Aquests últims dies, amb el Mohawk, després d'uns anys passejant per diverses valls dels Pirineus (Benasque, Boí, Ordesa, Ansó, Pineta, Sierra de Guara), n'hem anat a descobrir una que desconeixíem (bé, almenys jo): la Vall Fosca, al Pallars Jussà.
Vam marxar el dissabte al matí i vam retornar a caseta el dimecres al migdia. En total, cinc dies de muntanya amb una climatologia d'allò més variada.
El dissabte al matí vam carregar el cotxe fins dalt i ens vam dirigir cap a la que seria casa nostra durant aquests dies: el càmping Vall Fosca, a la Torre de Cabdella, al costadet del riu Flamisell.
Per la tarda teníem dos possibles plans:
a) Pujar des de l'estany de Sallent fins a l'estany Gento, fent el mateix trajecte que el telefèric, però caminant (és a dir, cansant-se força més, tardant força més temps, però força més barat).
b) Anar a fer el turista a la veïna vall de Boí, per tornar a veure les esglésies romàniques que ja vam veure l'any passat i que tant ens van agradar.
Després de muntar la tenda, dinar al càmping i discutir llargament sobre les dues alternatives per la tarda, finalment vam optar per la variant c) Quedar-nos fent el vago al càmping. I així va ser. Únicament ens vam moure per agafar el cotxe i anar fins a Sallent a contemplar com el telefèric baixava a les 18h en punt i després passar pel bar del càmping a prendre un refresc, que sempre va bé.
A la matinada, primera sorpresa (no del tot inesperada): una tempesta típica del Pirineu, amb els seus trons, llamps i sobretot llampecs (s'hi va estar més de tres hores llampegant!), i una mica de pluja.
El segon dia, diumenge, volíem anar a fer una excursioneta pel congost de Collegats, però el fet d'haver de travessar un petit riu amb el cotxe quan el cel amenaçava pluges i un esmorzar que no es va acabar de posar del tot bé ens van fer desistir de l'intent. Finalment, cap a les 12h del migdia (quan els núvols ja havien desaparegut i l'estómac d'una servidora semblava estar una mica més tranquil), la millor hora per posar-se a caminar sota el sol, vam decidir fer l'excursioneta que teníem pendent del dia anterior: l'estany Gento.
Vam anar fins a la central elèctrica de Sallent, vam atravessar la presa, vam deixar el cotxe allà mateix i vam iniciar el nostre recorregut muntanya amunt.
Després d'una hora i mitja de pujada a estones suau i altres estones no tan suau, vam arribar a la via del carrilet, que vam anar seguint fins a l'estany Gento.
Allà vam buscar ràpidament un racó a l'ombra de l'hotel i vam dinar. Amb la panxa contenta i alguns núvols que començaven a treure el nas, vam iniciar el descens de retorn a Sallent. Poc més d'una horeta de baixada i uns 7 km recorreguts segons el meu podòmetre (que encara no estic segura que sigui gaire fiable), vam arribar al cotxe i vam tornar a "caseta". Després d'una bona dutxa per treure's de sobre la suor i, sobretot, l'excés de crema solar que portàvem, vam tornar a visitar el bar del càmping, aquesta vegada per anar fent temps fins que arribéssin els nostres des de llavors nous companys de viatge: l'Ozzy i el Jortx, que òbviament es van instal·lar en l'Ozzymòbil al costat de la nostra petita tenda.
Si el diumenge la maledicció de la To ja havia fet acte de presència, primer amb la tempesta de la nit i després amb el meu malestar del matí, amb l'arribada de les altres dues víctimes de la maledicció la cosa va ser encara molt pitjor: a la nit, quan eren aproximadament les tres de la matinada i estàvem tots més o menys ben adormidets, va començar a llampegar i tronar de nou, com la nit anterior. Però aquesta vegada no en va tenir prou amb això i a més ens va caure una pedregada a sobre que ens va deixar a tots ben sorpresos, a part d'algun nyanyo al front d'algú que va treure el nas fora de la tenda quan no tocava. Afortunadament, tant els cotxes com la tenda van resistir d'allò més bé la intensa tempesta.
