Molta llonganissa...

Dimecres passat, dia 27, vam anar per primera vegada a una pre-estrena, la del musical Spamalot. La veritat és que quan vaig comprar les entrades no tenia ni idea que l'obra s'estrenava el 9 de setembre i que des del dia 26 d'agost es feien funcions prèvies (si són dies de 'proves' no s'hauria de notar en el preu de l'entrada?). La cosa va quedar clara quan, just abans de començar la funció, van sortir a escena els directors de l'obra (la gent del Tricicle; bé, dos d'ells, perquè el tercer feia estona que anava donant voltes entre el públic...), ens van agrair la nostra presència i ens van demanar que els ajudéssim per veure què anava bé i què fallava en l'obra. És a dir, ens van dir que si alguna cosa ens feia gràcia, que riguéssim amb ganes i que si no ens agradava, doncs que també ho féssim saber.

Spamalot és un musical fet a Broadway pels Monty Python, basada (més o menys) en la pel·lícula Els cavallers de la taula quadrada, que tracta, amb l'humor habitual surrealista i corrosiu del grup anglès, sobre el rei Artús i els cavallers de la taula rodona, i la seva recerca del Sant Graal.

Aquesta és la primera vegada que es fa una adaptació de l'obra fora dels països anglosaxons. No sé si és habitual que es facin musicals d'aquest tipus a Barcelona, però jo és la primera vegada que en ve¡g un així. Vull dir que he vist diverses obres musicals (Mar i cel, Flor de nit, Poe, etc. (totes de Dagoll Dagom?)), en les quals els actors, a estones, en lloc de parlar, canten, però fins ara no n'havia vist cap tant a l'estil "Broadway", amb cantants i ballarins, molt moviment, i múltiples decorats que canvien gairebé en cada escena, i tot de llumets i moltes coloraines...He de dir que em va sorprendre agradablement, i que no devia ser l'única, vistos els aplaudiments que hi va haver al final de la representació.

Com he dit, l'obra és, més o menys, una adaptació de Els cavallers de la taula quadrada. Té algunes escenes molt divertides, i surrealistes, gairebé calcades de la pel·lícula (la discussió inicial sobre les orenetes i l'origen dels cocos, la baralla amb els francesos, la trobada amb els cavallers que diuen "Ni"...) altres lleugerament modificades (el príncep Herbert que busca un cavaller que el rescati del seu casament, la camperola/camperol anarquista...) i moltes escenes més que no tenen cap relació amb la pel·lícula, però que no vol dir que no siguin igualment divertides (apareix, per exemple, la Dama del Llac (la Lady of the Lake) i en un moment donat, Camelot s'acaba convertint en una mena de Las Vegas, on no hi pot faltar la seva 'taula rodona', la ruleta!).

Crec que val la pena veure l'obra, sobretot per aquells fans dels Monty Python a qui els agradin els musicals. Estic pensant portar els meus alumnes (sí, d'aqui no res ja tornaré a tenir alumnes...) a veure-la, ja que l'any passat no els vaig treure a passejar enlloc. Només tinc un inconvenient: l'obra és en castellà i jo sóc profe de català! Com ho podria colar?

Investigacions vàries

Ara que ja es comencen a respirar els aires del nou curs, per oblidar totalment la feina que hauré de fer m'he decidit a cercar informació sobre tres temes que em van cridar l'atenció durant les minivacances a la Vall Fosca: la central hidroelèctrica de Sallente, el carrilet de l'estany Gento i el telefèric. Desconeixia l'existència dels tres (digueu-me ignorant), així que, intrigada com estava (i una mica avorrida també, que últimament pràcticament no surto de casa...), finalment m'he decidit a posar-me a investigar. Això és el que he descobert:

El telefèric que va des de Sallente fins a l'estany Gento va ser construït l'any 1981 per la companyia FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña S. A.) per facilitar l'accés i el transport de personal i material durant la construcció de la central hidroelèctrica, evitant així l'antic sistema, compost per dos funiculars i un carrilet.

