On bufa el vent...

Aprofitant al màxim aquest llarg cap de setmana de cinc dies, amb el Mohawk no hem volgut perdre l'oportunitat d'apropar-nos de nou a una zona que comencem a conèixer molt bé: la serra del Montgrí i rodalies. Hem ocupat aquests dies amb excursionetes, escalada i, sobretot, bon menjar, que en el fons és el més interessant.

Vam anar cap a l'Estartit el divendres al vespre, per així dissabte no perdre el matí en el viatge. Només arribar vam notar que hi havia algú que ens acompanyaria durant els següents dies: el fred! Sort que a l'apartament hi ha una bona calefacció, que si no...

Dissabte ens vam llevar tranquil·lament, ens vam abrigar bé i vam agafar el cotxe fins a Sant Feliu de Guíxols, per passar el matí descobrint una zona d'escalada que el Mohawk encara no havia visitat mai, prop de la carretera que va de St Feliu a Tossa. Mentre un escalava i l'altra assegurava (o ho intentava) vam estar recordant una altra ocasió en què havíem estat voltant per aquella carretera, seguint una mala indicació que ens va fer anar amunt i avall per trobar el lloc desitjat. El cas és que seguíem una indicació que ens deia "Al quilòmetre x de la carretera de St. Feliu a Tossa", però resulta que qui ho va escriure ho havia mirat al revés, així que sí que estava al quilòmetre x el lloc que buscàvem, però comptant des de Tossa! Aquesta vegada, per sort, les indicacions eren molt clares i vam trobar el sector més fàcilment.

Diumenge seguia fent fred i, per si no n'hi havia prou, també va començar a bufar el vent. Però no vam deixar que el temps ens tirés enrere, així que novament ens vam abrigar bé i vam anar a fer el que teníem planificat: un recorregut per la serra del Montgrí, des de les Dunes, passant pel Montplà, fins al castell i retornant per l'ermita de Santa Caterina.

1) Puja al Montplà

2) Contempla el paisatge des del seu cim

3) Abriga't bé!

4) Vés cap al castell de Montgrí
5) Oi que sembla pla? Doncs no ho és


6) Contempla el paisatge des del castell (ben abrigat, que el vent bufa de valent!)

7) Mira el que has deixat enrere

8) I el que t'espera al teu davant

9) I, sobretot, no oblidis anar ben abrigat

En total van ser unes dues hores de camí acompanyats per les ràfegues del vent que ens feien anar mig de costat, però que no van poder impedir que aconseguíssim el nostre objectiu. Per celebrar-ho, ara sí sortint del nostre pla inicial, vam decidir regalar-nos una bona paella al restaurant de can Dalfó, en ple passeig marítim de l'Estartit.

Dilluns seguia fent aire, però la temperatura era força més agradable. Segona jornada d'excursió, però canviant muntanya per mar. Aquesta vegada vam anar a fer un recorregut que entre una cosa i altra es va allargar unes sis horetes, per visitar diverses caletes situades entre l'Estartit i l'Escala. Les quatre cales que vam anar a veure ja les coneixíem de visites anteriors, però fins ara no les havíem ajuntat totes en una sola excursió. Ara ja l'hem pogut tatxar de la nostra llista de projectes pendents.

1) Cala Calella

2) Cala Falaguer

3) Cala Pedrosa

4) Cala Ferriol

L'última vegada que vam estar voltant per aquesta mateixa zona, ens va sorprendre la visió d'una guineu. Aquesta vegada també hem trobat algun "animalet", però no ens ha fet la mateixa gràcia...

Dimarts havíem quedat amb la meva família per anar a dinar a un altre bon restaurant de l'Estartit, ca la Montserrat, que es troba a la carretera que uneix Torroella de Montgrí amb l'Estartit. Com que el dinar no era fins a les 14h, al matí encara vam tenir temps de fer una altra matinal escalatòria. Aquesta vegada, però, no vam anar gaire lluny, sinó que vam pujar fins a Roca Maura, que es troba just sobre el poble. El Mohawk només va poder dedicar-se a una de les vies, ja que el temps va passar volant, però ja va bé, perquè així té excusa per tornar-hi un altre dia.

Des de Roca Maura vam poder contemplar una panoràmica de tota la zona de la desembocadura del Ter que no havíem vist fins ara: tot cobert de boira! Va aparèixer de cop i va desaparèixer amb la mateixa rapidesa, però ens va deixar temps suficient per fer-hi quatre fotografies.