El dilluns es va llevar amb un aspecte horrible: tot emboirat, amenaça de pluja altra vegada i malestar estomacal de nou. Els meus companys van decidir encarar-se a la maledicció i anar a fer igualment allò que tenien pensat fer: la via Los pulmones bien, gracias, sobre l'estany de Mar, al costat de la Colomina. Jo, que no em trobava en condicions ni físiques ni anímiques, vaig decidir donar-los suport moral des de l'Ozzimòbil, que es va quedar al càmping. Sort que m'havia portat un llibre per llegir i la meva fantàstica Nintendo-DS, que si no...Total, que d'aquesta sortida ja us en parlaran ells, perquè jo no hi vaig anar.
Dilluns al vespre: sopar al càmping i partideta a l'Intelect, en la qual el Jortx va arrasar, acompanyada d'un orujo gentilesa de la sogra de l'anteriorment anomenat. A la nit ja esperàvem que ens tornaria a diluviar, però es veu que no, que la To va decidir canviar de tàctica i aquesta vegada va substituir la pluja per un cel ben estrellat (que ja ens hauria agradat el dia de la trobada amb la Gatta!) i, conseqüentment, una baixada extrema de les temperatures. Quin fred vam passar aquella nit, sobretot els dos innocents que dormíem a la tenda!!
Ara bé, dimarts el dia es va aixecar amb un aspecte totalment oposat al dia anterior (s'haurà acabat la maledicció de la To?), així que ràpidament ens vam llevar per poder complir l'objectiu escalatori del dia: la via Cigrons amb xampinyos, també a l'estany de Mar, tot i que en un altre extrem de la Pulmones...Vam anar fins a Sallent, a agafar el telefèric (amb un dia de pujar al Gento a peu ja en vaig tenir prou!)
i després ens vam dirigir caminant cap a la Colomina i l'estany de Mar, una servidora fent el recorregut per primera vegada, els altres repetint-lo per segona vegada en dos dies consecutius. El trajecte va ser agradable, amb una pujada constant, però força suau fins que vam arribar a l'estany de Mar i vam començar la pujada seriosa cap al peu de via.
Val a dir que jo hi vaig anar simplement com a acompanyant, així que mentre els meus companys es divertien enfilant-se per les parets, jo em vaig quedar a peu de via prenent el sol, contemplant l'interessant paisatge que tenia davant els meus ulls i gaudint del fabulós silenci que només es pot 'sentir' en indrets com aquests.
Dimarts al vespre, nova partida a l'Intelect, amb nou guanyador: aquesta vegada va arrasar el Mohawk mentre els altres ens ho miràvem més aviat al·lucinats. Curiosament, a la nit ni plou, ni pedrega ni fa fred extrem...S'haurà acabat realment la maledicció?
Dimecres al matí tocava retornar cap a casa. Primer, però, el Jortx va convèncer el Mohawk per fer una ràpida visita a una nova via que acabava d'equipar no excessivament lluny d'allà, prop de Terradets. L'Ozzy i jo, cansats ja de tanta escalada, com que teníem dos mitjans de transport (és a dir, dos cotxes), vam decidir que els deixaríem anar fent i nosaltres, mentrestant, aniríem recollint les coses tranquil·lament i faríem un bon esmorzar al bar del càmping abans de marxar.
Finalment ens vam retrobar al llac de Terradets, ens vam redistribuir en els cotxes, vam fer una parada tècnica a Artesa de Segre per dinar i després se'n va anar cadascú cap a casa seva.
Per cert, després de veure les fotos que he anat fent aquests dies m'ha quedat un dubte: Què devien estar buscant aquests nois?
Bolets?
Les últimes clapes de neu?
L'estany de Sallent?
L'estany Gento?
El de la Colomina?
O potser el seu refugi?
L'estany de Mar?
Em sembla que no...
Potser buscaven la granota que havíem trobat diumenge baixant de l'estany Gento?
O els llimacs que compartien amb nosaltres el sòl del càmping?
L'aranya que va decidir compartir habitatge amb nosaltres i va muntar una fantàstica teranyina sota l'impermeable de la nostra tenda?
O la petita llagosta que ens va visitar mentre dinàvem dimarts prop del refugi de la Colomina?
De debò, què devien buscar?
La via del carrilet?
O potser algun dels seus múltiples túnels?
Alguna bonica cascada?
