 comentari:
Ara entenc els cinc quilos de més del Mohawk...., el ritme d'àpats que vau portar va ser espectacular!
Estic totalment d'acord en la valoració que fa de la illa, a mi també em sembla la menys atractiva de les 7.
Publica un comentari a l'entrada