Dimecres va arribar el dia de retorn cap a casa i, òbviament, el dia es va llevar assolellat, sense núvols, vent ni boira, i uns 20º de temperatura! Què hi farem? Malgrat el vent i el fred, aquests cinc dies hem pogut fer tot allò que havíem previst fer, així que la nostra conclusió és més que satisfactòria. Apa, a buscar idees per a la pròxima visita!

Component compostes

Fa temps que no poso al blog respostes dels exàmens dels meus noiets, així que, ara que estic corregint uns exàmens força infumables, vaig a donar-vos quatre joies que he trobat, a veure què us semblen.

Abans, però, una mica de teoria perquè pugueu entendre de què va la història. Estem tractant el tema de les paraules derivades i compostes. Les paraules compostes, aquelles que estan formades per dues o més paraules, del tipus parallamps, rentavaixelles, etc. tradicionalment sempre s'havien escrit amb un guionet al mig, que feia d'unió entre les dues paraules que formen la composta, però que, alhora, les mantenia totes dues per separat.

Ja fa uns anyets, l'Institut d'Estudis Catalans, l'organisme que s'encarrega de gestionar el tema de l'ortografia de la llengua catalana (podríem dir que és com la Real Academia Española de la Lengua, però catalana), va considerar que aquests guionets eren innecessaris, així que va decidir eliminar-los tots.

Ara bé, al fer-ho, van veure que hi havia alguns casos en els quals, si s'eliminava el guionet i s'ajuntaven directament les dues paraules, algunes consonants canviaven la seva pronuncia. Per exemple, quan una consonant r es troba a inici de paraula (roda) no es pronuncia igual que si la trobem entre dues vocals (vora) o bé darrere de t o d. Així, si ajuntàvem pit + roig per formar el nom de l'ocellet ens sortia pitroig, que això, separat en síl·labes, seria pi-troig.

Per evitar aquests canvis en la pronuncia, l'IEC va decidir mantenir el guionet (pit-roig) de manera excepcional en aquelles paraules compostes on la unió de les dues paraules pogués comportar algun canvi d'aquests tipus. Això passa amb les consonants s, r i x (no es pronuncia igual xocolata que taxi, així que escura-xemeneies també necessita el seu guionet).

Bé, no sé si m'acabeu d'entendre (els meus alumnes està clar que no em van entendre), però segueixo endavant. La pregunta de l'examen era "Quan formem paraules compostes, en alguns casos hi hem de posar un guionet. Quan el posem i per què ho fem?". Algunes de les respostes han estat aquestes (òbviament, amb l'ortografia corregida):

- Si el posem, ho fem entre dues paraules que volem ajuntar. El posem per a que la pronúncia no canviï.
Segons això, totes les compostes portarien guionet i totes canviarien la seva pronuncia.

- Quan la vocal següent al guionet és s, x, r [...]
Buf, si comencem així val més que tornem a primària...

- El posem quan una paraula té millor concordança amb el guionet, per motius de paraules tòniques, i si les poséssim algunes paraules sense guionet la vocal tònica deixaria de ser-ho.
Si no ho enteneu, no us preocupeu, jo tampoc.

- Es posa quan la segona paraula té més d'una síl·laba.
La imaginació al poder: no tinc ni idea de la resposta, doncs me la invento, a veure si cola...

- Posem el guionet per separar les paraules i perquè si les ajuntéssim per norma ortogràfica es tindrien de pronunciar diferent o tindríem de posar-hi lletres de més com poca-solta si vulguéssim que sonés igual sense guió seria així: pocassolta.
Lamentablement, aquesta resposta, encara que no s'entén massa, és de les més encertades.

- Per no pronunciar, per exemple: pocassolta o para-lamps.
Sic

- Quan són dos substantius, perquè no porta cap terminació ni forma verbal.
Bé, això està relacionat amb la pregunta anterior, on demanava si les paraules donades eren compostes o derivades. Segons ell, es posa guió quan la paraula no és derivada...

- El posem quan una acaba o l'altra comença en consonant i l'altra no. Perquè si no no es pronunciarien les dues síl·labes tòniques sinó una.
Quina mania amb les síl·labes tòniques. No sé d'on ho han tret, jo no n'he parlat mai.

- Es posa per no canviar la pronunciació.
Toma ja! Us imagineu que jo a classe ho expliqués de la mateixa manera?

