I al cinquè dia...es va fer la llum!

Doncs sí, dissabte, just el dia que marxàvem d'Ordesa, es va aixecar així de radiant

Sort que encara ens quedaven tres dies més per gaudir del bon temps. Així doncs, al matí vam recollir la tenda ràpidament i dues hores més tard la tornàvem a muntar al càmping de La borda d'Arnaldet, on ja ens comencen a conèixer, de les vegades que hi hem estat.

Fa temps que sé que el Mohawk té una sola idea al cap, així que aquella tarda vaig decidir fer realitat el seu desig i, òbviament, el vaig acompanyar a escalar. Vam estar una estona provant les vies d'escalada que hi ha a Aigues Pases, un sector que queda just a sobre del pàrquing de la vall de Benasque, més a munt del qual ja no s'hi pot accedir si no és amb autobús. El Mohawk va poder fer una via i gairebé aconseguir-ne una altra, fins que vaig començar a rondinar perquè els mosquits havien decidit destrossar-me a picades.

A la nit, per donar-nos una alegria al cos, vam anar fins a Benasque, a sopar a una pizzeria que ja coneixem d'altres anys, que ja n'hi havia prou de menjar de càmping. Al sortir del local vam poder comprovar que el "ventet" que ens havia acompanyat a Torla, vulguis o no ens acompanyiria també a Benasque. Per sort no va durar gaire i a la nit vam poder dormir tranquil·lament, novament acompanyats pel so del riu veí, l'Ésera en aquesta ocasió.

El diumenge no teníem massa clar què fer, perquè es preveia un dia dens, amb molts "dominguerus" voltant per tot arreu. Vam buscar alternatives menys concurregudes, així que vam dedicar el matí a visitar cascades properes al càmping, que desconeixíem. Primer vam pujar cap a Cerler i poc abans d'arribar a les pistes d'esquí, a mà esquerra vam trobar una petita esplanada on deixar el cotxe i un caminet que ens va portar fins a les cascades del Boom. L'aigua baixava amb tanta força que no ens hi vam poder ni acostar i, a més, com que bufava una mica el vent, les gotes d'aigua no em van deixar fer més d'un parell de fotografies de la cascada. Potser aquesta cascada no serà tan coneguda com la Cola de Caballo, però vam pensar que no li té res a envejar.

Després vam agafar novament el cotxe i vam anar fins a Liri, on vam trobar tot un grup de gent baixant el seu barranc. Només vam poder contemplar el primer dels seus salts d'aigua, però si tota la resta és igual, el seu descens ara mateix ha de ser impressionant.

Havíem aconseguit el nostre doble objectiu: evitar aglomeracions i poder contemplar indrets interessants. Però encara quedava molt dia per davant, i no el vam desaprofitar. A la tarda, després de dinar i fer una bona migdiada, vam travessar el congost de Ventamillo, porta d'entrada a la vall de Benasque, i vam anar fins a Foradada del Toscar, on fa cosa d'any i mig hi van muntar una via ferrada. El cartell indicava que el recorregut durava gairebé dues hores i en aquest cas no anava pas errat. La via no és perfecta, però ens va agradar molt. Té una mica de tot: trams totalment verticals, altres horitzontals, un parell de ponts i fins i tot una petita cima.

No la vam acabar del tot, perquè a les 21h havíem reservat taula per sopar al restaurant del càmping (on s'hi menja de meravella) i se'ns estava fent tard. Quan ja portàvem una hora i tres quarts de recorregut, vam trobar un "escape" de la via, que vam aprofitar i vam retornar cap a Sesué.

No cal dir que vam sopar com reis, així que vam canviar una mica la idea inicial de marxar del càmping al matí següent i els vam dir que ens quedaríem fins al migdia, per dinar també allí. Dilluns al matí, abans de recollir la tenda i tota la resta, encara vam tenir temps de visitar una altra cascada (tan boniques que estan aquest any, s'havia d'aprofitar!). Vam anar fins a Eriste i allà vam seguir les indicacions cap al refugi Ángel Orús per arribar a la cascada Espigantosa.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets: havíem fet una excursió per Ordesa, dues vies ferrades, una tarda d'escalada i fotografies a multitud de cascades esplendoroses. A més havíem seguit el savi consell que ens van donar els nostres pares respectius: "si la pluja no us deixa fer res més, almenys aprofiteu-ho per menjar bé". I així ho vam fer!

Després de recollir-ho tot i dinar al càmping, vam dirigir-nos fins a Aínsa, on pràcticament cada any passem una nit al Mesón de l'Aínsa abans d'iniciar el definitiu retorn cap a la normalitat. Dimarts, després d'esmorzar, ara sí, vam carregar-ho tot al cotxe i, després d'unes tres hores llargues de camí, tornàvem a ser a caseta.