El telefèric pot transportar tant viatgers com mercaderies i és un dels de més gran capacitat d'Europa: pot arribar a transportar fins a 25.000 kg de pes. Segons sembla, durant la construcció de la central va arribar a pujar un camió formigonera amb tota la seva càrrega!

Els bonics paisatges que envolten l'estany Gento van fer que cada vegada més més gent s'acostés fins a la zona per poder contemplar la seva bellesa. Per això, el 1991, la companyia propietària del telefèric va decidir obrir-lo al públic, malgrat que només ho fa durant els mesos d'estiu.

El recorregut consta de 692 metres de longitud, salvant un desnivell d'uns 384 metres. Avança a un ritme de 1 metre/segon, cosa que vol dir que tarda uns 12-15 minuts en fer el trajecte.

Actualment el telefèric funciona de juliol a setembre i fa quatre viatges al dia: dos de pujada (a les 9:00 i a les 15:00) i dos de baixada (a les 13:00 i a les 18:00). Excepcionalment, si hi ha passatge suficient per omplir almenys la meitat de la cabina (té capacitat per unes 60 persones), es fan altres viatges complementaris.

De fet, quan nosaltres el vam agafar de baixada al juliol, esperàvem el de les 18h, però com que érem força colla allà esperant, a les 17:20 aproximadament va fer un altre recorregut, cosa que no cal dir que ens va anar d'allò més bé, tot i que vam haver de pendre'ns a corre-cuita el refresc que acabàvem de demanar.

El carrilet de l'estany Gento era un ferrocarril de via estreta (60 cm.), començat a construir el 1912, del qual actualment se'n conserven les vies en gran part del seu recorregut (s'han tret les vies de dins dels quatre túnels per facilitar-ne l'accés) i consta com a via verda en la web de la Fundación de Ferrocarriles Españoles. Tenia un traçat d'uns cinc quilòmetres que unia l'estany Gento amb la cambra d'aigües de Cabdella (Cabdella o Capdella?), i servia per transportar materials per les preses i tots aquests sistemes hidroelèctrics que es van anar construint durant el segle XX.

La Central Hidroelèctrica reversible de Sallente és la més moderna de l'Estat, acabada de construir el 1985. S'anomena 'reversible' perquè pot bombar aigua des del llac inferior (Sallente) fins al superior (Gento), per així poder absorvir part de la producció elèctrica de la central en hores de baix consum.

És a dir, com que l'energia elèctrica no es pot emmagatzemar, durant les hores nocturnes, quan el consum d'electricitat disminueix, la central de Sallente rep l'energia sobrant produïda per les centrals d'Ascó i Vandellós (que no poden deixar de produir-ne contínuament). Aquesta energia s'utilitza per bombar l'aigua del pantà de Sallente fins a l'estany Gento, aigua que després accionarà novament les turbines per produir més electricitat durant les hores diürnes, moment de màxim consum elèctric.


Per a més informació:

http://www.trenscat.com/funis/gento_ct.html
http://www.viasverdes-ffe.com/viasv_htm/vv_vallfosca.htm
http://www10.gencat.net/probert/pdf/El%20carrilet%20de%20l'estany%20Gento1.pdf
http://www.pallarsjussa.net/pdfs/intineraris/01_gento_cat.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Central_hidroel%C3%A9ctrica_reversible
http://www.iec.es/institucio/societats/SCGeografia/Scg9/Scg92/Scg92001/S9200111.htm

Calorosa matinal al Berguedà

Aquest matí, desafiant l'amenaça meteorològica de ser un dels dies més calorosos de l'any, amb el Mohawk hem decidit llevar-nos relativament d'hora i arribar-nos fins a Vallcebre, al Berguedà, a fer una via ferrada que acabem de descobrir: la Ferrada de les Roques de l'Empalomar. Per a més informació us envio a la web dels seus creadors, imparables.cat.


