Aprofitant el pont de l'1 de maig (dies 1, 2, 3 i 4), amb el Mohawk, l'Ozzy i el Jortx, i abusant una mica de l'Ozzymòbil, hem anat a fer una descoberta a les zones d'escalada de les terres quixotesques. La nostra primera intenció era anar a la Pedriza, a la capital del reino, Madrid (o Madrí o Madrit o Madriz, segons on es pronunciï), però necessitàvem un lloc on assentar l'Ozzimòbil i, dels dos càmping que volíem visitar, un ja estava del tot ocupat i l'altre, tancat. Així doncs, buscant una alternativa a l'últim moment, finalment ens vam decidir per anar igualment cap al centre de la península, però més a prop del mar, concretament a Cuenca.
Vam sortir de casa el dia 1, dijous, a les 8h del matí i vam fer camí cap a Cuenca, on vam arribar aproximadament a l'hora de dinar (15:30). Unes set hores de viatge, comptant que vam parar a esmorzar en una àrea de servei, on òbviament ens van donar un clatellot amb el preu, però el vam aguantar estoicament. I amb els peatges: AP-7 = 28.4€ per anar de Barcelona a València!! I del gasoil millor no en parlem, que m'agafa la plorera...
A l'arribar al càmping Caravaning, de Cuenca, ens vam emportar el primer ensurt. La noia de recepció ens va dir que ens poséssim allà on volguéssim. Aviat vam descobrir que el càmping estava a rebentar de gent, sobretot de nens corrent per tot arreu, i que les parcel·les no estaven numerades! De fet, en molts casos ni tan sols estaven ben delimitades, sinó que la gent es posava entre els arbres allà on volia (o podia) i com volia (o podia). Això ens va portar la primera complicació, ja que si no teníem parcel·la assignada, com ho faríem perquè no ens la prenguessin? Penseu que dormíem a l'Ozzymòbil, que és una furgoneta, cosa que vol dir que la necessitàvem també per poder-nos desplaçar d'una banda a l'altra. Així doncs, com ho havíem de fer per deixar constància de la nostra presència?
La nostra primera idea va ser deixar al lloc un parell de tamborets de platja que portàvem, però la cosa no va acabar de funcionar, ja que al retornar ens vam trobar amb un cotxe mig aparcat en el nostre tros de tal manera que l'Ozzimòbil no hi podia entrar. Tampoc era qüestió de barallar-se, així que vam prendre una altra parcel·la i al dia següent ho vam fer millor: vam deixar els dos tamborets ben col·locadets a banda i banda de la parcel·la i, just al mig i fent de barrera, una bona bossa d'escombraries. Aquesta vegada sí que va funcionar!!
Ara bé, la imatge impactant del dia va ser quan, tot just arribar i aparcar per primera vegada, mentre l'Ozzy encara feia maniobres per col·locar bé l'Ozzymòbil, els altres tres ens vam girar cap als veïns de la parcel·la de davant i vam veure com un noiet d'uns deu anys expulsava allà mateix tot el que havia menjat per esmorzar. A partir d'aquest moment, el desafortunat jovenet va passar a ser conegut amb el sobrenom de "El Capota" pel meu selecte grup d'acompanyants.
Aquell mateix primer dia, després de dinar i ja agobiats per la vida del càmping, ens vam dirigir ràpidament a conèixer un dels sectors d'escalada de la zona: l'Alfar, a la zona de la Hoz del Júcar, a dos o tres quilòmetres del càmping.
Allà, la primera desil·lusió: el sector, igual que el càmping, estava replè de gent. Fins i tot hi havia moltes vies "ocupades", és a dir, hi havia les cintes i fins i tot les cordes posades, però no hi havia ningú fent-les en aquell moment. Fastiguejats de l'ambient que hi havia, ens vam dirigir cap a un altre sector veí, el Sombrativo. Allà, els meus companys van estar enfilant-se per les parets una estona, tot i haver perdut bona part de la motivació inicial que portaven, principalment per perdre el temps i no haver de tornar tan d'hora al càmping.
