Avui, després de molts intents fallits, per fi he estrenat un interessant llibre que em va regalar fa un temps el Gatsaule: Itineraris pels parcs naturals de Catalunya. El llibre consisteix en un recull de 26 recorreguts pels diversos parcs naturals d'arreu de Catalunya, des del Cap de Creus fins al Delta de l'Ebre, passant també per Aigüestortes i St Maurici, el Cadí-Moixeró, el Montseny, etc. Un volum d'allò més recomanable, no tan sols pels bonics itineraris que s'hi descriuen, sinó també per la multitud de fotografies que conté, algunes increibles, de la gran i variada fauna i flora que poblen les nostres terres.
Després d'anar-hi donant voltes, perquè n'hi ha molts que ens agraden, finalment ens hem decidit per visitar un dels parcs que ens queden més a prop de casa (que ja se sap que estem en crisi i no és moment de malgastar gasoil...): el parc natural del Montnegre i el Corredor.
El recorregut circular escollit és el que va des del santuari de sant Martí de Montnegre fins al cim del turó Gros, passant per les ruïnes de l'ermita de santa Maria de Montnegre. Com que el camí transcorre bàsicament per pistes forestals que travessen el bosc, no hem tingut moltes ocasions de contemplar el paisatge, tot i que sí hem pogut fer una classe avançada de botànica, intentant reconèixer (amb més o menys fortuna) la gran diversitat arbòria que ens anava indicant el llibre.
Per començar la nostra passejada (que en total ha durat unes dues hores i mitja, fent un recorregut d'uns 8.5 km segons el meu podòmetre) primer hem hagut de descobrir com arribar fins al santuari de st Martí de Montnegre. Tot i que teníem dues alternatives per arribar-hi (per pistes forestals des de Sant Celoni o des de Vallgorguina), ens hem decidit per la que teníem una mica més clara, la que surt des de la C-35 (de Sant Celoni cap a Hostalric), en el polígon industrial situat als afores de sant Celoni, a mà dreta, amb un cartell indicador on posa "cal Batlle" i "boscos del Montnegre".
La pista està en molt bon estat i va seguint el recorregut del GR-5. Hi ha un bon tros fins arribar a l'ermita, al costat de la qual hem deixat el cotxe.
Des del mirador de l'església hem pogut observar pràcticament l'únic paisatge que veuríem en tot el matí: el Montseny.
Deixat ben aparcadet el cotxe i contemplat el paisatge, hem pujat uns metres fins al restaurant i des d'allà hem agafat el camí que surt de la seva dreta, amb un indicador poc estable de paper que ens guia cap a "can Preses".
Val a dir que, tot i el bon estat dels camins, hi ha alguns indicadors que potser necessitarien una petita reforma...
Més o menys a l'alçada de can Preses (que hem vist tan sols de passada a l'esquerra del camí) , hem pogut fer una ullada ràpida (els pocs segons que el brancatge dels arbres ens ha permès veure més enllà) al nostre objectiu: el cim del Turó Gros, amb la torre de vigilància d'incendis saludant-nos des del seu punt més alt.
En aquest punt, el nostre llibre-guia ens informa que podrem observar dos arbres singulars: "un pollancre molt alt i una alzina de soca i de brancatge remarcables." Com que bàsicament estàvem totalment envoltats d'arbres de tot tipus i totes mides, el comentari ens ha semblat una mica presa de pèl: com havíem de saber exactament a quins arbres es referia, amb tanta varietat com hi havia per allà?! La incògnita ens ha durat ben poc, exactament els metres de camí que hem recorregut fins a localitzat sense cap mena de dubte els dos arbres a què es refereix. Del pollancre no en tinc cap foto descent, perquè era tan alt que la meva pobra càmera no arribava a més. Ara, de l'alzina sí que n'ha sortit alguna imatge impressionant.
Tal com ens deia la nostra guia, a uns tres quarts d'hora des de l'inici del recorregut hem trobat una cruïlla, moment en què hem deixat el GR-92 que hem anat seguint per agafar la pista de la dreta (en estat excel·lent igual que fins ara), seguint un indicador que no ens orientava precisament cap a les ruïnes de l'ermita de santa Maria de Montnegre, sinó cap al de nou impressionant ("monumental", segons el llibre) roure que l'acompanya.