Només arribar a l'aparcament, el primer que hem trobat ha estat un cartell indicatiu amb totes les informacions necessàries per fer la ferrada: material imprescindible, aproximació a la via (des d'allà un quart d'hora de pujada i un quart d'hora de baixada després de retorn), recorregut de la ferrata, durada aproximada, desnivell, etc.


Si us fixeu bé en la fotografia anterior, a part del recorregut de la ferrada hi podreu veure una espècie de reflex. No és cap fantasma, sinó el meu estimat acompanyant amb el seu fabulós gurritu de pescador fent la seva tasca del dia, la de fotògraf (avui m'ha tocat fer de "model"). Sembla que estan tots decidits a prendre'm la feina!

Seguint les indicacions d'accés a la ferrada, hem atravessat el torrent que teníem just darrere del cartell i ràpidament hem localitzat les marques verdes i blanques que indiquen el sender dels "Camps del tabac" que hem anat seguint vessant amunt. Ha estat una agradable pujada d'uns deu-quinze minuts. 'Agradable' perquè és un caminet que passa per dins del bosc, no per la pujadeta que fa, ja que no la qualificaria de suau precisament, tot i que tampoc és extremadament dura. Però trobar-se amb la pujada així de sobte quan tot just acabes de sortir del cotxe costa!

Hem pujat fins al Coll de la Canalasa (calq ue digui que hi hem arribat esbufegant?) i acte seguit hem començat a baixar. Ens ha fet una mica la sensació de presa de pèl, que ens feien pujar total per tornar a baixar, però ara anàvem per una altra vessant. Hem anat seguint el caminet cap avall fins que hem trobat un indicador que ens ha indicat (per això és un 'indicador', no?) on era la ferrata, tot i que no ens feia gaire falta, perquè de seguida hem localitzat a tres persones més matineres que nosaltres (bé, això és un dir, perquè llavors eren ja les 10:30...) que ja n'estaven a la meitat.

Després de baixar una mica més, hem trobat un altre amable indicador que assenyalava l'inici de la via. Doncs vinga, arnés, dissipador, enèrgica, casc, guants i...cap amunt! Ups, prèviament, litres i litres de crema solar, no fos cas!! I dos litres d'aigua, per no deshidratar-se!!! No em direu que no vaig ben equipada, eh?


Primer tram de la ferrata amb el primer desplomet. Cap problema, si no fos perquè cada vegada que m'aturava per canviar els mosquetons de lloc, una o altra cama començava a tremolar (sí, allò que en diuen "fer la moto"). Si ja ho dic jo, que la pujada de cop, en fred, tot just sortir del cotxe no és bona...

Acabat el primer tram, comença el tros de flanqueig, primer amb uns llistons de fusta, després amb els típics escalonets. Diuen que és el tros clau de la via, tot i que després d'haver fet el tram nou de la ferrata de Centelles, aquest m'ha semblat bufar i fer ampolles! Per cert, avui he comprovat que el meu arnés està vellet i necessita una jubilació, així que si hi ha algun voluntari que s'animi a regalar-me'n un de nou...


Acabat el flanqueig, nou tram vertical, amb nous desplomets, cap de crític. Uns metres més amunt i trobem un pontet de fusta de dos metres i poc de llargada posat allà més per fer la gracieta que altra cosa, perquè serveix per salvar un torrent que queda un o dos metres més avall.

Passat el pont, últim tram vertical (i últim tram de qualsevol tipus) de la via ferrada. En aquest tros els escalonets estan posats en diagonal, amb la qual cosa és més còmode anar avançant pujant pels escalons com si fos una escala, però agafant-nos amb les mans al cable de vida.

Queden ja pocs metres de via, que es poden anar fent sense excessives dificultat.


Arribats al cim, ens resta contemplar el bonic paisatge que tenim als nostres peus, amb la serra del Cadí-Moixeró de fons.