Al dia següent, divendres, ens vam llevar d'horeta i vam anar ràpidament (bé, no tant ràpidament, que primer vam fer un bon esmorzar a base de torradetes amb melmelada i cafetó calent!) cap a l'Alfar, a veure si hi havia sort i hi arribàvem abans que tothom es despertés i tornés a quedar com el dia anterior. Des de les 10h hi vam estar força tranquil·lets, però a partir de les 11h poc a poc es va anar omplint de gent. Tot i això, vam poder fer algunes vies i, fins i tot, jo em vaig animar a enfilar-me a una via anomenada "Sin problemas" que, per si el nom no fos prou explícit, us diré que tenia un IV grau. Ja sé que pels escaladors això més aviat fa vergonya, però a mi em va agradar molt, perquè era molt facileta, tal com a mi m'agraden. De fet, em va agradar tant que la vaig pujar dues vegades! Home, per una via fàcil que trobava, ho havia d'aprofitar!! De fet, a la zona no abunden les vies de grau baix, sinó que la majoria són de 7è i fins i tot 8è grau!!
Quan ja en vam tenir prou d'escalada, vam dinar i després vam anar a visitar la Ciudad Encantada, on bàsicament vam veure...més pedres! Mentre la resta de turistes (sí, ara fèiem de turistes) s'anaven admirant de les curioses formes que el vent i el pas del temps ha anat donant a les roques, els meus companys no deixaven de lamentar-se veient quines boniques vies es podien haver obert allà. Quanta pedra desaprofitada! Fins i tot, en algun cas ja aventuraven quin grau tindrien!! Homes, sempre pensant en el mateix...
Ara bé, el millor que vam veure allà va ser una bestioleta, que va descobrir l'Ozzy i que em va fer molta il·lusió, ja que rarament aconsegueixo fer fotografies d'aquest tipus:
De retorn cap al càmping, a la carretera vam veure una segona bestiola que ens va deixar bocabadats: una preciosa àguila ens va passar volant just davant nostre, a pocs metres de l'Ozzimòbil, tot i que malauradament no li vaig poder fer cap fotografia. Quina llàstima!!
Vam arribar al càmping, on vam estar el temps just per dutxar-nos i fugir-ne corrent altra vegada, tot i que ara no vam anar a escalar, sinó a fer de nou el turista, aquesta vegada a Cuenca ciutat, a veure les famoses Casas Colgadas (o "Casas flotantes", com vam sentir que algú les anomenava). Vam donar unes quantes voltes per allà i quan ja vam haver complert amb el nostre paper de turistes, vam tornar novament al càmping.
El tercer dia, dissabte, vam decidir anar a descobrir una altra zona d'escalada, la Chopera sur, entre Valeria i Valera de Abajo. Allà vam trobar una zona molt i molt agradable, amb vies per a tots els gustos, un bon peu de via (la chopera que dóna nom a la zona) i molta ombra, ideal pel dia excessivament assolellat que feia. A més, quan hi vam arribar només hi havia dues cordades més, així que s'hi estava d'allò més tranquil.
Allà em vaig animar a fer una altra via, novament amb un nom massa explícit: "Principiantes". No em va agradar tant com la del dia anterior, però no estava malament. Els meus col·legues, en canvi, van poder anar triant i remenant, fins que poc a poc el territori es va anar omplint de gent. En el punt àlgid hi havia reunits allà al costat de la carretera fins a 17 cotxes, la majoria dels quals eren furgonetes de tota marca i model!
Vam dinar allà mateix i després vam tornar al càmping, on vam estar una bona estona fent el mandrós, esperant l'hora de sopar. Com que era l'última nit, vam decidir menjar bé i vam anar al restaurant del càmping. Val a dir que vam menjar molt bé, tot i que ens va costar més aquest sopar que la resta de la nostra estada al càmping!!
Al matí següent, diumenge, se'ns va acabar la bona vida i vam haver d'iniciar el nostre retorn a casa. Tocava tornar a treballar i, mentrestant, anar somiant amb les properes vacances...
Vam sortir de casa el dia 1, dijous, a les 8h del matí i vam fer camí cap a Cuenca, on vam arribar aproximadament a l'hora de dinar (15:30). Unes set hores de viatge, comptant que vam parar a esmorzar en una àrea de servei, on òbviament ens van donar un clatellot amb el preu, però el vam aguantar estoicament. I amb els peatges: AP-7 = 28.4€ per anar de Barcelona a València!! I del gasoil millor no en parlem, que m'agafa la plorera...
