Avui, empapant-me de l'esperit de la Setmana de TV3, dedicada a la lectura, he decidit canviar radicalment de temàtica i parlar sobre alguns llibres que he llegit.
Tot i que potser són llibres poc interessants per la gent que no estigui relacionada amb l'ensenyament (o educació, que segons sembla ara és el mateix i a batxillerat ens hem de dedicar a "educar" als nostres alumnes en lloc d'ensenyar...), hi ha un parell de lectures que vull recomanar, perquè, malgrat que tracten la temàtica de l'educació tant a primària com secundària, els dos ho fan de manera prou amena perquè puguin interessar a qualsevol persona que s'animi a llegir-los.
El primer dels llibres que recomano es diu Generació L. Els fills de la reforma educativa, d'un professor lleidetà de llengua i literatura a secundària, Pere Pena (editorial Proa, 2005). En el llibre, l'autor ens explica l'origen i l'evolució de l'actual sistema educatiu, des que era tan sols la REM (Reforma de l'Ensenyament Secundari) fins a l'actual ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) i ens va analitzant les diverses problemàtiques que hi veu, que en són moltes. Diguem que explica més o menys el mateix que deia jo en les primeres entrades d'aquest blog, però de manera més ben dita i força més ben documentada.
El segon llibre que vull recomanar l'he llegit molt recentment, ja que me'l van regalar aquest passat sant Jordi i el vaig estar devorant sota el sol de Cuenca, mentre els meus companys de viatge s'enfilaven per les parets. Es diu ¿Educar? Educamos todos. Fracaso escolar: recetas para curarlo, d'un altre professor, però de la banda de ciències, David Rabadà i Vives (Lectio Ediciones, 2007). Com el seu títol indica clarament, aquest llibre analitza les causes del fracàs escolar des de totes les perspectives possibles, i val a dir que no se'n salva ningú: des de la televisió, la publicitat i la societat en general, les institucions com l'Estat i les seves contínues lleis educatives, els pares i altres familiars que envolten els escolars i també, òbviament, les escoles i els professors, tothom rep d'una manera o altra. Tal com deixa clar des del principi (més ben dit, ja des del títol del llibre), l'autor ens fa veure que tots i cada un de nosaltres, sobretot amb el nostre exemple, som responsables de l'educació de la nostra joventut. M'ha agradat molt aquest llibre, perquè mentre l'anava llegint tenia la sensació d'haver-lo escrit jo mateixa, ja que diu exactament el mateix que hauria dit jo i amb el mateix to irònic.
Deixant de banda els llibres d'assaig i passant a les novel·les, fa també pocs dies vaig acabar de llegir un llibre d'un autor que trobo d'allò més interessant: Noah Gordon. La novel·la porta per títol El celler (The bodega en l'original) i des que va sortir a la venda que havia tingut ganes de llegir-lo, primer per qui n'era el seu autor i segon per la seva ambientació, ja que la història (escita a Massachusetts) transcorre en unes vinyes del Penedès a finals del segle XIX, a l'època de l'assassinat del general Joan Prim. Tot i que la història no té res d'extraordinari, la volia llegir perquè sempre m'ha agradat molt la manera d'escriure del seu autor.
Quan fa uns quinze anys vaig llegir per primera vegada la seva novel·la més coneguda, El metge, ja vaig quedar encantada per la gran quantitat de detallets que hi posa en la seva narració, que aconsegueixen que et facis una idea molt clara de l'escena que t'està escrivint i que visquis amb el protagonista tot allò que li passa com si tu mateix et trobessis dins de la història. El mateix passa en les altres novel·les que segueixen l'anterior, El xaman i La doctora Cole, i El celler no podia ser menys.
Noah Gordon es pren molt seriosament la seva feina i fa una gran tasca de documentació abans de posar-se a escriure qualsevol cosa. Per això, malgrat ser americà, ens parla amb tota exactitud de la història d'Espanya a finals del segle XIX, on la mort del general Prim hi té una presència molt important, de com funcionaven les vinyes i la producció de vi i vinagre en la mateixa època i, fins i tot, de com era una fàbrica tèxtil en aquells moments. Per això, malgrat que, com he dit abans, la història en si no té res d'extraordinari, crec que val la pena llegir el llibre, perquè s'hi pot aprendre molt.
Em va fer molta gràcia quan descrivia la fàbrica tèxtil, perquè mentre l'anava llegint pensava "Aquesta fàbrica que descriu s'assembla molt al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa; suposo que en aquella època totes les fàbriques tèxtils devien ser més o menys iguals". La meva sorpresa va ser descobrir, al final del llibre, que en realitat està descrivint precisament aquesta fàbrica de Terrassa, que ell mateix va anar a visitar per documentar-se i poder descriure-la amb tot detall.
I seguint amb el tema dels llibres, el Mohawk, avorrit de tants dies de no poder escalar a causa de la pluja, ha decidit començar a fullejar un llibre que fa molt temps que té pendent: L'Ulisses de James Joyce. És un d'aquells llibres que tothom diu que ha llegit per quedar bé, però que molt poca gent ho deu haver fet realment. Jo puc presumir d'haver-lo llegit, tot i que també he de confessar que en la majoria de pàgines no hi vaig entendre ni un borrall, així que és com si no l'hagués llegit mai. Potser, si aconsegueixo reunir prou valor, el torni a llegir un dia d'aquests, a veure si en trec l'aigua clara...A diferència dels llibres anteriors, l'Ulisses no el recomanaria a ningú, perquè mentre el llegia, a part de no entendre-hi res, em feia la sensació que el seu autor m'estava prenent el pèl i que la seva intenció era precisament aquesta, la de fer un llibre infumable que ningú entengués.