- Posem el guionet per separar la paraula a causa no sonaria i aleshores ho separem per mantenir la pronuncia.
En defensa seva diré que fa relativament poc temps que es troba al nostre país...

- El posem en certes paraules per evitar que el so d'algunes lletres canviï.
Aquest nano va per polític, segur: un clar exemple de com dir moltes coses sense dir res en absolut!

- En el cas de la s i la r. Per fer que tinguin els seus sons i que es pronunciï la s forta [...]
Es veu que tota s o r, si volem que es pronunciïn, han de portar un guionet al davant...

- Quan una paraula acaba en s o en r es posa el guionet perquè si no no es pot pronunciar la r o la s.
Esclar, per això en cantar, saltar, carrer, etc. no pronunciem la r, perquè no hi posem el guionet al darrere!

- Ho fem per trencar el diftong que es formaria si les uníssim sense guió: poca-solta, paraigües.
Un diftong, per si no ho recordeu, són dues vocals juntes que es pronuncien dins una mateixa síl·laba. Ara, en poca-solta jo encara l'hi estic buscant...

- Posem el guionet segons les lletres que s'ajunten, el posem per la s i per la r.
I ja està tot dit.

- Perquè no es podria llegir bé. No es llegeix igual pocasolta que poca-solta.
Té raó, però ho hauria d'explicar una mica millor...

- Ho posem perquè així ho pronunciem molt millor.
Doncs ja està, solucionat el problema de la gent que intenta aprendre a parlar anglès: guionets per tot arreu!

- Doncs el posem quan les paraules necessitem posar alguna cosa entremig per poder-ho llegir bé.
No sé, jo, per poder llegir bé, em poso les ulleres, no he provat mai a fer servir guionets...

- El posem per trencar diftongs, hi posem quan hi ha diftongs.
Quina mania amb els diftongs.

- Perquè unim dues paraules diferents.
Home, sí, però podries donar més detalls, no?

- Per diferenciar-les.
Que útils són els guionets, no? Ara també em serviran per diferenciar les meves alumnes bessones, que són clavadetes i impossibles de distingir!

- Ho posem en casos en què si no es posés la paraula no tindria el mateix significat i sonaria de diferent manera.
Ja, tothom sap que pocasolta i poca-solta tenen significats totalment diferents.

- Quan hi ha dos verbs. Per separar un de l'altre.

- El posem perquè les dues paraules no es poden ajuntar.
perquè...?

- Perquè tenen dos significats, però s'utilitza de vegades.

- El guionet es posa per separar els dos verbs de la frase, per exemple, poca-solta, i es posa per poder pronunciar bé.
Queda clar: poca i solta són dos verbs que formen una frase...

- El posem per separar una paraula d'una altra perquè soni correctament.
D'acord-em-sembla-que-ja-ho-vaig-entenent...

- Ho posem per separar les síl·labes i perquè no soni malament.

- En la x, la r i la s, per poder fer bé el so.
Doncs- ja ho s-abeu, per- poder pr-onunciar bé aquests- s-ons- cal que hi hagi un guionet.

- El posem quan fa falta, ho fem perquè hi ha algunes paraules que ho necessiten si algunes paraules que necessiten guionet no el porten no es podrà pronunciar bé.
Un altre que va per polític!

- Sí, quan la paraula tindria la síl·laba tònica en un altre lloc i sonaria diferent.
Tornem-hi amb la síl·laba tònica!

I consti que això és el que van respondre els que van respondre, perquè la majoria simplement ho van deixar en blanc. I això que ho vaig explicar a classe afegint un "Serà pregunta de l'examen"...

Dies de boira, pluja i neu

Aquest cap de setmana llarg, aprofitant que estem a inicis d’octubre, quan ja no fa tanta calor, però tampoc es nota encara el fred, amb una colla de sis “amiguetes bloqueros” hem decidit anar a passar quatre dies a Font-Romeu, a la Cerdanya francesa, per anar a fer boulder a Targasonne.

La jugada no ha sortit del tot bé, ja que ens ha estat plovent pràcticament cada minut que hem estat a la zona, tot i que ja estàvem avisats des de feia dies (el servei meteorològic portava una setmana advertint de l’arribada d’un front fred provinent de l’Atlàntic, amb bona quantitat de pluja i baixada notable de les temperatures.