Acabada l'ascensió, ara tocava el descens. Si la pujada fins a peu de via havia estat prou pronunciada, doncs la baixada, que es feia bàsicament pel mateix lloc, també. Per això, en els primers trams del camí hem anat trobant un seguit de cadenes que ens han facilitat força les coses, sobretot a una servidora, que segueix pensant que de vegades costa més baixar que pujar.
Una hora i mitja després d'haver deixat el cotxe, completàvem el cicle retornant al punt de partida, just davant del cartell informatiu. Prou aviat per tenir temps, fins i tot, d'arribar a casa just a l'hora de dinar.

En conclusió diré que des del meu punt de vista (totalment subjectiu) és una de les ferrates més interessants que he fet últimament. La ferrata no és excessivament llarga (1 hora aproximadament d'ascens) i està molt ben equipada. Potser fins i tot resulta un pèl curta, però per treure'm el mono de ferrata a mi m'ha semblat la llargada ideal. Hi ha desploms, com a mi m'agrada, però no exageradament desplomats (és a dir, que els braços no arriben a cansar-se gaire); un tros de flanqueig força aeri, però prou curt per no arribar a passar por o avorrir-se; un graciós pont, i molts escalonets posats exactament allà on jo els voldria (segons el Mohawk, en canvi, en sobra un de cada dos...). Es podria dir que la ferrada està feta a la meva mida, així que la meva valoració de l'experiència és molt bona.

L'única cosa negativa que he trobat és que, sobretot en el tram de flanqueig, el cable de seguretat queda tan a prop de la roca que fins i tot es fa difícil passar-hi el mosquetó del dissipador i encara més fer-lo córrer. A més, en aquest tram, on has d'anar agafant-te amb les mans al cable, trobo que hi ha molt poca separació entre el cable i els graons, cosa que per algú de poca estatura com jo ja va bé (com ja he dit abans, la ferrata l'he trobada feta a la meva mida), però per altres més alts no és precisament còmode.

Malgrat haver estat un dels dies més calorosos de l'any, durant la ferrata (orientada cap a l'est) no hem arribat a patir la calor ni cremar-nos amb el sol. Potser perquè no hi hem estat prou temps com per notar-ho o potser perquè portàvem una crema solar de factor prou elevat. Ara bé, després, de retorn cap a casa, sí que hem pogut "gaudir" de l'escalforeta del nostre cotxe sense aire condicionat mentre anàvem per l'autopista amb les finestres ben tancades, veient com l'indicador de temperatura del vehicle anava pujant fins a arribar als 38º...

(Nota pel Gatsaule: Per un moment hem tingut la pensada de passar a visitar-te, aprofitant que voltàvem per les teves contrades, però després hem decidit que presentar-nos així de sobte sense avisar i just a l'hora de dinar hauria quedat una mica lleig, així que finalment hem optat per enviar-te ànims virtualment a través del blog...)

La maledicció de la To causa estralls!!

Aquests últims dies, amb el Mohawk, després d'uns anys passejant per diverses valls dels Pirineus (Benasque, Boí, Ordesa, Ansó, Pineta, Sierra de Guara), n'hem anat a descobrir una que desconeixíem (bé, almenys jo): la Vall Fosca, al Pallars Jussà.

Vam marxar el dissabte al matí i vam retornar a caseta el dimecres al migdia. En total, cinc dies de muntanya amb una climatologia d'allò més variada.

El dissabte al matí vam carregar el cotxe fins dalt i ens vam dirigir cap a la que seria casa nostra durant aquests dies: el càmping Vall Fosca, a la Torre de Cabdella, al costadet del riu Flamisell.

Per la tarda teníem dos possibles plans:

a) Pujar des de l'estany de Sallent fins a l'estany Gento, fent el mateix trajecte que el telefèric, però caminant (és a dir, cansant-se força més, tardant força més temps, però força més barat).

b) Anar a fer el turista a la veïna vall de Boí, per tornar a veure les esglésies romàniques que ja vam veure l'any passat i que tant ens van agradar.

