Islas Canarias, islas Canarias-2 (II)

Dissabte 25 ens vam llevar novament amb el cel ben blau, vam esmorzar i ens vam dirigir ràpidament cap a les Cañadas del Teide, no fos cas que a la tarda tornessin a sortir núvols com el dia anterior.

Afortunadament, les Cañadas es troben situades a la banda sud del volcà, on acostuma a fer més bon temps que a la cara nord, sempre afectada pels vents alisis.

Què vam anar a fer a les Cañadas? Caminar? Pujar al cim més alt d'Espanya?

Contemplar el cel espectacular de la zona?

Admirar les curioses formacions volcàniques?

Doncs no, no va ser per res d'això que vam anar fins a la falda del Teide, sinó per enfilar-nos per les parets.

Bé, més ben dit, un s'enfilava per les parets mentre l'altra s'ho mirava des de terra. Dit d'una altra manera, per si encara no ho havíeu entès: vam anar a escalar a les Cañadas del Capricho.

Vam estar allà durant tot el matí, vam celebrar el Nadal sota l'imponent Teide, acompanyats d'una bona temperatura malgrat trobar-nos a 2000 metres d'alçada i vam retornar cap a Puerto de la Cruz.

De camí, vam parar a la població veïna de la Orotava, vam admirar els seus bonics edificis de la part antiga del poble i el seu curiós pessebre situat a la plaça de l'Ajuntament i després sí vam tornar a l'hotel, per engalanar-nos pel sopar de Nadal que teníem preparat.

No hi anàvem amb gaires bones espectatives, recordant la nefasta “gala” amb què ens vam trobar l'any passat a Lanzarote, però esperançats vist el sopar de la nit anterior. I, per sort, no ens va decebre: el menjar no era espectacular, però estava prou bo i, a més, els cambrers anaven vestits amb les seves millors gales i ens van servir d'allò més bé. Vam sortir amb la sensació d'haver sopat com reis, així que ens en vam anar a dormir ben contents i satisfets.

Diumenge 26 ens vam llevar d'horeta i vam anar fins a Masca, per baixar l'impressionant barranc del mateix nom. Els turistes arriben al poble en autocar, baixen caminant el barranc des de Masca fins al mar i allà els recull un vaixell que els porta fins al port on han deixat el cotxe. Nosaltres, que som més xulos que ningú, vam decidir passar del vaixell, així que la idea era baixar el barranc fins a mar i després tornar-lo a pujar. En total uns deu quilòmetres de trajecte seguint el curs d'un rierol i salvant un desnivell total d'uns 600 metres.

Quan portàvem una hora i mitja caminant i vèiem que allò no s'acabava, vam decidir finalitzar l'excursió i retornar cap al poble, sobretot tenint en compte que ens trobàvem enmig d'un immens i estret congost i el cel cada vegada es veia més tapat.

Hora i mitja més tard tornàvem a ser a Masca, dinàvem un entrepà a la plaça del poble i improvisàvem pla per la tarda.

Vam decidir que aniríem fins a Los Gigantes, a veure els tan anomenats penya-segats, d'entre 500 i 800 metres d'alçada, els més alts d'Europa, diuen.

Los Gigantes ens va semblar un lloc tan exageradament turístic, que vam parar el temps just per baixar del cotxe, fer una foto als penya-segats i marxar corrents d'allà. De retorn cap a Puerto de la Cruz ens va començar a ploure una mica, així que vam pensar que ja havíem fet bé de deixar, per precaució, el barranc a mitges.

Aprofitant els últims minuts de claror, vam anar a donar una volta per Puerto de la Cruz, a veure els Jardins del Taoro, situats força a prop del nostre hotel.

A l'hora de sopar vam trobar a faltar que els cambrers ens servissin el menjar a taula i vam haver de retornar al vell costum d'anar aixecant-nos de la cadira cada vegada que volíem canviar de plat. Què hi farem, és el que tenen els bufets lliures.