A l'arribar al càmping Caravaning, de Cuenca, ens vam emportar el primer ensurt. La noia de recepció ens va dir que ens poséssim allà on volguéssim. Aviat vam descobrir que el càmping estava a rebentar de gent, sobretot de nens corrent per tot arreu, i que les parcel·les no estaven numerades! De fet, en molts casos ni tan sols estaven ben delimitades, sinó que la gent es posava entre els arbres allà on volia (o podia) i com volia (o podia). Això ens va portar la primera complicació, ja que si no teníem parcel·la assignada, com ho faríem perquè no ens la prenguessin? Penseu que dormíem a l'Ozzymòbil, que és una furgoneta, cosa que vol dir que la necessitàvem també per poder-nos desplaçar d'una banda a l'altra. Així doncs, com ho havíem de fer per deixar constància de la nostra presència?
La nostra primera idea va ser deixar al lloc un parell de tamborets de platja que portàvem, però la cosa no va acabar de funcionar, ja que al retornar ens vam trobar amb un cotxe mig aparcat en el nostre tros de tal manera que l'Ozzimòbil no hi podia entrar. Tampoc era qüestió de barallar-se, així que vam prendre una altra parcel·la i al dia següent ho vam fer millor: vam deixar els dos tamborets ben col·locadets a banda i banda de la parcel·la i, just al mig i fent de barrera, una bona bossa d'escombraries. Aquesta vegada sí que va funcionar!!
Ara bé, la imatge impactant del dia va ser quan, tot just arribar i aparcar per primera vegada, mentre l'Ozzy encara feia maniobres per col·locar bé l'Ozzymòbil, els altres tres ens vam girar cap als veïns de la parcel·la de davant i vam veure com un noiet d'uns deu anys expulsava allà mateix tot el que havia menjat per esmorzar. A partir d'aquest moment, el desafortunat jovenet va passar a ser conegut amb el sobrenom de "El Capota" pel meu selecte grup d'acompanyants.
Aquell mateix primer dia, després de dinar i ja agobiats per la vida del càmping, ens vam dirigir ràpidament a conèixer un dels sectors d'escalada de la zona: l'Alfar, a la zona de la Hoz del Júcar, a dos o tres quilòmetres del càmping.
Allà, la primera desil·lusió: el sector, igual que el càmping, estava replè de gent. Fins i tot hi havia moltes vies "ocupades", és a dir, hi havia les cintes i fins i tot les cordes posades, però no hi havia ningú fent-les en aquell moment. Fastiguejats de l'ambient que hi havia, ens vam dirigir cap a un altre sector veí, el Sombrativo. Allà, els meus companys van estar enfilant-se per les parets una estona, tot i haver perdut bona part de la motivació inicial que portaven, principalment per perdre el temps i no haver de tornar tan d'hora al càmping.
Al dia següent, divendres, ens vam llevar d'horeta i vam anar ràpidament (bé, no tant ràpidament, que primer vam fer un bon esmorzar a base de torradetes amb melmelada i cafetó calent!) cap a l'Alfar, a veure si hi havia sort i hi arribàvem abans que tothom es despertés i tornés a quedar com el dia anterior. Des de les 10h hi vam estar força tranquil·lets, però a partir de les 11h poc a poc es va anar omplint de gent. Tot i això, vam poder fer algunes vies i, fins i tot, jo em vaig animar a enfilar-me a una via anomenada "Sin problemas" que, per si el nom no fos prou explícit, us diré que tenia un IV grau. Ja sé que pels escaladors això més aviat fa vergonya, però a mi em va agradar molt, perquè era molt facileta, tal com a mi m'agraden. De fet, em va agradar tant que la vaig pujar dues vegades! Home, per una via fàcil que trobava, ho havia d'aprofitar!! De fet, a la zona no abunden les vies de grau baix, sinó que la majoria són de 7è i fins i tot 8è grau!!
