diumenge, 31 de maig del 2009

Es que la quiere tanto...


"Si tu marido te pega
no te debes enfadar
te pega porqué te quiere...
...porqué te quiere pegar."

Fa anys en l'envoltori d'un d'aquells típics caramels durs de Saragossa em va sortir aquesta "poesia" que he posat aquí sobre. Han passat uns vint anys, però encara me'n recordo perfectament, potser perquè em va impressionar el seu significat.

Dilluns passat, a l'institut, ens va aparèixer una noieta de la meva tutoria amb un bon cop de puny al costat de l'ull esquerre i un petit trau al cap. Segons ella, s'ho havia fet en una caiguda, però saltava a la vista que allò era fals. Encara que ella es negués a reconèixer-ho, sembla que tothom tenia molt clar què havia passat: el seu noviet, un noi segons sembla molt gelós i possessiu de primer de batxillerat.

Reconec que la situació a mi em sobrepassa, així que ho vaig deixar en mans de la direcció del centre, que alhora ho va deixar en mans del psicopedagog, que és qui millor sabrà descobrir què va passar realment. Parlant amb un i altra, he anat descobrint detallets de la història, tot i que encara em falten moltes peces per encaixar.

Parlant amb la tutora del noi, ella estava tan o més sorpresa que jo, perquè justament el divendres anterior havia estat parlant amb el noiet (quan encara no havia passat res d'això), perquè l'havia vist molt nerviós i ell li havia dit que el problema era la nena, que el posava molt nerviós, perquè havia començat a anar amb males companyies, que feia campana de l'escola i fumava porros; que ell se'n sentia molt protector i que quan la veia comportar-se d'aquesta manera es posava furiós.

Una bona justificació per a una pallissa, sí senyor: com que no fas el que jo et dic, una bona bufetada i tot solucionat! Puc entendre que el noiet es posi nerviós veient com la seva novieta se'n va pel mal camí, però mai dels mais em convencerà del seu dret a clavar-li una bufetada (que, segons sembla, no era la primera). Estic temptada de dir "ni que fos el seu pare!", però ni que realment ho fos, que no ho és, res justifica una reacció com aquesta.

El pitjor de tot (si això no fos prou dolent), és que el dilluns, totes les noietes de 4t estaven superpreocupades per l'estat de la noia. Quan va arribar dimarts, en canvi, van començar a parlar malament d'ella, que si d'acord que no està bé que la peguin, però que si és que ella el provoca, que si va insultant i rient-se de la gent i això no pot ser, etc, etc. Dimecres gairebé ja justificaven i defensaven que el noi li hagués clavat aquell cop. I això que totes elles van de feministes i solen parlar no precisament bé dels homes! Hipocresia? Cinisme? No ho acabo d'entendre...Insisteixo, per mi, independentment de que realment la noia el provoqui, faci campana, fumi porros, etc., etc., coses que probablement són totalment certes, RES JUSTIFICA QUE LI CLAVI UNA PALLISSA!!

El que em va sorprendre més de tot (per si no ho estava prou, ja), va ser quan la meva companya, la tutora de l'altre grup de 4t, on van pràcticament totes aquestes noietes, em va comentar que una de les nenes havia estat parlant amb ella en privat i li havia dit, referint-se al noi, el que he posat com a títol del post. Això és el que entenen elles per amor? Al·lucinant!

He arribat a la conclusió que alguna cosa està fallant i molt. Com és possible que unes noies del segle XXI, suposadament feministes, que han tingut males experiències amb els homes (tipus pare que les abandona, padrastre amb qui no es porten gens bé, etc.) i que solen malparlar força d'ells, ara estiguin defensant un energumen que anomena "puta" a la seva nòvia davant de totes les seves amigues, que l'obliga a tapar-se perquè ningú la miri i que la pega quan li porta la contrària? De debò d'això en poden dir AMOR? I tan sols tenen 16-17 anys! Què passarà quan en tinguin 30 o 40?!

Hi ha una gran diferència entre AMOR i POSSESSIÓ. Hi ha gent que no és capaç de veure-la, però la diferència és enorme. Pensava que les jovenetes d'ara estaven més avançades i tenien clar que una cosa i altra no són el mateix, però aquesta setmana m'ha quedat sorprenentment clar que no és així, que (suposo que en part influenciades per la merda de sèries que veuen per televisió) segueixen amb la mateixa mentalitat de l'època medieval, en la que un home podia imposar la seva voluntat a la seva dona i aquesta no hi podia dir res ni fer res més que obeir. Que poc hem avançat...

dissabte, 16 de maig del 2009

La culpa de tot la tenen els...

Fa dies que a l'institut estem sorpresos, indignats i, sobretot, molt indecisos. El motiu és la nova idea de la Generalitat (brillant, com tantes altres de les que han tingut durant aquest curs) que ens va fer arribar la nostra estimada inspectora.