No! Buscaven les fites que ens indiquessin el camí a seguir!!
Vam marxar el dissabte al matí i vam retornar a caseta el dimecres al migdia. En total, cinc dies de muntanya amb una climatologia d'allò més variada.El dissabte al matí vam carregar el cotxe fins dalt i ens vam dirigir cap a la que seria casa nostra durant aquests dies: el càmping Vall Fosca, a la Torre de Cabdella, al costadet del riu Flamisell.
Per la tarda teníem dos possibles plans:a) Pujar des de l'estany de Sallent fins a l'estany Gento, fent el mateix trajecte que el telefèric, però caminant (és a dir, cansant-se força més, tardant força més temps, però força més barat).
b) Anar a fer el turista a la veïna vall de Boí, per tornar a veure les esglésies romàniques que ja vam veure l'any passat i que tant ens van agradar.
Després de muntar la tenda, dinar al càmping i discutir llargament sobre les dues alternatives per la tarda, finalment vam optar per la variant c) Quedar-nos fent el vago al càmping. I així va ser. Únicament ens vam moure per agafar el cotxe i anar fins a Sallent a contemplar com el telefèric baixava a les 18h en punt i després passar pel bar del càmping a prendre un refresc, que sempre va bé.
A la matinada, primera sorpresa (no del tot inesperada): una tempesta típica del Pirineu, amb els seus trons, llamps i sobretot llampecs (s'hi va estar més de tres hores llampegant!), i una mica de pluja.El segon dia, diumenge, volíem anar a fer una excursioneta pel congost de Collegats, però el fet d'haver de travessar un petit riu amb el cotxe quan el cel amenaçava pluges i un esmorzar que no es va acabar de posar del tot bé ens van fer desistir de l'intent. Finalment, cap a les 12h del migdia (quan els núvols ja havien desaparegut i l'estómac d'una servidora semblava estar una mica més tranquil), la millor hora per posar-se a caminar sota el sol, vam decidir fer l'excursioneta que teníem pendent del dia anterior: l'estany Gento.
Vam anar fins a la central elèctrica de Sallent, vam atravessar la presa, vam deixar el cotxe allà mateix i vam iniciar el nostre recorregut muntanya amunt.
Després d'una hora i mitja de pujada a estones suau i altres estones no tan suau, vam arribar a la via del carrilet, que vam anar seguint fins a l'estany Gento.
Allà vam buscar ràpidament un racó a l'ombra de l'hotel i vam dinar. Amb la panxa contenta i alguns núvols que començaven a treure el nas, vam iniciar el descens de retorn a Sallent. Poc més d'una horeta de baixada i uns 7 km recorreguts segons el meu podòmetre (que encara no estic segura que sigui gaire fiable), vam arribar al cotxe i vam tornar a "caseta". Després d'una bona dutxa per treure's de sobre la suor i, sobretot, l'excés de crema solar que portàvem, vam tornar a visitar el bar del càmping, aquesta vegada per anar fent temps fins que arribéssin els nostres des de llavors nous companys de viatge: l'Ozzy i el Jortx, que òbviament es van instal·lar en l'Ozzymòbil al costat de la nostra petita tenda.Si el diumenge la maledicció de la To ja havia fet acte de presència, primer amb la tempesta de la nit i després amb el meu malestar del matí, amb l'arribada de les altres dues víctimes de la maledicció la cosa va ser encara molt pitjor: a la nit, quan eren aproximadament les tres de la matinada i estàvem tots més o menys ben adormidets, va començar a llampegar i tronar de nou, com la nit anterior. Però aquesta vegada no en va tenir prou amb això i a més ens va caure una pedregada a sobre que ens va deixar a tots ben sorpresos, a part d'algun nyanyo al front d'algú que va treure el nas fora de la tenda quan no tocava. Afortunadament, tant els cotxes com la tenda van resistir d'allò més bé la intensa tempesta.
El dilluns es va llevar amb un aspecte horrible: tot emboirat, amenaça de pluja altra vegada i malestar estomacal de nou. Els meus companys van decidir encarar-se a la maledicció i anar a fer igualment allò que tenien pensat fer: la via Los pulmones bien, gracias, sobre l'estany de Mar, al costat de la Colomina. Jo, que no em trobava en condicions ni físiques ni anímiques, vaig decidir donar-los suport moral des de l'Ozzimòbil, que es va quedar al càmping. Sort que m'havia portat un llibre per llegir i la meva fantàstica Nintendo-DS, que si no...Total, que d'aquesta sortida ja us en parlaran ells, perquè jo no hi vaig anar.
