Després d'aguantar un dia com divendres passat, en el qual els noiets estaven olorant aquests quatre dies de festa que tenim gràcies al pont del dia del treballador, i, en conseqüència, estaven absolutament insuportables, una (i em consta que no sóc única) no pot evitar posar-se per uns instants en la pell d'aquell noi de Virgínia que va agafar dues armes, se'n va anar a la universitat i va començar a disparar a tothom qui trobava pel davant.
Us asseguro que hi va haver un moment que m'estava a classe intentant corregir tres simples exercicis, mirant com tots els noiets anaven a la seva, explicant-se què havia passat al capítol de Los hombres de Paco, qui sortiria o deixaria de sortir en la nova temporada de Aquí no hay quien viva, ara anomenada La que se avecina (cosa que sé gràcies a ells, és clar) i, quan van acabar, van començar a repassar les últimes novetats de la cartellera cinematogràfica, és a dir, totes les pel·lícules que s'estrenen durant el mes de maig. En aquell moment vaig pensar que què feia jo allà, perdent el temps d'aquella manera, amb la de coses mil vegades més interessants que podia haver estat fent.
Però el millor va venir a l'hora següent, en què tinc un grup que, per definició, és el grup dels escalfacadires, dels que vénen a l'institut a passar l'estona i esperar a fer setze anys per poder marxar. Aquests sempre comencen la classe del divendres dient-me un (suposadament graciós) "és divendres" i després afegeixen "última hora", cosa que vol dir que com que és l'última hora de la setmana doncs, clar, no cal fer classe. I així és, no hi ha manera que em deixin fer res de res. I ja sé que m'ho hauria de prendre d'una altra manera, que hauria de pensar que, total, si no volen fer classe, doncs no en fem, que cobraré igualment sense haver de fer res, però em molesta perdre el temps d'aquesta manera.
I va ser llavors quan per un moment em vaig imaginar traient una escopeta i començant a disparar contra tot aquell grupet de nanos que van de perdonavides per la vida, que es pensen que em prenen el pèl quan en realitat se'ls veu el llautó des del moment que posen un peu a l'aula, que es creuen molt espavilats quan el més important que faran serà dedicar-se a amuntegar una totxana sobre l'altra. Són els típics que es dediquen a fer campana, però que no en fan, perquè saben que els seus pares se n'enteraran i els renyaran (però que si vénen a classe a no fer res, sembla que d'això no els diuen res). Buf, i això que jo tinc moooolta paciència, de debò! Sort d'aquests quatre dies que tenim per desconnectar i oblidar-nos d'ells.
Si ara ja estan així, com estaran d'aquí un mes? I se suposa que estic estudiant per passar unes opos per dedicar-me a fer això mateix durant la resta de la meva vida...No sé, no sé...
Us asseguro que hi va haver un moment que m'estava a classe intentant corregir tres simples exercicis, mirant com tots els noiets anaven a la seva, explicant-se què havia passat al capítol de Los hombres de Paco, qui sortiria o deixaria de sortir en la nova temporada de Aquí no hay quien viva, ara anomenada La que se avecina (cosa que sé gràcies a ells, és clar) i, quan van acabar, van començar a repassar les últimes novetats de la cartellera cinematogràfica, és a dir, totes les pel·lícules que s'estrenen durant el mes de maig. En aquell moment vaig pensar que què feia jo allà, perdent el temps d'aquella manera, amb la de coses mil vegades més interessants que podia haver estat fent.
Però el millor va venir a l'hora següent, en què tinc un grup que, per definició, és el grup dels escalfacadires, dels que vénen a l'institut a passar l'estona i esperar a fer setze anys per poder marxar. Aquests sempre comencen la classe del divendres dient-me un (suposadament graciós) "és divendres" i després afegeixen "última hora", cosa que vol dir que com que és l'última hora de la setmana doncs, clar, no cal fer classe. I així és, no hi ha manera que em deixin fer res de res. I ja sé que m'ho hauria de prendre d'una altra manera, que hauria de pensar que, total, si no volen fer classe, doncs no en fem, que cobraré igualment sense haver de fer res, però em molesta perdre el temps d'aquesta manera.
I va ser llavors quan per un moment em vaig imaginar traient una escopeta i començant a disparar contra tot aquell grupet de nanos que van de perdonavides per la vida, que es pensen que em prenen el pèl quan en realitat se'ls veu el llautó des del moment que posen un peu a l'aula, que es creuen molt espavilats quan el més important que faran serà dedicar-se a amuntegar una totxana sobre l'altra. Són els típics que es dediquen a fer campana, però que no en fan, perquè saben que els seus pares se n'enteraran i els renyaran (però que si vénen a classe a no fer res, sembla que d'això no els diuen res). Buf, i això que jo tinc moooolta paciència, de debò! Sort d'aquests quatre dies que tenim per desconnectar i oblidar-nos d'ells.
Si ara ja estan així, com estaran d'aquí un mes? I se suposa que estic estudiant per passar unes opos per dedicar-me a fer això mateix durant la resta de la meva vida...No sé, no sé...
3 comentaris:
Avui et veig cremadeta,..., ànim que el final del curs ja comença a treure el cap a l'horitzó !
A mi aixó de treure l'escopeta davant certes actituds, em passa molt sovint.
Ànims cunyada, que ja queda poc per acabar el curs!
Ui, i el text l'he escrit dos dies després, que si l'arribo a escriure el divendres mateix...
Publica un comentari a l'entrada