Aquest juliol, com ja va sent costum els últims anys, amb el Mohawk hem anat a fer una visita al nostre estimat Pirineu. Aquest any vam decidir innovar una mica, així que a part de la tradicional visita a Benasque, també vam passar uns dies a la Cerdanya, una comarca molt propera, però que ens era pràcticament desconeguda.
Es podria dir que el dia més "productiu" de tota la setmana va ser, precisament, el dia d'arribada. Vam arribar al càmping de Queixans a mig matí, vam muntar la tenda i, som-hi, a caminar! Carretera fins a Martinet, pista asfaltada que no s'acabava mai fins a Estana, cotxe aparcat i cap amunt.
Una hora i quart després arribàvem al destí, Prat de Cadí, una gran esplanada dins del bosc, situada a la falda de la serra del Cadí.
Vam desfer el camí i una hora més tard tornàvem a ser al cotxe. Com que tot havia anat molt ràpid, a les 16h ja érem de nou al càmping i sense saber què fer, així que vam anar a fer la visita obligada a la capital, Puigcerdà, visita que bàsicament va consistir en donar una volta al conegut llac i tornar. Al vespre, mentre sopàvem i sentíem el continu vent que feia estona que bufava, anàvem veient com els núvols tapaven les muntanyes que havíem visitat unes hores abans. Sort que vam ser matiners i encara ens va acompanyar el bon dia!
L'endemà tocava el gran projecte d'aquest any: la Tossa Plana de Lles, per aprofitar que hi érem per poder tatxar de la meva llista el cim comarcal de la Cerdanya.
Però motius diversos van fer que no arribéssim a fer el cim, encara que ens vam quedar a mitja horeta d'aconseguir-lo, així que ara no sé si l'he de donar per assolit o no. El que em sembla és que, visto lo visto, el donaré per fet, encara que sigui fer trampes, perquè dubto molt que torni a pujar aquella llarga rampa de roques que semblava que no s'acabava mai.
La part positiva va ser poder admirar des d'allà dalt tot el Cadí davant dels nostres ulls.
El tercer dia havíem d'anar a fer un recorregut per les Bouillouses a contemplar els dotze llacs que envolten el Carlit. Ara, quan encara no havia sortit el sol vam saber que aquell dia no hi aniríem pas perquè, tal com havia advertit la previsió meteorològica des de feia dies, plovia. Va començar sobre les 6:30 del matí i com qui diu ja no va parar fins a la matinada següent. Ja sé que la pluja no és impediment per anar a caminar, però no em fa cap gràcia la idea de trobar-me enmig d'una tempesta estant en plena muntanya, així que vam canviar els plans i van dir d'anar a veure uns altres llacs que quedaven més propers, els llacs de la Pera, a una hora de distància d'on deixàvem el cotxe.
De totes maneres, estava clar que aquell no era el nostre dia, perquè quan portàvem uns vint minuts sota el plugim, vam dir que ja en teníem prou i un quart més tard tornàvem a ser al cotxe.
Vam tornar al càmping i vam imposar-nos una tarda de profunda meditació sota el tendal de la nostra tenda mentre a fora anava caient la pluja sense parar.
Amb això havíem acabat la nostra breu estada a la Cerdanya. Vam meditar si giràvem cua i tornàvem cap a caseta, però jo tenia mono de Benasque, així que vaig convèncer el Mohawk per anar cap allà, encara que potser allà també ens hi plouria. I, efectivament, així va ser, no ens va deixar temps ni a muntar la tenda, va ser treure les coses del cotxe i començar a caure les primeres gotes. Sort que ja tenim el tema tenda controlat (l'any passat ja la vam muntar sota la pluja a Ordesa), així que la vam muntar, vam dinar i novament vam dedicar la tarda a la meditació transcendental (que en el meu cas va consistir en llegir un bon grapat de pàgines del Verbàlia 2.0 que m'havien portat els reis i encara no havia pogut ni començar!), ja que no teníem gran cosa més a fer. Al vespre, com ja vam fer la nit anterior a Queixans, vam aplicar aquella màxima de "si no pots fer res més, almenys menja bé", i vam gaudir d'un esplèndid sopar al restaurant de la Borda d'Arnaldet.