Després de muntar la tenda, dinar al càmping i discutir llargament sobre les dues alternatives per la tarda, finalment vam optar per la variant c) Quedar-nos fent el vago al càmping. I així va ser. Únicament ens vam moure per agafar el cotxe i anar fins a Sallent a contemplar com el telefèric baixava a les 18h en punt i després passar pel bar del càmping a prendre un refresc, que sempre va bé.

A la matinada, primera sorpresa (no del tot inesperada): una tempesta típica del Pirineu, amb els seus trons, llamps i sobretot llampecs (s'hi va estar més de tres hores llampegant!), i una mica de pluja.

El segon dia, diumenge, volíem anar a fer una excursioneta pel congost de Collegats, però el fet d'haver de travessar un petit riu amb el cotxe quan el cel amenaçava pluges i un esmorzar que no es va acabar de posar del tot bé ens van fer desistir de l'intent. Finalment, cap a les 12h del migdia (quan els núvols ja havien desaparegut i l'estómac d'una servidora semblava estar una mica més tranquil), la millor hora per posar-se a caminar sota el sol, vam decidir fer l'excursioneta que teníem pendent del dia anterior: l'estany Gento.

Vam anar fins a la central elèctrica de Sallent, vam atravessar la presa, vam deixar el cotxe allà mateix i vam iniciar el nostre recorregut muntanya amunt.

Després d'una hora i mitja de pujada a estones suau i altres estones no tan suau, vam arribar a la via del carrilet, que vam anar seguint fins a l'estany Gento.

Allà vam buscar ràpidament un racó a l'ombra de l'hotel i vam dinar. Amb la panxa contenta i alguns núvols que començaven a treure el nas, vam iniciar el descens de retorn a Sallent. Poc més d'una horeta de baixada i uns 7 km recorreguts segons el meu podòmetre (que encara no estic segura que sigui gaire fiable), vam arribar al cotxe i vam tornar a "caseta". Després d'una bona dutxa per treure's de sobre la suor i, sobretot, l'excés de crema solar que portàvem, vam tornar a visitar el bar del càmping, aquesta vegada per anar fent temps fins que arribéssin els nostres des de llavors nous companys de viatge: l'Ozzy i el Jortx, que òbviament es van instal·lar en l'Ozzymòbil al costat de la nostra petita tenda.

Si el diumenge la maledicció de la To ja havia fet acte de presència, primer amb la tempesta de la nit i després amb el meu malestar del matí, amb l'arribada de les altres dues víctimes de la maledicció la cosa va ser encara molt pitjor: a la nit, quan eren aproximadament les tres de la matinada i estàvem tots més o menys ben adormidets, va començar a llampegar i tronar de nou, com la nit anterior. Però aquesta vegada no en va tenir prou amb això i a més ens va caure una pedregada a sobre que ens va deixar a tots ben sorpresos, a part d'algun nyanyo al front d'algú que va treure el nas fora de la tenda quan no tocava. Afortunadament, tant els cotxes com la tenda van resistir d'allò més bé la intensa tempesta.

El dilluns es va llevar amb un aspecte horrible: tot emboirat, amenaça de pluja altra vegada i malestar estomacal de nou. Els meus companys van decidir encarar-se a la maledicció i anar a fer igualment allò que tenien pensat fer: la via Los pulmones bien, gracias, sobre l'estany de Mar, al costat de la Colomina. Jo, que no em trobava en condicions ni físiques ni anímiques, vaig decidir donar-los suport moral des de l'Ozzimòbil, que es va quedar al càmping. Sort que m'havia portat un llibre per llegir i la meva fantàstica Nintendo-DS, que si no...Total, que d'aquesta sortida ja us en parlaran ells, perquè jo no hi vaig anar.

