Pitarqueando

Aquest pont de la castanyada, amb el Mohawk hem anat a descobrir si és cert allò que diuen que “Teruel existe”. Malgrat que pràcticament cada any donem alguna volteta per Aragó, la província de Teruel ens és totalment desconeguda, tot i haver-hi estat moltes vegades ben aprop. Així doncs, seguint les recomanacions d'uns familiars, vam decidir anar a conèixer un petit poblet perdut al mig d'una vall envoltada de muntanyes: Pitarque, a la comarca del Maestrat.

Ja podeu suposar que la tria del destí no devia ser casual. I ara! Ja sabem que el Mohawk no va enlloc si no hi ha alguna pedra on poder enfilar-se i a prop de Pitarque n'hi ha unes quantes de força llargues, sobretot a la paret del Órgano de Montoro.

Vam sortir de casa el divendres a la tarda, just havent dinat, per poder dormir a Pitarque aquella mateixa nit i tenir així tot el dissabte lliure per fer el turista. Unes cinc hores de camí sota la pluja, la boira i, arribant ja a destí, també la foscor. Per sort, a part de les rodalies de Barcelona, la resta del trajecte el vam fer gairebé sols a la carretera, així que no hi va haver cap problema exceptuant el mal temps.
Dissabte ens vam llevar ben d'hora, ben d'hora (bé, en realitat no tant, perquè a la fonda no servien l'esmorzar fins a les 9:30, així que no valia la pena llevar-se més d'hora per trobar-se el menjador tancat) i, després d'un fantàstic esmorzar a base de cafè, torradetes, mermelada, sucs i crusanets, vam agafar el cotxe per iniciar la ruta turística. El primer destí van ser les Grutas de Cristal, que es troben a Molinos, a una hora en cotxe de Pitarque.

Allà hi vam coincidir amb un autocar de jubilats, cosa que va fer que la visita anés molt lentament, però va valdre la pena. Sense ser excessivament grans (malgrat que actualment encara s'estan explorant), les coves, plenes d'estalactites, estalagmites i estelectites, són de les més boniques que he vist fins ara. Tampoc és que n'hagi recorregut moltes, però aquestes són, sens dubte, les millors que he trobat fins el moment. El més curiós va ser sortir a l'exterior i haver d'abrigar-nos bé, ja que feia més fred i humitat fora que dins de les coves.

Complert el primer objectiu, vam anar fins a Alcorisa, on hi havia l'última gasolinera que havíem vist en molts quilòmetres, per omplir del tot el dipòsit, no fos cas. Després vam desfer bona part del trajecte fet, i bona part també sota la boira, vam tornar cap a Pitarque, però en lloc de tornar a la fonda, vam anar a descobrir el poble veí de Villarluengo, on vam dinar.

A la tarda, com que no tenien ganes de més cotxe, vam decidir amortitzar el preu de l'habitació fent una llaaaarga migdiada, fins que a mitja tarda ens van trucar els companys Josep i Laura, que havien acabat de fer una via al Órgano de Montoro i venien a saludar-nos i fer el cafetó amb nosaltres. Vam passar la resta de la tarda xerrant amb bona companyia i, ja que hi eren i no tenien res millor a fer (ells dormien en la seva furgoneta), es van quedar a sopar també amb nosaltres, així que la conversa es va allargar fins ben bé les 23h.

Diumenge el dia es va llevar molt millor: ja no plovia i pràcticament ni hi havia boira, així que ens vam llevar tranquil·lament (total, fins les 9:30 no podíem esmorzar) i, després d'esmorzar com uns senyors, vam anar els quatre de nou al Órgano, on els meus tres acompanyants tenien una via per fer, la Braxas en deien o alguna cosa així. Una servidora va aprofitar el dia per avançar feina, corregir els exàmens que havien fet els noiets el divendres i, posats a fer, anar escrivint aquest post que ara mateix esteu llegint.

A les sis de la tarda, quan gràcies al nou horari d'hivern ja pràcticament s'havia fet fosc, van arribar a la fonda els tres intrèpids escaladors, (jo ja feia unes tres o quatre hores que hi era...) després d'haver sortit victoriosos de la seva gesta. Una estona d'agradable conversa i els nostres companys, van agafar la furgoneta i van continuar el seu camí cap a noves terres on poder escalar.

Dilluns ens vam llevar novament tard, vam esmorzar com sempre de meravella i després vam anar a fer el camí més concorregut de la zona: el naixement del riu Pitarque. El naixement del Pitarque no és espectacular, però té la peculiaritat, igual com passa amb les fonts del Llobregat, de néixer d'una surgència que apareix de cop des de l'interior de la muntanya. Al ser territori càrstic, el sòl va absorbint l'aigua quan plou i forma rius subterranis que no es veuen fins que, de sobte, decideixen sortir a l'exterior per alguna banda on la roca és més tova.

El trajecte és d'allò més còmode, ja que es tracta d'un recorregut d'una hora i mitja pràcticament pla sota les altes parets habitades per nombrosos buitres leonados.

Tenint en compte les pluges dels últims dies i veient les cascades que anàvem trobant durant el camí, esperàvem veure unes impressionants fonts del Pitarque, però la nostra sorpresa va ser arribar als ojales i trobar-hi bàsicament això

A l'hora de dinar, vam anar a descobrir un altre poblet proper a Pitarque, Montoro de Mezquita. Malgrat que hi vam estar molt poca estona, el temps just per menjar-nos l'entrepà que portàvem, el lloc ens va cridar prou l'atenció com per tenir-lo en compte en un hipotètic futur retorn a la zona (bé, hi ha qui ja està fent una llista de possibles vies per escalar i de possibles víctimes per acompanyar-lo a fer-les...).

Dimarts, últim dia, vam esmorzar novament com uns senyors (per mi, poder esmorzar amb tota la tranquil·litat del món és el millor que tenen les vacances) i vam agafar el cotxe rumb cap a caseta. A la tarda, com que sembla que ja havíem gastat tota la bona sort durant aquests quatre dies a Teruel, la rentadora de casa va decidir espatllar-se just quan estava a la meitat de la feina, així que vam tenir diversió afegida i inesperada, acabant de netejar com vam poder la roba que la màquina havia deixat a mitges.