Islas Canarias, islas Canarias...

Fa cosa d'un parell de mesos, amb el Mohawk vam decidir passar, per primera vegada, el Nadal fora de casa. Poc amants com som del fred, vam dir de cumplir per fi amb una mena de compromís que teníem pendent de fa cosa de 8 anyets: anar a visitar les Canàries. Després de donar-hi moltes voltes i consultar-ho amb la gent que ja hi ha estat abans, finalment ens vam decidir per l'illa de Lanzarote.

Així doncs, el dia 24, dijous, vigília de Nadal, ens vam presentar a l'aeroport de Barcelona a les 10h, a embarcar la maleta i esperar la sortida del nostre vol, previst per les 12:20. Era la nostra primera ocasió per conèixer la nova terminal T1, que encara no havíem vist. I ja ho crec que la vam poder conèixer, perquè amb la història del mal temps que feia tant a Barcelona com a Lanzarote i, segons ens van dir després, una vaga encoberta dels controladors aeris de l'illa, que es queixen perquè els volen reduir el sou, l'avió no va enlairar-se fins a les 16h, tres hores més tard del previst. Comptant que ja havíem anat a l'aeroport dues hores abans de l'hora de sortida prevista, vam tenir cinc hores per contemplar la meravellosa nova terminal!

Per sort, malgrat el mal temps i el vent en contra, que ens feia anar més lents de l'habitual (paraules textuals del comandant de l'avió), el trajecte va anar molt bé i passades tres horetes més (dues, amb el canvi horari) aterràvem per fi al nostre destí: Arrecife. Allà ens esperava un autobús (devia portar tres hores esperant-nos?) que ens va portar fins la que seria "casa nostra" durant els cinc dies següents, a l'Aparthotel Oasis Timanfaya Golf (agafa-t'hi per memoritzar-ne el nom!) de Costa Teguise, un conjunt d'apartaments amb una piscina al centre sempre plena d'anglesos al seu voltant, amb horaris anglesos i menjar anglès on, malgrat tot, no s'hi estava malament. També s'ha de dir que a l'arribar allà, estàvem tan cansats i avorrits del viatge, que només vam tenir temps d'apreciar el fantàstic llit de l'apartament i poca cosa més.

Navegant per Internet, buscant referències sobre l'hotel on passaríem cinc dies (bé, nits, perquè durant el dia poc que hi érem) de la nostra vida, havíem trobat alguns fòrums on deien que la zona estava "infestada" d'escarabats i que hi havia una plaga de gats que entraven a les habitacions i no hi havia manera de fer-los fora. Home, haberlos, haylos, però d'aquí a parlar de plaga...d'escarabats en vam veure, exactament, un, i de gats, doncs un parell, però es veien molt ben cuidats, així que no ens va semblar que fos un problema.

El dia 25, Nadal, com que no estàvem segurs de si els llocs que volíem visitar estarien oberts o no (tot i que finalment sembla que allà tothom treballava el dia de Nadal) ens el vam prendre de relaxament total. Al matí vam fer la visita al poble de Costa Teguise, vam voltar per la platja sota el vent i quan ja ens vam notar prou airejats, vam tornar a l'hotel.

A la tarda, vam fer pràcticament el mateix que els anglesos, que es passaven el dia sencer o bé a la piscina (i això que estava tot el dia ennuvolat!) o bé al bar del costat de la piscina; nosaltres, però, vam optar pel sofà de l'apartament. Que bé va anar un dia sencer de fer no-res! A la nit, se suposa que a l'hora de sopar hi havia una gala de Nadal, però avui encara l'estem esperant. L'única diferència que vam trobar entre el sopar de cada dia i el sopar de Nadal (a part del preu...) és que els anglesos (alguns) anaven vestits amb sabates en lloc de xancletes, i alguns fins i tot ben mudats, però poca cosa més.

El dia 26, dissabte, al matí vam agafar el cotxe de lloguer que ens transportaria els pròxims dies i vam iniciar el recorregut turístic per Lanzarote. Per començar, vam escollir la ruta pel nord de l'illa. Vam passar per l'antiga capital, Teguise (actualment és Arrecife), i vam seguir carretera amunt, fins al mirador de Haría, des d'on se suposa, segons les informacions que portàvem d'Internet, que es pot contemplar un "frondoso valle con miles de palmeras". La vall la vam veure i les palmeres més o menys també, però el concepte "frondoso" encara no l'hem acabat d'entendre. Bé, si comparem aquesta vall amb la resta del territori (on la majoria de muntanyes estan ben pelades, perquè la vegetació no té prou força per sobreviure-hi) és cert que hi havia força arbres, però d'aquí a veure-hi "miles de palmeras"... Vaja, no m'he parat a comptar-les, però jo diria que tantes no n'hi ha...