Quan ja en vam tenir prou d'escalada, vam dinar i després vam anar a visitar la Ciudad Encantada, on bàsicament vam veure...més pedres! Mentre la resta de turistes (sí, ara fèiem de turistes) s'anaven admirant de les curioses formes que el vent i el pas del temps ha anat donant a les roques, els meus companys no deixaven de lamentar-se veient quines boniques vies es podien haver obert allà. Quanta pedra desaprofitada! Fins i tot, en algun cas ja aventuraven quin grau tindrien!! Homes, sempre pensant en el mateix...
Ara bé, el millor que vam veure allà va ser una bestioleta, que va descobrir l'Ozzy i que em va fer molta il·lusió, ja que rarament aconsegueixo fer fotografies d'aquest tipus:
De retorn cap al càmping, a la carretera vam veure una segona bestiola que ens va deixar bocabadats: una preciosa àguila ens va passar volant just davant nostre, a pocs metres de l'Ozzimòbil, tot i que malauradament no li vaig poder fer cap fotografia. Quina llàstima!!
Vam arribar al càmping, on vam estar el temps just per dutxar-nos i fugir-ne corrent altra vegada, tot i que ara no vam anar a escalar, sinó a fer de nou el turista, aquesta vegada a Cuenca ciutat, a veure les famoses Casas Colgadas (o "Casas flotantes", com vam sentir que algú les anomenava). Vam donar unes quantes voltes per allà i quan ja vam haver complert amb el nostre paper de turistes, vam tornar novament al càmping.
El tercer dia, dissabte, vam decidir anar a descobrir una altra zona d'escalada, la Chopera sur, entre Valeria i Valera de Abajo. Allà vam trobar una zona molt i molt agradable, amb vies per a tots els gustos, un bon peu de via (la chopera que dóna nom a la zona) i molta ombra, ideal pel dia excessivament assolellat que feia. A més, quan hi vam arribar només hi havia dues cordades més, així que s'hi estava d'allò més tranquil.
Allà em vaig animar a fer una altra via, novament amb un nom massa explícit: "Principiantes". No em va agradar tant com la del dia anterior, però no estava malament. Els meus col·legues, en canvi, van poder anar triant i remenant, fins que poc a poc el territori es va anar omplint de gent. En el punt àlgid hi havia reunits allà al costat de la carretera fins a 17 cotxes, la majoria dels quals eren furgonetes de tota marca i model!
Vam dinar allà mateix i després vam tornar al càmping, on vam estar una bona estona fent el mandrós, esperant l'hora de sopar. Com que era l'última nit, vam decidir menjar bé i vam anar al restaurant del càmping. Val a dir que vam menjar molt bé, tot i que ens va costar més aquest sopar que la resta de la nostra estada al càmping!!
Al matí següent, diumenge, se'ns va acabar la bona vida i vam haver d'iniciar el nostre retorn a casa. Tocava tornar a treballar i, mentrestant, anar somiant amb les properes vacances...
8 comentaris:
Al Capota, la kuádriga en llamas y Markus les desean una feliz estancia en Cuenca!!!
Bona la foto de l'Imperio Cobra + gots d'orujo!!
Gràcies per aguantar-nos Selene!! (K)
No t'has deixat res de res. Un resum molt complet de l'estada a Cuenca.
Només t'ha faltat anomenar la cuádriga i al Marcus.
Ciao!!!
Home, aprlar de la Cuádriga i el Markus ja hauria allargat massa el post, no?
Veig que al final has penjat la foto d'aquell llangardaix gros de plàstic que vam trobar al càmping....
Sembla de veritat i tot :P
Fora bromes, només t'ha faltat dir que vaig ser el guanyador de la macro partida de l'Imperio Cobra jijiji
Quina colla de freaks ! Ja sé amb qui no tinc que anar de vacances....
Molt bona la foto del llangardaix, saps com es diu ?
És un lagarto ocelado Lacerta Lepida molt comú a tota la península...
;)
Home noia...aixó es un bon resum!!
Ara ja se com va anar, que els altres no hi ha manera de que facin la feina i nomès en sabem petits retalls.
Felicitats per les vietes.
Fins ara
Ostres, Mohawk, com has descobert el nom del llangardaix? Així que és molt comú a la península? Doncs jo és la primera vegada que en veig un!!
Publica un comentari a l'entrada