Un deute pendent

Feia molt temps que amb el Mohawk teníem pendent una excursioneta: pujar des de Sadernes a l'ermita de Sant Aniol d'Aguja, a l'Alta Garrotxa. Fa uns dies que amb els de la troupe dèiem que teníem ganes de caminar una mica, així que finalment hem decidit unir dos plans en un: pujar tots junts fins a Sadernes i arribar fins a la cascada del Salt del Brull.

La predicció meteorològica deia que avui faria un dia radiant, amb possibles boires a la costa. Doncs bé, a la costa de boira no n'hi havia, però pujant per la C-17 (dit d'una altra manera, passant per la Plana de Vic...) pràcticament no vèiem més enllà de deu metres davant nostre. Per sort, passats els fantàstics túnels de Bracons ja no hi havia ni rastre de la boira, així que efectivament hem pogut gaudir d'un dia esplèndid, sobretot comptant que som a la tardor i el sol ja no escalfa tant com a ple estiu.

Hem aparcat al pàrquing que hi ha a prop de l'església de Santa Cecília, ja que amb els cotxes no ens deixaven anar més enllà, i hem iniciat la ruta seguint la pista (que posteriorment es converteix en caminet) que transcorre paral·lela a la riera de Sant Aniol fins a arribar a l'ermita del mateix nom.

És un camí molt marcat, amb continus pals indicadors que fan pràcticament impossible perdre's.

Ha estat una excursió molt agradable, sense gaire pendent i de poca dificultat (s'ha d'anar en compte de no relliscar al creuar la riera per sobre les pedres, però poca cosa més) i, sobretot, bona companyia.

En total, unes cinc horetes per pujar, dinar, mossegar-nos les ungles per no llençar-nos a l'aigua transparent de la riera i tornar a baixar fins al cotxe.


L'excursió en principi arriba fins a St Aniol, s'enfila fins dalt de la muntanya i torna vorejant els cingles, però nosaltres hem preferit estalviar-nos la pujada (digue'ns vagos) i hem retornat pel mateix camí de pujada. Objectiu complert.