Feta la primera parada, vam seguir endavant, fins al Mirador del Río on, per cert, et cobren 4.5€ per contemplar el paisatge. Entenc que cobrin per cobrir les despeses de manteniment del mirador, però 9€ per dues persones que érem, total per fer quatre fotos al paisatge, ens va semblar abusiu. Buf, no havíem començat gaire bé la visita turística: primer un "frondoso valle" que no tenia res de "frondoso" tot i que sí de "valle" i després haver de pagar per contemplar un paisatge que no estava malament, però tampoc tenia massa d'especial...


Des del primer moment que vam posar els peus a l'illa vam notar que hi ha un nom omnipresent: el de César Manrique (1919-1992), arquitecte, pintor i escultor d'Arrecife, autor de la majoria d'obres arquitectòniques i escultòriques més conegudes i visitades. El Mirador del Río és el primer exemple de la seva obra que vam veure, construcció que, com pràcticament tota la resta, està construïda respectant al màxim el lloc original i mimetitzada amb l'entorn natural.

Següent parada del dia, per sort ja més interessant: la Cueva de los Verdes, un recorregut guiat d'uns 40 minuts de durada per una petita part (d'1 km aproximadament) d'un túnel volcànic subterrani, d'uns sis quilòmetres de llargada format per l'erupció del Volcán de la Corona fa uns 3000-5000 anys, túnel que va des del con volcànic fins al mar i és l'origen, també, de l'altra gran atracció de la zona: els Jameos del Agua.

En el recorregut, adaptat per un altre artista illenc, Jesús Soto, s'hi pot veure, entre altres coses, un riu de lava solidificat i un curiós auditori situat a uns quants metres sota terra.

Els Jameos del Agua, segona construcció de César Manrique que vèiem aquell dia, es troben en la part del túnel més acostat a la costa. Els jameos són parts del túnel volcànic subterrani on s'ha enfonsat el sostre a causa de l'acumulació de gasos dins del túnel. Com a conseqüència d'aquest enfonsament, queda un forat circular més o menys gran pel qual entra la llum del sol i per on, a més, es pot accedir a l'interior del túnel subterrani. En els Jameos del Agua hi ha tres d'aquests jameos, un dels quals es va habilitar com a entrada al recinte.

Passat aquest primer jameo, hi ha un tram de túnel amb un llac natural al seu interior en el qual habiten uns curiosos i minúsculs crancs albins i cecs, endèmics de la zona. Per uns instants, amb el Mohawk vam estar fent suposicions sobre si els crancs que vèiem eren reals o bé eren figuretes de plàstic que algú havia posat allà per atraure l'atenció dels visitants. El dubte va quedar resolt quan, de sobte, un dels minúsculs i immòbils puntets blancs va fer un salt d'una pedreta a l'altra i, seguidament, un veí seu el va imitar. Ens va fer gràcia: era com observar el cel esperant veure passar algun estel fugaç.

El segon jameo, força més gran que el primer, té l'aparença d'un oasis, amb una bonica piscina central pintada de blanc, amb aigua de color blau intens i rodejada de palmeres, cactus i altres tipus de vegetació, que contrasten, tot plegat, amb els colors foscos de les parets del túnel originari. Un lloc preciós, digne de veure. Hi ha, també, dins d'una gruta, un gran auditori subterrani que, quan el vam visitar nosaltres, estaven rehabilitant.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets. Havia valgut la pena venir fins a Lanzarote per gaudir del bon temps (ennuvolat a estones, però amb una temperatura d'allò més agradable) i d'aquesta peculiar visita al túnel volcànic del Volcán de Corona, tant per la Cueva de los Verdes, com pels Jameos del Agua. Amb tot, ja eren pràcticament les tres de la tarda, així que vam anar fins al poble d'Arrieta i allà vam trobar un restaurant a tocar del mar on vam poder provar, per primera vegada, les famoses papas arrugadas, acompanyades de la salsa del mojo picón.

Aquell dia encara ens van quedar forces per a una cinquena parada en el camí: el Jardín de Cactus, obra també, com no, de César Manrique. Vam sortir d'allà a les 18h, quan ja s'anava fent fosc, així que vam retornar a l'apartament, a fer una mica de sofaning mentre esperàvem l'hora de sopar.