Quan hem arribat a la zona (portàvem llavors aproximadament 3 km de recorregut) hem entès perfectament el perquè...
A continuació, hem agafat un caminet que surt just de la dreta de l'ermita, moment en què ha començat l'ascens al turó Gros. Fins aquest moment el camí havia estat molt planet, però s'havia acabat la bona vida...
Aquest camí va a parar a una pista, que hem seguit cap a la dreta fins a arribar a una pista més gran, el pla de la Tanyada, que també hem seguit cap a la dreta. Aquesta pista al cap de poca estona es bifurca en dos camins, un que baixa cap a Sant Iscle de Vallalta i l'altre que ens condueix cap al cim del Turó Gros, com diu el precari indicador. Portàvem ja uns 4 km de trajecte.
Per cert, el que es veu al costat esquerra de la pedra és exactament el que sembla, un collar de gos. I és que avui, a part de compartir pista contínuament amb una multitud de ciclistes que gaudien del bosc com nosaltres, també hem estat tot el matí sentint de lluny (i no tan lluny!), els trets de les escopetes dels caçadors i els lladrucs dels múltiples gossos que els acompanyaven.
Quan ja portàvem aproximadament uns 5.5 km fets des que havíem iniciat la passejada, hem arribat finalment al cim del Turó Gros, cosa que hem descobert no pel paisatge (els arbres no ens permetien veure res), sinó per l'alta torre de guaita contra incendis que hi ha situada just al centre.
Aquí hem fet un breu descans, el temps just per recuperar forces amb alguna barreta de cereals i un bon glop d'aigua, i hem continuat el camí, ara en descens. Durant aquest tram hem trobat altra vegada algunes alzines gegants
però sobretot hem vist molts i molts castanyers, amb la gran quantitat de fulles que ja han perdut i pràcticament entapissaven el terra.
Seguint el camí, poca estona més tard hem trobat el GR-5, que s'hi ajuntava per l'esquerra. A partir d'aquí, hem anat seguint els indicadors blanc-i-vermells del GR fins al final de l'itinerari que ens ha retornat al punt d'inici.
S'ha de vigilar el traçat, ja que hi ha força cruïlles, però no té pèrdua mentre es vagi seguint el GR. Ja a poca distància del final, hi ha un trencant amb un indicador metàl·lic que m'ha semblat com a mínim curiós.
S'ha d'agafar el trencall de la dreta, del GR-92, perquè si seguíssim recte aniríem a parar a la pista de Vallgorguina i Olzinelles. Mig quilòmetre més tard, arribem al punt d'inici del nostre recorregut, que suposarà també el punt final.
Abans d'acabar, però, encara hem tingut temps de passar pel costat d'un seguit d'alzines sureres a les quals feia poc que havien pres el pèl, així que quedava una imatge a estones una mica fantasmagòrica...
En resum, els arbres que hem après en la nostra lliçó de botànica d'avui han estat:
Alzines
Roures (sense més imatges)
Faigs (sense imatges)
Pollancres
Alzines sureres
Castanyers
I si hi havia castanyers i estem a la tardor, també hi havia...
Castanyes!
Però poques, que encara és aviat...
Hem vist també alguns cirerers. I aquest frondós arbre, que no sé molt bé què és...
Acostumada a fer fotos d'animalets (de vegades alguns que caminen per terra, altres que volen pel cel, de vegades altres que s'enfilen per les parets...), avui he canviat de temàtica i m'he dedicat a fotografiar l'únic que podia fotografiar, ja que a part de la pista i els ciclistes no em vist res més!
Després d'anar-hi donant voltes, perquè n'hi ha molts que ens agraden, finalment ens hem decidit per visitar un dels parcs que ens queden més a prop de casa (que ja se sap que estem en crisi i no és moment de malgastar gasoil...): el parc natural del Montnegre i el Corredor.