Dilluns al vespre: sopar al càmping i partideta a l'Intelect, en la qual el Jortx va arrasar, acompanyada d'un orujo gentilesa de la sogra de l'anteriorment anomenat. A la nit ja esperàvem que ens tornaria a diluviar, però es veu que no, que la To va decidir canviar de tàctica i aquesta vegada va substituir la pluja per un cel ben estrellat (que ja ens hauria agradat el dia de la trobada amb la Gatta!) i, conseqüentment, una baixada extrema de les temperatures. Quin fred vam passar aquella nit, sobretot els dos innocents que dormíem a la tenda!!

Ara bé, dimarts el dia es va aixecar amb un aspecte totalment oposat al dia anterior (s'haurà acabat la maledicció de la To?), així que ràpidament ens vam llevar per poder complir l'objectiu escalatori del dia: la via Cigrons amb xampinyos, també a l'estany de Mar, tot i que en un altre extrem de la Pulmones...Vam anar fins a Sallent, a agafar el telefèric (amb un dia de pujar al Gento a peu ja en vaig tenir prou!)

i després ens vam dirigir caminant cap a la Colomina i l'estany de Mar, una servidora fent el recorregut per primera vegada, els altres repetint-lo per segona vegada en dos dies consecutius. El trajecte va ser agradable, amb una pujada constant, però força suau fins que vam arribar a l'estany de Mar i vam començar la pujada seriosa cap al peu de via.

Val a dir que jo hi vaig anar simplement com a acompanyant, així que mentre els meus companys es divertien enfilant-se per les parets, jo em vaig quedar a peu de via prenent el sol, contemplant l'interessant paisatge que tenia davant els meus ulls i gaudint del fabulós silenci que només es pot 'sentir' en indrets com aquests.

Dimarts al vespre, nova partida a l'Intelect, amb nou guanyador: aquesta vegada va arrasar el Mohawk mentre els altres ens ho miràvem més aviat al·lucinats. Curiosament, a la nit ni plou, ni pedrega ni fa fred extrem...S'haurà acabat realment la maledicció?

Dimecres al matí tocava retornar cap a casa. Primer, però, el Jortx va convèncer el Mohawk per fer una ràpida visita a una nova via que acabava d'equipar no excessivament lluny d'allà, prop de Terradets. L'Ozzy i jo, cansats ja de tanta escalada, com que teníem dos mitjans de transport (és a dir, dos cotxes), vam decidir que els deixaríem anar fent i nosaltres, mentrestant, aniríem recollint les coses tranquil·lament i faríem un bon esmorzar al bar del càmping abans de marxar.

Finalment ens vam retrobar al llac de Terradets, ens vam redistribuir en els cotxes, vam fer una parada tècnica a Artesa de Segre per dinar i després se'n va anar cadascú cap a casa seva.

Per cert, després de veure les fotos que he anat fent aquests dies m'ha quedat un dubte: Què devien estar buscant aquests nois?

Bolets?
Les últimes clapes de neu?

L'estany de Sallent?

L'estany Gento?

El de la Colomina?

O potser el seu refugi?

L'estany de Mar?

Em sembla que no...

Potser buscaven la granota que havíem trobat diumenge baixant de l'estany Gento?

O els llimacs que compartien amb nosaltres el sòl del càmping?

L'aranya que va decidir compartir habitatge amb nosaltres i va muntar una fantàstica teranyina sota l'impermeable de la nostra tenda?

O la petita llagosta que ens va visitar mentre dinàvem dimarts prop del refugi de la Colomina?

De debò, què devien buscar?

La via del carrilet?
O potser algun dels seus múltiples túnels?

Alguna bonica cascada?

No! Buscaven les fites que ens indiquessin el camí a seguir!!

La gran festa de l'aigua...i aquesta vegada sense pluja!