Vam arribar a Font-Romeu el dissabte a la tarda. Vam deixar les coses a l’apartament i ràpidament ens vam dirigir, sense ni tan sols dinar, cap a la població veïna de Targasonne, a aprofitar al màxim la tarda, ja que es preveia que a la nit començaria el diluvi universal. Una servidora, que amb les parets de vegades encara s’hi atreveix, però que no sent cap mena d’interès pels blocs, va aprofitar l’estona per llegir un dels llibres que toca treballar a classe aquest curs: El fantasma de Canterville, d’Oscar Wilde.

Al vespre, amb alguns ja sense iemes, vam tornar a l’apartament, lloc que a estones semblava més aviat l'aparador d'una botiga de material esportiu.

Allà vam poder gaudir d’un bon sopar casolà, mentre començaven a caure les primeres gotes. Tal com ens van aconsellar sàviament fa un temps, quan vam passar dies a Ordesa també sota la pluja (tot i que en aquella ocasió anava acompanyada d’unes bones tempestes): “si no podeu fer res més, almenys aprofiteu per menjar bé” i des de llavors que ens ho prenem al peu de la lletra. Així doncs, amb el Mohawk vam preparar una interessant amanida de moniato, pebrot i plàtan, acompanyada d’unes botifarres i un bon allioli. No sé els altres, però una servidora es va estar recordant de que bo estava el pebrot i l’allioli durant la resta de la nit...
Diumenge, després de tota la nit plovent lleument, el dia es va llevar tot ben ennuvolat i no va deixar de caure aigua en tot el matí.

Vam decidir fer matí de relax, així que vam esmorzar com uns senyors i després ens vam repartir els sofàs i butaques de l’apartament entre els set que érem. De sobte, van aparèixer llibres i revistes de tots costats, així que en poca estona el menjador semblava més aviat una sala de lectura d'alguna biblioteca. Hauria estat un bon matí, si no fos que la tarda pintava que seria exactament igual.

A la tarda, a la que va parar de ploure un breu instant, vam agafar els abrics i vam sortir a donar una volta pel poble, abans que algú comencés a esmolar la destral per estar tancats a l’apartament el dia sencer i sense poder anar a fer bloc (que era l’objectiu principal del viatge).

El poble té la particularitat de ser conegut per tenir el four solaire més gran del món, amb una alçada de 40 metres i més de 50 metres d’amplada. Així doncs, vam anar baixant carrers fins a arribar finalment sota l’impressionant parabòlica del forn solar.

I de camí ens vam trobar amb un parell de curiositats que ens van fer molta gràcia:

Vam retornar a l’apartament i alguns van aprofitar les últimes estones de claror per anar fins a Targasonne novament, a descobrir nous objectius per a properes visites, ja que aquesta vegada, amb tanta pluja, poca cosa més hi podrien fer (malgrat múltiples propostes, com les de provar d’assecar les roques amb un assecador de cabell, paper de cuina ultraabsorvent, magnesi, etc.).

Dilluns, quan ens vam despertar, no plovia. Però la pausa va durar el temps just de sortir a fora la terrassa a comprovar si realment ja no plovia. Va ser posar un peu a fora i començar a espurnejar de nou. Vam veure, a més, que la sensació de fred que sentíem era més que una sensació, ja que els cims de les muntanyes properes, del Pirineu, es veien ja enfarinats per la neu.

Ens vam fer el propòsit de fer qualsevol cosa, fos el que fos, mentre fos fora de l’apartament, perquè no estàvem disposats a passar un altre dia com l’anterior (que un dia de relax va bé, però dos dies ja cansa…).

Com que no hi havia cap possibilitat de trobar roca eixuta on enfilar-se, vam pensar d’aprofitar el temps (cronològic, que no meteorològic) per fer el turista. L’objectiu va ser el llac des Bouilloses, lloc que em va semblar preciós. Vam baixar del cotxe el temps just per fer quatre fotos, ja que no tan sols plovia, sinó que pràcticament nevava (el termòmetre del cotxe marcava 5º!). Amb el Mohawk, però, ens hem apuntat a la nostra llista de projectes per l’estiu l’excursió que recorre els diversos llacs de les Bulloses.

De retorn a Font-Romeu, vam fer parada a Mont Lluís, un poble rodejat de muralles, que recordava, tant per l’aspecte com pel nom, al nostre castell de Montjuïc.