El recorregut circular escollit és el que va des del santuari de sant Martí de Montnegre fins al cim del turó Gros, passant per les ruïnes de l'ermita de santa Maria de Montnegre. Com que el camí transcorre bàsicament per pistes forestals que travessen el bosc, no hem tingut moltes ocasions de contemplar el paisatge, tot i que sí hem pogut fer una classe avançada de botànica, intentant reconèixer (amb més o menys fortuna) la gran diversitat arbòria que ens anava indicant el llibre.
Per començar la nostra passejada (que en total ha durat unes dues hores i mitja, fent un recorregut d'uns 8.5 km segons el meu podòmetre) primer hem hagut de descobrir com arribar fins al santuari de st Martí de Montnegre. Tot i que teníem dues alternatives per arribar-hi (per pistes forestals des de Sant Celoni o des de Vallgorguina), ens hem decidit per la que teníem una mica més clara, la que surt des de la C-35 (de Sant Celoni cap a Hostalric), en el polígon industrial situat als afores de sant Celoni, a mà dreta, amb un cartell indicador on posa "cal Batlle" i "boscos del Montnegre".
La pista està en molt bon estat i va seguint el recorregut del GR-5. Hi ha un bon tros fins arribar a l'ermita, al costat de la qual hem deixat el cotxe.
Des del mirador de l'església hem pogut observar pràcticament l'únic paisatge que veuríem en tot el matí: el Montseny.
Deixat ben aparcadet el cotxe i contemplat el paisatge, hem pujat uns metres fins al restaurant i des d'allà hem agafat el camí que surt de la seva dreta, amb un indicador poc estable de paper que ens guia cap a "can Preses".
Val a dir que, tot i el bon estat dels camins, hi ha alguns indicadors que potser necessitarien una petita reforma...
Més o menys a l'alçada de can Preses (que hem vist tan sols de passada a l'esquerra del camí) , hem pogut fer una ullada ràpida (els pocs segons que el brancatge dels arbres ens ha permès veure més enllà) al nostre objectiu: el cim del Turó Gros, amb la torre de vigilància d'incendis saludant-nos des del seu punt més alt.
En aquest punt, el nostre llibre-guia ens informa que podrem observar dos arbres singulars: "un pollancre molt alt i una alzina de soca i de brancatge remarcables." Com que bàsicament estàvem totalment envoltats d'arbres de tot tipus i totes mides, el comentari ens ha semblat una mica presa de pèl: com havíem de saber exactament a quins arbres es referia, amb tanta varietat com hi havia per allà?! La incògnita ens ha durat ben poc, exactament els metres de camí que hem recorregut fins a localitzat sense cap mena de dubte els dos arbres a què es refereix. Del pollancre no en tinc cap foto descent, perquè era tan alt que la meva pobra càmera no arribava a més. Ara, de l'alzina sí que n'ha sortit alguna imatge impressionant.
Tal com ens deia la nostra guia, a uns tres quarts d'hora des de l'inici del recorregut hem trobat una cruïlla, moment en què hem deixat el GR-92 que hem anat seguint per agafar la pista de la dreta (en estat excel·lent igual que fins ara), seguint un indicador que no ens orientava precisament cap a les ruïnes de l'ermita de santa Maria de Montnegre, sinó cap al de nou impressionant ("monumental", segons el llibre) roure que l'acompanya.
Quan hem arribat a la zona (portàvem llavors aproximadament 3 km de recorregut) hem entès perfectament el perquè...
A continuació, hem agafat un caminet que surt just de la dreta de l'ermita, moment en què ha començat l'ascens al turó Gros. Fins aquest moment el camí havia estat molt planet, però s'havia acabat la bona vida...
Aquest camí va a parar a una pista, que hem seguit cap a la dreta fins a arribar a una pista més gran, el pla de la Tanyada, que també hem seguit cap a la dreta. Aquesta pista al cap de poca estona es bifurca en dos camins, un que baixa cap a Sant Iscle de Vallalta i l'altre que ens condueix cap al cim del Turó Gros, com diu el precari indicador. Portàvem ja uns 4 km de trajecte.