Dimecres novament teníem intenció d'anar a visitar uns llacs que encara no coneixíem de la zona, els llacs de Barbarisa, on s'arriba des del mirador del port de Sahún. El dia es va aixecar força tranquil, així que 15 quilòmetres de pista i a caminar s'ha dit.
Està clar que aquestes vacances estaven destinades a ser un fracàs, perquè em sentia molt cansada per fer esforços i, tot i que vam arribar sense massa dificultat fins a les petites i boniques cascades que fa el rierol que s'origina en un dels llacs, no em vaig veure capaç d'arribar fins a dalt de tot, així que ens vam conformar amb fer fotos a les cascades, remullar-nos una mica els peus a la freda aigua i tornar.
Vam decidir dinar al port de Sahún, al costat del cotxe, però vam canviar aviat d'opinió, ja que va començar a bufar el vent altra vegada, però allà dalt era més aviat fresquet. Així doncs, vam acabar ràpidament l'entrepà i sense pensar-ho dues vegades vam desfer el camí que ens havia portat fins allí. vigilant constantment el cel, que cada vegada tenia més mala pinta.
Imagineu com devia ser la pista si us dic que vam estar més de 35 minuts per fer aquests 15 quilòmetres de no res...Per cert, si algú té ganes de fer tota la pista, va des de Chía fins a Plan, passant pel port de Sahún, i té uns 25 quilòmetres en total...Això sí, des del mirador de Chía es pot contemplar tota la vall de Benasque.
A la tarda vam anar a descobrir un petit sector d'escalada força nou que hi ha just al costat del càmping, als marges del riu Ésera.
Hi ha poques vies i, pels comentaris del Mohawk, diria que no gaire interessants, així que vam acabar ràpid, ens vam anar a dutxar i cap a Benasque hi falta gent. Visita oblidada al Barrabés i després un bon sopar a una pizzeria que ja fa tres anys que visitem. Que bé vam sopar! El vent no parava de bufar, estava tot ben ennuvolat i semblava que ens havia de caure el cel a sobre, però finalment, ni una gota. Curiós...
Dijous estàvem tan cansats que vam decidir fer un dia voluntari de meditació. Vam estar tot el matí prenent la fresca, vam dinar com uns senyors al restaurant del càmping, i sant tornem-hi a fer no res durant tota la tarda.
Divendres vam recollir les coses i ens vam acomiadar de ca n'Arnaldet fins a l'any vinent. Però ens quedava encara una petita parada abans de tornar a casa, Colungo, a la sierra de Guara. Hi havíem estat fa cosa de cinc anys i sempre dèiem que hi havíem de tornar. Doncs així ha estat. Allà ens estem al Mesón de Colungo, un lloc que no és espectacular, però on des del primer segon que hi poses els peus t'hi sents com a casa. Ja estem buscant excuses per poder-hi tornar!
A Guara, malgrat ser un indret força sec, s'hi pot fer tota mena d'esports d'aventura: escalada, ferrates, descens de barrancs secs i humits, trekking, BTT, etc. Nosaltres, com que només disposàvem d'una tarda, vam optar per una opció senzilleta, fàcil i curta, les passarel·les sobre el riu Vero, a Alquézar.
L'experiència la veritat és que no mata, potser perquè al riu no hi baixava gaire aigua, però va estar bé per passar la tarda entretinguts. Com a mínim vam poder passar la calor suficient per animar-nos a prendre una clara en una terrassa amb bones vistes al poble i la Colegiata per damunt de tot.
L'endemà, després de fer un fantàstic esmorzar a la terrasseta del Mesón, vam retornar cap a casa i vam arribar just a l'hora de dinar. Sort que vam tornar al matí, perquè a la tarda aquí sí que va caure el diluvi universal, però per sort ens va enganxar que ja érem a casa.
Es podria dir que el dia més "productiu" de tota la setmana va ser, precisament, el dia d'arribada. Vam arribar al càmping de Queixans a mig matí, vam muntar la tenda i, som-hi, a caminar! Carretera fins a Martinet, pista asfaltada que no s'acabava mai fins a Estana, cotxe aparcat i cap amunt.