A la tarda, continuava la situació exactament igual. Tarda de gossos, tots apalancats a qualsevol racó. Cap a mitja tarda, va parar momentàniament la pluja, moment que uns van aprofitar per sortir a córrer una estona i altres per anar a Targasonne, a intentar localitzar unes roques; altres, en canvi, van preferir seguir fent el vago al costat de la calefacció de l’apartament (“Sortir ara, amb el fred que fa! Tant bé com s’hi està, a casa”).

Dilluns al vespre, unes bones pizzes i algunes estrelletes que treien el nas per entre la boira, cosa que ens va permetre mantenir l'esperança en el matí següent. Però no, dimarts es va llevar sense pluja, però amb una boira pixanera que ho deixava tot ben humit. Adéu a les últimes esperances de poder enfilar-se per les roques de Targasonne. Un altre dia serà.

Vam recollir les coses i cap a caseta hi falta gent! Es podria dir que la sortida va ser un fracàs, però la meva impressió no és pas aquesta: vam menjar bé, vam riure i jugar amb bona companyia; no vam (van) poder escalar, és cert, però ens ho vam passar d'allò més bé durant aquests quatre dies. Així doncs, a planificar la pròxima sortida, a veure si aquesta vegada el temps ens acompanya.

Un deute pendent

Feia molt temps que amb el Mohawk teníem pendent una excursioneta: pujar des de Sadernes a l'ermita de Sant Aniol d'Aguja, a l'Alta Garrotxa. Fa uns dies que amb els de la troupe dèiem que teníem ganes de caminar una mica, així que finalment hem decidit unir dos plans en un: pujar tots junts fins a Sadernes i arribar fins a la cascada del Salt del Brull.

La predicció meteorològica deia que avui faria un dia radiant, amb possibles boires a la costa. Doncs bé, a la costa de boira no n'hi havia, però pujant per la C-17 (dit d'una altra manera, passant per la Plana de Vic...) pràcticament no vèiem més enllà de deu metres davant nostre. Per sort, passats els fantàstics túnels de Bracons ja no hi havia ni rastre de la boira, així que efectivament hem pogut gaudir d'un dia esplèndid, sobretot comptant que som a la tardor i el sol ja no escalfa tant com a ple estiu.

Hem aparcat al pàrquing que hi ha a prop de l'església de Santa Cecília, ja que amb els cotxes no ens deixaven anar més enllà, i hem iniciat la ruta seguint la pista (que posteriorment es converteix en caminet) que transcorre paral·lela a la riera de Sant Aniol fins a arribar a l'ermita del mateix nom.

És un camí molt marcat, amb continus pals indicadors que fan pràcticament impossible perdre's.

Ha estat una excursió molt agradable, sense gaire pendent i de poca dificultat (s'ha d'anar en compte de no relliscar al creuar la riera per sobre les pedres, però poca cosa més) i, sobretot, bona companyia.

En total, unes cinc horetes per pujar, dinar, mossegar-nos les ungles per no llençar-nos a l'aigua transparent de la riera i tornar a baixar fins al cotxe.


L'excursió en principi arriba fins a St Aniol, s'enfila fins dalt de la muntanya i torna vorejant els cingles, però nosaltres hem preferit estalviar-nos la pujada (digue'ns vagos) i hem retornat pel mateix camí de pujada. Objectiu complert.

Perdoneu, però algú ho havia de dir

Fa dies que al correu de la feina ens arriben contínuament missatges dels diferents sindicats de professors amb un contingut comú: el manifest que han signat conjuntament els diversos sindicats donant suport a la negativa d'alguns centres, sobretot de primària, a fer sortides extraescolars i colònies durant tot aquest curs.

El motiu d'aquesta negativa és bàsicament que n'estem fins al "monyo" (per dir-ho suaument) de l'actitud del Departament d'Educació, que ens retalla el sou, ens treuen professors, ens obliguen a tenir més de trenta nanos a cada aula, ens omplen de feina burocràtica inútil, ens fan treballar més hores de les que ens pertoquen, ens han eliminat per la cara un dia de festa (el 7 de gener), ens han avançat una setmana l'inici de les classes, sense deixar-nos temps per preparar el curs i que, a sobre, pel curs vinent ja es preveu que, per "compensar" aquesta setmana que hem perdut per preparar el curs, ens allargaran el curs una setmana més, fins al 7 de juliol.

Si fins i tot insinuen que treuran els conserges dels instituts; què esperen, que siguem també els professors els qui ens dediquem a obrir i tancar les portes, fer fotocòpies, contestar al telèfon, etc., etc., mentre alhora, preparem les classes, omplim documents burocràtics i corregim absurdes proves de competències bàsiques que no porten enlloc? I les classes, com i quan les farem? O potser això és el que menys importa?