Per cert, el que es veu al costat esquerra de la pedra és exactament el que sembla, un collar de gos. I és que avui, a part de compartir pista contínuament amb una multitud de ciclistes que gaudien del bosc com nosaltres, també hem estat tot el matí sentint de lluny (i no tan lluny!), els trets de les escopetes dels caçadors i els lladrucs dels múltiples gossos que els acompanyaven.
Quan ja portàvem aproximadament uns 5.5 km fets des que havíem iniciat la passejada, hem arribat finalment al cim del Turó Gros, cosa que hem descobert no pel paisatge (els arbres no ens permetien veure res), sinó per l'alta torre de guaita contra incendis que hi ha situada just al centre.
Aquí hem fet un breu descans, el temps just per recuperar forces amb alguna barreta de cereals i un bon glop d'aigua, i hem continuat el camí, ara en descens. Durant aquest tram hem trobat altra vegada algunes alzines gegants
però sobretot hem vist molts i molts castanyers, amb la gran quantitat de fulles que ja han perdut i pràcticament entapissaven el terra.
Seguint el camí, poca estona més tard hem trobat el GR-5, que s'hi ajuntava per l'esquerra. A partir d'aquí, hem anat seguint els indicadors blanc-i-vermells del GR fins al final de l'itinerari que ens ha retornat al punt d'inici.S'ha de vigilar el traçat, ja que hi ha força cruïlles, però no té pèrdua mentre es vagi seguint el GR. Ja a poca distància del final, hi ha un trencant amb un indicador metàl·lic que m'ha semblat com a mínim curiós.
S'ha d'agafar el trencall de la dreta, del GR-92, perquè si seguíssim recte aniríem a parar a la pista de Vallgorguina i Olzinelles. Mig quilòmetre més tard, arribem al punt d'inici del nostre recorregut, que suposarà també el punt final.Abans d'acabar, però, encara hem tingut temps de passar pel costat d'un seguit d'alzines sureres a les quals feia poc que havien pres el pèl, així que quedava una imatge a estones una mica fantasmagòrica...
En resum, els arbres que hem après en la nostra lliçó de botànica d'avui han estat:
Alzines
Roures (sense més imatges)
Faigs (sense imatges)
Pollancres
Alzines sureres
Castanyers
I si hi havia castanyers i estem a la tardor, també hi havia...
Castanyes!
Però poques, que encara és aviat...
Hem vist també alguns cirerers. I aquest frondós arbre, que no sé molt bé què és...
Acostumada a fer fotos d'animalets (de vegades alguns que caminen per terra, altres que volen pel cel, de vegades altres que s'enfilen per les parets...), avui he canviat de temàtica i m'he dedicat a fotografiar l'únic que podia fotografiar, ja que a part de la pista i els ciclistes no em vist res més!
6 comentaris:
L'arbre frondós no és una figuera ?
M'agrada que treguis algun profit del llibre, tot i que em sembla que heu anat a un dels parcs menys interessants !
Ara, el caos de senyalitzacions és genial, molt representatiu del nostre país....
Doncs jo també vaig pensar que era una figuera :P
Però com que la fotògrafa ara em vol cobrar per fer-me fotos escalant no m'atreveixo a dir res...
Ei, que jo no he dit res de cobrar per les fotos! Hi ha algú que es fa passar per mi!! Quan m'has vist a mi no signar algun comentari?
Nosaltres també vam pensar que era una figuera, però no hauria d'haver estat plena de figues? Ara és el temps, no?
En realitat el temps de les figues era fa un mes, així que potser ja se les han menjat !
Si no és una figuera borda, clar.
Qui deu ser aquest pencu que es fa passar per la fotògrafa... Si és que ja no queda decència enlloc!!
Segur que l'itinerari és ben interessant; però m'hi ha faltat alguna cosa...no sé.... algun pagès rabiut o restes de rituals satànics =P
Sí, qui deu ser aquest misteriós 'anònim' que es fa passar per mi...?
I jo, amb el so dels trets i els lladrucs dels gossos, que no semblava que fossin gaire lluny, ja en vaig tenir prou!!
Publica un comentari a l'entrada