Tot i que potser són llibres poc interessants per la gent que no estigui relacionada amb l'ensenyament (o educació, que segons sembla ara és el mateix i a batxillerat ens hem de dedicar a "educar" als nostres alumnes en lloc d'ensenyar...), hi ha un parell de lectures que vull recomanar, perquè, malgrat que tracten la temàtica de l'educació tant a primària com secundària, els dos ho fan de manera prou amena perquè puguin interessar a qualsevol persona que s'animi a llegir-los.
El primer dels llibres que recomano es diu Generació L. Els fills de la reforma educativa, d'un professor lleidetà de llengua i literatura a secundària, Pere Pena (editorial Proa, 2005). En el llibre, l'autor ens explica l'origen i l'evolució de l'actual sistema educatiu, des que era tan sols la REM (Reforma de l'Ensenyament Secundari) fins a l'actual ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) i ens va analitzant les diverses problemàtiques que hi veu, que en són moltes. Diguem que explica més o menys el mateix que deia jo en les primeres entrades d'aquest blog, però de manera més ben dita i força més ben documentada.
El segon llibre que vull recomanar l'he llegit molt recentment, ja que me'l van regalar aquest passat sant Jordi i el vaig estar devorant sota el sol de Cuenca, mentre els meus companys de viatge s'enfilaven per les parets. Es diu ¿Educar? Educamos todos. Fracaso escolar: recetas para curarlo, d'un altre professor, però de la banda de ciències, David Rabadà i Vives (Lectio Ediciones, 2007). Com el seu títol indica clarament, aquest llibre analitza les causes del fracàs escolar des de totes les perspectives possibles, i val a dir que no se'n salva ningú: des de la televisió, la publicitat i la societat en general, les institucions com l'Estat i les seves contínues lleis educatives, els pares i altres familiars que envolten els escolars i també, òbviament, les escoles i els professors, tothom rep d'una manera o altra. Tal com deixa clar des del principi (més ben dit, ja des del títol del llibre), l'autor ens fa veure que tots i cada un de nosaltres, sobretot amb el nostre exemple, som responsables de l'educació de la nostra joventut. M'ha agradat molt aquest llibre, perquè mentre l'anava llegint tenia la sensació d'haver-lo escrit jo mateixa, ja que diu exactament el mateix que hauria dit jo i amb el mateix to irònic.
Deixant de banda els llibres d'assaig i passant a les novel·les, fa també pocs dies vaig acabar de llegir un llibre d'un autor que trobo d'allò més interessant: Noah Gordon. La novel·la porta per títol El celler (The bodega en l'original) i des que va sortir a la venda que havia tingut ganes de llegir-lo, primer per qui n'era el seu autor i segon per la seva ambientació, ja que la història (escita a Massachusetts) transcorre en unes vinyes del Penedès a finals del segle XIX, a l'època de l'assassinat del general Joan Prim. Tot i que la història no té res d'extraordinari, la volia llegir perquè sempre m'ha agradat molt la manera d'escriure del seu autor.
Quan fa uns quinze anys vaig llegir per primera vegada la seva novel·la més coneguda, El metge, ja vaig quedar encantada per la gran quantitat de detallets que hi posa en la seva narració, que aconsegueixen que et facis una idea molt clara de l'escena que t'està escrivint i que visquis amb el protagonista tot allò que li passa com si tu mateix et trobessis dins de la història. El mateix passa en les altres novel·les que segueixen l'anterior, El xaman i La doctora Cole, i El celler no podia ser menys.Noah Gordon es pren molt seriosament la seva feina i fa una gran tasca de documentació abans de posar-se a escriure qualsevol cosa. Per això, malgrat ser americà, ens parla amb tota exactitud de la història d'Espanya a finals del segle XIX, on la mort del general Prim hi té una presència molt important, de com funcionaven les vinyes i la producció de vi i vinagre en la mateixa època i, fins i tot, de com era una fàbrica tèxtil en aquells moments. Per això, malgrat que, com he dit abans, la història en si no té res d'extraordinari, crec que val la pena llegir el llibre, perquè s'hi pot aprendre molt.
Em va fer molta gràcia quan descrivia la fàbrica tèxtil, perquè mentre l'anava llegint pensava "Aquesta fàbrica que descriu s'assembla molt al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa; suposo que en aquella època totes les fàbriques tèxtils devien ser més o menys iguals". La meva sorpresa va ser descobrir, al final del llibre, que en realitat està descrivint precisament aquesta fàbrica de Terrassa, que ell mateix va anar a visitar per documentar-se i poder descriure-la amb tot detall.
I seguint amb el tema dels llibres, el Mohawk, avorrit de tants dies de no poder escalar a causa de la pluja, ha decidit començar a fullejar un llibre que fa molt temps que té pendent: L'Ulisses de James Joyce. És un d'aquells llibres que tothom diu que ha llegit per quedar bé, però que molt poca gent ho deu haver fet realment. Jo puc presumir d'haver-lo llegit, tot i que també he de confessar que en la majoria de pàgines no hi vaig entendre ni un borrall, així que és com si no l'hagués llegit mai. Potser, si aconsegueixo reunir prou valor, el torni a llegir un dia d'aquests, a veure si en trec l'aigua clara...A diferència dels llibres anteriors, l'Ulisses no el recomanaria a ningú, perquè mentre el llegia, a part de no entendre-hi res, em feia la sensació que el seu autor m'estava prenent el pèl i que la seva intenció era precisament aquesta, la de fer un llibre infumable que ningú entengués.