Fa uns dies, per revenjar-me de les vegades que el Mohawk m'ha deixat soleta a casa per anar-se'n a escalar, vaig convèncer la meva tia per sortir un parell de dies, aprofitant que el meu maridet està acabant d'enllestir els últims detalls com a tribunal d'opos.

L'elecció del lloc de destí va ser molt fàcil, simplement ens vam guiar per "el que toca" i el que toca aquest any és visitar la ExpoZaragoza2008. A més, mataríem dos ocells d'un tret, ja que amb l'excusa podríem anar a 'estrenar' l'AVE, que encara no coneixíem.

Així doncs, dilluns al matí ens vam dirigir cap a l'estació de Barcelona-Sants amb un paperet tret d'internet que deia que valia com a bitllet per l'AVE. És la primera vegada que compro un bitllet a través de la xarxa, així que no estava del tot convençuda que el paper imprès a casa em servís per poder pujar al tren, però es veu que sí, que mentre es vegi bé el codi de barres ja n'hi ha prou. Un gran invent, això d'internet!!

Una hora i tres quarts després de sortir de Barcelona arribàvem a l'estació de Zaragoza-Delicias. Ara ja podíem fer una valoració sobre l'AVE. Em va sorprendre la poca comoditat dels seus seients, que em van semblar una mica durillus comptant que un s'hi pot passar gairebé quatre hores assegut allà. No arriben a l'extrem dels trens de rodalies, però podrien ser força més comfortables. A part d'aquest detall, la resta va anar molt bé. Realment l'AVE és molt puntual i arriba a agafar els 300 km/h en alguns trams. A més, a la tornada ens van regalar un llibret del Carlos Ruiz Zafón, Barcelona Gothic, i un caramelet de gominola.

Ja a Saragossa, de seguida vam començar a veure que la ciutat està volcada en aquesta exposició. Una noia d'informació ens va indicar quin autobús podíem agafar per anar fins a l'hotel on teníem reserva feta (via internet, és clar!) i també la gent del bus va ser molt amable indicant-nos exactament en quina parada havíem de baixar per arribar fins a l'hotel. S'ha de reconèixer que pertot on vam anar la gent va ser molt agradable i ens van ajudar sempre que vam necessitar alguna cosa.

Al baixar de l'autobús, el primer que vam veure va ser la Puerta del Carmen, del 1792, un monument amb forma d'arc de triomf romà que obre la Avenida Cèsar Augusto, una de les principals avingudes del centre de la ciutat, al casc històric, on hi teníem el nostre hotelet, prop dels carrers més comercials i de la gran atracció de la ciutat, la Basílica del Pilar.

Una altra cosa que ens va quedar clara des del principi és que la ciutat és, o ha estat, tremendament religiosa. Només en la Avenida César Augusto ja vam trobar dues esglésies i en vam veure una tercera molt a prop, a part de la dita Basílica i la Catedral de la Seo, que es troba al seu costat.

A més, també vam poder contemplar diverses cases senyorials renaixentistes, on actualment hi ha dependències dels diversos departaments del govern d'Aragó, com és el cas del palauet dels comtes de Morata, on actualment hi ha el Tribunal Superior de Justicia de Aragón.

Un cop instal·lades a l'hotel, el més urgent era anar a fer un bon dinar. Vam estar voltant una estona per la zona, però no acabàvem de trobar res que ens fes el pes. Finalment, com que la gana anava fent més acte de presència, vam decidir entrar en un baret que vam veure just passada de nou la Puerta del Carmen. El lloc es diu Mesón del Carmen i va ser un gran descobriment, perquè, malgrat que des de fora semblava un bar més aviat ronyós, a dins vam trobar que també hi havia una part de restaurant i que, a més, s'hi menjava d'allò més bé! Ens va agradar tant que vam repetir dues vegades més, ja que al vespre hi vam tornar i també hi vam sopar el dia següent.