Dissimuladament ens les van fotent per totes bandes, cada vegada més, però s'espavilen prou bé per convèncer els mitjans de comunicació i, de passada, a tota la societat, que els dolents som nosaltres, que cobrem molt i treballem poc i que tenim tantes vacances i que a sobre encara no en tenim prou i sempre ens estem queixant! I després s'estranyen que els mestres i professors estiguin desmotivats...

El tema de les sortides em sembla delicat. Trobo que és una mesura molt raonable, ja que aquestes sortides les fem voluntàriament (encara que alguns es pensen que són obligatòries), acceptant tota la responsabilitat que comporten, sense tenir el suport de ningú i sense cobrar les hores extra que comporten, sobretot quan es tracta de passar nits fora de casa. No senyors, no, les sortides no formen part de la nostra feina, les fem perquè volem i a sobre per amor a l'art, perquè ningú ens ho agraeix, si hi ha problemes ens culpen a nosaltres i a sobre no ens paguen ni un cèntim per fer-les.

Així doncs, com pot ser que la gent se sorprengui que, vist el panorama, ens neguem a fer més sortides? Jo ja fa uns anyets que no organitzo sortides si no veig el tema molt clar; és a dir, si no tinc uns bons alumnes de qui sé que me'n puc refiar. Em nego a treure a passejar els individus conflictius de l'institut, que la liaran segur vagin on vagin, per a sobre haver-me de fer jo responsable de les seves imbecilitats sense tenir el suport de ningú, començant pels seus propis pares, que estan encantats de perdre'ls de vista una estoneta.

El que em sembla injust i em sap molt greu és que siguin els bons estudiants els qui rebin les conseqüències de tot plegat. Ells no tenen cap culpa que tinguem un impresentable com a Conseller, que es dedica a retallar despeses per on pot, sense tenir en compte que això fa baixar enormement la qualitat de l'ensenyament (clar que sempre li queda el recurs de trucar al Cuní i culpar al professorat, que està poc preparat i poc motivat per fer la seva feina i bla, bla, bla...) i que està fent posar de molt mal humor a tot el personal. Potser això de les sortides no és la millor solució, però el curs passat ja va quedar clar que amb les vagues no s'arribaria enlloc, així que s'hauran de buscar altres maneres de poder expressar el nostre malestar.

Veig la gent realment molt desmotivada, però no per l'alumnat que tenim (de fet, trobo que els que tinc aquest any, tret d'algunes excepcions. són força agradables), sinó per les condicions en les que ens fan treballar.

Fins a on haurem d'arribar?

Us heu fixat que aquesta vegada en el meu text no hi ha ironia ni gaire sarcasme? Que jo perdi el bon humor i m'agafi la "mala hòstia" alguna cosa deu voler dir, no us sembla?

Anys i anys, per molts anys...

Doncs sí, ha arribat ja el quart aniversari del meu estimat blog. Poca cosa més puc dir:

Per molts anys!!

Cuanto cabrón...

Fa un parell de dies que hem començat el nou curs i ja estem tots dels nervis, però no pels nens precisament (que no veurem fins dimarts vinent), sinó per tot un seguit de circumstàncies que ja no sabem com qualificar.

El cas és que ja fa temps que el Departament d'Educació està retallant despeses per on pot (tema del qual ja he dit què en penso, així que no ho tornaré a repetir) i nosaltres n'estem patint les conseqüències per tot arreu.

El juny passat, els últims dies de curs, quan se suposava que ja teníem tancada la plantilla per aquest curs i ens havien dit i repetit des de la Delegació d'Ensenyament que no calia que demanéssim més professors per poder fer desdoblaments o esponjar les aules (i no tenir 30 nanos en una aula de 1r d'ESO), perquè no n'enviarien més; quan ja teniem les hores repartides de la millor manera que se'ns va ocórrer per poder sobreviure el present curs, etc., etc. just llavors ens arriba la notícia que sí, que ens enviaven un professor més, i que seria de socials. Total, feina feta per no res, perquè es va haver de retocar tot tenint en compte aquesta nova persona.

Arribem a setembre i trobem noves sorpreses. Resulta que no ha arribat una persona, com ens havien dit, sinó mitja. És a dir, que no farà la seva jornada completa, de 18 hores de classe + 3 reunions + 3 guàrdies, sinó la meitat, 9 hores de classe + 2 reunions + 1 guàrdia.