Una hora i quart després arribàvem al destí, Prat de Cadí, una gran esplanada dins del bosc, situada a la falda de la serra del Cadí.
Vam desfer el camí i una hora més tard tornàvem a ser al cotxe. Com que tot havia anat molt ràpid, a les 16h ja érem de nou al càmping i sense saber què fer, així que vam anar a fer la visita obligada a la capital, Puigcerdà, visita que bàsicament va consistir en donar una volta al conegut llac i tornar. Al vespre, mentre sopàvem i sentíem el continu vent que feia estona que bufava, anàvem veient com els núvols tapaven les muntanyes que havíem visitat unes hores abans. Sort que vam ser matiners i encara ens va acompanyar el bon dia!L'endemà tocava el gran projecte d'aquest any: la Tossa Plana de Lles, per aprofitar que hi érem per poder tatxar de la meva llista el cim comarcal de la Cerdanya.
Però motius diversos van fer que no arribéssim a fer el cim, encara que ens vam quedar a mitja horeta d'aconseguir-lo, així que ara no sé si l'he de donar per assolit o no. El que em sembla és que, visto lo visto, el donaré per fet, encara que sigui fer trampes, perquè dubto molt que torni a pujar aquella llarga rampa de roques que semblava que no s'acabava mai.
La part positiva va ser poder admirar des d'allà dalt tot el Cadí davant dels nostres ulls.
El tercer dia havíem d'anar a fer un recorregut per les Bouillouses a contemplar els dotze llacs que envolten el Carlit. Ara, quan encara no havia sortit el sol vam saber que aquell dia no hi aniríem pas perquè, tal com havia advertit la previsió meteorològica des de feia dies, plovia. Va començar sobre les 6:30 del matí i com qui diu ja no va parar fins a la matinada següent. Ja sé que la pluja no és impediment per anar a caminar, però no em fa cap gràcia la idea de trobar-me enmig d'una tempesta estant en plena muntanya, així que vam canviar els plans i van dir d'anar a veure uns altres llacs que quedaven més propers, els llacs de la Pera, a una hora de distància d'on deixàvem el cotxe.
De totes maneres, estava clar que aquell no era el nostre dia, perquè quan portàvem uns vint minuts sota el plugim, vam dir que ja en teníem prou i un quart més tard tornàvem a ser al cotxe.
Vam tornar al càmping i vam imposar-nos una tarda de profunda meditació sota el tendal de la nostra tenda mentre a fora anava caient la pluja sense parar.Amb això havíem acabat la nostra breu estada a la Cerdanya. Vam meditar si giràvem cua i tornàvem cap a caseta, però jo tenia mono de Benasque, així que vaig convèncer el Mohawk per anar cap allà, encara que potser allà també ens hi plouria. I, efectivament, així va ser, no ens va deixar temps ni a muntar la tenda, va ser treure les coses del cotxe i començar a caure les primeres gotes. Sort que ja tenim el tema tenda controlat (l'any passat ja la vam muntar sota la pluja a Ordesa), així que la vam muntar, vam dinar i novament vam dedicar la tarda a la meditació transcendental (que en el meu cas va consistir en llegir un bon grapat de pàgines del Verbàlia 2.0 que m'havien portat els reis i encara no havia pogut ni començar!), ja que no teníem gran cosa més a fer. Al vespre, com ja vam fer la nit anterior a Queixans, vam aplicar aquella màxima de "si no pots fer res més, almenys menja bé", i vam gaudir d'un esplèndid sopar al restaurant de la Borda d'Arnaldet.
Dimecres novament teníem intenció d'anar a visitar uns llacs que encara no coneixíem de la zona, els llacs de Barbarisa, on s'arriba des del mirador del port de Sahún. El dia es va aixecar força tranquil, així que 15 quilòmetres de pista i a caminar s'ha dit.