El dia següent, diumenge 27, havíem quedat amb uns companys que, casualment, van triar les mateixes dates i la mateixa destinació que nosaltres per marxar uns dies de vacances. Ells s'estaven a Playa Blanca, al sud de l'illa, així que vam decidir trobar-nos en un lloc neutral, a Teguise, on diumenge hi ha mercadillo. Vam passar el matí fent el turista, observant les diverses paradetes i consumint tota mena de productes, la majoria d'ells per regalar posteriorment a familiars i amics.

Quan ens vam cansar de donar voltes pel mercat, vam decidir anar a dinar, així que vam agafar la carretera i vam anar a parar a la població d'Uga, on vam trobar un concorregut restaurant on vam dinar d'allò més bé. A la tarda, vam agafar de nou la carretera i vam arribar-nos fins a Masdache, a les bodegues de El Grifo, on hi ha el museu del vi. El museu va ser més o menys interessant, però el millor del dia, i potser fins i tot de les vacances, va ser el tast de vins que incloïa la visita. El centre de l'illa de Lanzarote, la Geria, està poblada per vinyes plantades en la característica sorra negra volcànica, de les quals se n'extreu un vi que vam trobar d'allò més bo.

Així vam anar passant la tarda, entre bons vins, en agradable conversa amb agradable companyia. Encara al vespre vam anar fins a Puerto del Carmen, a prendre alguna cosa abans d'acomiadar-nos (fins que ens tornem a retrobar passades les vacances).

Dilluns 28, últim dia abans d'haver de retornar cap a casa, el vam dedicar a visitar els llocs turístics per excel·lència: la zona sud de l'illa, amb el Charco de los Clicos del Golfo, los Hervideros, les Salinas del Janubio i, sobretot, les impressionants Montañas del Fuego del Parc Nacional de Timanfaya. Per primera vegada vam tenir constància de la presència de turistes a l'illa, ja que els dies anterior no havíem trobat massa gent, a part dels molts anglesos que pràcticament no es movien de l'hotel on dormíem.

Va ser curiós veure com a Los Hervideros arribaven mentre érem allà quatre autocars plens de turistes per veure un penya-segat, fer quatre fotos a l'aigua picant contra la roca i seguir ràpidament amb el seu recorregut. Però va ser molt pitjor haver de fer tres quarts d'hora de cua dins del cotxe per poder entrar al parc nacional de Timanfaya. Hi vam entrar ja al migdia i hi havia tanta gent fent cua per pujar als autocars que fan la ruta pel parc, que vam decidir anar a dinar primer, que amb la panxa plena segur que ens prendríem el temps d'espera d'una altra manera. Va ser una molt bona idea, perquè al restaurant no hi havia tanta gent com pensàvem així que ens van atendre força ràpid i, després, tampoc vam trobar gaire gent esperant per l'autocar, així que amb deu minuts hi vam ser a dintre i vam iniciar el recorregut.

Poder contemplar el paisatge ple de cons volcànics, passar al costat de grans cràters i observar tot el terra cobert de lava solidificada va ser impactant. Però el que més em va impressionar va ser descobrir que tot allò no s'havia originat fa 3000-5000 anys, com en el cas del túnel del Volcán de Corona, sinó durant unes erupcions volcàniques que hi va haver entre 1730 i 1736, i posterioment el 1824. És a dir, fa tot just 200 anys!

De fet, malgrat que aquests volcans actualment no estiguin actius no vol dir que no ho puguin tornar a estar en un moment o altre, com es pot veure en el Islote de Hilario, on Manrique (qui si no?) va dissenyar un edifici amb un restaurant-mirador on es cou la carn aprofitant la calor natural que prové de la terra.

Amb tot això es podria dir que ja havíem vist tota l'illa i, a més, se'ns acabaven els dies de vacances, així que ja havíem complert amb el nostre objectiu. L'endemà, el 29, al migdia ens van recollir a l'hotel per portar-nos a l'aeroport, d'on havia de sortir el nostre vol a les 15:20. Suposem que gràcies novament a la vaga (encoberta?) dels controladors aeris, l'avió va sortir amb uns vint minuts de retard (res comparat amb les tres hores de l'anada...), però com que aquesta vegada portàvem el vent a favor (segons ens va dir el comandant), vam retornar tres horetes més tard (quatre, amb el canvi horari) i després d'un aterratge perfecte, a la immensa T1 de l'aeroport de Barcelona.