A la tarda, després de fer la migdiada de rigor, vam anar a fer plenament el turista. És a dir, vam anar a visitar el Pilar, a fer fotos per totes bandes, comprar records d'aquells inútils, absurds i ridículs que la gent porta quan va de viatge i, ja que hi érem, també vam anar a conèixer les últimes tendències en moda aragonesa en botigues típicament de la zona com ara Zara, Mango, el Corte Inglés, Misako, etc.

El dimarts era el dia de visita a la Expo. Ens vam llevar d'horeta, tot i que no exageradament, ja que l'exposició no obre fins a les 10h. Primer de tot, tranquil·lament i sense estressar-nos, que teníem tot el dia per endavant, vam anar a esmorzar. Sempre he dit que el millor d'anar a un hotel són aquests esmorzars que hi fas, que no tenen res que no puguis fer tu mateix a casa teva, però que mai fas, per mandra o falta de temps.

Just davant de l'hotel hi parava un autobús que anava directe a la Expo, però òbviament a aquelles hores anava del tot ple, així que vam decidir provar d'anar fins al recinte caminant. Feia molt bon dia, així que va ser un agradable passeig d'una mitja horeta per la vora del riu. A les 10:15 entràvem a la ExpoZaragoza pel Pabellón-Puente.

No descriuré el que hi vam veure, perquè seria massa llarg. Em limitaré a donar alguns detalls i deixar les fotos.

Vam pujar a dalt de tot de la Torre del Agua, que té 22 pisos, però amb rampa en lloc d'escales. Em van agradar especialment les escultures, la de la Torre del Agua, (Splash), la que hi havia davant del Palacio de Congresos (El Alma del río) i la façana del pavelló de l'Aquarium, d'on queien cascades per totes bandes. En canvi, la façana del pavelló d'Espanya em va semblar d'allò més horrorosa (és la de baix a la dreta en la imatge de sobre). Bé, si a algú li agrada, que sàpiga que només és una opinió personal...

Al Pabellón de España no hi vam arribar a entrar perquè hi havia molta cua. I a l'Aquarium encara menys, perquè resulta que hi anava tanta gent que fins i tot s'havia de demanar hora i hi havia gent que al matí havia anat a recollir el tiquet per poder entrar-hi a les 18h!!

Dels espectacles que m'interessaven al final només en vaig poder veure un: el Despertar de la serpiente, una cabalgata pel recinte de l'exposició feta per la gent del Cirque du Soleil.

Volia veure la del Hombre vertiente, però es veu que uns dies abans l'actor que el feia va tenir un accident, així que com que ell no estava en les millors condicions per fer l'espectacle, doncs el van anul·lar. També em feia gràcia veure l'espectacle de la nit, Iceberg, del Calixto Bieito, a les 22:30, però he de reconèixer que quan eren les 18:30 ja començàvem a estar cansades, així que vam decidir deixar-ho córrer i tornar a l'hotel.

Per cert, com a curiositat, a la Expo em vaig emportar el meu cutrepodòmetreDecathlon per veure, més o menys, quants quilòmetres havíem caminat aquell dia. Resultat final: 15,5 km, dels quals 3 els vam fer en el camí d'anada i tornada de l'hotel al recinte.

El dimecres va ser dia de retorn a casa. Al matí, com que ens vam llevar amb temps de sobres per agafar l'AVE, vam fer l'esmorzar de rigor, vam recollir-ho tot i encara vam tenir temps de tornar a fer una volta per la plaça de les Catedrals. Vam anar a acomiadar-nos de la Pilarica i, novament, com ens havia passat el dilluns a la tarda, ens vam trobar que hi estaven fent missa, així que no li vaig poder fer cap foto a la imatge de la santa.

Després ens vam dirigir cap a l'estació de tren, d'on l'AVE va sortir amb la mateixa puntualitat que ho havia fet de Barcelona. Una hora i tres quarts més tard tornàvem a ser a Barcelona, amb la qual cosa finalitzava la nostra escapadeta de tres dies. Encara vam tenir temps de dinar a casa i tot!