La novetat afecta els mítics exàmens de suficiència, aquells que es fan a finals de juny, quan un ja té les notes i sap quantes matèries ha suspès i té una enèssima oportunitat per intentar aprovar-les d'una vegada per totes fent un examen de mínims i etc., etc. Aquells dies en què només volten per l'institut aquells que no han fet ni brot durant la resta del curs, que han de venir a fer exàmens mentre la resta dels seus companys poden anar assaborint ja les llargues vacances que tenen per davant.

De fet, a principis de curs ja ens va arribar una avançada d'aquestes novetats. Resulta que aquest curs ja no es faran "exàmens de suficiència", sinó "exàmens extraordinaris", als quals tothom es pot presentar, tant aquells que tenen la matèria suspesa com aquells que estiguin interessats en millorar la seva nota final. Això vol dir que, suposant que tots, tots, s'hi presentessin, algú com jo tindria tan sols una tarda per corregir tots els exàmens i tenir les notes preparades per al dia següent! Afortunadament, seran pocs els qui s'hi presentaran...

Aquí ja hi trobem el primer dilema: com nassos ha de ser aquest examen? Fàcil pels qui no aproven? Difícil pels qui vulguin pujar nota? Dos exàmens amb diferents nivells? O bé un sol examen amb diferents preguntes classificades segons la seva dificultat? Sigui com sigui, un caos, vaja.

Ara, fins aquí, tot i no veure-ho del tot clar, hi estic d'acord: tots tenen dret a millorar la seva nota, tant aquells que volen passar d'un insuficient a un suficient com els qui volen passar d'un notable a un excel·lent.

Però resulta que això no és tot, perquè la senyora inspectora va fer saber al nostre senyor director que aquest any, durant aquesta setmana d'exàmens de suficiència, els noiets que ho tinguin tot aprovat no podran començar encara les seves vacances, sinó que hauran de venir igualment a l'institut, encara que no tinguin cap examen per fer!! Algú em pot explicar QUÈ PUNYETES SE SUPOSA QUE HEM DE FER AMB ELLS?!

Si encara no havia quedat prou clar que l'institut servia de guarderia, amb aquestes novetats ja no hi ha ningú que en tingui cap dubte, perquè està clar que els fan venir només perquè els pares no es queixin perquè els seu fillets comencin massa d'hora les vacances d'estiu. D'acord, però nosaltres NO SOM UN ESPLAI.

Així doncs, què hem de fer? Fer classes "normals" quan ja fa dies que tenen les seves notes finals? Ja us dic ara que per molt bona voluntat que s'hi posés, això és IMPOSSIBLE. Posar-los pel·lícules tot el sant dia? Fins i tot ells se'n cansarien aviat. Organitzar tallers o similars? Serà que no tenim prou feina amb les avaluacions finals que encara ens haurem de dedicar a buscar maneres de tenir entretinguts els noiets durant tres o quatre dies! A més, qualsevol activitat que es pugui preveure ha de tenir en compte que durant aquests dies alguns sí que estaran fent exàmens, així que no es pot organitzar cap campionat de res, ja que cada hora hi haurà nanos diferents.

Total, que deixaré d'escriure, perquè quan més hi penso més augmenta el meu mal humor. Som un CENTRE EDUCATIU, no una GUARDERIA i si volen que fem les funcions d'un esplai, que ens posin els mitjans necessaris i ens diguin com c... se suposa que ho hem de fer, perquè jo no en tinc ni idea!!

dissabte, 2 de maig del 2009

Gimcana pel Collsacabra

Aquest matí, aprofitant el "dia com el de sant Jordi" que feia, és a dir, assolellat com fa dies que rarament es veu, hem decidit anar amb els coleguitas fins a L'Esquirol, a l'Osona, a visitar la cascada del Salt de la Barra de Ferro, aprofitant la formositat que tenen tots els salts d'aigua gràcies a les contínues pluges que no paren de caure.

Hem iniciat el recorregut deixant el cotxe al costat de l'ermita romànica de sant Bartomeu Sesgorgues, ermita que ens ha costat trobar, ja que les indicacions que seguíem deien que la pista que hi porta s'iniciava al quilòmetre 8 de la carretera de l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó, segons ideologies) a Tavertet quan en realitat es troba poc abans del quilòmetre 5.

Tot i que per trobar el sender que havíem de seguir podíem haver reculat fàcilment uns metres de la pista feta en cotxe, hem seguit el recorregut de les indicacions trobades per internet (ja ho dic jo que no ens podem fiar de tot el que circula per la xarxa!), hem anat camp a través i

poc després ens hem trobat amb la primera prova de la gimcana: travessar un terreny minat de...endevineu què?

Bé, superada la primera prova del dia, ara ja no calia preocupar-se per l'estat dels nostres calçats, ja que era difícil que quedessin pitjor del que estaven en aquells moments...

Passat aquest "agradable" tram hem trobat (oh, sorpresa) la pista que porta a l'ermita. Hem caminat uns metres cap a l'esquerra i de seguida hem descobert el pal indicador del sender, és a dir, l'inici de la nostra excursió.