El motiu de la presència d'aquesta persona és que hi ha dos professors, un de socials i una de català, que tenen una reducció d'un terç de la seva jornada (és a dir, que, per motius diversos, fan 18 hores en total en lloc de les 24 habituals) i aquestes 6 + 6 hores les havia de cobrir la persona que venia, fent mitja jornada (12 hores) en assignatures de català i socials.

Almenys això és el que va entendre la direcció del centre, així que al juliol, a l'elaborar els horaris del professorat, van fer l'horari d'aquesta persona comptant que seria una mitja jornada que s'encarregaria dels grups de diversitat de primer i segon, de català i socials. Però el millor de tot és que no ha vingut una persona, sinó dues, i que entre elles dues s'han de dividir aquestes 12 hores! És a dir, la Delegació ens ha enviat una noia per cobrir el terç de socials i una altra per cobrir el terç de català. I el pitjor és que s'havien de cobrir 9 hores de català i 3 de socials, així que la noia que ha vingut de socials, farà una assignatura de socials, però l'altra de català!!

Total, que l'horari ja està fet, així que aquestes noies s'han hagut de repartir les hores, amb la qual cosa els ha sortit un horari ridícul: fan només sis hores a la setmana i resulta que han de venir cada dia a l'institut, fins i tot alguna tarda, i més d'un dia per una sola hora de classe. Però ara ja poca cosa s'hi pot fer, perquè les classes comencen dimarts, així que no queda temps per desfer i tornar a fer els horaris de nou. Inversemblant? Doncs us asseguro que és ben real, avui el nostre despatx semblava més aviat la consulta d'un psicòleg que un seminari de llengua.

Ara, per si això no fos prou increïble, hem trobat més novetats que ens han sorprès a mitges, perquè ja ens ho vèiem a venir, però no per això deixa d'indignar. Tenim una companya que per motius de salut, i per no demanar la baixa o la invalidesa, va demanar ja fa un parell d'anys fer poques hores de classe i acabar d'omplir el seu horari fent-se càrrec de la biblioteca del centre. Doncs resulta que aquest curs no li han concedit aquesta reducció horària, així que se suposa que haurà de fer les 18 hores de classe. Ella ja ha dit que és impossible que ho resisteixi, així que lluitarà el que faci falta, però que si no li ho arreglen i li donen la reducció agafarà la baixa per tot el curs.

Això no només la perjudica a ella, sinó a tot l'institut, ja que gràcies a aquesta dedicació, la bilbioteca del centre està oberta i en funcionament diverses hores cada dia, cosa que permet als alumnes de batxillerat anar-hi a estudiar si no tenen professor a l'aula o a tots els noiets d'anar-hi a l'hora del pati i endur-se en préstec els llibres de lectura que els interessi. Si ella agafa la baixa i el seu substitut fa les 18 hores de classe, òbviament ningú es farà càrrec de la biblioteca, així que tindrem una bonica biblioteca totalment inutilitzada. I després insisteixen amb la qualitat en l'ensenyament!!

I tinc encara una tercera queixa, que de fet n'inclou dues: ahir, al TN van dir que aquest any, a 4t d'ESO es faria una prova de competències bàsiques igual que la de 6è d'EGB, per veure si els nens surten de l'institut amb el nivell suposat. La primera queixa és que, com sol ser habitual, aquestes coses sempre les acabem descobrint a través dels mitjans de comunicació, ja que els ho diuen a ells abans que a nosaltres. I la segona queixa és que el curs passat, a 3r d'ESO ja van fer unes proves d'aquest tipus, proves de les quals, a hores d'ara, encara n'estem esperant els resultats.

Així doncs, qui s'hi està omplint les butxaques amb aquesta història? Nosaltres segur que no: ens donen més feina (perquè les hem de passar i corregir nosaltres) que ni hem demanat ni ens interessa (ja tenim els nostres mètodes d'avaluació, no?), total perquè els resultats es perdin vés a saber on i mai més en sapiguem res. El millor és que els qui hauran de fer aquestes noves proves a 4t que s'han tret del barret seran els mateixos alumnes que el curs passat van fer les proves a 3r...La de diners que s'hi devien gastar per no res. Això sí, nosaltres no podem ni fer fotocòpies, que estem en crisi i no hi ha diners...