Està clar que aquestes vacances estaven destinades a ser un fracàs, perquè em sentia molt cansada per fer esforços i, tot i que vam arribar sense massa dificultat fins a les petites i boniques cascades que fa el rierol que s'origina en un dels llacs, no em vaig veure capaç d'arribar fins a dalt de tot, així que ens vam conformar amb fer fotos a les cascades, remullar-nos una mica els peus a la freda aigua i tornar.
Vam decidir dinar al port de Sahún, al costat del cotxe, però vam canviar aviat d'opinió, ja que va començar a bufar el vent altra vegada, però allà dalt era més aviat fresquet. Així doncs, vam acabar ràpidament l'entrepà i sense pensar-ho dues vegades vam desfer el camí que ens havia portat fins allí. vigilant constantment el cel, que cada vegada tenia més mala pinta.
Imagineu com devia ser la pista si us dic que vam estar més de 35 minuts per fer aquests 15 quilòmetres de no res...Per cert, si algú té ganes de fer tota la pista, va des de Chía fins a Plan, passant pel port de Sahún, i té uns 25 quilòmetres en total...Això sí, des del mirador de Chía es pot contemplar tota la vall de Benasque.A la tarda vam anar a descobrir un petit sector d'escalada força nou que hi ha just al costat del càmping, als marges del riu Ésera.
Hi ha poques vies i, pels comentaris del Mohawk, diria que no gaire interessants, així que vam acabar ràpid, ens vam anar a dutxar i cap a Benasque hi falta gent. Visita oblidada al Barrabés i després un bon sopar a una pizzeria que ja fa tres anys que visitem. Que bé vam sopar! El vent no parava de bufar, estava tot ben ennuvolat i semblava que ens havia de caure el cel a sobre, però finalment, ni una gota. Curiós...Dijous estàvem tan cansats que vam decidir fer un dia voluntari de meditació. Vam estar tot el matí prenent la fresca, vam dinar com uns senyors al restaurant del càmping, i sant tornem-hi a fer no res durant tota la tarda.
Divendres vam recollir les coses i ens vam acomiadar de ca n'Arnaldet fins a l'any vinent. Però ens quedava encara una petita parada abans de tornar a casa, Colungo, a la sierra de Guara. Hi havíem estat fa cosa de cinc anys i sempre dèiem que hi havíem de tornar. Doncs així ha estat. Allà ens estem al Mesón de Colungo, un lloc que no és espectacular, però on des del primer segon que hi poses els peus t'hi sents com a casa. Ja estem buscant excuses per poder-hi tornar!
A Guara, malgrat ser un indret força sec, s'hi pot fer tota mena d'esports d'aventura: escalada, ferrates, descens de barrancs secs i humits, trekking, BTT, etc. Nosaltres, com que només disposàvem d'una tarda, vam optar per una opció senzilleta, fàcil i curta, les passarel·les sobre el riu Vero, a Alquézar.
L'experiència la veritat és que no mata, potser perquè al riu no hi baixava gaire aigua, però va estar bé per passar la tarda entretinguts. Com a mínim vam poder passar la calor suficient per animar-nos a prendre una clara en una terrassa amb bones vistes al poble i la Colegiata per damunt de tot.
L'endemà, després de fer un fantàstic esmorzar a la terrasseta del Mesón, vam retornar cap a casa i vam arribar just a l'hora de dinar. Sort que vam tornar al matí, perquè a la tarda aquí sí que va caure el diluvi universal, però per sort ens va enganxar que ja érem a casa.
2 comentaris:
Carai, Selene, sembla el guió d'una pel·lícula!! Ara, fiasco tampoc, que em sembla que vau estar la mar de bé!! Tampoc està tan malament dedicar les vacances a la lectura i la gastronomia....
Passar l'estona llegint tranquil·lament sense altra preocupació al cap va molt bé, però si ja vas mentalitzat per fer-ho. Nosaltres teníem moltes idees, que si excursions. que si ferrates, que si escalada, i al final gairebé no vam poder fer res del que havíem previst. Ara, van ser un fiasco de vacances? Segurament no, vam poder sortir uns dies de casa i de la rutina, i això sempre va bé!
Publica un comentari a l'entrada