Dilluns al vespre: sopar al càmping i partideta a l'Intelect, en la qual el Jortx va arrasar, acompanyada d'un orujo gentilesa de la sogra de l'anteriorment anomenat. A la nit ja esperàvem que ens tornaria a diluviar, però es veu que no, que la To va decidir canviar de tàctica i aquesta vegada va substituir la pluja per un cel ben estrellat (que ja ens hauria agradat el dia de la trobada amb la Gatta!) i, conseqüentment, una baixada extrema de les temperatures. Quin fred vam passar aquella nit, sobretot els dos innocents que dormíem a la tenda!!
Ara bé, dimarts el dia es va aixecar amb un aspecte totalment oposat al dia anterior (s'haurà acabat la maledicció de la To?), així que ràpidament ens vam llevar per poder complir l'objectiu escalatori del dia: la via Cigrons amb xampinyos, també a l'estany de Mar, tot i que en un altre extrem de la Pulmones...Vam anar fins a Sallent, a agafar el telefèric (amb un dia de pujar al Gento a peu ja en vaig tenir prou!)
i després ens vam dirigir caminant cap a la Colomina i l'estany de Mar, una servidora fent el recorregut per primera vegada, els altres repetint-lo per segona vegada en dos dies consecutius. El trajecte va ser agradable, amb una pujada constant, però força suau fins que vam arribar a l'estany de Mar i vam començar la pujada seriosa cap al peu de via.
Val a dir que jo hi vaig anar simplement com a acompanyant, així que mentre els meus companys es divertien enfilant-se per les parets, jo em vaig quedar a peu de via prenent el sol, contemplant l'interessant paisatge que tenia davant els meus ulls i gaudint del fabulós silenci que només es pot 'sentir' en indrets com aquests.
Dimarts al vespre, nova partida a l'Intelect, amb nou guanyador: aquesta vegada va arrasar el Mohawk mentre els altres ens ho miràvem més aviat al·lucinats. Curiosament, a la nit ni plou, ni pedrega ni fa fred extrem...S'haurà acabat realment la maledicció?Dimecres al matí tocava retornar cap a casa. Primer, però, el Jortx va convèncer el Mohawk per fer una ràpida visita a una nova via que acabava d'equipar no excessivament lluny d'allà, prop de Terradets. L'Ozzy i jo, cansats ja de tanta escalada, com que teníem dos mitjans de transport (és a dir, dos cotxes), vam decidir que els deixaríem anar fent i nosaltres, mentrestant, aniríem recollint les coses tranquil·lament i faríem un bon esmorzar al bar del càmping abans de marxar.
Finalment ens vam retrobar al llac de Terradets, ens vam redistribuir en els cotxes, vam fer una parada tècnica a Artesa de Segre per dinar i després se'n va anar cadascú cap a casa seva.
Per cert, després de veure les fotos que he anat fent aquests dies m'ha quedat un dubte: Què devien estar buscant aquests nois?
Bolets?
Les últimes clapes de neu?
L'estany de Sallent?
L'estany Gento?
El de la Colomina?
O potser el seu refugi?
L'estany de Mar?
Em sembla que no...
Potser buscaven la granota que havíem trobat diumenge baixant de l'estany Gento?
O els llimacs que compartien amb nosaltres el sòl del càmping?
L'aranya que va decidir compartir habitatge amb nosaltres i va muntar una fantàstica teranyina sota l'impermeable de la nostra tenda?
O la petita llagosta que ens va visitar mentre dinàvem dimarts prop del refugi de la Colomina?
De debò, què devien buscar?
La via del carrilet?
O potser algun dels seus múltiples túnels?
Alguna bonica cascada?
No! Buscaven les fites que ens indiquessin el camí a seguir!!
2 comentaris:
El que buscàvem eren els xampinyons de la via :P
Hola! fa molt temps que no vaig per la Vall Fosca. Les teves fotos i crònica m'han portat molt bons records! una abraçada
Publica un comentari a l'entrada