He de dir que quan més conec la zona del Collsacabra, més m'agrada. Trobo que el seu paisatge és impressionant, sobretot ara, amb tots els seus salts ben plens d'aigua.

Hem seguit avançant i hem passat la segona prova de la gimcana, aquesta la més senzilla: travessar una petita riera, on amablement hi han construït un pont de pedra.

Primer encreuament. Dreta o esquerra? Cap amunt o cap avall? Bé, no costa gaire de decidir, simplement es tracta de seguir els pals indicatius.

Uns metres de baixada relliscosa pel fang que cobreix tot el sòl i hem arribat al Torrent de les Gorgues, poc abans que caigui pel Salt del Tornall. Abans de creuar el torrent, a mà esquerra hem trobat un sender que ens ha portat fins a baix de la cascada, petitona, però d'allò més bonica i exuberant amb tanta aigua. Per mi, el millor del dia.

Ara sí, continuava la gimcana: creuar el torrent, suposadament saltant per unes pedres. Algú veu les pedres? Doncs nosaltres tampoc, així que els més valents no s'ho han pensat dues vegades, s'han descalçat i han creuat les congelades aigues del torrent sense gaires dificultats. Els més indecisos ens ho hem hagut de pensar una mica més, però finalment no ens ha quedat altre remei que passar també el petit riuet d'aigües gèlides. Per cert, he dit ja que l'aigua del torrent estava glaçada? Brruuuff! Quin fred!!

Entre anades i vingudes (és a dir, de perdre'ns pel camí i haver de tornar enrere, per trobar el que buscàvem) portàvem aproximadament uns dos quilòmetres recorreguts.

Hem continuat avançant pel sender, ara en sentit ascendent, fins a trobar la part superior del cingle.

De nou, un altre encreuament. Dreta o esquerra? Amunt o avall? Després d'hores i hores de dura deliveració (com podeu observar en la imatge inferior), hem decidit triar, novament, el camí de l'esquerra.

Aquest tram discorre força prop de la cinglera, cosa que permet contemplar la bonica vista del congost del torrent de les Gorgues (he de dir que la meva càmera compacta no fa gaire justícia a la bellesa del paisatge...).

Una estona més tard hem trobat la segona cascada del dia: el Salt de la Barra de Ferro. El nostre recorregut ens ha permès contemplar-la des de diversos angles, des de dalt i des de baix.

I ara us preguntareu: com han pogut veure una mateixa cascada des de dalt i des baix? des de la dreta i des de l'esquerra? Doncs molt fàcil: baixant i pujant, i saltant per damunt les aigües (bé, saltant, saltant...).

El primer que havíem de fer era creuar el torrent de la Bertrana (força més petit que el de les Gorgues), poc abans que aquest torrent baixi en picat pel Salt de la Barra de Ferro. Aquesta vegada sí, saltant per les pedres que hi havia (bé, val a dir que ara mateix n'hi ha alguna més de les que hi havia quan hi hem arribat...).

Jo he de confessar que he fet una mica de trampa (de fet, n'he fet durant tot el trajecte), perquè m'ajudava amb el meu fantàstic pal de trekking que em van portar els reis el gener passat, però que fins avui no havia trobat l'oportunitat per estrenar-lo (la veritat és que durant aquests mesos ha servit de "recogepelotas", per recuperar de sota el sofà les pilotetes de joguina de la gata..).

Passat el torrent, ens ha costat una mica localitzar el sender que baixa gairebé vertical al costat dret (o esquerre, segons com es miri...) de la cascada. En el tram de roca hi ha col·locades unes cadenes per facilitar el seu descens, però la veritat és que ens ha costat més tota la resta, ja que la sorra estava totalment molla per la pluja i relliscava en excés. Sort dels arbres!


Hem baixat a baix del barranc i hem retrobat un vell amic: el Torrent de les Gorgues. Ara, però, no baixava tan calmat com uns metres més amunt, així que fins i tot els més decidits s'ho han repensat dues vegades abans de creuar-lo. El que no havia variat gens era la temperatura de l'aigua: seguia estan gelada!!

Portàvem llavors uns cinc quilòmetres caminats, ara amunt, ara avall. Arribats al punt més baix, era moment de pujar per retornar al punt de sortida, a l'ermita de sant Bartomeu Sesgorgues.

Un cop allà, retrobats els nostres mitjans de transport, hem decidit buscar algun lloc amb taules i cadires i, sobretot, ombra, per poder muntar el pícnic i fer un bon dinar. Finalment hem optat per anar a la zona de pícnic del santuari del Far, encara que això ens suposaria una excursioneta en cotxe d'uns vint minuts. Ara, el lloc val l'esforç, ja que des del mirador del Far sí que es té una fabulosa i impressionant perspectiva de tota la zona del Collsacabra i més enllà.

Finalitzada l'excursió, amb el Mohawk ja estem discutint quina serà la nostra pròxima visita a la zona.