Setmana Santa lúdico-històrico-cultural

Aquesta Setmana Santa, com que la situació econòmica aconsella tenir prudència, amb el Mohawk hem decidit quedar-nos a caseta en lloc d'anar a passar uns dies a fora. Ara bé, això no vol dir que ens hàgim quedat clausurats a casa. I ara! De fet, hem passat més temps fora que dins. I hi ha hagut temps per a tot.

Dilluns vam anar a fer un tomb multiaventura per sant Llorenç del Munt. Vam deixar el cotxe a la masia de La Vall, situada passat el coll d'Estenalles, venint de Terrassa, agafant un camí que surt a la dreta just passat el km 19 de la carretera. Des de la casa vam iniciar una ruta circular que ens va portar a veure l'Ocell de Pedra, el Queixal Corcat, el Cau dels Emboscats i el Cavall Bernat de la Vall. Unes tres hores de recorregut a ritme tranquil que puja a la Carena dels Emprius i ens permet tenir una bonica vista del Montcau en primer terme i la nostra estimada Montse traient el nas al seu darrere.

El primer que ens va cridar l'atenció, just arribar a dalt de la carena i entrar a dins del bosc, van ser aquests "bolets" que anaven fent com una escaleta per enfilar-se dalt de l'arbre.

Vam anar seguint la carena passant pel costat d'unes roques que anomenen l'Ocell de Pedra, malgrat que no vam acabar de veure-li la forma d'ocell per enlloc...Val a dir que en cap moment de tot el recorregut vam dubtar de per on anava el camí, ja que malgrat no haver-hi fites, el sender estava molt marcat i permetia seguir-lo sense pràcticament cap dificultat.

Ja havíem trobat l'Ocell de Pedra; el següent objectiu era el Queixal Corcat, que podeu veure a la part esquerra de la imatge anterior. Vist a distància ja s'endevina el per què s'anomena "queixal"; per veure-hi el "corcat" cal ser-hi més a prop. El cas és que el Queixal té una bona càries al mig, una xemeneia a través de la qual es pot accedir fàcilment al seu cim. Per facilitar l'ascens, s'hi han afegit un parell de grapes que van d'allò més bé, sobretot per a una inexperta pujant xemeneies com sóc jo. La imatge de sota, on es veu la sortida de la xemeneia, és feta des de dalt de les pedres.

Feta la gràcia de pujar i baixar la càries del Queixal Corcat, tercer objectiu: el Cau dels Emboscats, una bauma a la qual s'arriba a través d'un petit avenc que servia d'amagatall després de la Guerra Civil. Aquí sí que cal estar atent al camí per no saltar-se el caminet que surt a mà esquerra i que baixa amb una mica de pendent. Per baixar per l'avenc hi trobem l'inestimable ajuda d'una escala feta amb branques gruixudes que va d'allò més bé. Malgrat no suposar dificultat, aniria bé tenir a mà un frontal, ja que sobretot a la part inferior de l'escala pràcticament no hi arriba la claror del sol.

Tercer objectiu del dia assolit: Visca! Ja de nou al camí principal, vam arribar fins a les Finestrelles, lloc on s'acaba la carena i, per tant, on s'inicia el camí de retorn. Calia baixar fins al Collet del Llor i seguir el trajecte en sentit contrari i per l'altra banda del torrent.

Allà vam fer un cop d'ull enrere, per observar el tram que havíem fet fins llavors i que ara calia desfer per tornar fins al cotxe. En aquesta banda vam passar per sota del Cavall Bernat de la Vall, paret a la qual algú que jo sé ja està estudiant com enfilar-s'hi i a qui podria enganyar perquè el vagi a assegurar...algun voluntari?

Aquest camí passa pel costat de la Font de la Guineu, que és una petita bassa amb aigua cristal·lina més que una font.

El recorregut ens va portar fins a la carretera de Mura i pocs metres més endavant cal estar atent a una fita que marca el caminet per baixar cap al torrent i retrobar la pista forestal on havíem deixat el cotxe.

Com que encara era d'hora, vam decidir que el dinar podia esperar una mica i anar a visitar el Pujol de la Mata, on uns graons metàl·lics ens ajudarien a pujar fins el cim.

Com que nosaltres som aficionats a les vies ferrades, només sentir parlar de ferrates i camins equipats ja se'ns il·luminen els ulls, així que encara que només fossin quatre graonets, vam decidir d'anar-hi. De fet, no són quatre graons, sinó nou, repartits en dos trams de quatre i cinc. El cert és que sobretot en el segon tram pràcticament no fan falta, perquè ja hi ha graons naturals a la pedra, però per acabar de completar el dia ja anava bé.

Total, va ser un recorregut d'uns 40 minuts d'anada i 40 minuts més de tornada, on vam fer una parada tècnica per menjar-nos l'entrepà i donar per finalitzat el dia.


Dimarts vam canviar totalment d'activitat. De la muntanya vam passar a la ciutat i de caminar per la sorra i entre les pedres vam canviar a passadissos rodejats de quadres que ens observaven. Vam anar al MNAC, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, a veure l'exposició temporal que hi ha actualment: "Realisme(s). L'empremta de Courbert". I ja que hi érem, vam aprofitar per fer també una volta per la resta del museu. Bé, no, ens vam limitar a la part moderna, que és la que tenim més desconeguda, ja que la resta ja l'hem visitat en altres ocasions (a part que la part del romànic actualment no és accessible, ja que l'estan remodelant completament). Després del museu, havíem quedat amb uns amics per dinar, així que vam culminar la nostra visita cultural tastant la gastronomia típica italiana. Dit d'altra manera, que ens vam atiborrar amb unes bones pizzes!


Dimecres vam seguir amb les visites culturals, però aquesta vegada més històriques que artístiques. Vam tornar novament a Barcelona, però aquesta vegada per anar al Turó de la Rovira, a visitar l'assentament antiaeri que hi van instal·lar els republicans durant la guerra civil per intentar evitar al màxim l'atac de l'aviació feixista. El lloc en si, a no ser que un estigui molt interessat en la història de la ciutat, no crida massa l'atenció, però val la pena arribar-s'hi per entendre perfectament per què es va triar aquell indret per situar-hi els canons antiaeris: des del cim del turó es pot contemplar una panoràmica de 360º de la ciutat de Barcelona. És a dir, que des d'allà dalt es veu tot, tot, des del camp del Barça, el MNAC, la muntanya de Montjuïc, el parc Güell, la Sagrada família, el Poble Nou, la torre Agbar, les tres xemeneies de Sant Adrià, el Velòdrom d'Horta, l'hospital de la Vall d'Hebron...El lloc no és espectacular, però les vistes, per a aquells a qui agrada el paisatge urbanita val la pena.